Josep Maria Sert i Badia (Barcelona, 1874 — Barcelona, 1945)
Pintor. Fill de Domènec Sert i Rius . Format amb Benet Mercadé i amb Pere Borrell. Soci del Cercle ArtÃstic de Sant Lluc i deixeble d’A.de Riquer, amplià coneixements a Roma i a ParÃs. El 1900 Torras i Bages li concedà la catedral de Vic per a una gran decoració mural, de la qual presentà esbossos i teles preparatòries el 1905 i el 1907 a Barcelona i a ParÃs. A través de les exposicions a l’estranger, aviat assolà un prestigi extraordinari en el món de l’aristocrà cia francesa i anglesa, per a les quals féu sumptuoses decoracions. El 1908 decorà la Sala dels Passos Perduts del Palau de JustÃcia de Barcelona. El 1910 presentà al Salon d’Automne la decoració mural de la sala de ball de marquès d’Alella a Barcelona i decorà la sala de música de la princesa de Polignac a ParÃs.
El 1912 exhibà un important conjunt al Salon de ParÃs. Féu altres decoracions per a la comtessa de Bearn, Jacques-Émile Blanche, Luis de Errazu i sir Saxton Noble (1912-13), i els decorats per al ballet de Diaghilev La légende de Joseph (1914). Demostrà el seu antigermanisme en decoracions com la del castell de Lympne a Folkestone (1915) i als murals del Maricel de Sitges (1916-17). Féu noves decoracions de teatre per a Diaghilev ( Les jardins d’Aranjuez , 1918) i murals per a residències a França, Anglaterra i Madrid (marquesos de Salamanca). Treballà per a la reina Victòria Eugènia (Santander) i per a Robert de Rotschild (Chantilly) i exposà a Londres (sala Agnew). Aquell mateix any (1920) es casà amb Maria Godebska — Misia — a ParÃs, musa del món cultural de ParÃs, apadrinat per Francesc Cambó. Féu nous murals, per a sir Philip Sasoon a Park Lane (1921), per al Palacio Errauriz de Buenos Aires (1922), per a Palm Beach (sèrie Simbad el marà , 1924), per a Maurice de Wendel a ParÃs (1924) i molts altres.
El 1926 féu una ressonant exposició al Jeu de Paume de ParÃs d’obres per a la seu de Vic i realitzà un gran paravent per a la residència de Benjamin Moore de Long Island. L’any següent decorà el domicili de Francesc Cambó. La part principal de la demorada decoració de Vic fou enllestida el 1927, amb el suport de Cambó, el qual fou a Catalunya un decidit protector de l’artista; la part restant —les llunetes— fou completada en 1928-29. Una de les següents grans obres fou la decoració de la Saló de les Cròniques —entre altres murals— de l’Ajuntament de Barcelona (1929), amb escenes de l’epopeia catalana a Orient.
El 1930 esdevingué acadèmic de San Fernando. Anul·lat el seu matrimoni, es casà , el 1930, amb la princesa georgiana Roussadana Mdivani. Executà en 1930-31 importants murals per al Waldorf Astoria de Nova York (adquirits per un grup barcelonà el 1973); decorà per al duc d’Alba la capella del Palacio de Liria de Madrid (1932), i féu també murals per al Museo de San Telmo de Sant Sebastià (1932-34), per al Rockefeller Center de Nova York (1933 i 1940), per a Raül Roviralta i Astoul a Santa Clotilde, Lloret (1933), per al Palazzo Mdivani de Venècia (1935), etc. Per a la casa de la vila de Palamós pintà l’al·legoria La barca de Catalunya (1935).
Durant la Guerra Civil Espanyola fou incendiada la seu vigatana i es perdé la seva obra principal, al mateix temps que ell efectuava la decoració de la sala del consell de la Societat de Nacions de Ginebra (1936). A l’Exposició Universal de ParÃs del 1937 féu l’altar del pavelló pontifici, de significació profranquista. El 1939 intervingué decisivament en la recuperació del patrimoni artÃstic espanyol expatriat a causa de la guerra. A la postguerra espanyola fou protegit pel multimilionari Joan March, i tingué una actitud més aviat favorable al règim franquista. A Nova York completà la decoració del Rockefeller Center (1940), i cal remarcar també la de Radio City.
El 1942 féu una sèrie de paravents per a la residència madrilenya de Joan March i el 1944 pintà diverses estances del Palau March de Palma. El 1945 pintà de nou una bona part de la reconstruïda seu de Vic, sense reproduir les mateixes composicions anteriors.
Fou el més eminent dels pintors decoradors del seu temps i el més internacional dels artistes catalans —amb Anglada i Camarasa— des de Fortuny. El seu estil, d’arrel barroca, al marge dels corrents estilÃstics catalans i fins i tot mundials del seu temps, es caracteritza per la seva gran imaginació al servei d’una retòrica luxuriosa en la qual es fan notar empelts primer d’orientalisme i després també d’un cert expressionisme goyesc. Emprà gairebé exclusivament tons sèpies combinats amb daurats. La seva empenta creadora, d’un alè insòlit, com insòlit és el seu mateix nivell de vida veritablement principesc, fou coadjuvada per la intervenció constant dels seus col·laboradors Miquel Massot i La Chataigneraye, plenament identificats amb el seu art.