1. Introducció

Una anàlisi de l’arquitectura catalana del segle XX és una tasca complexa, ja que en la seva evolució i el seu desenvolupament hi tenen un paper important les directrius polítiques, que marquen no solament estils arquitectònics, sinó també directrius de caire social. L’esquema cronològic que s’adopta en aquesta ocasió és el següent: 1. Introducció; 2. Els anys trenta, 2.1 República i GATCPAC, 2.2 La Guerra Civil; 3. L’època de la dictadura, 3.1 Els anys quaranta, 3.2 El renovament arquitectònic dels anys cinquanta, 3.3 Els anys seixanta i setanta; 4. El restabliment democràtic, 4.1Els ajuntaments democràtics. 4.2 Els Jocs Olímpics. Barcelona 92, 4.3 La Vila Olímpica, 4.4 Fòrum de les Cultures i, finalment, 5. Arquitectura contemporània i turisme.
En aquesta línia es presenta una visió de diferents moments de l’arquitectura per assenyalar al final de l’escrit uns itineraris que tenen com a font principal la Guia de l’arquitectura moderna a Catalunya, editada pel COAC. La llista presentada fa la distinció entre edificis públics/oficials i els privats.
En el mapa corresponent a l’arquitectura contemporània es posa de manifest que el nombre més gran d’edificacions corresponen a Barcelona (ciutat on es donà l’índex més gran d’immigració a la postguerra, els Jocs Olímpics, el Fòrum, etc.), la segona capital és Lleida, la tercera és Girona, que a nivell provincial té més edificis que Lleida, i, per últim, trobem Tarragona. Un altre fet que el mapa posa de relleu és la construcció a la costa, que va des de la frontera fins a Tarragona, mentre que a l’interior és menor, a excepció de llocs prop dels Pirineus i de centres d’esquí.

2. Els anys trenta

Catalunya i en especial la Barcelona de final de la dècada dels anys vint era una ciutat amb carències alarmants: la població es multiplicà, en detriment de les condicions de vida de la classe obrera. D’altra banda, la burgesia assistia amb expectació al naixement de la vida moderna: el cinema, l’avió i l’esport de masses. Els arquitectes joves cercaven respostes arquitectòniques i urbanístiques a aquest seguit de noves situacions, que no trobaven en una Catalunya en la qual l’estil dominant en arquitectura era el noucentisme, com s’observa en els edificis construïts amb motiu de l’Exposició del 29.
A la resta d’Europa ja existia un nou programa destinat a adaptar l’arquitectura a les necessitats de la vida actual. Es tractava de l’arquitectura internacional, arquitectura moderna, arquitectura racionalista o nova arquitectura, que arribava, inicialment, a través de revistes estrangeres, viatges iniciàtics i la visita de Le Corbusier a Madrid i Barcelona.

2.1 República i GATCPAC

El GATCPAC (Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) fou una associació creada a Barcelona el 6 de desembre de 1930  per un gran nombre d’arquitectes amb la intenció de fer una arquitectura moderna. Coneixien el que s’estava construint més enllà de les nostres fronteres i admiraven de manera especial la producció de Le Corbusier. Aquesta associació es va acabar amb l’inici de la Guerra Civil. Entre altres membres del GATPAC, cal citar Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé, Subirana i Sixt Yllescas.
La proclamació de la República i el canvi institucional correlatiu afavoriren una nova relació entre política, ciutat i arquitectura. Els arquitectes moderns de Catalunya es trobaren totalment implicats en el moviment europeu, que proposava la refundació de les ciutats des dels paràmetres de la funcionalitat. Aquesta fou, en síntesi, la idea que oferiren als nous dirigents.
En el seu acostament a la Generalitat Republicana, van voler servir el nou ordre polític davant les noves circumstàncies: atur, oci de masses, equilibri social davant la crisi mundial de l’economia... Moltes de les seves idees foren preses en consideració pel poder polític, però la majoria no es van arribar a realitzar mai, com ara el Pla Macià, de 1932, una visionària proposta per a racionalitzar Barcelona des de les perspectives del treball, la circulació i el temps lliure.
Les primeres propostes del nou urbanisme modern funcional presentaven volums purs i noves formes, com la finestra horitzontal del poble d’estiueig a la Costa Brava. Destaquen, també, l’obertura de la ciutat al mar, la primacia de l’avió sobre el ferrocarril i la immensa operació per a higienitzar Ciutat Vella, que pretenia una nova racionalització de les ciutats segons unes rigoroses anàlisis prèvies. La Generalitat encarregà al grup la construcció, entre d’altres, del Dispensari Central Antituberculós, situat a la cantonada entre el passatge de Sant Bernat i el carrer de Torres i Amat. Una obra important del grup fou la Casa Bloc (Josep Lluís Sert, Joan Baptista Subirana, Josep Torres Clavé, 1932-1936), situada al número 91 de l’avinguda Torres i Bages. El grup va plantejar una «Barcelona futura» que havia d’assumir la seva capitalitat i el seu caràcter obrer i industrial. Les seves idees no pretenien ser utòpiques, però la volatilitat de la República, el desastre de la guerra i el posterior silenci sota vigilància deixaren bona part del seu ideari i dels seus projectes en suspens.
El centre operatiu del GATCPAC es trobava al passeig de Gràcia, 99. Aquest espai fou un lloc per a difondre els valors de l’arquitectura, la construcció i el mobiliari moderns. El primer número de la revista del grup, AC (Actividad Contemporánea), es publicà el maig del 1931. La seva redacció estava situada a Barcelona i la dirigia Josep Torres Clavé. La revista s’impregnà de les avantguardes del moment: fotomuntatges, composicions asimètriques, esquemes i ideogrames... Se’n van publicar 25 números, l’últim el juny del 1937.
La Guerra Civil suposà, dramàticament, el punt i final de l’experiència avantguardista desenvolupada per aquest grup durant els anys trenta, a més de la supressió dels seus programes progressistes. En molts casos els membres del grup foren inhabilitats, obligats a exiliar-se o fins i tot moriren en els camps de batalla.

2.2 La Guerra Civil

Durant la Guerra Civil es va celebrar a l’estranger l’Exposició Internacional de París, a la qual es va convidar la República Espanyola. Sert, juntament amb Luis Lacasa (1899 - 1966), va construir el pavelló del Govern de la República a l’exposició parisenca. Un edifici amb una carcassa d’acer, una sala quadrada coberta per una lona suspesa d’uns cables. Unes rampes sinuoses i unes escales disposades a l’exterior portaven a una part de l’edifici tancada i situada a un nivell superior, mentre que la planta baixa era un espai obert a manera de porxo; a un extrem hi havia el famós Gernika de Picassso. També s’exhibí en aquest pavelló una escultura del mateix artista, al costat d’altres remarcables contribucions catalanes: Montserrat, de Juli González, i El pagès català i la revolució, de Joan Miró. L’edifici seguia les pautes de l’estil internacional amb una llibertat espacial  mediterrània. El violent esclat de la Guerra Civil i la desfeta de la democràcia el 1939 suposaren una interrupció de la contribució catalana a l’evolució del moviment modern. Amb motiu dels Jocs Olímpics del 1992 es va construir a Barcelona una rèplica idèntica de l’edifici, feta per l’estudi Espinet/Ubach Arquitectes.

3. L’època de la dictadura

3.1 Els anys quaranta

El Govern espanyol, en finalitzar la Guerra Civil, inhabilità molts arquitectes vinculats a la República, entre d’altres Josep Lluís Sert, que emigrà als EUA, concretament a la Universitat de Harvard. Els que restaren a Catalunya es van oblidar durant un temps de l’arquitectura moderna, ja que el nou règim volia classicisme. Durant els primers anys, l’arquitectura va tenir fonamentalment la missió de reconstruir el que es va destruir durant la guerra i hem de remarcar que els edificis més representatius es feien a Madrid.
Un fet important durant els primers anys del franquisme fou la massiva arribada d’emigrants d’altres zones de la Península per treballar, fet que va donar lloc a la construcció de grans polígons d’habitatges als límits de les ciutats. A Barcelona es van construir Nou Barris, la Mina, Bellvitge, la Vall d’Hebron, etc., operacions d’habitatges barats i barraques. Va ser molt important el trencament de fronteres i la manca d’ambaixades i consulats, que van tornar el 1948. No hi havia relacions amb l’estranger, no hi havia notícies del que es feia més enllà de les fronteres, amb la qual cosa la producció arquitectònica va patir un retrocés.
Un edifici important d’aquesta època és el primer gratacels (1933-1942) fet a Barcelona, obra dels arquitectes Luis Gutiérrez Soto i Carlos Martínez Sánchez, situat entre els carrers de Bergara i Jonqueres. És un edifici que segueix una gramàtica funcionalista, pròpia dels corrents centreeuropeus, molt pròxim a l’arquitecte Eric Mendelsohn.

3.2 El renovament arquitectònic dels anys cinquanta

Cap al final dels anys quaranta, un cop superada la crisi monumentalista i folklòrica dels anys anteriors, es posà de nou sobre la taula la vella polèmica de l’arquitectura orgànica que enllaçà amb la línia històrica del moviment modern. A nivell internacional ens trobarem amb la revalorització de dos ar-quitectes ben diferenciats com Antoni Gaudí i Frank Lloyd Wright, revaloració que sens dubte obria noves vies i perspectives al fet arquitectònic.
Quan Espanya obre les fronteres, els arquitectes catalans prenen de nou contacte amb els moviments internacionals, es reben materials per a la construcció, etc. S’obre el període del funcionalisme amb la racionalització dels espais i la utilització de nous materials. En aquesta línia cal mencionar la Facultat de Dret (1958, P. López Íñigo, G. Giráldez i Dávila i X. Subias i Fages) de Barcelona, l’Editorial Gustau Gili (1954-59, F. Bassó i Birulés, J. Gili i Morós) i els Menjadors per als treballadors de la SEAT (1954-1956) de Rafael Ortiz-Echagüe, que va tenir el premi R.S. Reynols Memorial Award per la utilització d’alumini en les sales del menjador.
L’any 1949 s’inicià lentament la reflexió i la renovació dins el camp arquitectònic a Catalunya. Aquest mateix any el Col·legi d'Arquitectes organitzà un cicle de conferències a l’Ateneu sota l’enunciat Urbanismo y Arquitectura. Entre els ponents trobem com a figura destacada l'italià Alberto Sar-toris, que el 7 de març va parlar sobre Fuentes de la nueva arquitectura, conferència en què analitzà per primera vegada després de la Guerra Civil i en públic, el perquè, el com, l'origen i les causes de l’arquitectura nova. L'any 1950 vingueren Eugeni d'Ors i Bruno Zevi, que van defensar l’arquitectura orgànica; el 1951, Alvar Aalto i Gaston Bardet; el 1952, Nikolaus Pevsner. Aquests estímuls teòrics varen ser un gran ajut per a arquitectes amb aspi-racions i problemes sobre la funció de l'arquitectura i els seus interrogants.
Hauria de considerar-se també sota aquest prisma el concurs que el Col·legi d'Arquitectes va convocar el 1949 per a resoldre el problema de l’habitatge. Els arquitectes Mitjans, J. A. Balcells i Moragas Gallissà decidiren presentar-se com a equip a aquest concurs i finalment es van afegir al grup els arquitectes Tort, Sostres i Maluquer. Aquest grup va guanyar el primer premi. El treball era una novetat, car tenia més text que dibuixos i el text es referia més a qüestions socials, econòmiques i urbanístiques que a qüestions purament arquitectòniques: plantes d’habitatges necessàries per a establir càlculs entre superfícies, preus, lloguers, etc.
Es començava a mirar com a model una experiència anterior: el GATCPAC, però sense perdre de vista els objectius de la nova arquitectura. Amb aquesta idea uns quants arquitectes varen començar a pensar en la necessitat de crear un grup. Sostres va pensar en el nom, un nom que volgués dir molt i a la vegada res, i va utilitzar el nom d'una lletra, la lletra R. El Grup R va constituir la seva primera junta directiva el dia 21 d'agost de 1951 i estava formada per Josep Pratmarsó (president), Oriol Bohigas (secretari), Joaquim Gili (tresorer), Josep M. Sostres i Joan Maluquer (vocals), i com a membres: Josep Antoni Coderch, Manuel Valls i Josep M. Martorell. El grup no aconseguí la seva legalització oficial fins a l'any 1955 i mentre arribava aquest permís decidí donar-se a conèixer per tal de posar de manifest no sols la seva teoria sinó també la seva pràctica. Va plantejar la seva posició en una doble via: continuar la línia cultural del GATCPAC interrompuda per la guerra i posar-se al costat de l'actualitat arquitectònica europea en un moment de gran discussió entre la continuïtat i la crisi. Entre el 1951 i el 1961 el grup va sofrir certes variacions en relació amb el nombre de membres. L'any 1953 el deixaren Coderch i Valls i hi ingressaren Balcells, Bassó, Giráldez i Ribas. Al llarg d'aquests deu anys varen organitzar exposicions, concursos entre estudiants d’arquitectura i seminaris de gran interès. El grup tenia plena consciència que el problema era essencialment cultural i que per a lluitar en contra era necessari crear una formació arquitectònica que fes un recorregut des de les aules fins al gran públic. D’ací va néixer sens dubte el seu interès per les exposi-cions, els concursos i els seminaris, que permetien la discussió, la confrontació i la crítica dialèctica enfront d'obres concretes destinades per la seva especificitat a una funció social.
La dissolució del Grup s'inicià ja cap al 1960 a causa de diversos problemes, entre els quals s'hauria de remarcar el fet de la manca d'unitat de criteris en relació amb l'estil i la intenció. Manca d'unitat que va donar lloc a posicions individualistes ben marcades. Caldria també fer una referència als objectius que donaren suport al grup i que vindrien concretats per una doble finalitat: l’estètica i la social, i fou precisament la diferència d'opinions vers el primer punt el que provocà la seva separació. En el grup coexistien tendències populistes, racionalistes, informalistes i erudites. Aquesta diversificació fou una causa important de desunió. Per altra banda, atès l’individualisme dels membres, cadascú va escollir el seu camí dins el camp de la teoria i la praxi. Tant Antoni Moragas con Helio Piñón identifiquen com a fet inicial de la ruptura la construcció de la Facultat de Dret a Barcelona l'any 1958. Sostres era conscient de la necessitat d'una síntesi quasi manierista que no suposés la utilització de clixés. Aquesta actitud queda reflectida clarament en l’esmentat edifici d'una manera perfecta que portava certs pressupòsits del Grup a un carrer sense sortida.
Els arquitectes del Grup R no van ser els únics que prengueren models europeus, entre d’altres Manuel Baldrich, autor de l’església de les Llars Mundet (Vall d’Hebron) i Antoni de Moragas, autor del cinema Fèmina (passeig de Gràcia, núm. 23), seguint l’estil d’Alvar Aalto. Un edifici singular per a la seva època és el del Govern Civil de Tarragona (1954-1961), obra de l’arquitecte gallec Alejandro de la Sota, que es troba a la Plaça Tàrraco i està format per dos cubs, que avancen la deconstrucció dels setanta.
Un punt i a part el representà José Antonio Coderch de Sentmenat, que al llarg de la seva carrera arquitectònica (1940-1984) va fer arquitectura racionalista, organicista i obres inspirades en l’arquitectura popular mediterrània. A Barcelona destaquen els Habitatges Barceloneta (1951-1954, amb Manuel Valls), que responien a un programa de promoció pública, l’Edifici del Noticiero Universal, carrer de Lloria, 35 (1963-1966), que va ser seguit en construccions dels anys vuitanta, els Edificis Trade (1969) i l’Escola d’Arquitectura (1978).

3.3 Els anys seixanta i setanta

Durant els anys cinquanta, en opinió de Xavier Monteys, “l’escassa tècnica i els encara més escassos materials disponibles afavorien una actitud vers la construcció que portava a inventar constantment”, fet que va canviar absolutament als anys següents.
A partir dels anys seixanta van arribar els anomenats corrents constructivistes, expressionistes, organicistes i brutalistes, corrents que no eren del gust de l’Administració, que encara seguia el funcionalisme, fet que provocà un distanciament amb els arquitectes. Barcelona va ser capdavantera en l’adopció dels nous estils gràcies, sobretot, a l’estudi Coderch/Valls, on es van formar entre d’altres Federico Correa i Alfons Milà, autors de la Casa Romeu, d’estil brutalista, i de l’Edifici Atalaya, d’estil realista.
S’ha de fer esment del grup MBM (Martorell, Bohigas, Mackay) i la Fundació Miró (1975), obra de l’exiliat Josep Lluís Sert, seguidor de Le Corbusier. Com a reacció a la monotonia d’aquests estils apareixen els anomenats postmodernismes, que tenien com a principal característica la realització d’una arquitectura complexa, plena de contradiccions.
En aquests anys es formen grups d’arquitectes que determinen l’arquitectura dels anys següents. Cal citar el Grup PER (1964, Clotet/ Tusquets), que treballà amb cura el disseny d’interiors, i que compta com a obra important amb l’ampliació, la restauració i la remodelació del Palau de la Música Catalana; Jordi Garcés i Enric Soria, associats el 1970, que treballen principalment en edificis històrics com el del Museu de la Ciència, i entre les seves obres autorials cal citar l’Hotel Plaza i el Cinema IMAX; Roser Amadó i Lluís Domènech, arquitectes associats des del 1975, especialitzats en urbanisme, i que tenen dues obres destacades: la rehabilitació de l’Editorial Montaner i Simon transformada per a la realització de la Fundació Tàpies i la construcció de l’Arxiu de la Corona d’Aragó; el Taller Bofill creat el 1960 per Ricard Bofill, en el qual treballaren un gran nombre d’especialistes (Manuel Núñez, Ramón Collado, Peter Hodgkinson...) i entre les  obres del qual podem citar el Walden 7 a Sant Just Desvern, el Castell de Kafka a Sitges i el barri Gaudí de Reus.

4. El restabliment democràtic

4.1 Els ajuntaments democràtics

A partir de la constitució dels ajuntaments democràtics, l’Administració pública inicià una frenètica activitat projectual per a millorar les ciutats des d’un punt de vista social. Fou el moment de rehabilitar espais públics com el Parc de la Devesa a Girona, el Parc dels Camps Elisis a Lleida i la creació a Barcelona de noves places i parcs en àrees degradades de la ciutat.
A Barcelona es poden citar la plaça dels Països Catalans (H. Piñón i A. Viaplana, 1981), el Parc de l’Espanya Industrial (L. Peña i F. Rius, 1981), el Parc de la Creueta del Coll (O. Bohigas, J. Martorell i D. Mackay, 1981), el Fossar de la Pedrera (B. Galí i M. Quintana, del 1983), el Moll de la Fusta (M. de Solà-Morales. 1983), que obre Barcelona al mar, etc. En totes aquestes intervencions es col·loquen escultures modernes d’autors catalans, espanyols i estrangers. Una obra important és el Pont de Bac de Roda de S. Calatrava (1984), que forma part d’un ampli programa municipal de requalificació d’una àrea compresa entre dos barris perifèrics.
També cal mencionar la Torre de Telecomunica- cions (N. Foster, 1989), situada a la muntanya de Collserola, que cal considerar una obra d’enginyeria i una escultura entre la ciutat, la muntanya i el cel.

4.2 Els Jocs Olímpics. Barcelona 92

Els programes de renovació urbana de l’Adminis-tració van arribar a la seva culminació amb motiu dels Jocs Olímpics del 1992, que foren el pretext per a tota una actuació urbana i arquitectònica sota la coordinació d’Oriol Bohigas. Es van crear noves àrees de vianants i de circulació (les Rondes, el disseny de nous edificis a Montjuïc, la creació d’un nou barri: la Vila Olímpica, etc.).
L’àrea de l’Anella Olímpica de Montjuïc (C. Buxadé, F. Correa, J. Margarit i A. Milà) fou concebuda com un sistema d’espais oberts en els quals s’organitzaren una sèrie d’edificis de manera racional: el Palau de Sant Jordi d’Arata Isozaki, l’Estadi Olímpic del 1929 reestructurat per V. Gregotti i la Torre de Telecomunicacions de S. Calatrava.

4.3 La Vila Olímpica

El barri conegut com la Vila Olímpica es va inaugurar el 1992. L’itinerari es pot començar a la plaça dels Voluntaris, que té al costat l’Hotel Arts (Bruce Graham i Frank O. Géhry) i la Torre Mapfre (Íñigo Ortiz y Enrique de León). A la plaça es troba l’escultura d’Antoni Llena, David i Goliat i, més enllà, El peix, de Frank Géhry, i darrere, els jardins d’Atlanta, en els quals es troba la xemeneia de Can Folch, que ens marca el passat industrial que tenia aquesta zona abans de la remodelació olímpica.
El projecte d’urbanització es va encarregar a l’equip Bohigas, Mackay, Martorell i Puigdomènech. Les obres es van repartir entre diversos grups d’arquitectes, entre d’altres Esteve Bonell Costa, Francesc Rius Gil, Albert Viaplana Veá, Helio Piñón Pallarès, José Antonio Martínez Lapeña, Elías Torres Tur, F. Fernández Eduardo, F. Gallego Olmos, X. Vendrell Sala, M. Ruisánchez Capelastegui, Enric Miralles Moya, Carme Pinós Desplat i Siza Vieira.

4.4 Fòrum de les Cultures

El Fòrum 2004 va ser una iniciativa d’un consorci format per la Generalitat de Catalunya i el Govern espanyol i va ser un esdeveniment cultural aprovat per la UNESCO el 1997.
L’espai d’accés a l’àrea del Fòrum, entre la ciutat i el front marítim, està constituït per una gran plataforma per a les manifestacions a l’aire lliure, projectada per José A. Martínez Lapeña i Elías Torres Tur. El projecte general preveia la unió del Passeig Marítim amb el de Badalona, un port turístic, un campus universitari, un zoo marítim, noves platges i un barri de 1.000-1.500 apartaments.
S’han construït importants edificis, destinats a diversos usos, com el Centre de Congressos de Josep Lluís Mateo, l’Edifici Fòrum de Herzog & De Meuron, el Pavelló de la Biodiversitat de Winy Maas (MVRDV). Fora del Fòrum es troben el Parc de Diagonal Mar, l’edifici del la societat Gas Natural de E. Miralles i B. Tagliabue, la Torre Agbar de Jean Nouvel i l’Hotel ME de Dominique Perrault.
Oriol Bohigas, a la clausura d’un seminari d’arquitectura a la Universitat CEU Cardenal Herrera el desembre del 2006, va afirmar que: “Sobre el futuro de la arquitectura, no hay arquitectos que establezcan modelos como lo hicieron el art nouveau, el art decó o Le Corbusier. Se ha hablado de la existencia de «exabruptos irreproducibles que llevan a un concepto elitista de la arquitectura» contrapuestos a «una buena arquitectura que es aquélla que está en relación con la ciudad».” Bohigas cita Le Corbusier i, si s’analitza l’arquitectura realitzada a Catalunya des dels anys trenta fins a l’actualitat, s’hauria de fer referència a una clara influència del mestre suís i de Ludwig van der Rohe, Marcel Breuer, Alvar Aalto, Frank Gehry i pocs més.

5. Arquitectura contemporània i turisme

L’arquitectura representa el poder d’una societat i darrerament és també una clara demostració de la globalització, ja que la tendència és fer desaparèixer elements o característiques nacionals en favor de les internacionals. En aquesta línia la nova arquitectura catalana té un interès cada cop més gran amb relació al turisme, que sense deixar de banda el modernisme s’interessa també pels nous espais creats a les ciutats, especialment a Barcelona. Ignacio Quintana, a la ponència “Políticas culturales en las grandes ciudades”, publicada al llibre Las grandes ciudades en la década de los noventa, posa l’accent en els museus i altres activitats artístiques, que inclou dins de la xarxa de turisme cultural.
La consideració del patrimoni arquitectònic en la relació turisme-arquitectura dóna lloc a una llarga llista d’edificis singulars. Per a aquesta síntesi s’ha optat per seleccionar dos museus i unes quantes realitzacions dels darrers temps incloses a la Vila Olímpica, a l’inici del districte 22@, i a la recuperació efectuada a la Diagonal, concretament al Fòrum.

5.1 El Teatre-Museu Dalí

Als anys cinquanta, Salvador Dalí va decidir construir el seu museu a les ruïnes de l’antic Teatre Principal (1850) de Figueres, obra de l’arquitecte Roca i Bros. Un edifici que va ser destruït per un incendi al final de la Guerra Civil.
El 1961, l’alcalde de Figueres li va proposar la realització d’un museu al teatre i Salvador Dalí va acceptar la proposta bàsicament per tres punts: “...me pareció muy adecuado, por tres razones: la primera, porque soy un pintor eminentemente teatral;
la segunda, porque el Teatro está justo delante de la iglesia en que fui bautizado; y la tercera, porque fue precisamente en la sala del vestíbulo del Teatro donde expuse mi primera muestra de pintura.”
El Teatre-Museu es va inaugurar el 28 de setembre de 1974. El teatre restaurat per l’arquitecte Emilio Pérez Piñero (1935 - 1972) és un edifici surrealista no solament pel seu contingut, sinó també pel seu continent: la façana amb els característics ous de Dalí, però sobretot per la cúpula geodèsica que corona l’edifici, que s’ha convertit en emblema del teatre i de la mateixa ciutat.

5.2 La Fundació Miró

L’edifici de la Fundació Miró és obra de Josep Lluís Sert, gran amic de Joan Miró. L’1 d’octubre de 1968, Sert i Miró es posaren d’acord sobre l’edifici que el segon regalà a la ciutat de Barcelona: un museu dedicat a la seva memòria i a la seva obra i que fos al mateix temps un centre d’estudis consagrat a l’art del segle XX. L’edifici s’inaugurà el 10 de juny de 1975.
La Barcelona que trobà Sert era una ciutat en la qual la política municipal, persistentment catastròfica, en especial la de l’alcalde Josep Maria de Porcioles, havien transformat la Ciutat Comtal en un lloc d’habitabilitat difícil per a la majoria dels seus ciutadans.
La Fundació s’aixeca com una fortalesa o monestir a la muntanya de Montjuïc, dissenyada pels principis racionalistes, amb espais distribuïts al voltant d’un pati central, element fonamental en l’arquitectura mediterrània. Posteriorment l’edifici va ser ampliat per l’arquitecte Jaume Freixa, deixeble i amic de Josep Lluís Sert.

5.3 La Torre Mapfre i l’Hotel Arts

La Torre Mapfre i l’Hotel Arts de Barcelona són el punt d’entrada del port olímpic de Barcelona, en una línia semblant a la de les Torres Venecianes a la plaça d’Espanya. El conjunt es completa amb l’escultura El Peix, de Frank Gehry. Darrere hi ha els jardins d’Atlanta, on es conserva la xemeneia de Can Folch, record del passat industrial de la zona, i els edificis en forma d’elipsi del grup MBM. La Torre Mapfre (1992) és obra dels arquitectes Iñigo Ortiz i Enrique de León. L’edifici té 40 plantes i 154 m d’alçada. És la torre més alta de Barcelona, visible des de tota la ciutat.

5.4 La Torre Agbar

La Torre Agbar, obra de l’arquitecte Jean Nouvel, és l’element més singular de les noves Glòries, que són el punt del qual parteix el Pla 22@. És un edifici de gran refinament, de planta elíptica, que perd superfície amb una alçada de 142 m, que conté 32 dues plantes d'oficines, més tres plantes tècniques intercalades en diferents nivells. Durant la seva construcció van impressionar els fonaments, prolongació subterrània de la torre equivalent a l'alçada de 12 plantes. La forma oval de la torre es va aconseguir amb tècniques topogràfiques, prenent com a punts de referència els diferents edificis del voltant. L’edifici està realitzat amb la tècnica de l’encofrat, que es basa en un motlle, fet a base de panells, que dóna forma al formigó. Un cop sec, els panells s’apugen per començar a fer una altra planta.
La façana s'atura a la planta 26, on comença la cúpula, però el nucli s'eleva fins a dalt de tot de la torre, a la planta 32. Una cúpula d’acer i de vidre cobreix les últimes sis plantes, cinc de les plantes pengen en voladís del nucli. En aquest tram final, cada planta és més petita que l'anterior i formen balconades.
Hi ha una mitjana de cent finestres per planta, distribuïdes de manera diferent en cadascuna. La distribució de les finestres s'ha fet tenint en compte l'exposició al sol i seguint criteris de conservació i d'aprofitament energètic.
El recobriment de la façana s’ha fet amb diferents colors: la torre és vermella a la base, però a mesura que guanya alçada la coloració es gradua cap a tons blaus, i, finalment, a la cúpula, hi ha tons transparents. Al davant, unes làmines de vidre translúcides amb diferents graus d’inclinació poden crear l’efecte d’un vel que completa el joc cromàtic. La Torre Agbar juga amb 16 milions de colors a la façana i disposa de 4.500 lluminàries independents que permeten projectar infinites combinacions a la nit.

5.5 L’edifici del Fòrum

L’edifici del Fòrum és obra dels arquitectes Jacques Herzog i Pierre de Meuron, guanyadors l’any 2002 del premi Pritzker. L’estructura és un triangle equilàter de 160 m de costat i 25 m d’alçada, acabat amb una gran coberta per sobre del nivell del carrer, de manera que en resulta un espai exterior cobert amb potencial per a generar qualsevol activitat pública. La façana està realitzada amb materials semitransparents. La coberta té uns dipòsits d’aigua i l’aigua cau en cascada per les lluernes tot funcionant com un element de refrigeració. La concepció de l'edifici amb un acoblament dels espais interior i exterior respon a la necessitat d'una durabilitat social des del punt de vista de la col·lectivitat. El programa funcional inclou un auditori per a 3.200 persones, zones d’exposició, vestíbuls, oficines i restaurant.

5.6 La Torre de Collserola

La Torre de Collserola es troba a Barcelona, prop de Collserola-Vallvidrera. El seu disseny és obra de l’arquitecte Norman Foster i l’estudi d’arquitectura Ove Arup i Partners. Norman Foster pretenia crear una icona per a la nova Barcelona a partir dels Jocs Olímpics, un nou símbol per a la ciutat exemple de llibertat, una torre constant en el seu lloc i variable segons el moment i la perspectiva. La torre té una alçada total de 288 m i el seu ús està relacionat amb el nus de telecomunicacions de Catalunya. La cota de la torre es troba a 425 metres sobre el nivell del mar i és visible des de qualsevol punt de Barcelona.
És una torre futurista basada en un gran eix central cilíndric de formigó, que és el veritable nucli de sosteniment del conjunt i del qual depèn l’estructura de la torre, que està coronada per una gran antena d’agulla. Té un total de 13 plantes, que comencen a partir dels 84 metres. El mirador d’accés públic és a 135 m, a la planta 10, i en dies de visiblilitat normal permet veure fins a 70 km a l’horitzó.