Darius Vilàs i Fernández

Darius Vilàs i Fernández Barcelona, 1880 — Barcelona, 1950

Pintor i gravador. Format a Llotja, completà estudis a Roma i a París. Membre del Cercle de Sant Lluc, hi exposà ja en la col·lectiva del 1908 a la Sala Parés. Participà també en l’Exposició de Retrats i Dibuixos de Barcelona (1910), en la Sisena Exposició Internacional (1911) i en les municipals del 1922 i el 1923. El 1923 esdevingué vocal de la junta constituent dels Amics de l’Art Litúrgic, amb la qual exposà el 1925 i el 1928. Obtingué un dels premis del concurs Barcelona Vista pels Seus Artistes (1930) i del Saló de Primavera del 1934. Emmirallat en el naturalisme plàcid i modest de Joan Llimona, els anys 1918-20 passà per una etapa plenament noucentista, de factura més arcaïtzant (Costa Brava, L’Empordà), i després retornà a un plàcid realisme camperol, ja convencional. Portà a terme una intensa tasca de muralista, normalment religiós, que féu que hom el comparés amb Maurice Denis; d’aquestes obres —per a Sitges, Palma, Barcelona, Loiola, Montserrat, Sant Pol de Mar, Reus, Santa Coloma de Gramenet, etc—, diverses foren destruïdes el 1936, bé que subsisteix la que ha estat considerada la millor, els murals del Foment de Pietat Catalana, a Barcelona (1924). Exposà sovint a Barcelona, i participà en exposicions també a Madrid, Vitòria i Palma.