1. La potencialitat turística del patrimoni rural

El patrimoni rural, entès de manera àmplia i on tenen cabuda els recursos monumentals, paisatgístics, etnològics, arqueològics, gastronòmics i festius de l’espai rural, conforma la identitat pròpia de l’oferta turística d’una bona part de la Catalunya d’interior i de muntanya. La consideració turística dels esmentats recursos patrimonials és fonamental per a aconseguir el desenvolupament d’un turisme rural de qualitat i competitiu. El patrimoni rural és doncs la primera matèria de nous productes turístics que seran, al mateix temps, un instrument de defensa i promoció del patrimoni i el territori.
La consideració del valor del patrimoni rural no es podria pas entendre sense tenir en compte el context social i econòmic actual, en què el consum turístic de les zones rurals va més enllà de la simple compra d’un producte. El turisme rural és un servei que el client identifica amb símbols i càrregues culturals concretes que han estat creades per la cultura urbana. L’espai rural es converteix en un paisatge que es consumeix, que es compra i que s’utilitza, en una imatge en què els seus dos elements principals són el paisatge i el rural, entès aquest últim com un estil de vida. Elements, tots dos, que estan construïts per símbols i ideologies i, per tant, la seva interpretació i la seva significació dependrà de cada individu, però també de cada cultura i societat (Caballé, 1999: 23). Per tant, l’espai turístic és, abans de tot, una imatge que es creen els turistes i que en el cas dels espais rurals es fonamenta en la pervivència dels trets tradicionalment associats amb el patrimoni rural i fàcilment identificables en els missatges publicitaris propis d’aquest tipus de turisme. Els factors tradicionals que defineixen la percepció turística dels espais rurals són: a) predomini del que és natural, de paisatges poc transformats, lluny de l’artificialitat urbana, b) predomini de l’activitat agrària sobre qualsevol altra activitat productiva, c) nuclis de població petits, d) aïllament per dèficit d’infraestructures de comunicació, e) homogeneïtat d’hàbits socials i canvis socials lents o inexistents, i f) pervivència de manifestacions culturals ancestrals (Ivars, 2000: 60).
La cultura rural, íntimament lligada a la naturalesa, és un component més de l’espai que s’expressa sota la forma del paisatge. En aquest context cultural, on tenen molt a veure les preferències de la nostra societat, la qualitat ambiental de l’espai rural adquireix valor de canvi; un nou atribut potenciat per la indústria del lleure que, utilitzant tècniques de màrqueting, ha sabut crear una demanda d’activitats turístiques en els espais rurals (Martín Gil, 1994). Les edificacions populars associades als tipus de cultius i d’hàbitats passen a constituir un actiu recurs turístic.
En definitiva, els factors específics que configuren el nou escenari turístic per als espais rurals i el seu patrimoni es poden sintetitzar en tres apartats: 1) l’esgotament del turisme convencional, la seva saturació i el seu deteriorament generen insatisfacció i la demanda reacciona cercant altres ofertes noves, més atractives i satisfactòries, d’acord amb les noves coordenades dels modes de vida i costums urbans, 2) el desenvolupament de l’ecologisme, com a paradigma projectable sobre tots els àmbits de la vida i la consolidació de la cultura ambiental, i 3) la mercantilització del terme eco i rural, una ruralitat associada a les arrels d’un territori i una societat, i que adquireix el caràcter de bé de consum altament valorat (Vera et al., 1997: 125).

2. El patrimoni rural català: l’arquitectura popular i el paisatge

2.1. L’arquitectura popular

L’arquitectura popular constitueix un dels elements més valuosos a l’hora d’analitzar el poblament i la forma de vida d’un territori al llarg del temps. Les construccions i les edificacions populars ens donen molta informació sobre les característiques físiques, econòmiques i històriques del lloc (emplaçament, materials de construcció emprats, tipologia d’edificacions, etc.), ja que es tracta d’edificacions funcionals que sempre s’adeqüen a la finalitat prevista i als materials disponibles en cada lloc. En el cas de Catalunya cal distingir, d’entrada, entre l’hàbitat rural dispers, encapçalat per la figura de la masia, i l’hàbitat rural concentrat a la zona dels Pirineus (casa pirinenca/aranesa) i de la Catalunya Nova.
L’habitatge rural català, des de la gran masia senyorial fins a la més humil caseta de muntanya, constitueix un recurs de primer ordre del patrimoni identitari rural català, però el seu futur és força incert després de constatar l’abandó progressiu d’un nombre cada dia més gran d’habitatges tradicionals, especialment de masies històricament i arquitectònicament interessants. L’actiu turístic que presenten les masies i altres edificacions singulars ha esdevingut una alternativa viable per a la seva preservació. Així doncs són cada vegada més nombroses les masies i cases de poble que es “reciclen” per acollir turistes i visitants de pas (turisme rural, agroturisme, museus i ecomuseus, restauració, visites pedagògiques, etc.) i entren així en un nou sistema econòmic per al qual no havien estat creades. 

La masia
La masia o casa aïllada està molt arrelada a la geografia de Catalunya i forma part del món rural mediterrani; però la masia antiga, d’arrels medievals, i amb connotacions específiques de vida i d’explotació és patrimoni de la Catalunya Vella. La paraula mas deriva del mot llatí mansu, amb el significat d’‘habitatge’, i apareix documentada al segle XI com a genèric amb un sentit global: el mas és la casa i les terres que l’envolten. El mas apareix a Catalunya cap als segles VIII i IX com a resultat d’una nova organització del territori arran de la reconquesta duta a terme pels francs; i a partir de la seva consolidació durant els segles XII i XIII, anà evolucionant fins al mas actual. El mas és un exemple d’estructura agrària autosuficient, que complementa l’agricultura amb les terres de pastura per a la ramaderia i l’explotació del bosc.
El mas tradicional nasqué al Prepirineu oriental, des del Solsonès i el Berguedà, fins al Ripollès, Osona i la Garrotxa, i és en aquestes comarques on trobem el mas entès com a conjunt: unitat familiar d’explotació agrícola, ramadera i forestal, en règim de propietat única, i situada en una zona de poblament dispers. El mas s’estengué per les terres on entre els segles IX i XI tingué lloc la colonització agrícola feta per gent procedent de les valls pirinenques. Eren pagesos que s’establien en una geografia accidentada i boscosa, de clima humit. Els masos se situaven als replans assolellats de les valls o s’enfilaven en petits turons, per tal d’aprofitar les poques extensions de terres planes, que, juntament amb l’abundància d’aigua, feien possible la vida en cases aïllades. Així, s’iniciaren els primers conreus en zones anteriorment ocupades pel bosc mitjançant la rompuda i l’artigatge, amb l’ajut del foc. A les terres més planeres de la Depressió Central (Plana de Vic, Pla de Bages), les masies es desenvoluparen amb més extensió de conreu i de vegades les veiem situades al voltant de l’antiga parròquia, formant veïnat (Borbonet, 1996). Al llarg dels segles les masies s’han anat transformant i modificant d’acord amb les circumstàncies socials i econòmiques de l’època. En alguns casos s’han engrandit i han creat nous espais arquitectònics i en d’altres s’han deteriorat i han desaparegut.
La seva tipologia varia en funció dels trets climàtics i agraris de la zona, i també de l’estatus econòmic dels seus propietaris. A grans trets podem diferenciar, tal com fa Salvador Llobet en l’obra Geografia de Catalunya de Solé Sabarís, entre: a) la masia cerealista de les àrees planeres de la Catalunya central i oriental, b) la masia ramadera, més pròpia de les comarques de muntanya, c) la masia vitícola del Camp de Tarragona i el Penedès, d) la masia hortícola de certes zones del litoral i de l’horta de Lleida.
Atesa la crisi del món rural i el procés d’abandonament que han sofert moltes de les masies a Catalunya i conscients del gran valor històric i patrimonial que representen aquest tipus d’edificacions, des de les més altes institucions catalanes s’impulsa la seva conservació i preservació mitjançant l’elaboració d’un catàleg de masies. Així queda recollit en l’article 50.2 del Decret legislatiu 1/2005, de 26 de juliol, pel qual s’aprova el text refós de la Llei d’Urbanisme, en què s’estableix que el planejament urbanístic general o especial de cada municipi ha d’identificar en un catàleg específic les masies i cases rurals susceptibles de reconstrucció o rehabilitació i justificar les raons que en determinen la preservació i la recuperació. D’altra banda, el catàleg específic de masies, segons l’article 47.3, ha d’incloure les masies i cases rurals que calgui preservar i recuperar per raons històriques, mediambientals, paisatgístiques o socials. Aquesta normativa contribuirà a analitzar i difondre l’estat actual de les masies i, per tant, seran susceptibles d’incorporar-se com a nous recursos turístics, a més a més de diagnosticar-ne les seves potencialitats futures.   

La barraca
La barraca és un hàbitat singular propi del delta de l’Ebre i molt semblant, quant a tipologia i usos, als habitatges tradicionals situats en zones d’horta i regadiu de la costa valenciana. La barraca ha marcat l’evolució de l’assentament urbà del delta de l’Ebre. La seva existència està documentada des del segle XIV, però és durant el segle XIX, amb la introducció del cultiu de l’arròs, que es converteix en habitatge permanent dels agricultors de la zona. Es tracta d’una construcció senzilla i de dimensions més aviat reduïdes, feta amb materials deltaics (fusta, canya, fang i palla) i, per tant, perfectament integrada en el paisatge del delta.

La casa pirinenca
Es tracta d’un tipus de casa que s’agrupa formant petits nuclis urbans o llogarets, però que normalment no s’arriben a unir paret per paret i entre elles queda un carreró estret, sovint sense sortida. La seva localització geogràfica correspon a les valls pirinenques de les comarques de la Vall d’Aran, el Pallars, l’Alta Ribagorça, l’Alt Urgell, la Cerdanya i la Vall de Ribes (Ripollès). Es tracta d’una zona freda i plujosa, molt més ramadera que no pas agrícola, i que durant l’edat mitjana va ser refugi dels qui fugien del domini musulmà. El seu habitatge es distingeix per l’ús preferent de la pedra i la fusta en els murs, i de les lloses de pissarra en les cobertes. El seu aspecte extern és tancat a causa del rigor del clima, amb finestres petites que no permeten l’entrada de gaire llum al seu interior. Les cobertes són de pendent pronunciat perquè llisqui la neu i amb ràfec ample per a protegir el mur de l’aigua de la pluja i les xemeneies solen ser més aviat amples. Quant a la seva distribució interna, a la planta inferior, en alguns casos, hi havia les estances per als animals i per a guardar l’herba, així es donava escalfor a la resta de la casa; en d’altres, el bestiar i l’herba es tenien en un edifici a part adossat a la casa. A la planta superior hi ha l’habitatge principal, amb una gran cuina que era l’estança més important de la casa i el nucli de la vida familiar. A la Vall d’Aran la casa introdueix elements propis de l’arquitectura popular de muntanya del vessant atlàntic.
Una altra forma peculiar de construcció pirinenca són les bordes, edificacions aïllades i situades generalment en zones més elevades, que servien tant per a emmagatzemar els farratges com per a tancar el bestiar i guardar els estris agrícoles.

2.2 El paisatge

Parlar de patrimoni rural implica intrínsecament haver de referir-se al paisatge, ja que el paisatge és un dels elements que identifica més bé el territori i esdevé part integrant del seu patrimoni natural i
cultural. El paisatge adquireix valor natural i històric i passa a ser un recurs turístic bàsic i de primer ordre que constitueix un factor d’atracció turística, cada vegada més valorat per la societat. L’interès creixent envers la conservació del paisatge, entès com un element del patrimoni, i posant l’accent en tots aquells paisatges rurals i agraris construïts al llarg dels segles d’acord amb una estreta relació home-medi, s’ha traduït en una multiplicació d’iniciatives públiques i privades que tenen com a principal objectiu la protecció i la difusió d’aquest preuat bé patrimonial. L’Observatori del Paisatge, un ens d’assessorament per a les administracions i el conjunt de la societat, creat el novembre del 2004, respon a aquest interès, i culmina amb la Llei 8/2005, de 8 de juny, de Protecció, Gestió i Ordenació del Paisatge de Catalunya. La Llei preveu l’elaboració de set catàlegs de paisatge, un per a cada àmbit territorial, i cartes del paisatge a escala comarcal. Tant els catàlegs com les cartes han de servir per a millorar-ne la seva gestió i ordenació, ja que el turisme és una de les activitats a tenir en compte.

Els paisatges agraris
Els paisatges agrícoles, ramaders i forestals són, per la seva extensió territorial, de fàcil identificació per l’observador i aquest fet, per si sol, atorga una forta personalitat als seus respectius territoris. La diversitat del medi físic català es tradueix en una pluralitat de paisatges agraris, com els que identificava Salvador Llobet a mitjan anys cinquanta en l’obra Geografia de Catalunya. A grans trets podem identificar fins a quatre zones paisatgístiques:
1. La Catalunya dels farratges, els prats i els boscos. És el típic paisatge verd, sobretot durant l’estiu, propi de les zones de mitja i alta muntanya de la Catalunya humida: Serralada Pirinenca, sector oriental del Prepirineu, Serralada Transversal i sector nord de la Serralada Prelitoral. És la zona ramadera extensiva per excel·lència de Catalunya.
2. La Catalunya dels cereals. És un paisatge que varia substancialment de cromatisme en funció de l’estació de l’any i és propi de moltes zones planeres del Principat: Depressió Central i amplis sectors del corredor prelitoral. Aquí cal diferenciar entre el paisatge cerealístic de secà característic de l’altiplà central i el paisatge de regadiu del Pla d’Urgell i el delta de l’Ebre. Avui en dia la ramaderia industrial intensiva és la protagonista econòmica i ambiental d’aquest paisatge. 
3. La Catalunya dels conreus llenyosos. És el típic paisatge mediterrani, identificat amb la vinya, l’olivera, l’ametller i altres arbres de fruita seca (avellaner, garrofer). És propi de la Catalunya més eixuta i temperada, amb estius extremament secs: planes litorals i sector sud de la plana prelitoral, extrem sud de les comarques lleidatanes i interior de les comarques tarragonines. D’altra banda, hi ha el sector regat de la fruita dolça de la plana de Lleida i una petita franja de cítrics a la plana litoral del Montsià.
4. La Catalunya de l’horta. És el típic paisatge d’agricultura intensiva que envolta les grans àrees urbanes. A Catalunya el trobem principalment en el sector del litoral central: horta al delta del Llobregat, flors i maduixes a la costa del Maresme.

Les construccions de pedra seca
La pedra seca és una tècnica constructiva que té com a element bàsic la pedra sense cap més element d’unió i que permetia una gran diversitat d’aplicacions: feixes de conreu, barraques de vinya, tanques per a delimitar parcel·les, pous de gel, pous i cisternes d’aigua, tines de vi, etc. Aquesta tècnica s’ha utilitzat des de temps immemorials a la conca mediterrània i a Catalunya aquest tipus de construccions s’estén majoritàriament per les comarques centrals i meridionals: des de la comarca del Bages fins al Penedès i les costes del Garraf, i baixa per les comarques tarragonines i extrem sud de Lleida (Garrigues i Urgell) fins a les Terres de l’Ebre. Un altre nucli secundari ocupa la comarca de l’Empordà.
Les construccions de pedra seca tenen un gran valor històric i són un autèntic referent identitari per al territori. En aquest sentit, han configurat al llarg dels segles uns paisatges agrícoles i ramaders de gran valor dominats sobretot per l’olivera, la vinya, l’ametller i els cereals, plenament adaptats als sòls i al clima. Els murs de pedra seca, per la seva banda, a més de formar bancals o delimitar parcel·les, constitueixen rics ecosistemes per a moltes espècies animals i vegetals.
Les construccions de pedra seca són doncs uns testimonis de la forma de vida tradicional al camp, la majoria en desús. Es tracta d’elements humils i senzills, poc rendibles turísticament, però que donen sentit i contingut al paisatge rural. La silueta de la barraca emergint entre els conreus és una de les imatges més característiques i evocadores del camp català. Les seves línies austeres i regulars, la pedra dels murs i la coberta vegetal que les corona, es confonen harmònicament amb el paisatge com un element més. Encara avui en dia, tot i estar majoritàriament en desús, la barraca, que servia d’aixopluc al pagès, és una figura omnipresent en el camp català, i ha esdevingut una herència que comença a ser valorada des del punt de vista patrimonial i turístic. El mateix podríem dir de les feixes de conreu o marges, que durant molts anys han permès al pagès conrear aquelles terres marginals de més pendent, evitant així l’erosió del terreny, i que tant caracteritzen aquelles estampes típiques dels paisatges rurals de secà del món mediterrani. En definitiva, cada vegada són més les entitats que treballen per recuperar el patrimoni de la pedra seca mitjançant tasques de reconstrucció i conservació, i a nivell local són múltiples les iniciatives que valoritzen aquests elements del paisatge: elaboració de catàlegs, creació d’itineraris, exposicions, etc.

Els camins ramaders o “carrerades”
Es coneixen amb el nom de transhumància les migracions estacionals de bestiar a la recerca de pastures. Es tracta de l’activitat ramadera tradicional per excel·lència, atesa la importància que havia tingut la ramaderia extensiva a Catalunya en èpoques passades, i que avui en dia es troba en franca regressió. L’activitat consisteix en el fet que durant l’estiu els ramats pasturen pels prats alpins d’alta muntanya del Pirineu axial, generalment per sobre dels 1.800 – 2.000 m d’altitud, i en petites zones del Collsacabra, el Montseny, el Montsant i els ports de Beseit; i durant els mesos d’hivern pasturen per les terres baixes del litoral i prelitoral català, i en zones de la plana lleidatana. Aquest fet implicava un trasllat anual en dos sentits: envers la muntanya a l’hivern i envers la plana a la primavera. La transhumància necessitava, per tant, una xarxa de camins per on el bestiar pogués transitar sense ocasionar ni patir problemes. També denominats carrerades, cabaneres o lligallos, en funció del lloc, acostumen a ser uns camins elevats, sovint de carena, bastant amples, per on el ramat pot circular i defugen els barrancs, les valls i les zones conreades per evitar possibles conflictes amb els agricultors. Sovint el camí ramader és discontinu, perquè, en alguns trams, el ramat transhumant avança pel camí ral o el camí veïnal per prendre de nou, uns quilometres més enllà, el veritable camí ramader. Les carrerades anaven assenyalades, de tant en tant, per unes fites en forma de rocs llargs plantats drets. En les darreres dècades la transhumància ha deixat de recórrer els camins ramaders i actualment els ramats solen ser transportats en camions vers les pastures d’hivern i d’estiu. L’ofici de pastor es troba doncs en vies de desaparició.
A Catalunya es calcula que la xarxa de camins ramaders podria superar els 20.000 km. Tanmateix, n’hi ha uns quants que són els grans camins històrics de la transhumància i la resta podrien considerar-se trams secundaris. Atès que el camí ramader sol ser un camí carener, cosa que facilita el pas dels grans ramats, les principals vies de transhumància a Catalunya discorren per les carenes interfluvials i els altiplans de l’interior del país, que de nord a sud comuniquen les altes valls pirinenques amb les planes i terres baixes del litoral i prelitoral.
Entre els grans camins històrics cal destacar la cabanera aragonesa, que és la més utilitzada en l’actualitat al conjunt dels Pirineus, i la pallaresa. La carrerada aragonesa arrenca de la plana del Segrià, puja per Lleida, Almenar, passa per la Llitera i la Baixa Ribagorça, a l’Aragó, i continua per la ribera de la Noguera Ribagorçana i el port de Viella o túnel de Viella fins a l’Aran, o bé davalla cap al Pont de Suert i, per Durro, Boí i el port de Caldes, va també cap a l’Aran. Els altres dos grans eixos de transhumància a Catalunya han estat l’altiplà central de la Segarra-Solsonès, que comunicava el Penedès amb la Cerdanya, i l’altiplà del Lluçanès, que des de les planes del Vallès i el Penedès s’enfilava fins a les zones més altes del Berguedà i el Ripollès.    

3. Iniciatives turístiques que donen valor al patrimoni rural

3.1 L’agroturisme

L’agroturisme, entès com aquell conjunt d’activitats turístiques i de lleure proposades i realitzades per titulars o bé responsables d’explotacions agràries en el marc d’un entorn rural i adreçades a un públic majoritàriament urbà, és una de les modalitats turístiques que ha revalorat millor el patrimoni rural. Des de l’allotjament en una masia centenària fins a la participació en certes tasques del camp, l’agroturisme valoritza a tots aquells aspectes relacionats amb el món de la pagesia a través dels quals el ciutadà pot entrar en contacte amb el modus vivendi tradicional del camp. Per la seva banda, l’agricultor concep el turisme com una nova font d’ingressos que pot ajudar a mantenir la seva explotació agrària i, en conseqüència, a preservar un tipus de paisatge centenari.
A Catalunya l’agroturisme troba en l’habitatge rural dispers (la masia) el marc idoni per al seu desenvolupament, sense menystenir l’encant dels llogarets pirinencs. Així, l’interès arquitectònic i cultural que presenten algunes masies, més el seu emplaçament normalment enmig d’un espai agroforestal, atorguen a l’agroturisme català un valor afegit i diferencial respecte a altres territoris veïns.
Des del punt de vista patrimonial, l’agroturisme contribueix, en primer lloc, a reutilitzar antigues dependències o edificacions rurals (masoveries) que anteriorment havien estat destinades a usos agropecuaris. En aquest sentit l’agroturisme assumeix una ineludible i tangible funció rehabilitadora del patrimoni rural construït, amb la qual cosa contribueix a preservar el seus elements arquitectònics. En segon lloc, ajuda a difondre la cultura rural del món de la pagesia entre els seus visitants. Un coneixement que s’adquireix per múltiples vies: el contacte directe amb els titulars de l’explotació, els productes que es mengen a taula i es compren, la presència d’estris i estances dins de la casa, la presència d’animals de corral i de granja i la contemplació del paisatge que envolta la casa. L’agroturisme emfatitza doncs un estil de vida tradicional, que molt probablement ja no existeix en el dia a dia dels seus habitants però que es manté viu, encara que només sigui per a satisfer les demandes dels turistes.
Altres iniciatives que es desenvolupen en el marc de les explotacions agràries, i en aquest cas al marge de l’allotjament turístic, són les activitats de caire pedagògic relacionades amb el món rural i adreçades als escolars, que han proliferat arreu de la geografia catalana, sobretot en indrets no gaire allunyats de les principals àrees urbanes de Catalunya. Ens referim a les granges-escola i al reguitzell de tallers rurals i de la natura que s’organitzen arreu del país.    

3.2 Museus rurals i ecomuseus

El museus especialitzats en el món i la vida rural d’un territori són cada vegada més freqüents a Catalunya, tot i que encara ens trobem lluny d’alguns països anglosaxons on la museïtzació de la vida rural adquireix formes molt més sofisticades, representades pels museus a l’aire lliure de la vida rural amb animació. Aquesta tendència relativament recent a Catalunya de valoritzar el patrimoni rural a través de la seva museïtzació té la seva màxima expressió en els ecomuseus. 
Els ecomuseus conceben el patrimoni com una eina de desenvolupament local i pretenen vehicular la participació de la població local en el desenvolupament del territori mitjançant la utilització del patrimoni. Els ecomuseus són espais oberts i dinàmics amb l’objectiu d’unir l’home i el medi per mitjà de la revalorització del medi rural. Aquests nous espais tenen un vessant territorial representat per les antenes museístiques, valoren tot aquell patrimoni que té a veure amb les manifestacions de la vida col·lectiva, i la població local s’implica en la seva gestió. L’objectiu dels ecomuseus és incidir en el desenvolupament econòmic i social del territori. A Catalunya, un dels primers ecomuseus fou el que es va obrir a mitjan anys noranta a les valls d’Àneu, al Pallars Sobirà. Aquest espai museístic i museogràfic té la seu central a Casa Gassia d’Esterri d’Àneu, una típica llar pirinenca agro-ramadera pertanyent a una família benestant, on es mostra l’espai domèstic, i a continuació un seguit de centres patrimonials repartits pel territori: conjunt monumental del petit poble de Son (Alt Àneu), la serradora hidràulica d’Alós d’Isil (Alt Àneu) i el monestir benedictí del segle XII de Sant Pere del Burgal a Escaló. Altres ecomuseus existents a Catalunya són: l’ecomuseu dels Ports d’Horta de Sant Joan (Terra Alta), l’ecomuseu del Parc Natural del Delta de l’Ebre de Deltebre (Baix Ebre), l’ecomuseu de l’oli de la Pobla de Cérvoles (Garrigues), l’ecomuseu de la Farinera a Castelló d’Empúries (Alt Empordà) o el futur ecomuseu subcomarcal del Moianès sobre el patrimoni preindustrial i les activitats tradicionals relacionades amb el territori i l’explotació dels seus recursos.
La resta de museus especialitzats en el món rural i en determinats aspectes del seu paisatge s’estenen al llarg de la geografia catalana, ubicats, però, majoritàriament en comarques rurals d’interior amb escassa tradició turística: la Conca de Barberà, les Garrigues, l’Alt Urgell, etc. Alguns d’aquests museus són: el Museu de la Vida Rural de l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà), el Museu de les Trementinaires de Tuixén (Alt Urgell), el Museu de l’Oli i el Món Rural de Castelldans (Garrigues), el Parc Temàtic de l’Oli a les Borges Blanques (Garrigues), l’espai cultural dels canals d’Urgell a Mollerussa (Pla d’Urgell), el Museu del Montsià a Amposta (Montsià), el Museu Agrícola de Cambrils (Baix Camp), el Musèu dera Val d’Aran de Vielha (Val d’Aran), el Museu Municipal de la Pagesia de Castellbisbal (Vallès Occidental), l’espai rural de Gallecs de Mollet del Vallès (Vallès Oriental), el Museu Etnològic del Montseny a Arbúcies (la Selva), el Museu de la Pesca a Palamós (Baix Empordà) i els trulls d’oli en diferents pobles de l’Alt Empordà.

3.3 Rutes temàtiques paisatgístiques

Les rutes temàtiques són itineraris pel territori que giren al voltant d’un mateix tema i que permeten incorporar aquells recursos bàsics del patrimoni en el mercat turístic. Les rutes integren productes que individualment només podrien configurar-se com a recursos complementaris i que units vertebren i generen un producte final de gran valor. Així, en territoris rurals d’escassa tradició turística, i sovint mancats de recursos de primera categoria, les rutes temàtiques esdevenen una de les millors estratègies per a valoritzar el seu patrimoni i fer-lo conèixer a l’exterior. En el cas de les zones rurals de Catalunya, la majoria de rutes creades fins ara giren al voltant d’elements patrimonials de tipus paisatgístic. Moltes de les rutes tenen per objectiu promocionar els productes de la terra, amb la qual cosa es valoritza el paisatge agrari, les construccions arquitectòniques i la gastronomia de la zona. Les rutes més conegudes són la ruta de l’oli per la comarca de les Garrigues, la ruta del vi en diferents comarques on hi ha presència de vinya (Priorat, Conca de Barberà, Alt Penedès), la ruta del cava (Alt Penedès), i altres rutes relacionades amb l’elaboració de productes: la ruta dels embotits i dels productes ramaders (comarques de muntanya), la ruta dels formatges (Alt Urgell i Cerdanya, Bages i Berguedà, Garrotxa i Empordà) o la ruta dels productes del bosc (la Selva).
Les rutes s’apliquen a diferents escales i així, a nivell comarcal, són moltes les propostes de petites rutes relacionades amb el patrimoni rural. Podríem citar com a exemple la comarca del Priorat, que en els darrers anys ha viscut un desenvolupament econòmic relacionat amb el món del vi i associat a un paisatge de gran valor etnològic. El Consell Comarcal del Priorat ha creat rutes temàtiques que mostren els seus paisatges típicament mediterranis com “Parets, bancals i oliveres. La terra del millor oli” o “Vinyes, treball i cooperatives. El fruit de l’esforç conjunt”. D’altra banda, a la comarca del Bages hi ha diferents propostes per a incorporar el paisatge de les barraques de vinya en diferents rutes temàtiques pels municipis d’Artés, Calders, el Pont de Vilomara, Mura i Talamanca. En aquest darrer municipi hi ha un exemple molt singular i únic de la utilització de la pedra seca: unes grans tines de vi. En altres municipis de les comarques tarragonines proliferen els itineraris de la pedra seca: “Rutes per les cabanes de pedra seca del Pla de Santa Maria” (Alt Camp), “Itinerari per les barraques de pedra seca de Mont-roig” (Baix Camp), etc.; i, a l’Empordà, la “Ruta dels Termes” (l’Escala) presenta en tot el seu recorregut parets o murs de pedra seca.
A més, els camins ramaders poden esdevenir un instrument afavoridor del contacte dels humans amb la natura i un bon recurs per a la creació de noves vies verdes per a la pràctica del senderisme i el cicloturisme, tal com ja s’està fent en altres comunitats autònomes de l’Estat espanyol, i donar a conèixer al visitant el món de la transhumància mitjançant petits espais museístics i informatius en diferents punts del recorregut.

3.4 Festes tradicionals del camp

Les festes relacionades amb les feines tradicionals del camp s’han posat cada vegada més de moda a Catalunya. Són festes que recuperen antics oficis i treballs del camp, tal com ho feien els nostres avantpassats. Les festes de la verema són de les més conegudes i concorregudes, ja que més d’una desena de poblacions de diferents zones vinícoles del país rememoren any darrere any com es feia la verema abans que es mecanitzés el camp. Algunes de les localitats són: Artés (Bages), Raimat (Segrià), Verdú (Urgell), Alella (Maresme), l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà), Poboleda (Priorat), Sitges (Garraf) o Sant Jaume dels Domenys (Baix Penedès). Altres festes vinculades al món de la pagesia són les festes del segar i el batre a Avià (Berguedà) i la Fuliola (Urgell), la fira de la transhumància a Pujalt (Anoia), la festa de la llana a Ripoll o la fira del bestiar a Espinavell (Ripollès). Altres activitats tradicionals com el treball al bosc a la zona del Ripollès o bé la pujada i baixada del bestiar boví des de la vall de la Noguera Ribagorçana fins a les pastures estivals de les zones altes de l’Aran s’estan convertint en nous reclams turístics per a llurs territoris.

4. Perspectives turístiques de futur del patrimoni rural

Actualment es viu una època en què la revalorització del territori arriba al medi rural i a la seva arquitectura popular. El territori és una font d’originalitat per la seva singularitat i per això qualsevol edifici rural no tan sols té una funcionalitat agrària sinó també cultural i turística. D’altra banda, com que el patrimoni rural està lligat al medi ambient, la seva bona conservació implica també la conservació de l’entorn natural, per la qual cosa és important la conservació del patrimoni immobiliari rehabilitat.
L’espai rural que configura la territorialització de les pràctiques turístiques és un espai de límits imprecisos i el turisme relacionat amb el patrimoni rural és de caràcter dispers o difús, per això al turisme rural se l’ha anomenat també turisme difús. A França, es parla sovint de turisme difús per referir-se al turisme rural entès no tan sols com un espai de límits imprecisos, sinó també com una morfologia espacial, caracteritzada per la feble pressió exercida per l’activitat turística sobre un espai diferenciat amb relació als actors no turístics o per actors les preocupacions dels quals no són pas exclusivament turístiques (Violer, 1994: 45). Aquesta característica espacial és atorgada per la naturalesa del seu propi espai i els seus recursos patrimonials, els quals no han de ser pas de base extraordinària ni dependre de la presència d’un únic element.
En aquest sentit, la riquesa de paisatges i habitatges rurals que hi ha a Catalunya suposa un valor afegit per al mapa turístic català. Si bé la sensibilitat i la conscienciació envers el patrimoni rural i la seva vinculació amb el territori s’ha generalitzat entre àmplies capes socials de la població catalana, la majoria d’iniciatives encaminades a l’ús turístic del patrimoni estan relacionades amb l’agroturisme i el turisme rural (establiments de turisme rural) i, per tant, altres possibles usos del patrimoni rural es troben encara per explotar. Probablement una de les dificultats de posar en marxa un cert tipus de productes turístics (ecomuseus, rutes temàtiques, vies verdes) rau en l’articulació i la gestió d’un nombre elevat d’elements patrimonials a l’entorn d’un únic producte i, conseqüentment, la difícil tasca d’assoliment d’un acord entre l’ens gestor i promotor del producte i els respectius propietaris dels recursos que s’han d’explotar.
Per al desenvolupament turístic dels espais rurals i els petits municipis de la Catalunya interior, donar valor al patrimoni rural (agroturisme, ecomuseus, rutes temàtiques, vies verdes, festes tradicionals, etc.) es presenta com una de les millors opcions, sobretot de cara a un desenvolupament sostenible del territori. L’ús del patrimoni rural no implica a priori un increment de sòl urbanitzat i contribueix a mantenir la resta d’elements paisatgístics.
El paper del sector públic (Administració local i autonòmica) en la potenciació del turisme en comarques d’interior és, per norma general, força rellevant. En primer lloc, com a creador i gestor de nous productes (senyalització i manteniment de rutes i itineraris, ordenació dels espais turístics, etc.); i, en segon lloc, per la funció d’animador econòmic que impulsa la creació de productes i plataformes de serveis per a les empreses. En el cas de Catalunya, tot i la gran implicació de les diferents administracions en el suport de projectes relacionats amb el turisme en el patrimoni rural, són moltes les propostes que encara no han vist la llum. Les causes poden ser la manca de recursos o d’implicació dels agents locals del territori. En tot cas, la coordinació entre els actors que hi intervenen i la participació activa dels agents locals en determinen l’èxit. Un exemple són els museus rurals i els ecomuseus, un tipus d’oferta turística molt estesa en altres països europeus i que a Catalunya encara tenen una presència força modesta.