Els forns d’oli de ginebre presenten variabilitats en funció de diversos aspectes com la regió, el moment cronològic i les finalitats de l’oli. Per aquest motiu no trobem un model únic sinó que trobem variants constructives.

De manera general, aquests forns apareixen en territoris on es pot trobar la matèria principal per a la seva extracció, és a dir, els arbustos de càdec o ginebre segons la zona. Per aquest motiu són comuns a bona part d’Europa i del Mediterrani i també al nord d’Àfrica.

Partint del coneixement previ dels forns, la classificació feta per Gusi, Barranchina i Aguilella al 2009 i l’estudi realitzat per al llibre ‘Els forns d’oli de Ginebre’ de Judit Vidal es van distingir quatre tipologies principals. S’ha de tenir en compte però que dins les tipologies es poden donar variacions.

El tipus I consta de dos recipients contraposats. Un dels dos seria el recipient contenidor on s’introduïen les soques i les arrels de ginebró. Els dos recipients es cobrien amb argila, i a la cambra que quedava entre els recipients i aquesta, o bé al seu exterior, es col·locava la llenya que cremava durant dos o tres dies produint la destil·lació de l’oli i l’aigua que es dipositava al recipient inferior.

Possiblement aquesta tipologia és molt antiga i ha perdurat en el temps produint-se poques variacions.

És la més bàsica ja que no implica un gran i difícil procés constructiu, i segurament estava destinat a un ús familiar, per la qual cosa no s’han trobat restes arqueològiques precisament per aquest caràcter efímer.

Seguidament trobem el tipus II. Aquest requeria una major infraestructura però no necessàriament més complexa. Es tractava d’un suport rocós lleugerament inclinat anomenat llisera, sobre el qual es produïen unes incisions. Sobre la llisera es construïa el tupí dins el qual s’introduïen les soques. El foc s’encenia al voltant del tupí i les soques destil·laven l’oli als canals incisos a la roca que el portaven fins al recipient inferior situat fora el forn.

És la tipologia més estesa en l’espai i el temps i segurament també té un origen molt antic. La seva conservació no es gaire bona possiblement perquè també estaven associats a àmbits més reduïts i no a la gran producció.

Pel que fa al tipus III l’estructura si és més complexa. Consta d’una planta ovalada o circular excavada a la roca. Les parets es recobrien amb blocs de pedra i argila i a l’interior es col·locaven les soques de ginebró que posteriorment es tapaven amb lloses i argila. El foc en aquest cas s’encenia sobre l’estructura i l’oli destil·lat sortia per una obertura a la part inferior dipositant-se en un recipient.

Per últim la tipologia IV és molt similar a l’anterior, amb petites variacions. Es tracta d’uns forns de gran mida, segurament destinats a la comercialització i considerats industrials. La possibilitat de construcció d’aquests forns era limitada, i no qualsevol podia o tenia els coneixements per fer-ho. Pel que fa a l’estructura, sobre la roca llisa i lleugerament inclinada es dibuixaven els canals que conduïen l’oli al recipient. Sobre la roca es construïa el tupí d’argila i al voltant d’aquest i deixant una cambra es recobria de pedres col·locades en sec. Hi han dues hipòtesis sobre el foc: o bé s’encenia a la cambra i el tupí s’omplia de socs, o bé dins el propi tupí s’introduïen els socs, es feia una base per sobre d’argila i a la part superior es ficava la llenya.

A aquesta tipologia pertany precisament el forn Mariano Agustí de Ca Balances, el qual estem excavant en aquesta campanya.

Així doncs trobem que la tipologia I i II són les més utilitzades per la seva senzillesa constructiva i que estaven destinades a una producció a petita escala. Per aquest motiu la seva conservació és nul·la o molt dolenta.

Pel contrari, la tipologia III i IV són més complexes i permetien una major producció i per tant associades a la comercialització. Degut a la seva excepcionalitat en la mida i l’estructura, són els millors conservats.

Noelia Rolando Rico