Francesc Xavier Nogués i Casas

Francesc Xavier Nogués i Casas (Barcelona, 1873 — Barcelona, 1941)

Dibuixant, gravador i pintor. Estudià comerç, sense vocació, i entrà a l’acadèmia Martínez Altés (~1886-89), on conegué Isidre Nonell. Fou aprenent en un magatzem mentre assistia als cursos nocturns de l’acadèmia Borrell. Vers el 1896 visità Madrid, on l’impressionà fortament Goya, cosa que el decidí a dedicar-se a l’art i a freqüentar més assíduament l’acadèmia Borrell, on entrà en contacte amb el grup d'El Rovell de l'Ou. Amb text de Josep Lleonart, publicà l'Auca de l’Aplec de Sant Medir, que imprimí el seu amic Ramon Riera (~1899). Obtingué un accèssit al concurs de cartells, pel carnestoltes de Vilanova, celebrat a Els Quatre Gats (1899), amb el titulat Tranquillitat i bons aliments. Amb Alexandre de Cabanyes i Francesc Sardà i Ladico anà el 1901 a París —on tornà sovint— i hi freqüentà les acadèmies Colarossi i Vity. El 1902 exposà dues marines a l’Ateneu Barcelonès, integrat en l’agrupació Art i Pàtria, i aquell mateix any guanyà el segon premi de l’important concurs de cartells de les festes de la Mercè amb el cartell titulat Barraques i cavallet. Des del 1903 compartí l’estudi amb Emili Fontbona. Pintà força a Vallvidrera, i féu alguna il·lustració per als Diàlegs de les cortesanes, de Llucià. Féu una estada a Banyoles (1904), on tornà sovint, i s’integrà en l’ambiciosa Associació de Pintors i Escultors Catalans. Participà amb olis a la discutida exposició que alguns membres de l’Associació feren el 1905 a la sala Parés, on l’any següent presentà uns paisatges puntillistes. Requerit per Rafael Nogueras i Oller —amb qui es proposà, sense èxit, de recrear la cançó popular catalana—, féu la capçalera de Poti-Poti (1906), i aquell mateix any decorà gerros de porcellana per a la manufactura Serra. Fins el 1908 —ajudat per la que fou la seva primera muller, Teresa Lostau— decorà els vestíbuls de la Pedrera, de Gaudí, a les ordres d’Aleix Clapés, mentre col·laborava esporàdicament a Hojas Selectas amb uns dibuixos que palesen les influències de Fontbona i de Sardà. El setmanari Papitu, fundat pel seu amic Feliu Elias, li permeté de fer-se conèixer majoritàriament (1909-11), signant sovint amb el pseudònim de Babel, que emprà posteriorment en altres llocs. Formà part de Les Arts i els Artistes i col·laborà a l'Almanac dels Noucentistes (1911). Des d’aleshores col·laborà a L’Esquella de la Torratxa, Picarol (1912) —que dirigí—, La Publicidad, Revista Nova (1914) —que codirigí amb Apa—, Ibèria, Vell i Nou, Cuca Fera, Un Enemic del Poble, L’Instant, La Mainada, Jordi, El Be Negre, Terramar, Fulles Musicals, Butlletí de la Cambra Mercantil, etc. Publicà conjunts d’il·lustracions, com la Catalunya pintoresca (1919) i 50 ninots (1922). Féu els murals del celler de les Galeries Laietanes (1915), de la sala que duu el seu nom a la casa Plandiura de Barcelona (1917-27) i del despatx de l’alcalde a la casa de la ciutat de Barcelona (1929), entre altres, alguns dels quals perduts. Féu plafons ceràmics, com el del Celler Cooperatiu del Pinell de Brai (1920-21), de l’arquitecte Cèsar Martinell, i els del restaurant barceloní Can Culleretes (1923). Des del 1909 fou un extraordinari gravador —a l’aiguafort, l’aiguatinta i la punta seca—. Decorà peces de ceràmica de Francesc Quer, i en féu amb Josep Granyer, i decorà vidres del seu amic Ricard Crespo. El 1928 féu les decoracions i els figurins de l’òpera El giravolt de maig . Membre de l’assessoria artística de l’Exposició Internacional de Barcelona del 1929, fou, amb Miquel Utrillo, Francesc Folguera i Ramon Raventós, l’artífex del Poble Espanyol de Montjuïc. Il·lustrà l'Abecedari Català per a nens (1920) i obres de Josep Carner, Carles Riba i Cristòfor de Domènech, les Sàtires de Guerau de Liost (1927), l’edició de bibliòfil d'El sombrero de tres picos de P.A.de Alarcón (1934), el Bestiari de Pere Quart (1937) i els reculls L’humor a la Barcelona del vuitcents (1938) i L’humor a la Barcelona del noucents (publicat el 1955). Fou professor de gravat a l’Escola d’Arts i Oficis de la Generalitat a Olot (1936-39). A la postguerra il·lustrà El Patrañuelo, de Joan Timoneda. El 1967 l’ajuntament de Barcelona organitzà una gran exposició retrospectiva de la seva obra, i el 1972 exposà l’important llegat de la seva vídua Isabel Escalada a la ciutat. Bé que pertanyent a la generació postmodernista, amb la qual col·laborà activament, no assolí una personalitat forta fins als anys inicials del Noucentisme. Esdevingué l’artista més representatiu d’aquest complex moviment, per la seva posició de síntesi, equidistant de totes les faccions que l’integraven: freqüentà tant el Cercle Artístic com el de Sant Lluc, col·laborà amb Apa, i alhora era reclamat per Xènius per a il·lustrar La Ben plantada (1912). Estructurava perfectament les seves composicions, sense perdre mai l’aparença d’espontaneïtat. Si com a pintor, tant de cavallet com mural, s’acostava a un cert idealisme, com a dibuixant i gravador s’adscrivia a un humorisme —mai xaró— d’arrel realista i d’un expressionisme que hom ha comparat, a escala internacional, amb el de George Grosz, sense pretendre, però, la punyent agressivitat d’aquest. La seva constant atenció a basar-se en l’art popular català el convertí en un artista que connectà absolutament amb tots els nivells del poble català, que s’identificà en els seus peculiars tipus i conjunts.