Autora del post: Tània Escuer

Ja hem parlat anteriorment de la bioarqueologia (o arqueobiologia), de les diferents disciplines que la conformen i de la importància que té per l’arqueologia, per conèixer la relació entre l’ésser humà i el medi en el qual es movia. Important, no només pel fet que l’arqueologia es nodreix d’això, de l’estudi multidisciplinari de les restes arqueològiques, per tal d’extreure’n tot tipus d’informació, sinó perquè aquests estudis en concret, en contextos més recents, són molt escassos. I encara ho són més en contextos urbans. Afortunadament, com ja es va comentar, aquest any, al Born, es van agafar mostres de sediment per dur a terme anàlisis arqueobotàniques i aportar nova informació al jaciment i a la història recent de la ciutat de Barcelona.

Prof. Santiago Riera, del Departament de Prehistòria, Història Antiga i Arqueologia de la Universitat de Barcelona, fent-nos una conferència sobre l’arqueobotànica i les anàlisis que es realitzaran de les mostres de sediment que s’han recollit al jaciment del Born aquest any. Font: https://twitter.com/hashtag/arqueoborn.

 

Però, en què consisteix realment l’arqueobotànica? Les plantes estan presents en tots els àmbits de la vida de l’ésser humà, tan en el privat com en el públic. Les trobem en l’alimentació, en l’àmbit estètic (ungüents i maquillatge), en la construcció, en l’ornamentació i protecció del cos (vestimenta), en l’àmbit domèstic (com a decoració), en el medicinal, en el religiós, en la il·luminació i la creació d’energia calorífica, en la producció (confecció d’útils i objectes), etc. Els vegetals representen la major part de recursos naturals que aprofita l’ésser humà -sobretot en les comunitats no industrials, però fins i tot en aquestes darreres hi són molt presents- i per tant, tot i que no trobem aquesta proporció ben representada en el registre arqueològic (perquè el material orgànic, generalment, és de molt més difícil conservació que l’inorgànic), formen i van formar una part molt important de la vida humana. Precisament, l’arqueobotànica s’encarrega d’estudiar aquesta interacció humà-planta en el passat.

La informació, doncs, que es pot extreure de les restes vegetals dels jaciments arqueològics, és molt completa. No només permet fer una reconstrucció del paisatge, la vegetació i el clima d’un moment concret en el passat, sinó que també proporciona dades sobre l’alimentació; l’ús i l’explotació dels recursos vegetals per part dels grups humans, tant per realitzar activitats tecnològiques com econòmiques o socials; la capacitat i les tècniques d’adaptació a l’ambient; l’impacte antròpic sobre el seu entorn i els possibles moviments i interaccions –comercials o no- entre diferents grups de diferents àrees. Cal tenir present que, així com les societats humanes modifiquen i alteren el seu entorn, aquest també les influencia a elles.

Obtenir aquesta informació, però, és més complicat del que sembla. Hi ha molts tipus d’anàlisis arqueobotàniques en funció del tipus de resta vegetal estudiada i en la majoria de casos necessiten d’unes tècniques de mostreig diferents o, al menys, de l’obtenció de mostres diferenciades, ja que moltes d’elles funcionen per mitjà de tècniques analítiques destructives.

A grosso modo, hi ha dos tipus de restes arqueobotàniques identificables en un jaciment: les macrorestes, que són aquelles que es poden reconèixer a ull nu, i les microrestes, que són aquelles que no són reconegudes a ull nu i que requereixen d’eines especials per a la seva identificació, com ara microscopis o lupes binoculars i que solen formar part del sediment. Ambdues anàlisis necessiten d’una recollida sistemàtica de mostres de sediment, que és el que es va fer al Born, mostres que després seran tractades al laboratori pels especialistes.

El grup de les macrorestes està format normalment per carbons (fusta carbonitzada per mitjà d’alguna combustió), llavors, fruits (generalment parts d’aquests, com per exemple closques i pinyols), fustes, teixits i cistelleria. En general, solen ser restes individualitzades que només necessiten d’una consolidació del material i d’una extracció molt curosa del mateix, tret dels carbons i les llavors, que se solen extreure de les mostres de sediment per mitjà de la flotació de terres. El de les microrestes està format per grans de pol·len, fitòlits, espores de fongs i grans de midó que s’extreuen o del sediment (per mitjà de la recollida de mostres que ja hem explicat anteriorment) o dels propis objectes (com recipients o altres utensilis que puguin haver estat en contacte amb algun producte vegetal), per mitjà de tractaments físico-químics de laboratori que fan que cada tipus de resta tingui el seu propi protocol de tractament, a vegades incompatibles entre ells (per això no es pot utilitzar sempre la mateixa mostra per a fer diferents anàlisis).

Les restes que se solen conservar millor en un jaciment són les antracològiques (restes llenyoses carbonitzades), les carpològiques (restes de llavors i fruits, generalment també carbonitzades) i les microrestes. Les altres restes només es conserven si les condicions són d’extrema humitat o d’extrema sequedat; o bé si la carbonització no ha estat completa, fent que el material conservi la seva morfologia i característiques (en part) i al mateix temps quedi protegit de l’atac de bactèries i fongs; si hi ha hagut un procés de fossilització (que consisteix en una substitució dels compostos orgànics del vegetal per altres components mineralògics com el sílice o el carbonat de calci) o si s’ha produït un motlle natural de la planta, fent que, malgrat no es conservi per se, en quedi una petjada que es pot estudiar igualment.

Les restes de carbons permeten fer una identificació taxonòmica dels vegetals que han estat sotmesos a un procés de combustió i poden informar de com produïen calor i llum les societats estudiades, tant per sobreviure a baixes temperatures com per a la cuina d’aliments o l’ús de forns amb finalitat tecnològica, així com dels diversos usos domèstics de la fusta (per exemple, en el mobiliari). La carbonització pot ser voluntària (llars de foc, torxes) i involuntària (incendis), però la presència de fusta en un jaciment sol ser un acte voluntari.

Fotografia amb microscopi de llum transmesa d’un carbó de castanyer (Fotografia: Maria Martín Seijo). Font:  Martín-Seijo, M. (2012) A xestión do bosque e do monte dende a Idade do Ferro á época romana no noroeste da península Ibérica: consumo de combustibles e produción de manufacturas en madeira. Dept. de Historia I, Universitat de Santiago de Compostela, p. 204.

 

No és tan fàcil trobar llavors i fruits en una excavació. Només si es produeixen processos com els que ja hem comentat anteriorment, com la carbonització, la mineralització (substitució de les parts orgàniques de la planta per minerals), la dessecació o la congelació o es donen condicions anòxiques (amb manca d’oxigen), és possible trobar aquest tipus de restes. El més comú, però, és que les trobem en estat de carbonització –en condicions molt específiques de temperatures no extremes que no arribin a la calcinació i que permetin la seva conservació-. Per tant, les restes que ens trobem els arqueòlegs als jaciments solen ser una mica diferents al que tots tenim en ment quan pensem en llavors i fruits. Dels fruits principalment es troben només restes de closques i pinyons i les llavors solen presentar una morfologia una mica diversa: la carbonització n’altera la mida i en canvia el color. Per aquest motiu cal estar molt atent en la seva recuperació i tenir un especialista que conegui com identificar-les.

Fotografia de llavors de civada del jaciment d’època baixmedieval i moderna de Mourela (Fotografia: SRI de la Universitat de Lleida). Font: Antolín, F., Alonso, N., 2009. A Mourela (As Pontes, A Coruña): evidencias carpológicas de las prácticas de roza y del procesado y consumo de cereales en el monte gallego (siglos VII-XVII), in: Bonilla, A., Fábregas, R. (Eds.), Círculo de engaños: excavación del cromlech de A Mourela (As Pontes de García Rodríguez, A Coruña). Antavira, Santiago de Compostela, pp. 177-196.

 

Com ja hem dit, les restes de fustes, teixits i cistelleria només es podrien conservar en unes condicions molt especials. Existeixen casos en els quals es poden identificar de manera indirecta, per mitjà de l’aparició de taxons en el jaciment que estiguin únicament relacionats amb algun d’aquests usos en concret. La gran diversitat de plantes presents en un jaciment dificulta enormement aquesta tasca.

Pinta de fusta del segle XIV conservada al fons del Rec Comtal i recuperada en passades excavacions al jaciment del Born. Font: https://www.instagram.com/p/9S_nuoJWDC/

 

Pel que fa a les microrestes, trobem grups diferents de restes de plantes: els grans de pol·len i les espores de fongs, despresos de les plantes en el procés de propagació de les diferents espècies, els fitòlits, que formen part dels teixits vegetals, i els grans de midó. Els fitòlits són restes silícies que es formen en les plantes quan aquestes estan vives. Per explicar-ho d’una manera més entenedora, són restes amb una alta composició mineralògica (i que per tant es conserven millor que la resta de parts orgàniques) que adopten la forma de les cèl·lules de les plantes, i que els especialistes són capaços d’identificar per comparació amb mostres referenciades actuals. Els grans de midó són acumulacions de reserva energètica de les plantes que resisteixen atrapats en el sediment i que també per mitjà d’anàlisis comparatives, permeten identificar-les. Ambdues mostres poden ser identificades tant en el sediment com retingudes en alguns objectes, com ara les ceràmiques i, en aquests casos, permeten saber què s’ha guardat dins d’aquell recipient (o què s’hi ha cuinat o tractat, depenent del tipus d’objecte).

Fotografia d’un exemple de fitòlit de morfología de tipus “polyhedral”, que és propia de les fulles de les plantes. En aquest cas pertany a un tipus de plantes anomenade dicotiledonia, que són un tipus d’arbustos. Provinent del jaciment del Abrigo de la Quebrada, del Paleolític Mitjà. Esteban, I., Albert, R.M., Eixea, A., Zilhao, J., Villaverde, V. 2015 Neanderthal use of plants and past vegetation reconstruction at the Middle Paleolithic site of Abrigo de la Quebrada (Chelva, Valencia, Spain). Font: Base de dades de fitòlits online PhytCore, http://www.phytcore.org/phytolith/index.php?rdm=AlWfif3VlM&action=phytprofile&ID=5905

 

Tota aquesta informació és la que es pretén extreure de les mostres de sediment recollides durant l’excavació del Born. Algunes mostres seran flotades, per tal d’extreure’n llavors, carbons i altres elements que permetin identificar taxons (tipus de plantes). Altres seran processades al laboratori amb l’ús de reactors químics que permetran la seva anàlisi. En el nostre cas -i en la majoria de contextos urbans-, la vegetació de l’entorn no és fàcil de copsar a partir del mostreig de sediments en contextos domèstics. En canvi, es poden tractar altres qüestions de gran transcendència social, com l’ús d’espècies importades per cuinar, un aspecte molt important a l’Edat Moderna després del descobriment d’Amèrica.

L’arqueobotànica és encara avui dia una disciplina que s’està introduint en l’estudi arqueològic, així com l’arqueozoologia i d’altres especialitats igualment importants. Són anàlisis que requereixen d’inversions específiques al marge de les excavacions i que, per tant, no sempre es fan ni es poden fer (malgrat la recollida de mostres per a un futur estudi és igualment viable sense cost afegit), però que, com heu anat veient, poden arribar a donar informació molt rellevant, tant en els estudis de les societats més pretèrites com de les més recents. En aquest camp, Barcelona està sent una ciutat pionera.