Agustí Querol i Subirats

Agustí Querol i Subirats, Tortosa, (Baix Ebre, 1863 — Madrid, 14 de desembre de 1909)

Deixeble de Cervetó i, a Barcelona, de Talarn i els Vallmitjana. Estudià també a Llotja. Féu una al·legoria de la Jove Catalunya (1882) i diversos retrats. A Madrid, el 1883, guanyà inesperadament una pensió per a estudiar a Roma, amb un Sant Joan predicant al desert . S'establí a Madrid i inicià una brillant carrera oficial amb medalles d’or a Madrid ( La Tradició , 1887), Barcelona (1888), París (1889), Munic (1891), Chicago (1893), Viena (1894) i de nou a Madrid ( Tulia , 1895). Obtingué medalles d’honor a les exposicions de Munic (1895), Berlín i Viena (1898), París (1900) i Madrid ( Sagunt , 1906). Fou condecorat a Espanya, Àustria, Alemanya, França, Itàlia, Portugal i el Vaticà i era acadèmic honorari de Carrara. Realitzà diversos monuments, com els dels Bombers de l’Havana (1892), Legazpi i Urdaneta (Manila, 1893), Viuda Epalza (Bilbao, 1901), Quevedo (Madrid, 1902), Coronel Bolognesi (Lima, 1902), Els màrtirs (Saragossa, 1906), Pitarra (Barcelona, 1906), Moret (Cadis, 1909), Columna 9 de Juliol (Guayaquil), General Urquiza (Paraná, 1908), Los Sitios (Saragossa, 1908), Garibaldi (Montevideo, 1909) i altres a Madrid, Vigo, la Corunya i Colombres (Santander). És autor del Moisès i les lleis que corona el Palau de Justícia de Barcelona, dels grups que coronen el ministeri de Foment de Madrid —avui Agricultura— i del frontó de la Biblioteca Nacional de Madrid (1892-1903), que fou molt discutit, però que comptà amb el recolzament d’intel·lectuals com Baroja, Azorín i Martínez Sierra. Féu també el mausoleu d’Antonio Cánovas del Castillo —que en vida l’havia protegit decisivament— per a la basílica d’Atocha de Madrid. Gaudí en vida d’una fama immensa que l’assenyalà com un dels grans genis de l’escultura i que li valgué fins i tot per a ésser diputat —per Roquetes— en dues legislatures. Malgrat la coincidència estilística d’alguna de les seves obres amb el simbolisme modernista, fou un típic representant de l’escultura anecdòtica i retòrica del s XIX, de la qual és el principal epígon català.