Geografia d'Europa: textos de suport

Europa occidental

L’oceà Atlàntic és el límit occidental d’aquesta regió; el clima Cf deu els seus trets principals a la influència d’aquest gran cos d’aigua. El límit oriental és més aviat una zona de transició, tant des del  punt de vista fisiogràfic com del antropogeogràfic. El problema de la delimitació de la part oriental d’Europa és un dels més difícils de la geografia regional del Vell Món.

L’evolució cultural dels paisatges europeus que es troben al nord del sistema alpí és de caràcter més modern que la dels paisatges mediterranis del sud. Entre els Alps, pel sud, i la taiga, pel nord, es formà, sobre la base de la industrialització moderna, la civilització europea actual que en els últims cinc segles conquerí i transformà el món sencer. Aquesta cultura europea moderna és producte d’un ambient natural molt diferent del de la natura subtropical característica de la regió mediterrània. Al nord dels Alps no es coneixen els estius secs que fan necessari el reg artificial. L’agricultura és possible on ho permet el sòl i la vegetació òptima és la dels boscos densos. Els hiverns freds interrompen les activitats de l’agricultor i obliguen l’home, en general, a protegir-se millor.

Vist des d’Amèrica ressalten més els caràcters comuns tant dels paisatges com de la cultura europea en general. Vist des de més a prop es nota la diferenciació de l’Europa occidental en un gran nombre de paisatges de molta individualitat. Aquestes dues tendències oposades, la unitària i la regionalista, tractaren sempre de determinar els destins polítics de l’Europa occidental. Monarques com els Habsburgs i dictadors com Napoleó reuniren en els seus imperis diferents pobles europeus i Suïssa realitzà el mateix en el si d’una democràcia model. La I Guerra Mundial augmentà el desmembrament polític i agregà nous estats al gran nombre dels existents. L’actual subdivisió política de l’Europa occidental amb tants estats heterogenis, com per exemple la república nana d’Andorra, els principats independents de Mònaco i Liechtenstein, Sant Marino -únic supervivent de les nombroses repúbliques urbanes de l’Edat Mitjana, la República francesa -amb una població ètnica uniforme-, Txecoslovàquia -hereva de les mateixes dificultats ètniques que caracteritzaren la monarquia dels Habsburgs- i la república trinacional de Suïssa -que no obeeix a lleis geogràfiques ni conceptes polítics uniformes-. Un tractat geogràfic regional ha de partir d’un estudi del paisatge  natural, ha de reconstruir  la seva evolució cultural i ha de preveure les possibilitats d’un desenvolupament futur, basant-se en el potencial de l’ambient natural i en les facultats dels habitants.

SCHMIEDER, O. (1955): Geografía del Viejo Mundo. Mèxic. F.C.E.
 

Europa com a regió geogràfica

La petita Europa no és més que una península d’Àsia. Per això resulta difícil fixar un límit a un costat del continent. En la concepció dels occidentals, aquest límit ha variat amb freqüència: els antics el varen situar al Don; nosaltres el tracem als Urals, com és clàssic fer-ho avui. Caldria endinsar-se en inacabables discussions sobre la legitimitat d’aquest tall però, de fet, la colonització russa des del segle XVI fins a la política actual de la Unió Soviètica, sense deixar d’esforçar-se per mantenir l’autonomia cultural de cada poble, han esborrat la frontera de l’Ural.

I, de totes maneres, Europa no queda molt més ben definida pels oceans i mars que l’envolten, Atlàntic, Mediterrani, que pel Don, el Caucas o l’Ural... A qui atribuir Islàndia? A Europa o a Amèrica? No essent poblada més que per escandinaus, decidiren agregar-la a Europa, tot i que està més a prop de Groenlàndia que de la costa de Noruega o de la d’Escòcia. Pel contrari, Groenlàndia sí que ha estat a punt de ser Europea, ja que els normands l’ocuparen des de finals del primer mil·lenni fins al segle XV; la decadència d’aquests reduí la població esquimal fins al moment de la colonització danesa (1721); com a conseqüència d’això, s’uní a Amèrica, a la qual es troba molt propera. Les mateixes ambigüitats trobem respecte a les illes de l’Atlàntic subtropical, considerades com a europees.

Quant al Mediterrani, constitueix un límit natural més còmode que indiscutible. El nord d’Àfrica recorda la Península Ibèrica pel seu relleu fins a tal extrem que és clàssic el paral·lelisme entre el Rif i la cadena Bètica, entre el pla del Zebú i el del Guadalquivir, entre el gran altiplà espanyol -la Meseta- i el seu homònim marroquí. L’Àfrica real comença quan s’arriba al desert, estant el conjunt mediterrani a cavall dels dos móns. Europa és per si sola un món, més o menys el que l’Imperi romà abraçava abans de Juli Cèsar.

DERRUAU, Max (1965): Europa. Barcelona, Labor

Última actualització: 13 de Junio de 2002