Marià Pidelaserra i Brias

Marià Pidelaserra i Brias (Barcelona, 1877 —1946)

Pintor. Fill d’un petit fabricant de tints i pintor afeccionat, amic íntim i veí de Simó Gómez. Passà per Llotja i per l’acadèmia Martínez Altés. Treballà d’aprenent a la litografia Gual, i Adrià Gual l’introduí vers el 1895 a l’acadèmia Borrell, on fou condeixeble dels integrants del grup d' El Rovell de l’Ou . Col·laborà a la revista manuscrita Il Tiberio , on dibuixava i feia crítica d’art (1896-98). El 1895 ja participà en una col·lectiva a la Sala Parés, i l’any següent a l’Exposició de Belles Arts Barcelonina. El 1899, amb Pere Ysern i Emili Fontbona, anà a París, on estudià a l’acadèmia Colarossi i li fou rebutjat un oli al Salon des Artistes Français ( Retrat d’Ysern, Museu d’Art Modern de Barcelona). Retornà a Barcelona el 1901 i presentà a la Sala Parés una important exposició de vistes de París i de Barcelona que constituí la primera mostra plenament impressionista d’un pintor català. Al final del mateix any exposà al mateix lloc La família Deu . Integrat ja de ple als ambients postmodernistes, el 1903 es retirà a l’ermita de Sant Segimon del Montseny, on, pràcticament sol, assajà el puntillisme. Els resultats els exposà, gràcies a Joan Maragall, a l’Ateneu Barcelonès, presentat per Francesc Pujols. El 1905 exposà integrat en la important col·lectiva de l’Associació de Pintors i Escultors Catalans, el fracàs de la qual, a causa del caràcter experimental de l’art exhibit, provocà la seva retirada a la fàbrica familiar. Esporàdicament presentà algunes obres a col·lectives, col·laborà —amb el pseudònim de Pius — a Papitu i s’integrà de manera poc activa en Les Arts i els Artistes. Féu una interessant sèrie de paisatges mallorquins el 1914 i pintà al Llobregat, a Corbera i a la Conreria, entre altres llocs, però fins el 1928 —a la Sala Parés— no tornà a fer una exposició individual, ara amb paisatges de Vallvidrera, el Tibidabo i el Vallès, així com de figures i natures mortes. El 1932 participà en una exposició del Brooklin Museum de Nova York i més tard tornà a exposar a can Parés, ara sobretot figures i retrats. La seva activitat esdevingué constant, tant als Salons de Primavera de Barcelona com a altres col·lectives, alguna a l’estranger (galeria Vecht, Amsterdam, 1933). Presentà noves mostres individuals a les galeries Syra de Barcelona, el 1934 de paisatges i el 1935 de natures mortes. Impressionat per la guerra civil, féu d’ella i de les seves conseqüències el tema central de molts dibuixos que foren el germen de la sèrie Els vençuts (1943-45), pintats després d’una altra sèrie d’un misticisme patètic, La vida de Jesús (1939-42). Paral·lelament pintava paisatges de la Vall d’Aran i del Pirineu aragonès i retrats —mai d’encàrrec—, que no exposà ja en vida. Temperament fort i independent, fou una de les figures bàsiques del postmodernisme. Partí d’un realisme ortodox, après de Borrell, que defensava obstinadament, fins al punt que de jove combaté l’art nou. A París, però, a través de l’obra de Puvis de Chavannes assimilà les noves tendències i sofrí una forta influència impressionista que alternà amb solucions pròpies —bé fortament constructivistes, bé d’un barbarisme violent— que el dugueren cap al 1905 de ple a un conscient primitivisme que sempre marcà la seva obra i que era propi de l’ideari estètic del grup de Nogués i Fontbona, els seus íntims amics i companys. El seu estil plenament personal cristal·litzà en els paisatges del 1914, tenyits d’una mena de barroquisme arcaïtzant, i culminà en les dues grans sèries esmentades, màxim exponent d’un expressionisme personal totalment al marge de qualsevol escola i que defugia a consciència el bon gust convencional. És representat al Museu d’Art Modern de Barcelona —antiga col·lecció Plandiura—, que el 1948 organitzà una gran retrospectiva d’homenatge pòstum, però bona part de les seves millors obres es conserven encara en col·leccions privades.