Joaquim Torres i García

Joaquim Torres i García ( Montevideo, 1874 — 1949)

Pintor muralista i teòric de l’art. Fill de mare uruguaiana i pare natural de Mataró, es traslladà a aquesta ciutat amb la seva família quan tenia disset anys. Hi estudià a l’Escola d’Arts i Oficis i amb el mestre Josep Vinardell. El 1892 s’establí a Barcelona, on estudià art a l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona (Llotja), i conegué els artistes J. Mir, Isidre Nonell, R. Canals i J. Sunyer. El 1893 ingressà i freqüentà el Cercle Artístic de Sant Lluc, on conegué Josep Pijoan, Lluís de Zulueta i Eduard Marquina. Començà a treballar en la il·lustració de llibres, i participà com a cartellista en la Tercera Exposició de Belles Arts de Barcelona (1896). Col·laborà amb Gaudí i Rubió i Bellver en la restauració de la seu de Mallorca (1904), concretament en les vidrieres. A la vessant del dibuix, fou col·laborador a les revistes Barcelona Còmica (1887-99), El Gato Negro (1898) i Pèl & Ploma (1901). Afeccionat a les reunions artístiques, freqüentà, paral·lelament, la tertúlia artisticoliterària dels Quatre Gats, on es trobava amb els artistes Casas, Picasso i Rusiñol. Entre 1896 i 1899 participà en les Exposicions Generals de Belles Arts de Barcelona. Després d’un primer viatge a Madrid el 1899, on conegué Juli i Joan Gonzàlez, exposà al saló del diari La Vanguardia (1900) i al Cercle Artístic de Sant Lluc (1904) amb lu Pascual i a la Sala Parés (1905) amb Marià Pidelaserra, Xavier Nogués, Pere lsern, Sebastià Junyent i Emili Fontbona.

Es dedicà després a la pedagogia artística, particularment, el 1907, a l’Escola Mont d’Or —Barcelona i Terrassa—; en aquesta darrera fundà, el 1913, l’Escola de Decoració, inspirada en la idea de la integració de les arts i els oficis al servei de l’arquitectura. Féu alguna exposició d’olis, mentre conreava el muralisme al convent de la Divina Pastora de Sarrià, a la parròquia barcelonina de Sant Agustí (1908), al pavelló d’Uruguai de l’Exposició Internacional de Brussel·les (1910), i al despatx de Pere Coromines a l’Ajuntament de Barcelona (1910), si bé totes aquestes obres es perderen. El 1911, per mediació de Xènius, Joaquim Folch i Torres i altres escriptors i artistes, com Romà Jordi i Josep Clarà, del Noucentisme fou invitat a participar en la decoració del Palau de la Generalitat, on la seva primera creació foren uns finestrals, en els quals aplicà la tècnica apresa de Gaudí. Influït per aquest entorn defensà el Noucentisme en articles com La nostra ordenació i el nostre camí (Emporium, 1907) i en llibres com Notes sobre art (1913), Diàlegs (1915), i Un ensayo de clasicismo: la ordenación conveniente al arte de los países del mediodía (1916). Féu un viatge d’estudis a Itàlia (1912), i de retorn, Enric Prat de la Riba li encarregà la decoració del Saló de Sant Jordi de la Diputació de Barcelona, per al qual projectà cinc murals, dels quals només en pintà quatre: La Catalunya eterna (1913), que provocà polèmiques pel seu caire primitivista, L’edat d’or de la humanitat (1915), Al·legoria de les muses del Parnàs (1916), El temporal no és més que un símbol (1916) i La Indústria (1918). Els tres darrers murals foren criticats pels elements artísticament més conservadors i defensats pels més avançats i, sobretot, per Prat de la Riba, que posà la seva confiança en ell. El successor d’aquest en la presidència de la Mancomunitat, Puig i Cadafalch, féu parar, el gener de 1919, l’obra, que fou recoberta després per altres pintures durant la Dictadura de Primo de Rivera (1925); no fou recuperada fins el 1966, per bé que emplaçada en una altra dependència del palau. A partir de l’any següent entrà en contacte amb l’artista Joan Salvat-Papasseit, i també amb Josep M. de Sucre, Josep M. Junoy i el pintor uruguaià Rafael Barradas.

Tendí progressivament a l’essencialisme i acusà, fins i tot, una influència futurista. Allunyat ara del Noucentisme, la seva producció s’abocà al dinamisme urbà. Fou col·laborador a les revistes Un Enemic del Poble, Arc-Voltaic i Troços. A finals de 1917 exposà a les Galeries Dalmau amb Rafael Barradas i publicà el manifest Art-Evolució, que recollia l’ideari de Rafael Barradas i el de Joan Salvat-Papasseit, per al qual il·lustrà Poemes en ondes hertzianes. El 1918 ingressà al Grup Courbet, amb Joan Miró, Rafael Sala, etc., i es dedicà al disseny de joguines.

Durant aquests anys publicà El descubrimiento de sí mismo (1917), L’art en relació a l’home etern i l’home que passa (1919) i La regeneració de si mateix (1919). Descoratjat i anguniejat per la situació econòmica familiar —fracassà en l’explotació d’una petita indústria de joguines—, anà el 1920 a Nova York, on romangué fins el 1922, sense obrir-se camí. Hi conegué els artistes Marcel Duchamp, John Xceron, Max Weber, entre d’altres. Pogué exposar al Whitney Study Club, i el 1921 fundà la Artist Toy Makers i treballà per a la Dover Farms Industries. Tornà Europa i s’establí a Itàlia, on peregrinà de Gènova a Fiesole i Liorna, fins el 1924. Es traslladà a França, i residí a la Costa Blava (Vilafranca, Provença ) i a partir del 1926 a París fins el 1932. Després d’un breu retorn al classicisme mediterrani, entrà en contacte amb el neoplasticisme, col·laborà a la revista Art Contemporani i féu una exposició a la galeria Zak. En la seva estada parisenca, realitzà una remarcable tasca d’aglutinador d’artistes d’avantguarda. Organitzà l’exhibició de l’obra de pintors refusats pel Salon d’Automne (1926) i del grup abstracte Cercle et Carré, al qual, el 1930, s’integrà, conjuntament amb amb Léger, Kandinskij, Mondrian, Hans Arp, i Schwitters, entre altres. Anteriorment, el 1929, ja havia conegut Piet Mondrian, Michel Seuphor i Theo van Doesburg. Torres Garcia i Michel Seuphor es responsabilitzaren de la publicació dels tres números de la revista que duia el nom del grup. Dissolt el grup, el 1932 s’adherí i formà part també del grup Abstraction-Création, successor en certa manera de l’altre. Féu una estada a Madrid (1931-34), on propagà activament l’avantguarda i impulsà la formació d’un Grupo de Arte Constructivo (Alberto, Benjamin Palencia, Àngel Ferrant, Maruja Mallo); exposà al Museo de Arte Moderno i a la Sociedad de Artistas Ibéricos. A la darreria de l’etapa parisenca la seva pintura s’havia transformat, desprès del primitivisme i d’un esquematisme d’arrel cubista, per combinar les formes geomètriques amb al·lusions a la realitat visual, concepte plàstic que anomenà constructivisme o universalisme constructiu i que continuà aplicant fins a les acaballes de la seva vida, encara que féu alguna expedició de tipus naturalista.

El 1934 tornà de nou, amb la seva família, a Montevideo, on difongué entre els seus nombrosos deixebles, aplegats en un Taller de Arte Constructivo, els principis teòrics de la seva darrera modalitat pictòrica, que, d’altra part, divulgà en una copiosa tasca de conferenciant i escriptor. El 1935 fundà l’Associació d’Art Constructiu. A partir del 1938 intensificà la seva producció. Féu el Monumento Cósmico al Parque Rodó de Montevideo: un mur de granit inspirat en el Temple del Sol de Ollantaytambo del Perú. Promotor i editor, del 1936 al 1943 publicà deu números de la revista Círculo y Cuadrado. Dedicat també a la docència, el govern uruguaià el nomenà, el 1941, professor honorari d’art. Com a promotor de l’art constructiu, el 1944 fundà el Taller Torres-Garcia, amb la col·laborció dels seus fills, amb la finalitat de presentar una formulació d’un art constructiu americà. En continuar la seva tasca pictòrica, el 1944 exposà la sèrie Héroes, hombres y monstruos. El 1945 aparegué el primer número de Removedor, portaveu del seu taller, dirigida per Cuido Castillo, de la qual se'n publicaren 26 números. Dins de la seva obra muralística a l’Uruguai, cal subratllar els murals de l’Hospital Saint Bois de Montevideo. Són remarcables els seus llibres Universalismo constructivo (1944), Mística de la pintura (1947), La recuperación del objeto (1952) i la seva interessant autobiografia Historia de mi vida (1939), on recull la seva experiència europea i americana. Fou una important figura del Noucentisme plàstic català, de la pintura abstracta del París anterior a la Segona Guerra Mundial i de la moderna pintura sud-americana.