Joaquim Renart i Garcia (Barcelona, 1879 — 1961)
Dibuixant, daurador, decorador i col·leccionista. Germà de Dionís Renart i Garcia, amb qui col·laborà sovint. Format a Llotja, fou deixeble de Martí i Alsina, Torrescassana i Soler i Rovirosa. Ingressà al Cercle Artístic de Sant Lluc el 1894. Fou un dels fundadors del FAD (1903). Un dels principals exlibristes del seu temps, dibuixà una cinquantena llarga de marques entre el 1904 i el 1907, que publicà en el volum Ex-libris Renart; s’inscriví primer en un neogoticisme que donà pas aviat a una decidida adscripció a l'Art Nouveau. Representant la firma familiar Renart i Cia, realitzà retaules decoratius, plafons i mobles, que foren premiats a les exposicions oficials barcelonines dels anys 1907, 1911 i 1923. Féu nombrosos apunts del natural de llocs i escenes viscudes al llarg de la seva vida i assajant estils i tècniques diversos. Des del 1918 redactà un extens diari, una selecció del qual ha estat publicada pòstumament (1975). Epígon del Modernisme simbolista, polemitzà des de Catalunya Artística (1904) amb Lluís Bagaria contra l’obra de Nonell, que considerava mancada “de tota idea d’art”, bé que anys més tard se'n retractà. Vicepresident del Cercle de Sant Lluc abans de la guerra civil de 1936-39, la seva personalitat essencialment catalana i equànime el convertí en la figura idònia per a presidir el Cercle en el seu redreçament el 1951; fou reelegit tres vegades fins que cessà el 1958. També detingué entre altres càrrecs la presidència de l’Orfeó Català (1941-48) i fou acadèmic de Sant Jordi. En 1965-66 Barcelona li dedicà una important exposició homenatge pòstuma.