Adrià Gual i Queralt (Barcelona, 1872- Barcelona, 1943)
Autor dramàtic, director d’escena, pintor i pedagog. Dibuix i pintura amb Pere Borrell i treballà en el taller de litografia del seu pare, que abandonà el 1901 per dedicar-se íntegrament al teatre. Com a plàstic, la influència del seu mestre l’abocà de primer a un realisme rigorós ( Taller de litografia Gual , oli del 1890; Barcelona, col·l Albert Oller). Tot i que més tard s’adherí al grup postmodernista de la Colla del Safrà (~1893-96), aviat se centrà en un Modernisme típicament esteticista: dins aquest estil féu diversos cartells d’arabesc curvilini i complex que palesen una gran exquisidesa i sensibilitat (Quarta Exposició de Belles Arts, 1898; Figura tocant la lira , 1900) i olis simbolistes tenyits de melangia ( La Rosada , 1897; Museu d’Art Modern de Barcelona). Posteriorment les seves activitats en el camp de les arts plàstiques es reduïren a l’escenografia d’obres muntades per ell, i, de forma gairebé privada, al dibuix i la pintura, on, després de rebre una certa influència del Noucentisme, retornà al realisme, estètica que ja començava a reaparèixer als seus cartells modernistes més tardans ( Festes de la Mercè , 1902; Cinquena Exposició d’Art, 1907). Com a autor teatral la seva producció és plenament modernista, bé que oscil·la entre l’al·legoria — Nocturn (1896), Arlequí vividor (1912)— i el naturalisme més estricte: Els pobres menestrals (1908), Hores d’amor i de tristesa (1918). En una tendència i en l’altra professà el postulat de l’art per l’art, que el dugué a actituds d’intransigència els anys de maduresa. Les seves primeres obres obtingueren una rebuda discreta, com
La rosada , d’Adrià Gual i Queralt (1897)
© (MAMB) ARXIU FOTOTECA.CAT
Silenci (1897), Blancaflor (1899) i L’emigrant (1901); assolí l’èxit amb Misteri de dolor (1904), drama rural en el qual els personatges aconsegueixen un notable relleu psicològic. D’entre la seva extensa producció cal citar, també, La fi de Tomàs Reynalds (1905), La pobra Berta (1909), Donzell qui cerca muller (1910), En Jordi Flama (1911), Les alegres comediantes (1913), La comèdia extraordinària de l’home que va perdre el temps (1914) i Foc de muntanya (1934). El seu paper com a director i renovador de l’escena catalana fou important els darrers anys del s XIX: estudià direcció d’escena a París i, de retorn a Barcelona, fundà el Teatre Íntim, des del qual combaté la rutina del teatre comercial i donà a conèixer obres de Goethe, Lesage, Molière, Ibsen, Èsquil, Shakespeare, Maragall, Iglésias, Pous i Pagès, Guimerà i Rusiñol, a més de les pròpies. Alguns dramaturgs castellans, com Benavente i Pérez Galdós, li cediren originals, que traduí i estrenà. El 1913, la Mancomunitat li confià la direcció de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, bé que ja aleshores els seus punts de vista començaren a resultar desfasats, i malgrat l’ajut de l’actor i director Enric Giménez, l’Escola s’anà convertint més i més en un clos tancat. Interessat pel cinema, esdevingué director artístic de la productora Barcinógrafo (1913). L’actitud submissa d’Adrià Gual durant la Dictadura, a fi de salvar la institució, el dugué a dimitir el seu càrrec el 1934. És autor de diversos estudis i conferències: Les orientacions (1911), sobre el teatre català, i Molière i la farsa dels metges (1921). Les seves memòries, editades pòstumament ( Mitja vida de teatre , 1960), són imprescindibles per a conèixer la vida teatral catalana del primer quart de segle.
http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0031309.xml [Consultat el dia 12/05/2017]