Joaquim Sunyer i de Miró (Sitges, 1874 — 1956)
Pintor i gravador. Cap a quinze anys s’instal·là , amb la seva famÃlia, a Barcelona. Anà a les classes de Llotja, on fou condeixeble de Mir, Nonell, Torres-Garcia i Gosé el curs 1894-95, època en la qual pintà dins l’estil de la Colla del Safrà sense que consti que en formés part.
Dibuixà escenes populars —força fluixes— a La Vanguardia el 1896, any que participà en la Tercera Exposició de Belles Arts de Barcelona, i s’instal·là poc més tard a ParÃs. Allà sembla que féu amistat amb Forain i Willette i il·lustrà Les soliloques du pauvre de Jehan Rictus (1897), 5 heures Rue du Croissant d’Henry Fevre (1901) i 7 heures Belleville de Gustave Geffroy (1903), i en publicà dibuixos a revistes com Le Fureteur (1901). S'especialitzà en escenes de carrer i en interiors intimistes. Féu força amistat amb Picasso i Manolo Hugué. S'obrà força camà amb un estil encara vacil·lant que participava de diversos factors postimpressionistes. Concorregué al Salon d’Automne del 1903 i el 1904 participà , també a ParÃs, en una exposició col·lectiva.
En 1905-06, per iniciativa del marxant Henri Barbazanges, que volia temes espanyols, viatjà per Castella i, a Madrid, conegué El Prado. Passà per Sitges de retorn a ParÃs, on el 1907 exposà . L’any següent ho féu a Lieja, on tornà a exposar el 1909, any que Eugeni d’Ors establà contacte amb ell a ParÃs. Conegué Renoir —amb qui tingué llargues converses—, Modigliani, Marquet i Vázquez-DÃaz, veà seu. Després d’exposar a la Galerie Barbazanges de ParÃs (1910), retornà a Sitges.
El seu estil havia anat perdent influències postimpressionistes i s’acostava als temes mediterranis i a les figures de cà non simplificat derivat de Cézanne, clar de colors. A Catalunya es començava a contraposar aquest nou estil al de Nonell. La mort d’aquest i el gran èxit de la seva exposició al Faianç Català el 1911 el situaren rà pidament en posició de lÃder de la pintura catalana. Joan Maragall en publicà un llarg i entusiasta elogi en la revista Museum lloant les seves escenes senzilles i idÃl·liques, en què valorà la seva condició d’obres genuïnament catalanes, destacant-ne per damunt de totes la Pastoral (Barcelona, col·l J.A.Maragall). El Noucentisme plà stic canvià de rumb arran de la seva reaparició.
Anà a Versalles i exposà a Munic el mateix any, i el següent féu estada a Ceret (Vallespir). Viatjà per França i Ità lia, on l’impressionà fortament l’obra de Signorelli. En esclatar la Primera Guerra Mundial s’establà a Barcelona i hi exposà . Féu estades a Mallorca (1915-16) i ParÃs (1918), fins que s’establÃ, ja casat, a Sitges (1919). El 1920 i el 1924 participà en el Salon d’Automne de ParÃs; el 1923 l’Exposició de Primavera de Barcelona li dedicà una sala especial i el 1924 es presentà a Madrid, on tornà a exposar el 1930. Aquest any exposà a la Sala Parés de Barcelona, i el 1934 a les galeries Syra i al Carnegie Institute de Pittsburgh. Passà la Guerra Civil de 1936-39 en terres provençals i italianes i s’instal·là a ParÃs el 1937. Poc després s’estigué a Banyuls prop d’Aristides Maillol, amic seu, i no tornà a Barcelona fins l’any 1942. En aquesta darrera etapa exposà sovint a Barcelona (1942, 1944, 1945, 1949, 1951, 1952, 1955) i Madrid (1943, 1946 i 1950). El 1952 exposà a Bilbao.
Li fou concedida la Legió d’Honor (1949), sales especials a les Bienales Hispanoamericanas de Arte celebrades a Barcelona (1952 i 1955) i el gran premi al conjunt d’una vida i obra a la Bienal Hispanoamericana de l’Havana (1954). Hom celebrà , a Madrid, una important exposició antològica quan es complà el centenari del seu naixement (1974). Com a pintor de cavallet és el més representatiu del Noucentisme. El seu constructivisme quasi cubista del segon decenni del segle anà perdent gradualment rigidesa i anà assolint una simplicitat planera, menyspreadora dels recursos tècnics, tant en els paisatges com en els seus tÃpics nus femenins reposats i aneròtics, o en els seus retrats— absolutament allunyats del retratisme convencional—, entre altres de López-Picó, Junoy, Gaziel, Ferran Soldevila o Jacint Raventós. Fou un clà ssic exponent de la joie de vivre d’una bona part de la pintura mediterrà nia del seu temps.