Nicolau Raurich i Petre

Nicolau Raurich i Petre (Barcelona, 1871 — 1945)

Pintor. Deixà els negocis familiars, contra la voluntat del seu pare, i esdevingué deixeble a Llotja d’A.Caba i L.Rigalt. Tingué també per mestre Meifrén. El 1892 ja participà en una exposició a la Sala Parés i a l’Exposición Nacional de Madrid. El 1894 obtingué el primer èxit oficial amb la medalla d’or del IV Centenari del descobriment de Puerto Rico, on el museu li adquirí Tardor. Amplià estudis a Roma (1895-99) i es féu molt amic d’Enric Serra. El 1897 fou premiat a Madrid per Pantans de Nemi (Museo de Arte Moderno de Madrid) i Cánovas del Castillo li adquirí Ruïnes de Nimfa . També fou premiat a l’exposició barcelonina del 1898 i obtingué menció a París (1899), on féu una estada temporal. Viatjà per Castella atret —com la gent de la Generació del 98— per l’aridesa de l’altiplà. Guanyà primera medalla a Madrid (1901) i medalla d’or a Atenes (1903), on fou nomenat soci d’honor de la Societat d’Artistes Grecs. A Barcelona guanyà primera medalla el 1907 amb Solitud (Museu d’Art Modern de Barcelona). A l’Exposició d’Art Espanyol de París del 1919 li fou adquirit pel Museu del Luxemburg de París Visió mediterrània. Concorregué amb èxit a nombroses exposicions internacionals. Exposà sol a Madrid (1922) i a Barcelona (1927). Partí d’un realisme auster i melangiós que a Roma s’acostà a Serra. El 1899, amb l’oli Costes de Pineda inicià un impressionisme sec i vigorós basat aviat en una característica exuberància d’empastament i una elaboració insistent. Hom l’ha comparat encertadament amb Monticelli. Paisatgista sobretot —pintà a Gavà (Baix Llobregat), als Pirineus i prop de Sant Pol de Mar (Maresme), on passà llargues temporades—, conreà també sovint la natura morta i molt menys el retrat. Alguns dels seus quadres són nocturns. Admirador de Delacroix, hom el pot considerar com un dels més originals renovadors del postmodernisme català, tot i la seva amistat amb pompiers com Pradilla o M.Benlliure, la seva participació en el saló conservador de París (el dels Artistes Français) i el seu distanciament dels cenacles artístics avançats -malgrat el seu pas pels Quatre Gats i la participació en la primera exposició de Les Arts i els Artistes (1910)—. Morí després d’una etapa d’alienació. És ben representat al Museu Nacional d’Art de Catalunya.