Autora del post: Alba Marquès

Les tasques dels professionals de la restauració en contexts arqueològics tenen una gran importància encara que no sempre es tenen en justa consideració. Amb l’exemple de l’excavació de la Casa Corrales al jaciment del Mercat del Born a Barcelona es pretén mostrar una petita part de la feina que els restauradors i restauradores realitzen.

L’àmbit intervingut contenia un paviment, un terra, de 187 lloses de pedra. La sal que ha anat pujant cap a la superfície del sòl des de que les restes es van excavar estava causant una degradació de les pedres del mur i de les que confeccionaven l’enllosat. Aprofitant que les lloses s’havien d’extreure per poder excavar l’àmbit, es va proposar un tractament de dessalinització de les mateixes ja que un cop finalitzades les tasques arqueològiques es tornaria a col·locar el paviment en la posició inicial.

En un primer moment es van dibuixar les lloses, una a una, almenys dues vegades: la primera de manera escalada (copiant la realitat en una mida més petita, acció completada durant les excavacions de l’any 2001) i la segona, fent-ne un calc de les mateixes lloses. Per a la realització d’aquest segon dibuix es va col·locar un plàstic transparent cobrint tot l’enllosat i es van anar calcant; la finalitat d’aquest era tenir un model per a poder recol·locar en la seva posició original totes les pedres. Responent a aquest últim objectiu també es va calcular i mesurar el desnivell, el grau d’inclinació del paviment.

Abans de procedir al desmuntatge de l’enllosat es va estudiar molt bé quin seria l’ordre més adequat, tant pel que fa a la mateixa acció com per la posterior recol·locació. Analitzant la posició de les lloses es van triar dos eixos imaginaris que passaven entre les pedres i que eren rectes per tal de començar amb les tasques de desmuntatge.

Abans, però, es va assignar un número a cada llosa, tant al dibuix que ja tenien (que s’anomena planimetria) com damunt de cada una d’elles escrivint-hi els nombres amb guix. La numeració seguia l’ordre de desmuntatge, i per tant de muntatge, escollit en el moment de la tria dels eixos. Seguidament i amb l’ajuda d’una palanca d’acer, es van anar descalçant les lloses i es van col·locar en una ubicació on es pogués treballar i que no suposessin un impediment ni per les tasques arqueològiques ni per les visites que el jaciment rep. L’extracció va ser relativament fàcil, malgrat la mida d’algunes de les pedres, a causa de l’absència de morter entre pedra i pedra.

En el moment de l’extracció, les lloses, que presentaven una forma més o menys prismàtica amb base rectangular, també es van numerar en un extrem, el costat dret superior, per tal de poder recuperar-ne més fàcilment la orientació.

Un cop extretes es va realitzar una neteja del sediment superficial amb l’ajuda d’una aspiradora, raspalls, paletins i escombres. Aquesta neteja preparava les pedres pel tractament que després se’ls hi va aplicar. Per tal que no es dessequessin massa, es van cobrir amb la mateixa pasta que es va usar per la dessalinització i amb paper film.

Per la dessalinització es va utilitzar una pasta a partir de sepiolita, que és el mateix material del que està feta la sorra pels gats, ja que és molt absorbent, i d’aigua destil·lada que no conté cap mena de sals. L’aigua destil·lada dissol les sals contingudes dins dels minúsculs porus de les pedres, i la sepiolita absorbeix la mescla, amb la qual cosa arrossega les sals. La barreja no es va aplicar directament sobre les lloses sinó que abans s’havien cobert amb una malla i després se’ls col·locava la pasta.

Per tal de saber exactament quina era la concentració de sals que s’havien pogut extreure de les pedres es va usar un conductímetre que va permetre calcular-la.

Un cop aplicat el procediment a totes les lloses, també van aplicar la pasta de sepiolita i aigua destil·lada als murs exteriors de la Casa Corrales, ja que també presentaven problemes amb la sal.

L’enllosat de pedra presentava una llosa en concret, la 123, que tenia marcat un joc d’alquerc. És una de les pedres destacades de l’àmbit, així com també un parell de lloses molt grans compostes per tres de més petites

 

 

Quan les tasques arqueològiques dins de l’àmbit 19 de la Casa Corrales van acabar i per tant van quedar documentats totes les ocupacions, es va omplir l’habitació amb una mescla de sediment del propi jaciment i de sauló fins arribar als nivells d’ús del 1700 i es van tornar a col·locar les pedres dessalinitzades. Es va poder tornar al mateix nivell gràcies als càlculs i a les dades preses abans de començar el desmuntatge del paviment i les excavacions posteriors.

Les tasques de restauració realitzades no són un tractament per sempre, sinó més aviat un tractament de contenció que s’haurà d’anar repetint al llarg del temps. La utilització de sauló en el sediment, que reomple l’àmbit, també respon a la intenció d’endarrerir tot el possible la nova salinització de les pedres.

Les dues restauradores que estaven realitzant aquesta tasca, l’Alejandra Miró i la Montserrat Soriano, en el moment de l’extracció de les lloses van anar trobant vestigis de l’ocupació i de l’utilització de la Casa Corrales. Aquestes professionals de la restauració també van dur a terme les primeres “cures” a diferents materials delicats que durant l’excavació van anar apareixent, sobretot bronzes. Així mateix les dues van comentar, que de la mateixa manera que els arqueòlegs confeccionem el que anomenen “diari de camp”, que és una llibreta on hi anem apuntant tot el que passa al llarg del dia en una excavació, elles fan justament el mateix, ja que es tracta d’una eina que pot resultar molt útil alhora de recordar fets concrets que han passat al llarg d’una campanya.