Un dels vestigis més importants que va deixar la Guerra Civil Espanyola pel que fa a la reraguarda van ser una de les estructures de defensa de la població civil tant a ciutats com a pobles: els refugis antiaeris. I és que no només foren una de les eines de defensa de la població civil, sinó també van significar la cohesió de les diferents poblacions per un únic objectiu comú: salvar la vida dels bombardejos aeris (i també marins en els casos de la costa) . A més, són el testimoni d’una població atemorida, treballant en comú realitzant veritables estructures remarcables al voltant de tot el territori assetjat per les aviacions del bàndol insurrecte o de les aviacions aliades com eren l’alemanya o la italiana.

Per als que som de Barcelona, estem acostumats a veure com els refugis apareixen arreu i s’acostumen a trobar freqüentment cada cop que hi ha alguna obra de construcció en algun punt de l’àrea metropolitana, però què se’n fa de les altres ciutats, com pot ser la ciutat d’Almeria, a l’altre punta de la Península? Almeria fou l’última ciutat d’Andalusia que es va mantenir fidel a la II República durant tota la Guerra fins el 29 de març, quan es va rendir i van entrar-hi les tropes franquistes.

 

Oberts des del 2006, són uns dels refugis millor conservats de tota Europa i uns dels més llargs, mesurant fins a 4, 4 km  (dels quals només es poden visitar 1 km) més d’un tipus de construcció poc habitual als refugis de la Guerra Civil Espanyola. A més, al ser una de les atraccions turístiques més visitades de la ciutat des del 2012, la visita només és possible reservant al telèfon de contacte o a la taquilla de la plaça Manuel Pérez García de la ciutat (per on s’entra) i en grups de màxim de 25 persones, per la conservació de les estructures.

El 1936, quan comença la Guerra, la ciutat no tenia més de 50.000 habitants (un quart de la població actual) i tampoc hi havia cap defensa militar aèria, marina o terrestre i junt amb la seva localització oberta a una badia, feien de la ciutat un objectiu fàcil per als bombardejos del bàndol insurrecte. És d’aquesta manera com la ciutat va rebre 52 bombardejos, en els quals un total de 754 comptabilitzades van caure-hi i, davant d’això es va veure la necessitat de construir-hi els refugis que avui dia es poden visitar. I és que en aquest indret, dels 50.000 habitants de la ciutat, van arribar a estar refugiats un total de 37.000 almeriesos, tot i que des d’un principi es pretenia encabir-hi un total de 45.000 persones. Al voltant dels barris de l’Almeria de la dècada de 1930, el refugi tenia sortida a diferents punts claus de la ciutat, com podien ser el Mercat Principal, la Catedral, l’Ajuntament o la Plaça de braus.

La visita als refugis comença amb la visió d’un documental de fonts orals de la gent gran d’Almeria que van viure la Guerra Civil, responent preguntes de com van viure la guerra, de com vivien els bombardejos, dels records de la ciutat durant el conflicte i de com era l’experiència als refugis i un dels bombardejos que recordaven amb més cruesa va ser un dels dos més greus que va rebre la ciutat, com bé s’encarregarà el guia dels Refugis d’explicar a l’interior de les galeries. El 8 de novembre de 1936, el creuer Canarias que bombardejaria tota la costa mediterrània fidel a la II República, va bombardejar els dipòsits de combustible del port de la ciutat i van cremar durant una setmana sencera i el fum va cobrir el cel de la ciutat i “no se veía la luz del Sol“.  I pel que fa a víctimes humanes, el bombardeig més cru fou la matinada del 31 de maig de 1937 en el que cinc vaixells alemanys van bombardejar la ciutat durant 40 minuts deixant més de 40 morts, 150 ferits i més de 200 edificis destruïts.

Amb el soroll de les sirenes i el guia explicant que “com antigament quan sonaven les sirenes era indicació de que tocava anar al refugi, nosaltres també ho farem” es baixa per una de les escales d’accès a les galeries subterrànies i acompanyats constantment pel guia que es va aturant i recomanant a la gent asseure’s als bancs d’obra originals, s’expliquen els diferents punts i qüestions sobre els refugis i la Guerra Civil a la ciutat d’Almeria en grups. Els refugis de la ciutat estan construïts a 9 m de profunditat i recorren el camí del Paseo de Almería, una de les principals avingudes de la ciutat. Just per sota dels refugis, a 16 m de profunditat (i també visitables durant la visita) es troba el magatzem que, durant el seu ús original, serví per a guardar i emmagatzemar material d’obra en una galeria de 5 m de longitud amb prestatgeries de fusta per dipositar el material. A més, disposava d’un quiròfan on operar en cas d’urgència i d’una consulta mèdica (que encara conserven el terra original) als que s’accedia des de l’Hospital i d’accessos a diferents refugis privats.

Construïts i dissenyats per  l’arquitecte almeriès Guillermo Langle  (1895-1981), arquitecte municipal de la capital andalusa durant la Guerra Civil, els refugis constitueixen un conjunt d’estructures construïdes sota la mateixa ciutat, conseqüència de la necessitat de protegir-se d’una població que vivia la Guerra Civil en la rereguarda. El mateix Guillermo Langle va fer-se construir per a ell i la seva família un refugi privat des del que es podia accedir a casa seva. Serà ell qui, en la dècada de 1940, un cop acabada la guerra dissenyarà els quioscs d’estil renaixentista que serviran per tapiar les diferents entrades al refugi, quan aquest ja deixa de fer-se servir.

Dins del refugi varen trobar diferents objectes d’ús quotidià, tot i que no es van conservar dins del refugi, però sí es van emmagatzemar com a objectes històrics. El material mèdic present a la museització de la sala del quiròfan no es van trobar dins del refugi, sinó són materials de 1941 donats per un metge de l’Hospital d’Almeria. A més, a les parets dels refugi s’han arribat a trobar grafits (inscripcions incises) a les parets dels túnels, doncs la gent que hi baixava durant les diferents alarmes que hi hagué a la ciutat de bombardejos tant aeris com navals. Entre els grafits es van trobar els dibuixos geomètrics d’uns avions i també la inscripció escrita [ Manrique// Martín // Agüero // 11-12-39] on aquest ciutadà almeriès va deixar escrit el seu nom i fins i tot va escriure la data en la que ho va fer, l’11 de desembre de 1938, mesos abans del final de la Guerra.

A més de tot això, el refugi principal disposa d’una zona anomenada ‘la Alacena’, el rebost, que és la zona de més profunditat, una planta per sota del nivell del refugi en sí, a 16 metres de profunditat, on s’emmagatzemava menjar i queviures per a possibles atacs que comportessin la impossibilitat de tornar a sortir a la superfície. Aquesta zona de rebost estava connectada directament amb el Mercat Central d’Almeria, per a poder accedir-hi ràpidament i agafar el menjar, que posteriorment es racionaria als refugiats. Això no va caldre en cap moment, afortunadament. Per desgràcia, quan vam visitar els refugis (l’agost del 2015) estaven de rehabilitació d’aquest espai i no el vam poder visitar, però és accessible durant la visita. 

En conclusió i per acabar, remarcar la importància d’aquest element a la ciutat, testimoni d’aquesta voluntat no només del poble sinó també de les autoritats de defensar-se en moments de guerra: una població a la rereguarda que patia la cruesa i els atacs de la guerra. A més, és molt curiós veure’n les diferències amb la quantitat de refugis present al subsòl de la ciutat de Barcelona, amb la que estem més relacionats, com a reflex de dues realitats històriques i geogràfiques com eren ambdues capitals.