Geografia d'Europa: textos de suport

A mitjans del segle XVIII hi havia un gran nombre de francesos a Quebec, Louisiana i les Petites Antilles, però durant la primera meitat del segle XIX l'evolució començà a modificar-se. No hi ha dades estadístiques molt adeqüades, però les evidències així ho demostren. França no va conèixer a la segona meitat del segle XIX i els primers anys del segle XX una emigració a ultramar, com la que es produí en altres països d'Europa. Ben al contrari, milers d'estrangers arribaren per establir-se a França. De fet, una fracció significativa de la població francesa és d'orígen estranger.

França adoptà una legislació favorable a la integració de la població estrangera. Els factors polítics afavoriren l'emigració i la inmigració durant les crisis revolucionàries. Per altra part la inmigració va estar ligada al fet de que França era un país demogràficament deprimit. Els factors econòmics van jugar un important paper en el segle XX. No deixa de ser significatiu que a la década dels trenta França fos el segon país del món per la seva taxa d'inmigració. A França, como en altres països, s'ha de considerar que inmigrants i estrangers no són sinònims. Així, per exemple, són francesos els provinents de les Petites Antilles (Territoris francesos d'Ultramar), i els del Nord d'Àfrica.

Desprès de la II Guerra Mundial la dinàmica migratòria a França es desenvolupà en tres fases:

• De 1945 a 1953: És un període de restauració de l'economia francesa. El balanç migratori va ser lleugerament excedentari, amb superàvit de les sortides sobre les entrades. La demanda de mà d'obra encara era escasa.
• De 1953 a 1973. Restaurada l'economia francesa, s'inicià un procès d'expansió. Augmentà l'oferta de llocs de treball, i cada any s'incrementaven entre 100.000 i 200.000 els inmigrants establerts a França. El moment culminant va ser 1962, amb 850.000, que corresponen als inmigrantes provinents d'Argèlia.
• Desprès de 1974, el balanç migratori és encara lleugerament positiu. Degut a la crisi econòmica, s'adoptaren mesures tendents a reduir l'entrada d'inmigrants. Es van implantar mesures legals, sense gran éxit, per afavorir el retorn dels inmigrants als seus països d'orígen. Les entrades tendien a afavorir els reagrupaments familiars.

La inmigració procedent dels Departaments d'Ultramar

Dels inmigrants arribats a França en el període 1975-1982, un 13% eren originaris dels països d'ultramar. El 1982, hi havia 280.000 persones nascudes en aquests territoris, un terç d'ells de Guadalupe, un altre terç de la Martinica, un quart de Reunión, i la resta de la Guiana i de Nova Caledònia. Si a aquests efectius afegim els fills nascuts a la metròpoli, el nombre total s'aproxima a 400.000 persones.

El fet més destacable és que el nombre d'inmigrants provinents dels DOM TOM augmenta ràpidament. Es duplicà desprès de 1954, i es triplicà desprès de 1968. En el curs del darrer període intercensal s'incrementà en 15.000 inmigrants de promig cada any. Aquest fluxe d'inmigrants ha transferit una part important dels habitants dels DOM TOM cap a la metròpoli: dues cinquenes parts en el cas de les Antilles.

Les característiques socioeconòmiques de la població provinent dels DOM TOM són peculiars:

a) Parlen francés.
b) Tenen un bon nivell d'escolarització.
c) Poseeixen la ciutadania francesa, fet que els permet
d) treballar en llocs de treball públics.

La inmigració estrangera

És difícil precisar el nombre d'estrangers a França. Les xifres oscil.laven, el 1982, entre 3,7 milions, segons el cens, i 4,2 milions segons el Ministeri de l'Interior. El nombre de d'estrangers a França no va parar d'augmentar desprès de la II Guerra.Mundial. El creixement va ser lent des de finals dels anys 40 fins a l'inici dels 50, es va accelerar de 1954 a 1973, i tornà a ralentir-se desprès de 1973.

La gran onada d'inmigrants del període 1954-1973 va ser la tercera dels temps moderns a França. La primera va tenir lloc a la segona meitat del segle XIX, degut a la Revolució Industrial (a finals del XIX hi havia més d'un milió d'estrangers a França. La segona onada es produí desprès de la I Guerra.Mundial, elevant el nombre d'estrangers a França fins a uns 3 milions a finals de los anys 30 (molts d'ells ja havien adoptat la nacionalitat francesa). La tercera onada, que va fer augmentar els efectius fins a 4 milions, tingué lloc de 1954 a 1973. Tanmateix, com que la població total francesa havia crescut en un nombre important, el percentatge d'estrangers a França augmentà molt poc: un 6,6% el 1931, per un 6,8% el 1982.

El període actual es caracteritza per una ralentització dels inmigrants estrangers, que creixen a una taxa de l'1% anual. Aquest creixement obeeix més al creixement natural de l'interior de França més que a l'entrada de nous inmigrants. El fet que caracteritza la inmigració a França desprès de 1974 és la contenció de la mateixa. Des del punt de vista geogràfic les principals concentracions d'estrangers es localitzen a l'àrea de l'Ile-de France, a Lió i a la costa Mediterrània.

L'orígen geogràfic dels inmigrants ha variat amb el temps. Si la primera onada va estar constituida principalment per belgues i italians (habitants de països veïns), a la segona hi van participar nombrosos polonesos, i a la tercera l'orígen va ser variable. Des de 1954 i fins a finals dels seixanta l'arribada d'espanyols va ser masiva. Des de finals de los seixanta fins a 1974 van ser portuguesos. Durant tota la dècada del setanta arribaren molts iugoslaus. En quant als no europeus cal destacar un important fluxe de magrebís, de turcs i d'africans negres. En els darrers anys, les procedències van ser encara més llunyanes: 100.000 refugiats del Sudest asiàtic (Vietnam, Cambodja i Laos). Aquest increment dels no europeus es va produir simultàniament amb un decliu de la inmigració europea. Si el 1962 un 74% dels inmigrants eren europeus (1,6 milions), i un 20% no europeus (0,6 milions), el 1982 els inmigrants europeus només sumaven un 48% (1,8 milions), i els no europeus ja totalitzaven un 43% (1,9 milions). Per comunitats nacionals, les més representades són Argèlia (800.000), Portugal (400.000), Marroc (400.000), Itàlia (300.000), Espanya (300.000) i Tunisia (200.000).

Les característiques diferencials dels inmigrants estrangers existeixen, pero tendeixen a aminorar-se. L'estructura per sexes és encara desequilibrada (134 homes per cada 100 dones). L'estructura per edats encara està dominada pels treballadors joves-adults. És "jove" entre els mogrebís i "vella" entre italians i espanyols. La taxa de fecunditat és més alta, malgrat que tendeix a igualar-se amb la de les franceses. És molt débil entre les espanyoles i les italianes, débil entre les portugueses, i està declinant entre les argelines (7,4 el 1965, i 4,3 el 1982).
 

Quotes per a immigrants

El problema de la immigració ha assolit a França altes quotes i es rabeja en el seu vessant polític. Le Pen té el 30% d’expectativa de vot i l’extrema esquerra és partidària de la immigració, sense entrebancs. Els extrems es toquen, fins al punt que, alguns fins ara comunistes votaran Le Pen. Molts treballadors estan en contra d’una immigració salvatge que creuen que els perjudica perquè és mà d’obra barata. El partit socialista està entre “França, terra de llibertat” i no cedir a la dreta un gran avantatge: Cresson preparava -ara suspesos- vols per retornar immigrants clandestins. I els xocs racials han provocat por, sobretot la irrupció dels comandaments "beurs" -fills d’immigrants, nascuts a França-, que van saquejar París, reflectint que la integració dels immigrants musulmans no funciona. Tot i que sense fonamentalismes, molts mahometans barregen els principis de la religió i la pàtria, la qual cosa pot produir eventuals enemics “francesos” dins de França.

Chirac va demanar “immigració zero” i Giscard va parlar d’invasió, matisant després que la majoria de les grans penetracions humanes des d’orient no van ser a sang i foc, sinó “filtrant-se”. La seva evocació de la possible aplicació de la "jus sanguinis" i la "jus solis" també va ser condemnada per les esquerres. Aquesta és una fórmula jurídica que prioritza la llei de la paternitat enlloc de la del lloc de naixement. Giscard volia que fossin francesos els fills de francesos i no necessàriament els nascuts a França. Gairebé totes les constitucions europees alternen una i altra modalitat, mentre que a Andorra es manté la “jus sanguinis”, la qual cosa li ha permès continuar existint. I Europa s’assembla a Andorra mirada a escala planetària.

El secretariat d’Estat francès per a l’emigració (nascut a Togo) parla de la necessitat d’un pacte de naturalització, on el candidat hauria de subscriure, entre d’altres coses, que França és un país laic. D’aquesta manera, no es podria donar el cas de les nenes amb “chador” a les escoles, ni podria oficialitzar-se la poligàmia, usada de vegades per augmentar la prole i rebre l’ajut de natalitat. S’acosta doncs al model nord-americà, que reflecteix la major experiència, ja que no hi ha un país que hagi atret més immigració. Últimament a Nord-amèrica li han arribat onades d’immigració clandestina i, en conseqüència, han variat les quotes anuals: s’ha decidit prenaturalitzar 40.000 postulants, neutralitzant la introducció d’hispans i asiàtics en donar preferència a europeus i similars.

El criteri varia segons els interessos. A EEUU els tràmits de naturalització n’inclouen uns d’integracionistes: saber anglès i història americana i assegurar no haver pertangut a una formació política amb vinculacions terroristes. El model americà podria homolog!r-se a Europa i, tot i així, malgrat la seva unió, Europa, o el seu concepte, pot morir. Hi plana per sobre la gran amenaça del s.XXI.
 

Fuente:
LUZÓN, J.L. & MATEU, J. (1997): Geografia d’Europa. Text-Guia. Texto docente nº 109. Edicions de la Universitat de Barcelona.