1. Identificació i descripció

Avui és un fet constatat la importància que té la relació del patrimoni contemporani, concretament en la producció artística i artesanal del país, amb l’activitat turística.
La producció artesanal, sens dubte, ha tingut una evolució important des dels seus modestos orígens fins a convertir-se en un activitat cultural i patrimonial. Aquesta activitat artesanal contemporània, en la qual avui també té les seves aportacions el món artístic i creatiu, ha sabut harmonitzar i articular la seva presència en el sector turístic, econòmic i cultural de Catalunya.
Es pot considerar un fenomen significatiu el fet que una activitat cultural pugui intervenir de manera tan àmplia en la seva integració en més d’un sector productiu, social i artístic, encara que en realitat la naturalesa i la noblesa de les arts i la creativitat són les úniques que poden permetre aquest tipus d’interacció multifuncional coordinada entre diverses activitats i conceptes.
L’activitat artesanal, juntament amb els mestres artesans, s’ha vist obligada a adaptar-se a una societat moderna amb importants avenços que han modificat la seva forma i la seva metodologia de treball. Ens referim al procés d’industrialització, seguit d’un canvi de tendències, usos i valors de la cultura.

1.1  Naturalesa del patrimoni artesanal

1.1.1  Activitat domèstica: de la necessitat a l’habilitat

Es té coneixement que des de temps immemorials s’ha fet ús de l’artesania amb una única finalitat: resoldre una necessitat.
De l’activitat domèstica catalana, segons les necessitats pròpies dels diferents contextos naturals i culturals de la geografia, n’han derivat diferents tipus d’habilitats segons els materials que es tenien a l’abast. Es va començar amb un tipus de tecnologia primitiva conformada per l’ús dels elements (aigua, foc, aire i terra) amb la finalitat d’aconseguir la supervivència física i espiritual amb la interacció amb l’hàbitat. Aquestes necessitats domèstiques van derivar cap al desenvolupament d’habilitats artesanals.
Algunes d’aquestes habilitats, juntament amb els materials i els usos d’aquests materials, han sobreviscut al llarg del temps. Moltes altres, per desgràcia, s’han perdut o s’estan perdent, mentre que poques s’estan recuperant. Ara bé, no hem d’oblidar que continuen apareixent nous elements artesanals com a resultat d’un procés artístic contemporani inspirat en components històrics i tradicionals. És a dir, que l’activitat tradicional ha evolucionat i ha donat una resposta modesta a les necessitats quotidianes de les persones, fins a arribar a convertir-se en un mitjà d’expressió de coneixement i informació històrica i en un mitjà d’inspiració per a d’altres. Com a resultat d’un procés històric i creatiu, l’activitat artesanal de Catalunya s’ha convertit en un important element de la cultura i el patrimoni artístic contemporani que nodreix la identitat i el desenvolupament d’aquesta terra i dels seus habitants.

1.1.2  Activitat professional: de l’habilitat a l’ofici

L’habilitat artesanal que resolia les necessitats domèstiques va començar a tenir especialistes segons el que s’havia transmès i adquirit de generació en generació, amb la qual cosa es va donar pas a l’ofici d’artesà. Ara bé, no es podien resoldre totes les necessitats ni tothom tenia habilitats artesanals.
Va néixer, per tant, una nova activitat econòmica: l’ofici de mestre artesà. Així, d’una activitat domèstica es va passar a un servei comunitari del qual se’n podien obtenir ingressos. Comencem a parlar, doncs, d’una activitat econòmica especialitzada i independent.
A partir d’aquí, van començar a aparèixer petits tallers oberts en espais públics. Posteriorment, l’activitat va passar a tenir un cert sentit col·lectiu, es van conformar els primers gremis i finalment van començar a tenir un pes social, econòmic i polític en els contextos civils.
L’artesania es va transformar en una activitat econòmica consolidada que seguia els mateixos patrons originals derivats d’una activitat domèstica. L’artesania es va convertir en un ofici en el qual les persones partien d’una habilitat manual que els permetia respondre a les necessitats bàsiques.
Les diverses fases del procés assenyalat sintetitzen el valor del treball artesanal, que va des de la fabricació d’artefactes i eines domèstiques, passant per una producció comercial estandarditzada d’aquests mateixos productes fins a arribar, fins i tot, a convertir-se en autèntiques peces artístiques, úniques en moltes ocasions.
A tot això s’ha de sumar que l’artesania catalana avui és el resultat del pas i la permanència de les diferents cultures pel territori, que han dipositat el coneixement de diferents tècniques, processos i habilitats i que han incidit directament en el producte artesanal català.

1.2  Manifestacions del fenomen

1.2.1  L’artesania: cultura, economia i societat

Les repercussions de la producció artesanal tenen una efecte multidimensional en la societat contemporània, el qual considerem com un fenomen important que cal assenyalar en aquest document i que, sens dubte, impacta en el progrés de Catalunya.
Avui dia, les característiques funcionals de l’artesania mantenen un vincle molt estret amb els valors culturals d’un lloc determinat, a partir dels quals l’activitat social troba estímuls que la motiven per a establir connexió amb aquests béns d’alguna manera, bé sigui per nostàlgia, pertinença o simpatia, i l’interès pot derivar, segons el cas, en la producció o l’adquisició d’aquests béns.
Quan es parla de l’activitat productiva d’aquests béns culturals, s’ha d’assenyalar l’impacte d’aquesta activitat en accions socials espontànies que, en molts casos, deriven de manera significativa en la integració i la millora social de les comunitats, les famílies o els individus que se senten identificats i vinculats a aquest tipus de valors i al territori.
D’altra banda, l’activitat adquisitiva d’aquests béns es converteix en un avantatge competitiu per a generar ingressos i llocs de treball, és a dir, que el valor cultural es transforma en un valor econòmic a partir del qual s’origina un nou sector productiu basat en l’autenticitat i la identitat d’una comunitat i que comença a tenir un increment important en el desenvolupament sostenible del món. Es tracta de l’activitat de les empreses culturals i creatives que afecten el turisme i que comencen a definir un turisme cultural i creatiu.

1.2.2  La cultura i el turisme: oportunitats i reptes

La cultura és un dels recursos més adequats per al futur del turisme a Catalunya. És per aquest motiu que s’ha de considerar dins les polítiques públiques el desenvolupament de productes i serveis culturals per al sector turístic. En aquest cas l’artesania és un dels sectors culturals que pot tenir un paper rellevant dins el procés d’inclusió d’elements culturals en el desenvolupament turístic.
El turisme és avui en dia una de les principals fonts d’ingressos de Catalunya. La força de la seva oferta turística rau en els seus recursos dominants i més atractius per al mercat europeu: sol i platja, els quals ofereixen importants avantatges competitius davant de mercats tan forts com Espanya, França o Itàlia, i atreuen un nombre significatiu de turistes.
Entre les estratègies de diversificació de l’oferta turística catalana, està adquirint interès la idea del desenvolupament del turisme cultural com una alternativa important i competitiva. L’experiència de Barcelona mostra d’una manera significativa la importància d’aquest concepte i, sobretot, ens dóna noves oportunitats i reptes interessants que ens ajuden a traçar les línies estratègiques per al desenvolupament d’una oferta alternativa. L’artesania, l’arquitectura, el disseny i la gastronomia són alguns dels exemples del patrimoni artístic i artesanal contemporani de Catalunya que afecten la presa de decisió de molts visitants en el moment de triar Catalunya com a destinació. Per tant, creiem que s’està en el camí correcte.
Així, doncs, és el moment de crear incentius perquè el sector turístic i el sector cultural català estableixin vincles de treball més estrets. L’artesania pot ser l’element de partida des del qual ambdós sectors poden iniciar la seva incursió i experimentació per a afrontar aquest repte. La producció artesanal catalana reuneix totes les condicions necessàries per a aquesta finalitat: representativitat, capacitat, oferta i experiència en el sector turístic i cultural.

2. Catalunya: terra d’artesans

2.1 L’artesania en un context català

Segons la identificació d’oficis artesans de la Generalitat de Catalunya, hi ha més de 160 oficis artesans distribuïts per tot el territori que formen un teixit productiu bàsic sobre el qual s’ha construït la producció artesanal catalana moderna. En l’actualitat s’estima que hi ha uns 2.500 artesans en actiu a Catalunya. Entre els tipus d’artesania es poden mencionar els següents: mobles de fusta, objectes i recipients de terrissa, ceràmica, imatgeria religiosa i les puntes de coixí, entre d’altres.
Artesania Catalunya és l’entitat que vetlla per l’activitat artesanal a Catalunya, des del vessant informatiu i cultural fins al comercial. És aquesta entitat la que ha creat un sistema de classificació de producció artesanal que identifica la posició geogràfica de la producció artesanal catalana segons les tendències i els oficis: són les zones declarades d’interès artesanal (ZIA). Aquestes zones estan conformades per les diferents comarques o àrees geogràfiques formades per un o més municipis que es distingeixen per un tipus d’activitat artesanal activa i homogènia i, excepcionalment, les àrees dins d’un mateix municipi en què hi ha una concentració de tallers artesans.
Aquesta categorització permet identificar d’una manera gràfica les principals activitats artesanals, entre les quals cal destacar la Bisbal i Verdú, dos municipis de referència de la ceràmica en el territori català, aquest últim, especialment, de ceràmica negra. Breda destaca per la terrissa, mentre que Arenys de Mar i Arenys de Munt són rellevants per les puntes de coixí. Aquests són alguns exemples de les disset zones ZIA que hi ha en l’actualitat a Catalunya.
Els productes artesanals d’aquests espais ZIA poden utilitzar un distintiu d’acreditació dels seus productes amb la finalitat de diferenciar la producció segons la denominació d’origen. És a dir, el sector artesanal català s’ha unificat per presentar la seva producció de manera organitzada sota la marca de producte català amb la finalitat d’ajudar a identificar el producte en correlació amb la seva zona geogràfica. Cal destacar el cas de la ciutat de Barcelona, que compta amb dues zones declarades ZIA: Districte municipal de Gràcia i el Poble Espanyol, zones que en ambdós casos no destaquen per un producte, sinó per la seva concentració de tallers.
També s’ha creat la distinció d’oficis singulars, és a dir aquells oficis ancestrals i productes únics, vinculats a la població o demarcació de procedència. El seu objectiu és identificar i catalogar els oficis amb denominació d’origen catalana, evitar-ne la desaparició, preservar i fomentar l’activitat cultural en zones rurals i finalment innovar la producció. En l’actualitat trobem la pauma, l’alabastre, la ceràmica, el ret fi, la fusta cremada, i la punta i la sal, com a oficis catalogats.
Pel que fa a la legislació, hi ha dos documents marc que regulen el sector artesà. D’una banda, el primer decret que va regular l’artesania a Catalunya va ser el Decret 233/1984 i la seva ordre de desplegament és del 23 de maig de 1985. Actualment està vigent el Decret 252/2000, que constitueix el marc legal, i l’ordre que desenvolupa aquest decret és la de 25 de juliol de 2000. La finalitat d’aquests documents és proporcionar mesures per a fomentar i promoure les empreses artesanes, mantenir el prestigi de l’artesania i la qualitat del producte artesanal, per tal que la seva producció sigui sostenible, i fomentar el desenvolupament d’aquest sector en expansió.
Aquesta anàlisi només permet tractar els aspectes vinculats a l’artesania, ja que és molt difícil poder fer alguna correlació amb la lògica de les pautes de localització del turisme, perquè, com s’ha esmentat anteriorment, falten models consolidats o mostres representatives entre el sector turisme i el cultural, en aquest cas, la producció artesanal, a causa de la manca de feina conjunta entre aquests dos sectors.

2.2 Escenari de l’artesania catalana

El sector artesanal català es posiciona i assoleix reptes de millora competitiva. Per aquest motiu comença a prendre consciència de la importància de diversificar la seva oferta de productes. Coincideix amb la influència de les noves tecnologies i cal, d’alguna manera, aprendre a utilitzar-les. Aquest és un moment clau per a comprovar el gran pas que s’ha fet en el sector artesanal, que ja compta amb noves generacions de joves que han après la tècnica dels mestres artesans de casa seva, o no, i opten per formar-se i ampliar els seus coneixements.
Entre les respostes que el territori dóna a les seves necessitats i, sobretot, a l’oportunitat que sorgeix tant de la motivació dels seus habitants com de la demanda que cada vegada s’interessa més pels elements artesans catalans, podem ressaltar els següents:
1. Les escoles de formació professional o bé d’arts i oficis: han estat centres de referència per al sector artesanal. Sigui per una formació continuada o bé a través d’un reciclatge professional, la intervenció d’aquests centres ha estat un dels elements clau per a evitar la desaparició de l’activitat artesanal, encara que en algunes ocasions ha estat inevitable per la duresa de la feina i el sacrifici que suposa per a una rendibilitat econòmica molt baixa. És el cas, per exemple, de l’ofici de carboner. També han permès introduir nous elements de millora: noves tècniques, dissenys, acabats, la imatge, el coneixement del mercat, etc. Aquests centres han estat fonamentals per a la producció de productes artesans competitius i un lloc de trobada entre la tradició i la tecnologia moderna. I el més important és que finalment podríem dir que la formació ha ajudat a passar a l’artesania creativa, anomenada nova artesania segons Montaña (2001).
2. Associacions i gremis: han permès una organització social que ha estat un eix de treball molt representatiu per al sector artesà fins a l’actualitat. Aquestes agrupacions han permès que els artesans tinguin un lloc d’intercanvi i interacció amb artesans de diferents oficis, per tal de conèixer diferents estils, formes i materials. Alhora, cal recordar que no és un instrument prou representatiu per a la professionalització del sector. De totes maneres, a Catalunya es compta amb un important nombre d’associacions, col·lectius i gremis d’artesans (un total de 75), conformats a partir de la seva especialització o bé de la zona geogràfica on es troben.
3. Els premis: són una forma de reconeixement a la comunitat artesana de Catalunya pel seu talent, la seva dedicació i la seva gran aportació a la
cultura catalana d’avui. A continuació, se n’esmenten uns quants:
- Diploma de Mestre Artesà: s’atorga a aquelles persones que han destacat de manera rellevant en l’exercici del seu ofici.
- Premi Innova: premia productes i actuacions innovadores. L’edició 2007 ha estat destinada a l’empresa Pont de Querós.
- Premis Nacionals d’Artesania: és un reconeixement de la trajectòria dels professionals del sector; els organitza la Fundació Espanyola per a la Innovació de l’Artesania. L’edició del 2007 va distingir el mestre artesà Enric Majoral.

2.3 Potencialitat de l’artesania com a producte identitari

Segons Montaña (2001), l’artesania creativa té una gran potencialitat en el mercat actual. Es tracta d’una artesania que està basada en microempreses que fan sèries curtes i objectes únics, que poden fer servir tecnologies noves i antigues i que poden unir coneixements tradicionals amb nous sabers.
Aquest format de microempresa i/o empresa familiar en què es troba conformada l’activitat artesana representa en el context europeu el 95% del sector empresarial. Per tant, constitueix una nova figura del sector artesà, una indústria representativa amb capacitat de crear llocs de treball i que té impacte no tan sols en una economia local, sinó també en el marc geogràfic global europeu.
El centre Artesania Catalunya fomenta la marca Empremtes de Catalunya, la qual identifica i distingeix productes artesans catalans amb l’objectiu de transmetre valors del país a través de l’art, la cultura, la història, la tradició, l’arquitectura, el paisatge i els costums populars.

2.4 Les sinergies entre turisme i artesania

Entre l’artesania i el turisme hi ha hagut accions paral·leles segons la necessitat de cada sector, però tal com s’encaminen les esmentades accions sembla que tindran un punt de trobada en algun moment. D’una banda, l’artesà ha vist en el turisme una oportunitat per a poder vendre productes, mentre que el visitant ha vist la possibilitat de conèixer la realitat cultural catalana a través dels seus productes artesans i, a més, aquests productes li han permès endur-se una part d’aquesta cultura al seu lloc d’origen.
Això ha originat els primers esforços públics per a realitzar projectes que responguin a aquesta necessitat de mercat. És a dir, que tant l’interès de l’oferta com el de la demanda han motivat una dinàmica que tots dos sectors, el turístic i el cultural, han derivat en la creació de recursos funcionals que responen a aquest tipus d’urgència.
Les exhibicions d’artesania: les exposicions, les visites i les mostres han permès al visitant conèixer l’activitat a fons, han permès aproximar-se a l’espai de treball de l’artesà, en algunes ocasions al taller mateix, i ha pogut així participar d’una activitat cultural viva que li ha permès veure el procés de creació i trobar el producte final.
Els museus d’artesania: mostren eines agrícoles, oficis artesans propis del context rural català, tradicions i formes de viure. En els darrers anys han mostrat una part més interactiva, realitzen tallers per a joves i adults on hi ha espai per a la memòria, però també per a la introducció de les noves tecnologies i la innovació.
Les fires d’artesania: en els darrers anys les fires compaginen l’activitat comercial amb una activitat també molt important per a l’artesà, com és un punt de trobada en què hi ha una interacció amb altres artesans i el públic general. Això ha provocat una expansió important de noves tipologies i formats de fires arreu de Catalunya, que ha fet que en algunes ocasions s’hagi perdut l’originalitat i hi hagi confusió entre productes artesanals amb altres de banals. La conseqüència és que algunes fires han perdut el seu objectiu original i s’han convertit en mers parcs temàtics. És per aquest motiu que des d’Artesania Catalunya s’ha fet una selecció monogràfica de totes les fires recollides en el mapa que es troba més endavant.
Les rutes d’artesania: consisteixen en una iniciativa de l’entitat pública d’oferir visites guiades concertades a tallers artesans per a grups de professionals o persones interessades a presenciar demostracions i practicar tècniques dels oficis.
Artesania per encàrrec: enfocada a la comercialització personalitzada de productes artesans únics i exclusius per a una demanda molt específica.
En definitiva, la situació actual és favorable al sector artesanal, gràcies a la voluntat de recuperar el patrimoni cultural i el reconeixement del valor artístic. L’artesania s’entén no tan sols com un sector productiu, sinó també com una forma de representació de la identitat catalana mitjançant el talent dels mestres artesans. El turisme es converteix en un mitjà de difusió de patrimoni cultural i artístic.

3. Tendències del sector artesanal i la seva relació amb el turisme

3.1 Situació actual

No es pot obviar l’impacte en l’aparició de les noves tecnologies i la globalització dins de l’activitat cultural i creativa del món, que, conseqüentment, afecta  l’artesania catalana com a part de l’activitat cultural i creativa. La forma d’entendre el procés de creació, producció, distribució i accés al públic final s’ha vist afectada per la velocitat i proximitat que aquestes tecnologies ofereixen entre les persones i els territoris. Per tant, l’artesania que es produeix a Catalunya ja no és del tot anònima i/o oculta, gràcies a l’ús de les noves tecnologies que han facilitat que s’hi pugui accedir. És probable que el sector artesanal desperti l’interès de les persones que visiten Catalunya.
Es parla ja de la modernització del sector artesanal, tal com es pot comprovar a través de la visita als museus, l’assistència a les fires i altres, ja que es troben nous recursos de gestió que faciliten la feina a l’artesà, però alhora això l’obliga a un continu aprenentatge no tan sols de la seva activitat principal (artesania), sinó de la inserció d’eines com el màrqueting i la gestió en la seva forma de treball per tal de millorar la productivitat i la competitivitat dels seus productes. Tot aquest esforç es percep en l’àmplia i variada oferta de productes artesanals que ja no es produeixen només pensant en la població local, sinó que molts van dirigits a un públic que arriba gràcies al turisme. 
A partir d’aquest nou posicionament, el sector artesanal ajuda a aconseguir un desenvolupament sostenible de Catalunya a través de la seva aportació amb la generació de riquesa econòmica i la creació de llocs de treball, la preservació i la transferència dels valors culturals i etnològics i la promoció i difusió de la identitat catalana. És per aquest motiu que cal concentrar els esforços per tal de buscar incentius, fomentar la investigació i el desenvolupament d’activitats que tenen el seu origen en la cultura, des dels sectors de l’artesania i el turisme.
De moment, és el turisme cultural i creatiu la fórmula que més s’adapta a aquests nous reptes del present. Aquest tipus d’activitat turística s’entén com el resultat de la integració i la correlació entre el sector turístic i cultural de Catalunya. Aquesta suposada integració dóna resultat en aquesta plataforma que permet l’activitat cultural i creativa, i cal destacar, en aquest cas, que l’activitat artesana podria trobar millors solucions als processos de producció, distribució i promoció dels seus productes de forma més apropiada.
La dificultat es troba quan el ritme amb el qual es planteja el desenvolupament d’aquest subsector de les indústries culturals i creatives no és tan eficient i ràpid com els canvis que els nous temps exigeixen. Gran part d’aquesta responsabilitat la té el sector públic i la seva capacitat de crear polítiques públiques que ajudin a resoldre les necessitats actuals.

3.2 Estratègies de futur

La producció artística i artesanal contemporània de Catalunya requereix estratègies molt concretes de les quals creiem que depèn el futur d’aquesta activitat. Aquestes estratègies han de buscar la resolució de tots els seus problemes dins de si mateixes. Aquestes accions per al futur de la producció artesanal es poden resumir en els suggeriments següents, que són el resultat de l’anàlisi del comportament d’aquesta activitat productiva i de l’experiència obtinguda en el camp de treball.

1. Lideratge: se suggereix un lideratge amb visió i pensament estratègic que sàpiga integrar el sector turístic i cultural de Catalunya, que aconsegueixi establir uns mateixos patrons, que entengui que el turisme cultural i la producció artesanal són una oportunitat i no una amenaça. Sens dubte, aquesta no és una tasca fàcil, sinó que és de les més difícils d’aconseguir.

2. Emprenedors culturals i creatius: se suggereix integrar en aquest procés persones amb iniciativa, amb capacitat de prendre decisions, que siguin capaces de reconèixer oportunitats, assumir riscos, llançar-se i créixer dins d’aquest nou sector del turisme cultural que forma part de les indústries culturals i creatives. Aquestes persones són conegudes com a emprenedors culturals i creatius. Això no significa que els artesans s’hagin de convertir en emprenedors, ni els emprenedors en artesans, sinó que cal trobar les persones que amb una actitud i una habilitat en particular puguin integrar-se en l’activitat artesanal amb capacitat de gestionar iniciatives artesanals amb èxit dins del mercat del turisme cultural de Catalunya.

3. Incentius: La presència d’incentius fiscals, econòmics i administratius, tant del sector públic com privat, pot ser una bona eina per a aconseguir que l’activitat artesanal i turística normalitzi la seva situació i aconsegueixi un creixement continu. D’aquesta manera, l’activitat generada en l’economia submergida pot passar sense por a l’activitat normalitzada com una empresa o una organització que pretén créixer i tenir un lloc en el sector.

4. Investigació i desenvolupament: si alguna cosa han demostrat els avenços del nou mil·lenni és que la investigació aplicada és fonamental per a entendre i integrar les noves tendències a la producció artesanal contemporània, al mateix temps que adapta els dissenys, els mètodes de producció o les eines de gestió a les noves necessitats que sorgeixen en el context i les exigències del mercat.

Una de les principals estratègies que s’ha de plantejar el sector artesanal, a part de la millora del sector, és treballar en equip i buscar una interacció entre el sector públic i el privat i també entre el turisme i la cultura. S’ha d’apostar per un treball interdisciplinari entre sectors que reuneixin les mateixes inquietuds i necessitats. Per exemple, la introducció del disseny al sector artesanal ha permès donar singularitat, diversificació de productes i ser un element diferencial en un mercat que es troba saturat de còpies barates i productes de mala qualitat. El producte artesà català té la capacitat de crear productes d’extraordinària bellesa, amb l’aplicació d’algunes tècniques tradicionals i la introducció d’alguns dissenys innovadors, una clara funcionalitat i la qualitat necessària perquè es converteixi en un producte apreciat i valorat pel públic.