Joaquim Mir i Trinxet

Joaquim Mir i Trinxet (Barcelona, 1873 — 1940)

Pintor. Fill d’un magatzemista de merceria. Fou deixeble de Lluís Graner i passà per Llotja (1894-95). Formà part de la Colla del Safrà. A Olot, ciutat del seu pare, fou influït pel paisatgisme de l’escola de Vayreda (~1894-96). Participà en les Exposicions de Belles Arts de Barcelona del 1894, 1896 i 1898 i concorregué a una exposició col·lectiva d’Els Quatre Gats (1897). Guanyador d’una medalla de segona classe a l’Exposición Nacional de Madrid el 1899, provà inútilment d’aconseguir a Madrid —on ja havia residit el 1895 copiant obres de Velázquez— una pensió per anar a Roma (1899). Al final del mateix any s’afegí al viatge que Santiago Rusiñol es disposava a fer a Mallorca, gràcies a l’ajut econòmic que el seu oncle, l’industrial Avel·lí Trinxet, li concedí en canvi de tota la seva producció. Allí conegué el pintor francobelga William Degouve de Nuncques i la seva obra. El 1901 exposà individualment a Barcelona els fruits d’aquesta primera etapa mallorquina, i també participà en l’Exposición Nacional de Madrid i obtingué, un altre cop, medalla de segona. De nou a Mallorca, descobrí l’insòlit i feréstec paisatge del torrent de Pareis, motiu pel qual instal·là al llogaret de sa Calobra la seva base d’acció. Una greu caiguda li ocasionà una lesió cerebral, cosa que aconsellà el seu trasllat a l’Institut Pere Mata de Reus (1903). Guarit el 1906, romangué al Camp de Tarragona pintant paisatges de l’Aleixar i de Maspujols.

El 1907 la seva participació a la gran Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona, on el seu oli El Rovell (Pareis) aconseguí primera medalla, el consagrà definitivament com un dels màxims artistes catalans. Consolidà aquest èxit dos anys més tard a la seva segona exposició individual a Barcelona. El 1913 s’establí a Mollet per circumstàncies familiars. Obtingué una medalla de primera classe a l’Exposición Nacional de Madrid del 1917, i dos anys més tard s’establí a Caldes de Montbui. Casat el 1921 amb Maria Estalella, de Vilanova i la Geltrú, s’instal·là definitivament en aquesta ciutat i assolí una consagració oficial quan li fou concedida la primera medalla a l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929 i la medalla d’honor de l’Exposición Nacional de Madrid el 1930, premi que perseguia des del 1922 i que li fou discutit per José Gutiérrez Solana.

Havent assolit una posició econòmica força bona, es dedicà al col·leccionisme (la seva important col·lecció de ceràmica forma part del Museu Vicenç Ros, de Martorell, des del 1971). Amb periodicitat exposava individualment a Barcelona, i des de Vilanova anava a diversos punts de Catalunya per trobar temes per als seus paisatges, fins que, acabada la guerra civil, fou empresonat per infundats motius polítics; alliberat al cap de poc temps, féu a Gualba la seva darrera campanya pictòrica.

Malgrat que exposà individualment i col·lectivament a Washington (1924), París (1925), Pittsburgh, Nova York i Filadèlfia (1926), Amsterdam (1933), Buenos Aires (1934 i 1938), Venècia (1934), etc., fou sempre un pintor eminentment autòcton; al contrari de gairebé tots els seus companys, ell no havia fet el clàssic viatge de formació lliure a París i, estranyament, perseguí més consagrar-se a Madrid que a Europa, motiu pel qual no es guanyà un indubtable lloc preeminent en el panorama postimpressionista internacional. D’altra banda, les seves exposicions internacionals corresponen a l’època en què el seu art ja havia caigut en un cert convencionalisme.

Conreà poc la il·lustració, bé que féu els dibuixos per a L’escanyapobres de Narcís Oller (1897) i algunes col·laboracions a L’Esquella de la Torratxa, Hispània i Quatre Gats, els primers anys de la seva carrera.

L’evolució del seu art començà amb el naturalisme lluminós i sovint testimonial de l’època de la Colla del Safrà, representat per L’hort del rector (1896, Museu d’Art Modern de Barcelona) i sobretot per La catedral dels pobres —centrat en la Sagrada Família, aleshores en construcció— (1897, Barcelona, col·l Buxeres), que donà pas a les provatures mallorquines que l’abocaren a una desenfrenada i sovint gairebé fantàstica interpretació —en formes i colors— del paisatge de la part nord de l’illa, amb influència —o potser coincidència— de Degouve: cal citar El roc de l’Estany (Museu d’Art Modern de Barcelona) i la immensa Cala encantada (Sant Sebastià, col·lecció Várez-Fisa) que decorà el Gran Hotel de Palma construït per Domènech i Montaner el 1902. Allí començà a configurar el seu estil més personal, superació pròpia i segurament inconscient de la pintura impressionista —equiparable a la solució pròpia que coetàniament donaven a França un Redon o un Bonnard—, basada en una visió intuïtiva i lliure del paisatge a base de taques i masses de color que sintetitzaven l’aparença real vorejant molt sovint l’abstracció. Aquest estil, que situa l’artista al capdavant del postmodernisme pictòric català, madurà en la seva etapa del Camp de Tarragona en nombrosos olis i pastels —molts d’ells pintats en plena malaltia—, que constitueixen el seu moment més creatiu, i tingué una derivació decorativa en els grans plafons —avui dispersos— de la casa Trinxet de Barcelona (1903 i 1909-13).

Vers el 1911 passà una etapa en què inclogué sistemàticament la figura humana en els paisatges. Vers la fi del decenni 1910-20, malgrat la seva fecunditat, derivà cap a un paisatgisme d’innegable dignitat però desproveït de la força del seu millor moment: fou precisament l’època en què aconseguí els seus èxits oficials, com l’encàrrec del gran mural del palau de la Generalitat de Catalunya (1927, restaurat el 1974).

La seva personalitat humana, de geni primari, alhora murri i ingenu, ha donat origen a una imatge anecdòtica de l’artista que ha emmascarat sovint el seu extraordinari pes específic.