1. Introducció

El turisme ha esdevingut una activitat molt important dins la nostra societat, i Catalunya és, sens dubte, un país turístic. Així ho demostren, no tan sols la gran quantitat de productes i atractius que ofereix, sinó també el creixent nombre de turistes que any rere any ens visiten. En aquest sentit, el turisme resulta fonamental en la vertebració del teixit econòmic, social i cultural del territori, amb importants aportacions en termes d’ingressos i de generació de llocs de treball, i contribueix en l’articulació de noves oportunitats de desenvolupament. Tanmateix, en el moment actual, la realitat turística és enormement canviant i les transformacions es produeixen a gran velocitat, dins un entorn de competència creixent. Atesa la importància del turisme des d’un punt de vista econòmic, a continuació s’ofereix una aproximació a la dimensió econòmica d’aquest fenomen a Catalunya.

2. La contribució del turisme al PIB

Per tal de mesurar la importància que té un sector en l’economia d’un país o regió, normalment es calcula el pes relatiu d’aquest sector respecte a la resta d’activitats:
Pes relatiu del sector = Producció sector / Producció total
Per a això cal conèixer tant el que produeix el sector com allò que produeix de manera total l’economia. El més habitual és utilitzar el producte interior brut (PIB).
El PIB és un dels principals agregats econòmics continguts en la Comptabilitat Nacional (CN), ja que representa, de manera global, el resultat final de l’activitat productiva en una economia; és el valor dels béns i serveis finals generats per una economia en el seu territori. L’estadística d’avanç del PIB, responsabilitat del Departament d'Economia i Finances amb la col·laboració de l'Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) i del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural, ofereix un flaix de l’evolució del PIB trimestral amb un retard inferior a la Comptabilitat Trimestral de Catalunya, que elabora l'Idescat.
El PIB es pot definir de tres maneres:
- La suma dels valors afegits bruts dels diversos sectors institucionals o de les diferents branques d’activitat, més l’IVA que grava els productes i els impostos nets lligats a la importació.
- La suma de les ocupacions finals interiors dels béns i serveis (consum final i formació bruta de capital), més les exportacions i menys les importacions de béns i serveis.
- La suma de la remuneració dels assalariats, l’excedent brut d’explotació i els impostos sobre la producció i les importacions menys les subvencions.
La majoria de les estimacions atribueixen al turisme aproximadament entre el 10% i el 15% de la producció de Catalunya. Tot i ser la primera branca productiva del país, no està clar que aquesta xifra sigui del tot correcta, ja que en primer lloc cal determinar com mesurar la producció del turisme. La millor manera de mesurar el turisme des del punt de vista de l’oferta, a causa de la dificultat de determinar els sectors que cal considerar, és fer enquestes a les empreses per a conèixer quina part de la seva activitat va destinada al turisme, i així poder saber realment a quant ascendeix el producte turístic.
Cal assenyalar, no obstant això, la importància de mesurar no solament els efectes directes o primaris que genera el turisme, sinó també altres de creats a partir d’efectes de multiplicació. Els efectes directes són els més immediats de la despesa realitzada pels turistes. Serien la suma de la despesa realitzada als hotels, als restaurants, als transports i als comerços del territori considerat.
La suma de tots aquests efectes, que no són directament perceptibles, es coneix com a efecte multiplicador. Aquests efectes de multiplicació o secundaris es poden dividir al seu torn en dos: efectes indirectes i efectes induïts
Els efectes indirectes s’associen a l’activitat que la despesa generada pels turistes a uns sectors concrets del territori provoca sobre la resta de sectors a través dels vincles proveïdors-clients que hi ha entre les diferents empreses.
Els efectes indirectes s’aproximen mitjançant el càlcul d’un coeficient multiplicador. Es tracta d’un nombre que per definició sol ser més gran que la unitat, i que s’obté mitjançant enquestes a les empreses del sector. Segons alguns estudis, a aquest país l’efecte multiplicador oscil·la entre 1,8 i 2,5. És a dir, que per a conèixer l’impacte total del turisme (efectes directes més indirectes) s’han de multiplicar els ingressos directes per un valor dins aquest interval.
A tot això és necessari afegir-hi un concepte més, el dels efectes induïts. Els efectes induïts són els resultants de la despesa realitzada pels empresaris o pels treballadors del territori com a conseqüència dels ingressos derivats de l’activitat turística. Per exemple, el consum individual i/o familiar dels treballadors d’un hotel dels productes elaborats per empreses del territori. Aquest efecte realment és el més complicat de mesurar, per la qual cosa moltes vegades no es té en compte, però és important com a mínim la presa de consciència de la seva existència.
Aquest tipus d’anàlisi es fa encara més difícil a mesura que s’aprofundeix en el territori. Així, quan l’estudi es duu a terme per regions, comarques o municipis, aquesta informació no acostuma a estar disponible, i quan ho està no sempre és comparable. Per aquest motiu, a l’hora de realitzar una anàlisi espacial de la dimensió econòmica del turisme dins de Catalunya, s’acostuma a utilitzar la despesa realitzada pels turistes com a variable objecte d’estudi.

3. Anàlisi de la distribució espacial de la despesa en turisme

La valoració de la despesa per marques turístiques –enteses com a unitats operatives d’anàlisi– permet una primera constatació del desigual paper dels diversos territoris de Catalunya. Com a categories d’anàlisi es distingeix entre la despesa produïda per turistes estrangers, la despesa produïda per turistes de Catalunya i la despesa produïda per turistes procedents de la resta de l’Estat.
La irrupció del turisme de masses a la Costa Brava durant els anys seixanta s’ha anat progressivament repartint a la resta del territori, principalment cap a la Costa del Maresme i la Costa Daurada i més tard cap a Barcelona. No obstant això, les marques Pirineus i Vall d’Aran han experimentat taxes de creixement molt elevades durant els darrers anys a causa de l’increment del turisme rural i d’aventura.
La despesa dels turistes espanyols a Catalunya durant el període 2001-2005 ha anat augmentant any rere any. La marca amb la major proporció de la despesa és Barcelona, seguida de la Costa Daurada i de la Costa Brava.
La despesa realitzada amb targetes de crèdit pels turistes estrangers a Catalunya per províncies l’any 2007 és un altre paràmetre de gran interès. Les dades de 2007 demostren una disminució en el ritme de creixement a totes les províncies en relació a les de l’any 2006, i és a Lleida on aquesta caiguda és superior. Per contra, a Barcelona la taxa de variació es manté pràcticament constant.
Les dades sobre la despesa que fan en turisme els catalans mostren com el seu pes relatiu a Catalunya s’ha mantingut constant durant el període 2001-2005, mentre que la realitzada a la resta de l’Estat ha anat perdent importància a favor de la realitzada a l’estranger.
En el conjunt de la despesa realitzada pels turistes estrangers, la despesa per persona declarada pels turistes provinents dels Estats Units i de la resta d’Amèrica és aproximadament el doble de la declarada pels turistes europeus. Quan s’analitza la despesa per persona i dia s’observa com la quantia superior correspon als turistes dels Estats Units, seguida de la que fan els turistes d’altres països (no europeus ni americans, principalment asiàtics) i de la dels turistes dels països nòrdics. La despesa diària d’aquests últims ha experimentat un creixement notable de l’any 2004 al 2006.
Tanmateix, no solament és important que es produeixin aquests ingressos, sinó també saber qui en resulta beneficiari, sobretot pel que fa a la seva destinació geogràfica, ja que moltes vegades els ingressos són de titularitat estrangera. Un exemple són les grans companyies hoteleres multinacionals situades a altres països.
En aquest cas, aportar una xifra d’ingressos sense analitzar quina part roman a la destinació pot resultar una dada poc real. En conseqüència és important analitzar el nivell d’ingressos en comparació amb el nombre de visitants; hi ha destinacions en les quals es produeix un major nivell de despesa que en altres.
Tot i l’existència de mesures d’actuació que promouen la realització d’una despresa més gran, la clau rau sens dubte en la qualitat. Així, la consecució d’una imatge de destinació de qualitat porta associats els nivells d’ingressos per turisme més alts.
Finalment, i al marge de la producció i la despesa, és important reflexionar sobre dues qüestions addicionals:
1. El turisme és un sector intensiu en l’ús de mà d’obra. Per tant, no solament és important mesurar el seu impacte econòmic mitjançant la producció, sinó mitjançant la generació de llocs de treball.
2. El turisme també té una importància estratègica per a l’economia d’un país o regió, ja que projecta una imatge exterior molt important que pot atraure inversions, activitats firals, congressos, etc. Per tant, la importància real que té el turisme en una economia va més enllà d’una xifra concreta.

4. El turisme com a generador d’ocupació i ingressos

Seguint les recomanacions de l’Institut d’Estudis Turístics (IET), per a mesurar l’ocupació del sector turístic, el primer problema a l’hora d’abordar el sector turístic és que l’activitat turística no apareix identificada com a tal en les classificacions d’activitats econòmiques. En conseqüència, per a abordar l’anàlisi econòmica del turisme en termes de producció és necessari definir, classificar i valorar l’operació econòmica “producció de béns i serveis turístics”, tal com va ser aprovada per l’OMT a la I Conferència Internacional sobre Estadístiques de Viatges i Turisme que es va celebrar a Ottawa el juny de 1991. En aquesta reunió es va proposar una Standard International Classification of Tourism Activities, SICTA (classificació internacional uniforme de les activitats turístiques, CIUAT), basada en l’enfocament de l’oferta, és a dir, delimitant els sectors tradicionals que depenen especialment de les despeses que efectuen els visitants.
No obstant això, des d’aquesta perspectiva es deixa fora implícitament l’ocupació indirecta o induïda, ja que quan un turista fa una despesa, l’ocupació que es genera no solament té lloc en la indústria que produeix el bé o servei final, sinó també en les que la proveeixen de primera matèria (per aquest motiu, generalment, és a la indústria manufacturera a la que més llocs de treball indirectes es generen). Tanmateix a l’hora de definir el turisme mitjançant els sectors o empreses que proporcionen béns i serveis als turistes, s’han de tenir em compte les limitacions següents:
- La sobrevaloració de l’ocupació, en incloure també els llocs de treball generats per la despesa dels residents locals.
- La infravaloració de l’ocupació, perquè no tots els sectors en els quals el turista gasta els seus diners hi estan inclosos. Així, doncs, només s’hi poden incloure aquelles activitats que s’han denominat característiques, mentre que el turista consumeix molts altres productes no inclosos en les activitats característiques.
En l’anàlisi del mercat de treball per al sector turístic a Catalunya dels anys 2006 i 2007, en conjunt s’observa un alentiment en la generació d’ocupació dins el sector turístic. Pel que fa a la generació d’ocupació, cal pensar en principi que es genera més ocupació com més gran és la demanda turística. Tanmateix, fer una afirmació d’aquesta mena requereix que sigui matisada per la intensitat en treball del sector.
Encara que entre els sectors que proveeixen la demanda turística, uns quants són molt intensius en capital, bona part dels sectors turístics són intensius en feina, és a dir, necessitem molta mà d’obra per unitat produïda. Som, per tant, davant una activitat que genera més ocupació que la mitjana dels sectors productius.
Tanmateix, és necessari no oblidar que l’ocupació en turisme presenta massa vegades dos defectes fonamentals:
- Una eventualitat molt acusada. L’estacionalitat del turisme afecta directament els seus treballadors. Així, doncs, es tracta d’un mercat de treball discontinu en el temps, ja que hi ha èpoques de l’any en què no és necessari mantenir la mateixa plantilla que durant la temporada alta.
- Salaris baixos. Aquesta estacionalitat, sumada a altres qüestions com la formació i la baixa retribució al factor treball, comporta una elevada precarietat en el sector, amb contractes temporals, de jornada parcial, i altres formes.
Per tant, no n’hi ha prou de conèixer el nombre de llocs de treball que genera el sector, sinó que és necessari abordar l’anàlisi de la qualitat d’aquesta ocupació.

5. Anàlisi de la dinàmica sectorial

Tal com s’ha comentat, l’anàlisi de l’impacte econòmic ha d’identificar els fluxos de despesa associats a l’activitat turística que es produeix al territori sobre diverses variables: la facturació, els llocs de treball i els ingressos fiscals resultants d’aquesta despesa. Com a primera aproximació cal considerar el PIB de Catalunya per a l’any 2007 i la seva distribució percentual per sectors.
Els principals mètodes proposats a la literatura sobre el tema es basen en l’anàlisi d’enquestes de despesa o d’informació preexistent, en l’estimació de models de base econòmica i en l’anàlisi input-output i de multiplicadors keynesians. Cal assenyalar també l’aparició d’una nova metodologia basada en l’elaboració de Comptes Satèl·lit del Turisme (CST). A nivell de l’Estat espanyol recentment s’han publicat els primers resultats, i la metodologia ja s’utilitza a nivell de comunitats autònomes, entre les quals hi ha Catalunya. La innovació que suposa aquesta metodologia rau fonamentalment en el fet que se centra en la mesura de l’impacte del turisme en l’economia de manera exhaustiva, i no a través de l’anàlisi d’una sèrie de sectors o indústries.
Els CST són una eina que permet mesurar amb major rigor i exactitud l’impacte del turisme sobre els diferents indicadors de l’economia (producció, valor afegit, ocupació, etc.). A partir dels principis metodològics de la comptabilitat nacional, els CST s’articulen entorn d’un conjunt de comptes i taules que permeten fer una anàlisi de la dinàmica sectorial a través dels diferents paràmetres econòmics del turisme de manera interrelacionada per a una data determinada.
Aquests comptes i taules es refereixen a diferents variables, tant de la demanda i de l’oferta com de les interrelacions entre totes dues a partir de la categorització dels productes característics: serveis d’allotjament, de provisió d’alimentació i beguda, de transport de passatgers, de les agències de viatges i guies turístics, culturals, recreatius i altres serveis turístics. Cal destacar en aquest sentit l’existència de la taula input-output elaborada per l’Idescat per a l’any 2001, de la qual es desprenen les relacions intersectorials necessàries per tal d’estimar efectes directes i indirectes, i així abastar l’activitat turística des d’una visió transversal i completa.
A nivell global s’observa que la despesa realitzada pels turistes a Catalunya genera un impacte en el conjunt de l’economia catalana de més de 13.473 milions d’euros. Aquesta xifra suposa que el turisme genera per la via de la despesa una activitat econòmica en el territori de 36,9 milions d’euros al dia. D’aquesta xifra, cal distingir els efectes directes, d’aquells indirectes o induïts, i que són fruit de les relacions entre empreses-proveïdors (relacions intersectorials). En aquest sentit, l’efecte directe de la despesa turística, és a dir, el que es produeix a partir del consum dels turistes, és de 9.050 milions d’euros (xifra que representa un 67,2% del total). La resta, 4.424 milions d’euros (el 32,8%), correspon als efectes indirectes o induïts de la despesa turística en el conjunt de l’economia.
La despesa turística activa una producció addicional a la generada de manera directa d’un 48,9%, en conseqüència es constata l’important efecte multiplicador de l’activitat turística i dels sectors econòmics implicats. Pel que fa a la distribució sectorial, el 42,7% del total de la despesa turística correspon a activitats tradicionals del sector turístic (allotjament, restauració, transport i agències de viatges), mentre que el 57,3% restant s’estén a altres sectors econòmics.
La restauració és l’activitat que aglutina una major part de l’impacte global (25,6%), cosa que representa un total de 3.455 milions d’euros. El transport (aeri, ferrocarril, terrestre, marítim i activitats afins) genera un impacte de més de 1.200 milions d’euros (9,2%), i hotels, càmpings i altres tipus d’allotjament reben més de 1.000 milions d’euros de la despesa (7,7%), mentre que agències de viatges i operadors turístics se situen amb un 0,11% del total (15 milions d’euros).
Addicionalment, l’efecte s’estén a sectors que conformarien l’oferta turística en un sentit ampli, com són les activitats recreatives, culturals i esportives, i el consum de producció alimentària (1.436 milions d’euros; 10,7% del total) i tèxtil (1.085 milions d’euros; 8%) o d’altres serveis. El comerç rep, segons les estimacions realitzades, 654 milions d’euros, el que suposa un 5% del total, concepte al qual caldria afegir els apartats esmentats anteriorment.
Directament o indirectament també es beneficien del turisme altres activitats com la fabricació de mobles –amb un impacte econòmic de 189 milions d’euros– o la producció de subministraments (aigua, gas i electricitat), que reben una aportació de 217 milions d’euros. D’altra banda, destaquen també els efectes sobre activitats relacionades amb la prestació de serveis: 582 milions d’euros a serveis empresarials (4,33%), 450 milions d’euros als serveis immobiliaris (3,34%) i 294 milions d’euros (2,18%) per la mediació financera.

6. Síntesi de la diagnosi i prognosi

Catalunya és un destí turístic i el pes creixent del turisme dins la seva economia demostra la importància de la dimensió econòmica del turisme, mesurada tant en termes de producció com de despesa i ocupació.
Tot i que l’impacte del turisme no és igual al llarg del territori, s’observa un augment progressiu de la despesa en marques allunyades de la costa, on l’impacte del turisme no havia estat tan rellevant com en altres marques com la Costa Brava, la Costa Daurada o Barcelona.
En aquest sentit fóra desitjable la consolidació d’aquesta tendència. Això permetria equilibrar l’impacte econòmic, sociocultural i ambiental del turisme dins del territori. Per tal que això sigui així és important continuar creant nous productes i potenciant altres recursos alternatius.