Autora del post: Clàudia Ortega

Si hom observa els carrers i vies del Poble Vell (Corbera d’Ebre, Terra Alta) pot visualitzar com devia ser la vida quotidiana en aquest poble de pagès fins a l’arribada de la guerra civil. La majoria de carrers s’han mantingut intactes des de llavors, fossilitzats entre les restes d’un poble fantasma que és testimoni directe de la vida i costums dels nostres avantpassats més recents. En els últims anys, a més, diversos grups de treball han realitzat tasques de manteniment d’estructures i empedrat d’alguns carrers basant-se en l’evidència arqueològica i amb l’ajuda de fotografies anteriors al 1938.

Fotografia de l’església de Sant Pere en que es pot veure com era la cantonada del carrer Pinyeres abans de la guerra civil. Font: Associació del Poble Vell de Corbera d’Ebre (http://www.poblevell.cat)

La topografia local ha propiciat que la xarxa viària del Poble Vell s’hagués d’adaptar al pendent natural, configurant tres terrasses sobre el turó de La Montera (247.9 m s.n.m.) a través de les quals s’organitzen els diferents carrers. L’adaptació al terreny natural es pot visualitzar clarament en el carrer Pinyeres, una de les vies principals, que enllaça l’accés nord amb la plaça de la República: es tracta d’un llarg carrer que aprofita la roca natural i que es troba empedrat en alguns trams, pel que acaba assolint un pendent suau. Aquest és un clar exemple de com devien ser la majoria dels carrers del Poble Vell: de terra i aprofitant la roca mare, la tècnica més emblemàtica és, però, la de l’empedrat.

Tram del carrer de Pinyeres aprofitant el pendent i la roca natural.

Hi ha un gran nombre de carrers al Poble Vell que mostren evidències d’haver estat empedrats mitjançant còdols provinents del riu Sec. Aquests còdols, que sovint no superen els 15 cm de longitud, presenten formes arrodonides i allargassades i es troben disposats en el sentit del pendent, fet que ens porta a pensar que facilitarien el pas de l’aigua cap a la vall. Aquest, però, no és l’únic sistema de desguàs, al carrer del Forn, situat al punt més elevat del turó, encara es conserva un tram del que hauria estat un clavegueram subterrani cobert mitjançant blocs més o menys regulars. A més a més, en alguns carrers es pot observar un sistema de canalització d’aigües superficials, com és el cas del carrer de la Presó, una part del qual encara conserva l’empedrat original.

                                                                Empedrat del carrer del Portal Nou.

Carrer proper a Can Metget en que s’ha detectat una ocupació de l’espai públic.

D’altra banda, la disposició dels còdols també marcaria els límits dels carrers i les voreres. Cal assenyalar, com a curiositat, l’enregistrament d’una ocupació de l’espai públic en un dels carrers propers a Cal Metget, la cronologia de la qual ens és desconeguda.

L’empedrat dels carrers del Poble Vell hauria afavorit el pas de carros i animals de càrrega, tenint en compte les dificultats que suposa la topografia, amunt i avall de La Montera. Aquest fet ens porta a intuir que l’empedrat original hauria estat recobert per una capa d’argiles per tal d’evitar el lliscament de vianants i bèsties, sobretot en dies de pluja i fang. L’ús de bèsties de càrrega se’ns fa evident en la presència de cavallerisses a les plantes baixes dels habitatges del Poble Vell, tal com evidencien les marques de roderes als llindars de les portes. Aquestes marques encara poden observar-se avui dia i es correspondrien amb un ús continuat de carros de no més de metre i mig d’amplada que estarien condicionats a la xarxa viària i al pendent de la zona.

Exemple de desgast per les roderes en el llindar dels habitatges del Poble Vell.

D’aquesta manera, els carrers del Poble Vell no només respondrien a una adaptació a una topografia particular, sinó també a les necessitats d’un estil de vida que durant molts anys ha estat la base econòmica dels nostres avantpassats. L’estudi acurat de les diferents estructures del Poble Vell, inclosos els seus carrers, així com l’aplicació de l’arqueologia i de tècniques de restauració, poden ajudar a la conservació d’un món rural que encara és present en la memòria dels nostres avis i que malauradament estem perdent. No hem d’oblidar que tot allò referent a la vida i costums dels nostres avantpassats més recents forma part del nostre propi passat i, com a tal, ha de tenir un lloc privilegiat dins la nostra memòria històrica.