Miquel Blay i Fàbregas

Miquel Blay i Fàbregas (Olot, 1866 — Madrid, 1936)

Escultor. De 14 anys a 22 treballà al taller d’estatuària religiosa dels germans Vayreda. A Olot, amb el mestre Josep Berga i Boix, adquirí un domini depurat del dibuix i de la tècnica de l’escultura, amb el qual, posat al servei de la seva inspiració i del seu geni, creà un art personalíssim ple de vida i de força expressiva. La seva obra marcà una fita en l’evolució artística del país, en una època de decadentisme escultòric acusat. Cursà estudis a París i a Roma fins el 1893. El 1894 tornà a París a emprendre la vida professional fins que el 1906 s’establí a Madrid, on bastí conjunts monumentals. Entre les seves obres més importants figuren Els primers freds (1892, Museu d’Art Modern de Barcelona), Eclosió (1908), Cançó popular, grup escultòric del Palau de la Música Catalana, de Barcelona, el monument a Chávarri, a Portugalete (País Basc), el monument a Federico Rubio, de Madrid, la font de la plaça d’Espanya, de Barcelona, i el monument a Mariano Moreno, de Buenos Aires. A part altres distincions rebudes, fou nomenat membre de les acadèmies de belles arts de Barcelona i de Madrid i obtingué nombrosos premis.