Lluís Masriera i Rosés

Lluís Masriera i Rosés (Barcelona, 1872 — 1958)

Orfebre, pintor, escenògraf, comediògraf i director teatral. Fill de Josep Masriera i Manovens, seguí la tradició familiar. Perfeccionà estudis a París, Londres i Ginebra (1889), on fou deixeble de Frank Édouard Lossier i aprengué la tècnica de Llemotges; en tornar, potencià la renaixença de l’esmalt —translúcid i opac— a Catalunya. L’exposició que féu a Barcelona el 1901 imposà el ressò de l’estil de René Lalique en la joieria catalana. Plàsticament és, doncs, representant del més típic Art Nouveau, tot i que generacionalment ja pertanyia al postmodernisme. Participà, com a orfebre o com a pintor, en diverses exposicions de Belles Arts a Barcelona (des del 1896), Saragossa, Madrid, París (Salon des Artistes Français), Buenos Aires, San Francisco, etc. Com a pintor, partint del realisme, esdevingué també un dels conreadors més característics de l’Art Nouveau: pintà fades, àngels, bruixes i papallones, de vegades temes decadentistes amb tons plàcids i altres temes bulliciosos amb un colorisme viu i decorativista. Sobresurt el seu oli L’ombrel·la japonesa (1920; Museu d’Art Modern de Barcelona), que, exposat a Madrid (amb el títol Sombras reflejadas), Londres i el Japó, assolí una amplíssima difusió arreu, fins al punt que l’autor en féu diverses rèpliques, exposades i venudes a Londres. L’escenografia de la seva comèdia Sota l’ombrel·la, basada en el mateix quadre, li valgué un Grand Prix de l’exposició Arts Déco de París (1925). Més tard conreà una pintura més convencional. Com a home de teatre fundà la Companyia Belluguet (1921), que actuava al taller estudi que havien construït el seu pare i el seu oncle Francesc a Barcelona, en obres pròpies de concepció decorativista, com El retaule de la flor (1921), Els tapissos de Maria Cristina (1923), Un idil·li prop del cel (1924, musicada per Toldrà) i Els vitralls de Santa Rita (1926), i d’altres, d’Apel·les Mestres, Molière, Cervantes, Goethe, etc. El 1930 assolí el gran premi d’interpretació de la Fédération Internationale des Sociétés de Théâtre Amateur, a Lieja. Publicà les revistes La Veu Punxeguda (1922-28) i Esplai (1927-28) i anuaris de les seves activitats (1929-32). El 1932 l’estudi fou transformat en el Teatre Studium, on actuà fins el 1936. Féu també representacions a Palma i a Alcúdia (1932). Des del 1940 reprengué les activitats, en castellà, amb el nom d’El Teatro de los Artistas. Publicà, a París, Quelques décors et personnages (1929?) i, a Barcelona, Mis memorias (1954), de caire anecdòtic.