Josep Aragay i Blanchart (Barcelona, 1889 — Breda, 1973)
Pintor, ceramista i teòric de l’art. Noucentista i preceptista del Noucentisme. A 14 anys publicà algun dibuix al “Patufet”. Treballà a l’acadèmia Galí del 1907 al 1911. Eugeni d’Ors li confià (1911) la direcció plàstica de l’"Almanac dels Noucentistes”, i, des de la mateixa data, col·laborà com a il·lustrador al “Papitu” i ingressà al grup de Les Arts i els Artistes . Fou un dels fundadors de la revista “Picarol” (1912), i el 1913 féu la primera exposició personal de pintura, a les Galeries Dalmau. El 1915 féu la primera de ceràmica, en col·laboració amb Quer. Viatjà a Itàlia (1916-17), i rebé l’encàrrec de la font, revestida de rajols, del Portal de l’Àngel, de Barcelona (1917). Fou professor de decoració ceràmica a l’Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat, fins que en fou expulsat a causa de l’afer Dwelshauvers. El 1925 es retirà a viure a Breda, on fundà un taller ceràmic. Féu pintures murals, les més importants de les quals són les del Baptisteri de Breda (1925), que reféu el 1965. Publicà a la col·lecció “La Revista”, de Barcelona, La pintura contemporània , 1916, Itàlia (poemes), 1918, amb pròleg de Carles Riba, i la seva obra fonamental, El Nacionalisme de l’Art , 1920. El seu expressionisme inicial, derivat de Brangwyn, s’acostà, per influència de Galí, a un barroc apassionat i violent. Després del 1915 se cenyí a un acostament cap al constructivisme, enllaçant el primer Renaixement italià amb formes encara vivents de l’art popular català, amb un grafisme clos, que fa pensar en els de Modigliani i Campigli. Com a teòric tingué una gran influència sobre els artistes catalans de la tercera dècada, en la voluntat de creació d’un art nacional.