1. Introducció

Els fluxos turístics a Catalunya es mesuren en milions des de fa dècades. Actualment Catalunya s’ha convertit en la destinació número u de tot l'Estat espanyol. Les darreres xifres oficials mostren com Catalunya és una destinació turística líder que rep el major nombre de turistes procedents del mercat estranger. I també rep el major nombre de turistes procedents del mercat domèstic, és a dir catalans i turistes que provenen de la resta de l'Estat espanyol, si tenim en compte els viatges per motius d’oci, recreació i vacances. L’activitat turística a Catalunya sempre s’ha caracteritzat per ser altament dinàmica i activa, amb una evolució creixent i un atractiu únic per a turistes procedents de tot arreu.
Atès aquest escenari tan excepcional, és convenient descriure els trets generals dels fluxos turístics que arriben a Catalunya. En aquesta línia, es començarà explicant l’evolució dels fluxos turístics a Catalunya tot repassant-ne breument la història per tal de comprendre millor la casuística turística actual. Seguidament es detallaran els mercats emissors de turistes cap a Catalunya, partint de les mateixes terres catalanes, i fent referència a altres punts de l'Estat i espanyols i identificant l’àmplia gamma de mercats internacionals. En aquest sentit, es farà esment d’aspectes com el mitjà de transport escollit per arribar a Catalunya, el motiu del viatge o la forma d’organització del viatge –per exemple, per agència de viatge o per compte propi–. Com a peça fonamental d’aquesta anàlisi es presenta l'Atles dels fluxos turístics a Catalunya. Mitjançant aquest mapa es pot observar amb detall el pes del turisme a nivell espacial o territorial. De la mateixa manera, aquesta eina permetrà endinsar-se en la realitat de Catalunya i veure com el turisme es reparteix o es concentra a nivell espacial o territorial. En particular, s’explicarà i es mostrarà visualment el pes dels diversos mercats emissors principals –català, espanyol i estranger, en cadascuna de les marques turístiques catalanes–. Una síntesi i una avaluació de les perspectives futures dels fluxos turístics a Catalunya seran el punt i final d’aquesta anàlisi general.

2. Evolució dels fluxos turístics a Catalunya i la seva distribució territorial

Per tal d’entendre la realitat turística actual des del punt de vista de la demanda o moviments turístics, es repassa l’evolució històrica fent un èmfasi especial en tots aquells aspectes directament relacionats amb l’aparició de l’activitat turística i la seva evolució fins a l’actualitat.

2.1 Primers fluxos turístics: catalans descobrint Catalunya

L’origen dels primers viatgers a Catalunya data de final del segle XVIII i començament del segle XIX, amb les primeres visites d’il·lustres i romàntics d’altres països europeus que passaven per terres catalanes, ja que per aquella època Catalunya era una via d’entrada i sortida de la península. No obstant això, aquests viatgers no es poden anomenar “fluxos turístics” pròpiament.
Paral·lelament als viatgers esporàdics o vianants de passada a Catalunya, es va desenvolupar una activitat que es podria anomenar d’oci en terres catalanes. Aquesta es nodria dels mateixos catalans que descobrien terres catalanes en forma d’excursions. En l’actualitat se sap que l’excursionisme català aparegué durant l’últim quart del segle XIX. De fet, la creació del Centre Excursionista de Catalunya data de l’any 1891. Aquesta activitat excursionista s’ha convertit en l’actualitat en una activitat turística que s’ha desenvolupat i ha crescut fins a consolidar-se com una de les activitats de lleure preferides pels catalans, però també per excursionistes procedents de la resta de l’Estat espanyol i d’altres països europeus.
De les primeres pràctiques excursionistes se’n derivaren les primeres pràctiques d’esports de neu que fins a l’actualitat s’han localitzat fonamentalment als Pirineus catalans. Per tant, es produí un creixement dels fluxos turístics atrets pel turisme d’alta munta-nya. En particular, l’any 1908 es creà la secció d’esport de muntanya del Centre Excursionista de Catalunya. Més endavant, es desenvolupà complementàriament el trisme d’esquí alpí als voltants de l’estació de la Molina i Núria en el seu inici.
Els primers fluxos de turistes a Catalunya també inclouen l’aparició de les primeres vil·les d’estiueig cap a final del segle XIX i començament del XX, propietat de catalans. Va aparèixer, doncs, el fenomen de les segones residències per motiu d’oci i lleure. Les primeres vil·les petites es van situar a les proximitats de Barcelona, posteriorment a les comarques veïnes, com Viladrau, Camprodon o Puigcerdà. És així com s’identifiquen les primeres estades per motius d’oci o el que avui dia anomenem vacances. Així mateix, es crea una demanda turística de la burgesia catalana cap a balnearis. Per exemple, les actuals restes arqueològiques de Caldes de Montbui en són una evidència. No obstant això, el producte que més turistes catalans va atraure i que ha romàs fins avui dia és el sol i la platja. Aquest nou interès pels fluxos catalans a les zones amb mar va permetre el desenvolupament de destinacions de platja al llarg de la costa catalana, on s’edificaren les primeres vil·les d’estiueig i fins i tot alguns establiments hotelers de luxe. Ja des de l’inici van néixer com a principals focus turístics Salou, a la Costa Daurada, o Blanes, a la Costa Brava, i es van convertir en llocs de referència per al turisme de sol i platja a Catalunya.
Dos esdeveniments paral·lels afavoriren el creixement dels fluxos turístics catalans a Catalunya: d’una banda, la inauguració de la primera línia de ferrocarril entre Barcelona i Mataró el 1848 (que fou la primera de tota la Península Ibèrica) i, de l’altra l’entrada en vigor de la Llei del Descans Dominical el 1904 (que significà no treballar un dia a la setmana). L’accés automàtic al transport i al temps lliure de manera pràcticament simultània per una part notable de la societat catalana foren punts clau per a la tendència creixent i la posterior consolidació de l’activitat turística autòctona a Catalunya.

2.2 El boom turístic dels anys seixanta a Catalunya

Tal com va passar en altres punts del litoral mediterrani espanyol, als darrers anys cinquanta Catalunya fou testimoni d’un fet històric: les fronteres espanyoles s’obriren per a l’entrada de turistes estrangers i de la inversió estrangera. Aquests factors, juntament amb la posició geogràfica estratègica de Catalunya, el clima favorable i fins llavors  la desconeixença del Mediterrani espanyol, configuraren l’escenari ideal per a l’esdeveniment del boom turístic dels anys seixanta, com es coneix mundialment aquest moment.
Des del punt de vista econòmic, Pellejero (2004) destaca que la política turística del Govern central des de l’inici dels anys seixanta estava dirigida cap a l’atracció de turisme estranger per tal d’incrementar les reserves de moneda estrangera. De fet, els beneficis a nivell agregat es van veure a llarg termini. Bote Gómez i Sinclair (1996) van reclamar i Nowak et al. (2007) va demostrar empíricament l’expansió turística internacional dels anys seixanta, que no va fer sinó créixer durant les subsegüents dècades, va ajudar al creixement econòmic espanyol i va proporcionar els béns de capitals necessaris per a dur a terme la industrialització.
Des del punt de vista social i turístic, va aparèixer el que avui coneixem com a turisme de masses. Milions de turistes majoritàriament europeus aglutinats al litoral català i de la resta de l’Estat espanyol i de les Illes per preus molt econòmics, per gaudir de sol i platja. Aquest turisme de masses fou un factor d’èxit per a Catalunya i aconseguí atreure fluxos turístics procedents tant de la resta d’Europa com de la resta de l’Estat espanyol i Catalunya. Aquest model de sol i platja i turisme de masses s’ha perpetuat fins al moment actual amb un increment espectacular del nombre de turistes. Encara avui Catalunya continua essent una destinació amb un fort factor de sol i platja i no deixa d’atreure turistes d’un nombre creixent de mercats emissors exteriors.
El turisme de masses dels anys seixanta i setanta, a més de canviar la fisonomia de la costa catalana i obrir Catalunya a la resta de l’Estat espanyol i a Europa, permet crear llocs de treball, té efectes multiplicadors en altres sectors de l’economia catalana i, tot en conjunt, afecta positivament la societat catalana. De fet, la relativa bonança econòmica derivada de l’expansió turística afavoreix el creixement de la demanda turística autòctona que opta preferentment pel turisme de sol i platja al litoral català. Progressivament s’estén el fenomen de les segones residències, tant a les localitats de platja com també a les proximitats o als Pirineus. Un dels fets més rellevants d’aquest procés és que aquest segon habitatge és comprat per catalans corresponents a totes les classes socials i per turistes procedents de la resta de l’Estat espanyol i estrangers, sobretot francesos. És remarcable que el turisme deixa d’estar vinculat a un concepte de riquesa i luxe i passa a apropar-se cada cop més al concepte de bé de necessitat.

2.3 Anys noranta i l’arribada d’un nou segle: canvi de paradigma

Catalunya arriba als anys noranta amb una activitat turística molt gran. Els turistes, tant estrangers com catalans i de la resta de l’Estat espanyol, tenen una predilecció pel litoral català i els fluxos turístics creixen any rere any. El turisme de sol i platja acompanyat de l’excursionisme i els turistes de neu i alta muntanya defineixen l’activitat turística fonamental de l’època. L’ambient polític i social millora tant a nivell europeu com espanyol, en concret es produeix un procés de democratització, d’estabilitat econòmica i política. Com a colofó, Espanya s’uneix a la Comunitat Econòmica Europea (actualment, Unió Europea) l’any 1986.
En termes turístics, en aquesta època té lloc un altre fet històric per a Catalunya i més concretament per a Barcelona: l’organització i la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona l’any 1992. Aquest esdeveniment significà un abans i un després per a la capital catalana, ja que suposà la seva presentació oficial internacional. Internament va implicar una renovació i una transformació urbanística i la millora de les infraestructures.
Addicionalment, motivà la potenciació de l’obra de Gaudí i la presència d’elements modernistes a la ciutat. De manera quasi automàtica, els fluxos turístics cap a Catalunya van créixer fins a un èxit desbordat. Hi ha hagut un veritable desenvolupament en el turisme de reunions i congressos a la capital catalana. A més a més, Barcelona és avui la marca turística catalana que rep el nombre més elevat de turistes de Catalunya i la seva popularitat arriba a l’alçada de Londres, Roma, Berlín o Nova York. Fins i tot és un reclam per als creuers pel Mediterrani. I suposa també un reclam excepcional per als turistes que visiten el litoral català, la qual cosa dóna un valor afegit a Catalunya per tal d’escollir-la com a destinació turística.
Paral·lelament, dos fets d’alta rellevància han ajudat a l’atracció d’un nombre creixent de turistes cap a Catalunya des de més punts del globus. En primer lloc,  hi ha un canvi de paradigma basat en les noves tecnologies de la informació i les comunicacions (TIC) que en l’actualitat consisteix en l’accés a Internet per un nombre més gran de persones que poden organitzar el viatge directament i la recent aparició de la Web 2.0 que ha significat l’augment de xarxes socials com facebook o myspace, així com la proliferació de blocs personals i professionals que  tenen influència de cara a planejar la destinació turística que es vol visitar, com i on anar, què es recomana i quines són les experiències d’altres. En segon lloc, l’aparició del transport aeri de baix cost. En el cas de Catalunya, gaudeix de dos aeroports complementaris al de Barcelona, situats estratègicament a la Costa Brava (Girona) i la Costa Daurada (Reus) i que disposen d’uns vols de baix cost des d’un ampli nombre d’orígens internacionals que creix i es diversifica any rere any. De fet, Catalunya és la regió d’Espanya que rep el nombre més alt de passatgers per companyies aèries de baix cost (low-cost), la qual cosa significa un 24,6% (3,8 milions de passatgers) del total (Martínez-García i Raya, 2008). A més dels vols low-cost, Catalunya també compta en l’actualitat amb el tren d’alta velocitat que lliga Barcelona amb altres punts claus de l'Estat espanyol.
D’altra banda, la posada en circulació de l’euro el 2002 també ha estat un factor afavoridor, ja que tenir una moneda única influeix directament el creixement de fluxos internacionals. Complementàriament i en part com a conseqüència d’Internet, vols de baix cost i moneda única, entre altres, hi ha hagut també un canvi significatiu en el patró de preferències del turista actual. Com explica un informe de l’OCDE (2002), el turista actual prefereix fer viatges curts, més coneguts com short breaks, i més sovint al llarg de tot l’any, per exemple caps de setmana i ponts, en lloc de viatjar per vacances un cop l’any amb una durada relativament llarga, per exemple les vacances d’estiu.
A més del predominant turisme de sol i platja al llarg de la costa catalana, el turisme urbà i el turisme de negocis i congressos a Barcelona i l’excursionisme i el turisme de neu i alta muntanya als Pirineus, Catalunya ha aconseguit diversificar-se i s’ha començat a desenvolupar el turisme rural i el turisme cultural. Encara que en aquests dos darrers casos, la viabilitat dels productes sembla determinada, d’una banda, pel seu atractiu natural o cultural, i, de l’altra, per la seva localització territorial, concretament per la proximitat al turisme de sol i platja o al turisme de muntanya.

3. Dimensió i procedència dels fluxos turístics a Catalunya

Els fluxos turístics a Catalunya en l’època actual són marcats per una sèrie de característiques generals que es poden resumir en aspectes rellevants com la dimensió dels fluxos, la seva procedència i altres trets del viatge. Abans d’analitzar aquests trets, val la pena explicar la naturalesa de les dades estadístiques del turisme a Catalunya; en aquest cas concret, amb interès en les dades de demanda. L’IDESCAT i l’Observatori de Turisme de Catalunya posen a disposició pública les dades de fluxos turístics, també anomenats moviments turístics. Aquestes organitzacions es nodreixen de les dades obtingudes a nivell de tot l’Estat espanyol via INE. Aquestes dades s’obtenen bàsicament per mitjà d’enquestes i, per tant, la desagregació de la informació depèn de l’exhaustivitat del qüestionari. En el cas concret de Catalunya, hi ha dades referents a visitants, com turistes, excursionistes i gent de pas, i també es tenen dades de viatgers i de pernoctacions en establiments turístics. És molt important conèixer la definició d’aquests conceptes per a entendre les seccions que aquest capítol dedica als fluxos turístics. En aquest sentit, s’anomena turista el viatger que pernocta, mentre que els excursionistes són els viatgers que no pernocten. La suma de turistes i excursionistes (inclosos els viatgers de pas) és el total de visitants. D’altra banda, s’anomena pernoctació una nit passada fora de la residència habitual i l’arribada de turistes recull el nombre de persones que fan una o més pernoctacions seguides en el mateix allotjament. De fet, es àmpliament conegut en el món de la recerca que hi ha un dèficit històric i actual en temes de dades turístiques corresponents a la demanda.  Per exemple, les dades disponibles són molt recents, la qual cosa vol dir que hi ha pocs anys disponibles. Però, a més a més, la periodicitat és diferent entre tipus de turistes i, a vegades, hi ha gap, cosa que pot convertir l’estudi d’evolució temporal o comparacions entre mercats en un veritable repte. Tot plegat fa que hi ha hagi una limitació a priori en la recerca de la demanda turística a Catalunya. De tota manera, s’ha fet l’esforç d’explotar les dades actualment disponibles per a presentar una visió general dels moviments turístics a Catalunya i explicar-los en detall.
El Pla Estratègic del Turisme a Catalunya 2005-10 (PETC) subratlla el gran potencial turístic de Catalunya que, en números rodons, ha atret durant aquests últims anys de bonança econòmica (del 2005 al 2007) uns 25 milions de turistes anuals, bo i considerant conjuntament els tres grans mercats emissors del turisme català: el turisme intern, el procedent de la resta de l’Estat i el turisme estranger. Es tracta d’un flux que situa a Catalunya com la primera destinació turística de l’Estat i una de les primeres destinacions mundials.
Durant els anys 2005-2007, prop del 60% del flux turístic català correspon aproximadament al turisme internacional (uns 14,5-15 milions), encapçalat pel turisme francès (4.275 milers de turistes l’any 2007), seguit a certa distància per la resta de grans mercats emissors europeus (Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia i Països Baixos), mentre que el flux procedent de la resta de l’Estat se situa molt a prop del 20% del total (amb més de quatre milions anuals de turistes), encapçalats pel gran mercat emissor madrileny. S’ha de comptar, finalment, l’importantíssim mercat intern català que mou uns cinc milions de viatgers anuals (exclosa la segona residència) que representen, aproximadament, més d’una tercera part del flux turístic. L’aportació total del turisme al PIB català se situa al voltant de l’11%, segons l’Observatori del Turisme.
Fent un cop d’ull a les xifres d’arribades de turistes a Catalunya, s’observa l’evolució i el pes dels turistes arribats a Catalunya segons la seva procedència. S’observa com el mercat català mostra un creixement regular any rere any des del 1999, mentre que sembla clar que Catalunya rep un nombre constant de turistes procedents de la resta de l’Estat espanyol i es veu un lleuger creixement en el 2005. Pel que fa als turistes estrangers, s’observa que els darrers quatre anys sembla que hi ha hagut un creixement anual notable, essent el 2007 més contingut.
Pel que fa al mercat català, durant el període 1998-2005 hi ha hagut una mitjana anual de 5.265 milers de turistes catalans, mentre que per al cas del mercat espanyol en el mateix període Catalunya ha rebut una mitjana de 4.743 milers d’arribades de turistes procedents de la resta de l’Estat espanyol. En el cas del mercat estranger, Catalunya ha rebut en el període 2004-2007 una mitjana anual de 14.866 milers de turistes estrangers.
Altres característiques interessants dels moviments turístics a Catalunya corresponen a aspectes com el motiu del viatge, la forma d’organització, el mitjà de transport i la manera de viatjar. Pel que fa al viatges dels catalans a Catalunya, el motiu declarat del viatge (no a segona residència) és majoritàriament l’oci o les vacances, seguit pel motiu de visita a familiars o amics. Quant a les característiques del viatge mateix, la manera d’organitzar el viatge més utilitzada és la directa en lloc de mitjançant una agència de viatge, i es viatja en família en més de la meitat dels casos, encara que el viatge en grup també és popular. Respecte al mitjà de transport, el cotxe és el més utilitzat, mentre que el tipus d’allotjament més freqüentat per turistes catalans a Catalunya és l’establiment hoteler o la casa de familiars o d’amics. Respecte a les destinacions més populars, els catalans són assidus visitants de la costa catalana i els Pirineus.
En segon lloc, els trets generals més destacables dels turistes arribats a Catalunya des d’altres punts de l’Estat espanyol mostren que el principal motiu del viatge és l’oci o vacances, seguit de la visita a familiars o amics. Quant a les característiques dels viatges, es pot observar que són organitzats de manera directa en la gran majoria dels casos, i la forma de viatjar preferida és en família, el principal mitjà de transport és el cotxe i el tipus d’allotjament més utilitzat és l’establiment hoteler, seguit de la casa de familiars o amics. Pel que fa a quines són les destinacions més populars, destaquen Barcelona i la Costa Daurada, mentre que pel que fa a la comunitat autònoma de procedència, destaquen Madrid, Aragó i la Comunitat Valenciana.
En tercer lloc, els fluxos turístics dels estrangers a Catalunya també segueixen uns trets generals. Respecte a les característiques del viatge mateix, destaca que la majoria dels viatges responen a motius d’oci o vacances i que s’organitzen de forma directa, amb una tendència decreixent en l’organització del viatge per mitjà d’agències de viatges. El mitjà de transport més utilitzat és l’avió i és d’especial rellevància que les dades mostren un notable creixement dels viatgers estrangers arribats per avió a Catalunya, molt probablement afavorits per la disponibilitat de vols de baix cost cap als tres aeroports de Catalunya. Pel que fa al tipus d’allotjament, la majoria opta per l’allotjament hoteler. Complementàriament es pot observar que les destinacions més populars són la Costa Brava, Barcelona i la Costa Daurada. Pel que fa a la procedència concreta dels turistes, els principals països emissors de viatges cap a Catalunya són França, Regne Unit, Alemanya, Bèlgica, els Països Baixos i també Itàlia. És destacable el fet que un grup interessant de turistes arriben des d’Estats Units i Japó i un nombre creixent de turistes provenen d’altres països, nous mercats emissors exteriors.
En conclusió, els fluxos turístics a Catalunya es poden diferenciar segons la seva procedència sigui Catalunya, la resta de l’Estat espanyol o països estrangers, essent aquests darrers els que tenen un pes més destacat en el volum total de turistes arribats a Catalunya, seguits dels turistes catalans. D’acord amb les característiques generals dels viatges, es poden diferenciar dos patrons clars entre el mercat domèstic i el mercat estranger. En ambdós casos, en l’època actual Catalunya és una destinació turística molt rellevant en el panorama nacional i internacional amb una tendència creixent cap al futur.

4. Distribució espacial dels fluxos turístics segons la seva procedència

Un dels trets més importants dels moviments turístics és la seva distribució espacial o territorial a Catalunya. Quan es parla de Catalunya com a destinació turística i dels viatges dels catalans, espa-nyols i estrangers a Catalunya, es deixa de banda un dels aspectes essencials per a la planificació urbanística, l’impacte social o l’estudi de la capacitat de càrrega, entre altres, i es tracta de com aquests fluxos es reparteixen o es concentren al llarg del territori. A partir del mapa de marques turístiques es poden observar aquestes concentracions o dispersions. En una primera ullada al mapa es pot observar que el volum més elevat de moviments turístics es produeix al llarg del litoral català, mentre que les terres més centrals semblen les menys freqüentades en termes turístics. A continuació es presenta una explicació detallada dels fluxos turístics segons la seva procedència i segons el territori de destinació dins de Catalunya.
En primer lloc, observant el mapa globalment es pot constatar com la marca turística Barcelona destaca com la marca turística amb el major volum de turistes,  la gran majoria dels quals procedeixen d’altres països. És assumible que la major part d’aquests turistes tinguin com a destinació final la ciutat de Barcelona i, per tant, es confirmaria la importància de la capital catalana com a destinació turística internacional. També el mercat espanyol té una presència relativament important en la marca turística Barcelona, mentre que la presència de turistes catalans és mínima en termes comparatius.
En segon lloc, la Costa Brava és la segona marca turística més important en concentració de turistes. És remarcable l’elevat pes dels turistes estrangers en el volum de fluxos turístics total. De fet, el pes dels turistes estrangers a la Costa Brava és més gran que a Barcelona. Els fluxos turístics procedents d’altres punts de l’Estat espanyol ocupen el grup minoritari, mentre que és notable el pes dels fluxos de catalans en aquesta part de Catalunya. De fet, la Costa Brava és una de les destinacions preferides pels catalans per a l’estiueig i les vacances de curta durada durant l’any. De fet, també són importants les segones residències de catalans en aquesta part nord de la costa catalana.
En tercer lloc, la Costa Daurada és la tercera marca turística més important en arribades de turistes. Un cop més, el pes relatiu més important en el volum total d’arribades el porta el mercat estranger, amb quasi la meitat de tots els turistes procedents d’altres països. És molt interessant el cas de la Costa Daurada i Terres de l’Ebre, ja que és notable el fet que els fluxos procedents de la resta de Catalunya i de la resta d’Espanya tenen un pes similar i important en el volum total de turistes. Ja sigui per la proximitat amb altres punts de Catalunya que poden afavorir l’arribada en cotxe més fàcilment o per altres raons, el fet és que la Costa Daurada sembla el territori català més diversificat en turistes segons la seva procedència.
Després del lideratge turístic de Barcelona, la Costa Brava i la Costa Daurada dins la geografia catalana, la següent marca més important en fluxos turístics són els Pirineus i la Vall d’Aran. En aquest cas, el major nombre de turistes als Pirineus i a la Vall d’Aran són catalans que viatgen d’altres punts de Catalunya, ja sigui per gaudir fonamentalment del turisme actiu, de l’alta muntanya o de l’esquí. També tenen un pes destacat els estrangers i també els arribats de la resta de l’Estat espanyol.
La Costa del Garraf i la Costa del Maresme són les dues marques turístiques que tenen costa i, per tant, poden gaudir d’un volum notable de turisme de sol i platja i de la seva proximitat a Barcelona. Ambdues tenen un pes notablement menor que la Costa Brava i la Costa Daurada, però tot i així tenen una majoria d’afluència de turistes estrangers. El pes dels turistes espanyols a la Costa del Garraf és més gran que en el cas de la Costa del Maresme. És rellevant la presència dels turistes catalans. Es pot observar que la Costa del Maresme té una estructura dels fluxos turístics d’acord amb la seva procedència, ben similar a la seva veïna Costa Brava. Mentre que en el cas del Garraf és semblant tant a Barcelona com a la Costa Daurada.
Entre la costa i els Pirineus queda el territori central que sembla no gaudir de tant poder d’atracció de turistes. En el cas de la Catalunya Central els fluxos turístics que hi arriben provenen tant de la resta de Catalunya com de la resta de l’Estat espanyol i d’altres països i el pes és baix en termes comparatius. En el cas de les Terres de Lleida la presència turística és encara menor, i és la marca turística que rep menys turistes, una gran part dels quals són fluxos de turistes catalans. Ambdues tenen una presència turística molt menor respecte a la resta de les marques turístiques, fet que s’accentua més tenint en compte que són dues marques amb molta més capacitat de territori i, per tant, de potencial capacitat.
En conclusió, els fluxos turístics no es distribueixen de manera homogènia al llarg del territori. De fet, hi ha una alta concentració turística al llarg de la costa catalana amb una especial rellevància en els casos de la Costa Brava, la Costa Daurada i Barcelona. Els Pirineus continuen essent en l’actualitat una de les destinacions preferides dels catalans. Tot el territori de la Catalunya interior, malgrat ser dimensionalment més gran, té l’activitat turística dispersada i amb menys pes.

5. Síntesi i perspectiva futura

Més de la meitat de tots els viatgers que arriben a Catalunya procedeixen d’altres països, mentre que la resta es reparteixen de manera similar entre catalans i espanyols. Catalunya és una de les destinacions preferides tant per espanyols com catalans, però també és una de les destinacions de preferència per a turistes estrangers. De fet, països com França, Regne Unit o Alemanya són mercats emissors consolidats per a Catalunya.
El model de turisme de sol i platja o de masses s’ha consolidat al llarg dels anys, especialment a la Costa Brava i la Costa Daurada, i començà a desenvolupar-se fortament des dels anys seixanta, amb el conegut boom turístic, a causa de la seva posició geogràfica estratègica, els preus comparativament baixos amb altres destinacions i els seus atractius naturals. Aquest model ha arribat a l’actualitat amb destacats esforços per a complementar els seus recursos turístics, per exemple és el cas de la Costa Daurada amb la construcció inicial del parc d’atraccions PortAventura, ampliat més endavant amb oferta hotelera i parc aquàtic i renovació de les atraccions, fet que l’ha convertit en l’Universal PortAventura i Universal Mediterrània, un reclam atractiu per a la costa sud catalana. A més a més, la Costa Daurada compta amb les restes romanes de Tàrraco com a reclam de turistes amb interessos culturals. La Costa Brava no es queda enrere amb la vinculació del patrimoni amb el turisme de sol i platja, en els casos del triangle dalinià (especialment el Museu Dalí de Figueres).
És interessant el cas dels Pirineus catalans, on també hi ha hagut un esforç de diversificació o reinvenció amb estratègies cap al patrimoni natural i el que es coneix com a turisme actiu, que ha implicat tota una sèrie d’activitats com esports d’aventura, piragüisme i barranquisme, entre d’altres. També continuen sent referència per a l’esport d’esquí i alta muntanya.
Finalment, Barcelona s’ha consolidat com a destinació turística amb una excepcional projecció internacional des dels Jocs Olímpics del 1992. Des de llavors  atrau turistes per motius de vacances, turisme urbà, reunions i congressos, turisme cultural i altres. Avui dia, les arribades anuals de turistes a Barcelona es compten per milions i procedeixen d’un ampli ventall d’orígens, des dels mateixos catalans i espanyols fins a una llarga llista de països. Destaquen països consolidats com a mercat emissor cap a Catalunya com França, Regne Unit, Alemanya, Itàlia i Bèlgica i els Països Baixos. Però també hi ha un nombre creixent de nous mercats emissors, en altres paraules, un nombre creixent de països emissors de turistes cap a Barcelona. Avui Barcelona és una de les capitals mundials amb més atractiu turístic com Londres, París, Berlín o Nova York.
El sector turístic a Catalunya sempre ha gaudit d’una bonança destacada,  acompanyada d’una sèrie d’actuacions estratègiques a nivell públic i privat, però també ha hagut d’aprendre a adaptar-se als canvis econòmics, socials i culturals que hem viscut en els últims anys. En aquest sentit, la globalització ha fet possible que puguem tenir accés a productes i serveis que en altres llocs llunyans també tenen. En aquest aspecte, Catalunya ha hagut de reinventar-se i diversificar-se per tal de destacar dins del panorama turístic internacional. I és que avui dia hi ha molta competitivitat i els turistes poden organitzar-se el viatge directament via Internet. Les xarxes socials, els blocs, les pàgines web personals, els xats... influeixen en la decisió per a escollir una destinació enfront d’una altra. En aquest sentit, Catalunya ha procurat atreure nous mercats, ja que hi ha països pels quals Catalunya és encara una desconeguda i també ha intentat atreure nous tipus de turistes, que no són els típics turistes de sol i platja. Dins d’aquesta estratègia present i futura, el fet de tenir Barcelona just en el punt mig del litoral català és un reclam turístic per se, ja que els turistes de sol i platja de la costa catalana poden fer una visita d’un dia o diversos dies a la capital barcelonina. Aquest és, sense cap dubte, un avantatge remarcable per a Catalunya com a destinació turística en un context global com és l’actual.
Catalunya, sens dubte, ocupa una posició de lideratge en l’actualitat. Al segle XIX hi va haver les primeres pràctiques excursionistes i en el segle XX el boom turístic va significar un creixement exponencial del nombre de turistes arribats al litoral català i un fort desenvolupament de l’activitat turística. En l’actualitat el turisme significa al voltant de l’11% del PIB català, és un dels sectors més importants per a Catalunya i, per tant, la seva participació en l’economia catalana no és gens menyspreable. Dels trets generals dels fluxos turístics s’ha pogut observar com en els darrers anys hi ha hagut un creixement en termes globals i per mercats ja sigui català, espanyol o estranger. La trajectòria és molt positiva encara que s’ha de tenir en compte que el turisme és una activitat altament dinàmica i competitiva. Com a reptes futurs hi ha els següents: mantenir l’augment anual de turistes a Catalunya i consolidar-se com a destinació turística per a nous mercats. Encara més desafiant és desenvolupar l’activitat turística a nivell espacial cap a les terres de l’interior, tot intentant trencar així la concentració territorial dels fluxos turístics al llarg del litoral i als Pirineus catalans, de manera que els beneficis derivats del turisme es puguin espargir per tot el mapa de Catalunya.