Josep Clarà i Ayats

Josep Clarà i Ayats (Olot, 1878 — Barcelona, 1958)

Escultor. De família humil, estudià dibuix a Olot amb Josep Berga i Boix. Treballà i estudià escultura a l’Escola de Belles Arts de Tolosa de Llenguadoc (1897), i el 1900 es traslladà a París, on treballà al taller de Louis Barrias i conegué Maillol, Bourdelle i Rodin, els consells del qual l’ajudaren a superar els trets modernistes de les seves primeres obres. Al Salon des Artistes Français del 1907, presentà Turment; la influència rodiniana es purificà vers una major claror i serenitat en Crepuscle, en marbre (1913, museu de Santiago de Xile), que presentà en guix al Salon de la Société Nationale del 1908. L’any següent presentà la primera forma de Deessa, que representà el reconeixement oficial del seu talent. L’amistat amb la ballarina Isadora Duncan li permeté de realitzar els seus dibuixos més originals i espontanis; el dinamisme de la dansa no contradigué la seva recerca d’estabilitat i li aportà llum i una vivacitat serena. Treballador infatigable, rebé diversos encàrrecs de monuments, com Serenitat sobre les ruïnes de la vida (cementiri de San Isidro, Madrid) i Monument als voluntaris catalans (parc de la Ciutadella, Barcelona); amb la maqueta d’aquest obtingué el gran premi a París el 1925. L’any 1924 visità els EUA. A la darreria del 1925 fou nomenat membre de l’Academia de San Fernando de Madrid. Realitzà també caps i retrats, on es mostrà condensat i viu: Voluntat (1911), Clara Stuart Merrill (1926), Adela (1936), Senyoreta Rodríguez Bauzà (1941). Cada vegada donà més importància a la llum i les seves escultures se simplificaren i s’alliberaren de tot sentiment: la primera Estàtica (1926). Amb aquesta visió nova, l’any 1928 reinterpretà Deessa i Serenitat (jardí de Montjuïc, Barcelona), i creà Repòs (Museu d’Art Modern de Barcelona), que li valgué l’única medalla d’honor de l’Exposició Internacional de Barcelona (1929). El 1930 anà a Grècia; dos anys més tard abandonà la seva residència de París i es traslladà definitivament a Barcelona. El 1934 obtingué el premi Damià Campeny amb Nu de noia. El 1936 creà una de les seves obres millors, per la síntesi de simplicitat, llum i serenitat: Puixança, i el 1941, Figura de dona. És autor del Monumento a los caídos (1952) de Barcelona. Amb el nu Pomona (museu de l’Havana), obtingué el gran premi de la Biennal Hispanoamericana del 1954. El 1946 realitzà Sant Benet (Montserrat), que l’orientà cap a l’estudi de la figura asseguda. Les seves darreres obres són sobretot maternitats assegudes i figures ajagudes. El novembre de 1969, per iniciativa de la seva germana Carme, fou inaugurat a Barcelona el Museu Clarà, en el seu mateix taller, on es conserva una gran part de la seva obra. Com Maillol, Clarà representa la reacció classicista d’arrel mediterrània davant el Modernisme d’arrel germànica i l’impressionisme rodinià. Aquesta circumstància fa que hom l’hagi vist com el típic escultor del Noucentisme.