Emili Sala i Francès (Alcoi, 1850 — Madrid, 1910)
Pintor. D’infant passà , amb la seva famÃlia, a València, on ja era empadronat el 1853. Molt jove, ingressà a l’Escola de Belles Arts de Sant Carles, on fou tutelat i iniciat en el dibuix pel catedrà tic Plà cid Francès, cosà germà seu. Acabà la carrera, amb un excel·lent expedient, el 1871. Després d’alguns premis locals, el mateix any obtingué segona medalla a l’Exposición Nacional amb Presó del PrÃncep de Viana. És l’època de triomf de la pintura d’història i, malgrat que ell aviat desembocà en conceptes molt més amplis de l’art, també s’adscrivà a la moda: Guillem de Vinatea exigint d’Alfons IV la revocació del contrafur (medalla d’or a la Nacional del 1878) o Expulsió dels jueus (Granada, Museo de Bellas Artes), començat a Roma, acabat a ParÃs i premiat a BerlÃn el 1890. Novus ortus, ambiciosa creació del 1881, també fou premiat amb medalla d’or a Madrid, i a partir d’aleshores inicià una etapa de pintor de composicions decoratives per a cases, palaus i fins i tot cafès madrilenys, mentre creixia el seu renom de retratista. Són excepcionals els retrats que hi ha al Museu de Belles Arts de València (Donya Anna Colin i Perinat, Donya Conxa Francès i Sempere —la seva mare—, El pintor Jiménez Aranda), al Museo de Bellas Artes de Mà laga (Jacinto Octavio Picón, El pintor Antoni Muñoz i Degrain) i a la Hispanic Society de Nova York (Ramón de Campoamor). El Museo de Arte Moderno de Madrid conserva un retrat de MarÃa Guerrero, nena, i el CÃrculo de Bellas Artes de la mateixa ciutat el retrat del pintor Vicente Palmaroli. Pintor d’escenes amables i cultivador de la pintura de gènere, fou il·lustrador de Blanco y Negro. Fou autor d’una Gramática del color (1906), obra d’interès excepcional, on l’autor es mostra com un gran tècnic i cientÃfic i un autèntic investigador. Arran de la publicació d’aquesta obra —abans havia publicat uns articles sobre La desecación en la pintura—, fou creada per a ell la cà tedra de tècnica i teoria del color a l’Escuela de Bellas Artes.