1. Característiques físiques del litoral

El litoral català s’estén al llarg de 826,5 km, entre el cap Falcó al nord i el riu de la Sénia al sud. Segueix la direcció aproximada nord-sud, des del punt més septentrional fins al cap de Begur, i nord-est-sud-oest, entre el cap de Begur i l’esmentat límit meridional. Aquesta franja presenta un conjunt coster singular i divers: les diferències en l’estructura geològica terrestre d’aquesta zona i els factors ambientals que hi incideixen (règim d’onatge, règim de vents, règim de corrents submarins) donen lloc a diferents tipus de costa.
Començant pel nord, el tram de costa conegut com a Costa Brava (o Marina de l’Empordà), que comprèn la franja litoral des del cap Falcó fins a la desembocadura de la riera de Tossa, es caracteritza per una geomorfologia litoral que s’ajusta perfectament a la distribució de les principals unitats de relleu. Així, des del cap Falcó fins a Roses, la costa és abrupta i rocosa amb nombrosos entrants i sortints i està formada per petites cales, intercalades entre els penya-segats, com per exemple les de Portaló, Culip i Fredosa a Cadaqués o Montjoi a Roses. Des de Roses fins a l’Escala la costa és baixa i la conformen tot un seguit de platges obertes, associades a la plana deltaica formada pels rius Fluvià i Muga. En són exemples la platja de la Gola a Sant Pere Pescador o les platges de les Muscleres i Riells a l’Escala. Des de cala Montgó fins a l’Estartit, on es troba el massís del Montgrí, la costa torna a ésser abrupta, però les cales intercalades que s’hi troben són de dimensions més grans que les del tram rocós del nord i menys nombroses. Des de l’Estartit fins a la desembocadura del riu Ter es troba el segon tram de costa baixa, anomenat Platja de Pals. La seva morfologia està íntimament associada a la plana deltaica del riu Ter. A l’extrem sud de la plana deltaica del delta del Ter destaca l’existència d’un camp de dunes i la presència de petites llacunes al front deltaic. Des del cap de Begur fins a Tossa, la costa es torna molt articulada, i és de perfil irregular amb una alternança de promontoris i cales com la cala Cristus–Ses Torretes a Calonge o Estreta i Corbs a Palamós.
Seguidament, al tram de costa conegut com a Costa Brava, es troba el tram anomenat Marina de la Selva, comprès entre Tossa de Mar i la desembocadura de la Tordera. Es caracteritza per la seva morfologia de costa baixa amb pendents relativament suaus, sense grans desnivells. En aquest tram es combinen platges encaixades com cala Canyelles a Lloret, amb platges obertes com les de Sabanell  i Lloret, a Blanes i a Lloret respectivament.
A continuació, hi ha la Costa de Llevant, que comprèn el tram entre Malgrat i el turó de Montgat, i que es caracteritza per ser costa baixa amb grans platges com les de Canet de Mar, Cavaió –Arenys de Mar–, Sant Simó –Mataró– o el Masnou, entre d’altres. És una zona amb forta pressió sedimentària a causa de les aportacions episòdiques de les torrenteres locals i també per la deriva litoral, condicionades ambdues pel treballament dels temporals.
El tram comprès entre el turó de Montgat i el golf de Sant Jordi s’anomena Costa de Ponent. Aquest tram inclou el litoral de les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat, el Garraf, el Baix Penedès, el Tarragonès, el Baix Camp i el Baix Ebre fins al golf de Sant Jordi. El petit tram que abraça el litoral del Maresme i tot el Barcelonès es caracteritza per ser costa baixa amb platges obertes i rectilínies; les platges de Barcelona són platges urbanes encaixades, perquè es troben limitades als costats per espigons artificials que impedeixen que la sorra se’n vagi de la platja per transport longitudinal. Des de la desembocadura del Llobregat, que forma la segona plana deltaica més important de Catalunya després del delta de l’Ebre, fins al tossal dels Munts, la costa és baixa amb platges obertes i rectilínies; en aquest tram, únicament el massís del Garraf presenta una costa escarpada amb pendents abruptes i talussos verticals d’ampli desnivell, entre els quals es desenvolupen algunes cales. Des del tossal dels Munts fins a la desembocadura del Francolí, la costa es caracteritza per ser rocosa, d’alçades moderades, amb platges de sorra llargues encaixades entre trams rocosos. El tram des de la desembocadura del  Francolí fins a l’Hospitalet de l’Infant és un tram de costa baixa, amb l’excepció del cap de Salou, que és una zona de costa rocosa. La zona de l’Hospitalet de l’Infant també és costa baixa. El tram entre el morro de Gos i Vandellòs, també de costa baixa, està format per nombrosos cons al·luvials que enllacen amb el mar per mitjà d’un perfil suau. El traçat de la línia de costa presenta nombroses cales amb platges. Aquesta zona es troba molt limitada a l’est per la platja de graves molt alterades de Vandellòs, que actualment està en retrocés, i a l’oest pels afloraments rocosos del morro de Gos.
Finalment, s’anomena Goles de l’Ebre el tram comprès entre el golf de Sant Jordi i la desembocadura del riu de la Sénia. Aquesta zona abraça el delta de l’Ebre que, a grans trets, té una línia de costa d’uns 52 km de longitud formada principalment per platges arenoses. La seva característica més destacada és la presència de dues fletxes laterals, el Fangar (al nord-oest) i la Banya (al sud-oest), que tanquen parcialment dues badies: la del Fangar i la dels Alfacs.
El clima predominant en tota aquesta franja litoral és el clima mediterrani costaner que es caracteritza per enregistrar temperatures suaus amb mitjanes hivernals que no arriben a baixar dels 10 ºC i estius força humits. Les precipitacions són bastant baixes i l’eixut estiuenc és molt acusat; en canvi, les pluges de tardor són abundoses i en molts sectors assoleixen el 40% de les precipitacions anuals.
Aquest espai litoral, amb les seves característiques físiques diferencials, és suport d’una important activitat socioeconòmica que genera un sistema dinàmic i complex. De fet, l’espai litoral descrit és el més consumit per la activitat turística a Catalunya.

2. Litoral i turisme

Des del punt de vista administratiu, el litoral català està dividit en sis marques turístiques: Costa Brava, Costa del Maresme, Barcelona, Costa del Garraf, Costa Daurada i Terres de l’Ebre. Totes les comarques litorals pertanyen a alguna d’aquestes marques (Mapa 1) i inclouen un total de seixanta-nou municipis.
El grau de desenvolupament del turisme en aquestes marques, amb l’excepció de les Terres de l’Ebre, és molt important en el context català. Des de mitjan segle XIX, aquest espai costaner ha atret turistes seduïts pel patrimoni cultural, la bellesa i la varietat dels paisatges, el clima moderat i el característic estil de vida. Tanmateix, no és fins a la dècada dels anys seixanta del segle XX que les platges i el clima presents en aquest territori es transformen en recursos i atractius capaços de generar els desplaçaments massius que provoca el turisme tal com es coneix en l’actualitat. Durant aquests anys, es desenvolupà al litoral un procés lineal i ràpid d’urbanització sense planificació urbana ni territorial que va ser poc respectuós amb el paisatge i el medi ambient, que va comprometre els recursos del territori de cara al futur i que ha estandarditzat amplis trams de costa a través de l’edificació (Antón, 2004).
Amb posterioritat, coincidint amb els anys de reactivació econòmica, Catalunya patí un segon boom urbanitzador del seu litoral, aquesta vegada vinculat amb les residències secundàries i amb productes orientats a demandes específiques. En l’actualitat, determinats àmbits territorials d’aquest espai costaner (delta de l’Ebre i algunes zones de l’Empordà) han plantejat formes alternatives de turisme sobre la base de productes basats en la natura, la cultura o el patrimoni.
Fruit d’aquesta evolució, al litoral català coexisteixen diferents models de desenvolupament turístic. En aquesta franja costanera es troben algunes ciutats de lleure, vinculades majoritàriament al sol i platja, com Salou i Lloret de Mar, que apleguen anualment, de mitjana, entre el 20% i el 25% del total de turistes estrangers que arriben a Catalunya o localitats com Calella, Blanes, Cambrils, Tossa de Mar, Sitges i Roses, que reben de mitjana entre el 15% i el 20% anual dels turistes estrangers. Es troben conurbacions de segona residència de tipus suburbà en procés de metropolització (litoral de la comarca del Maresme i Baix Penedès), nodes globals de jerarquia intermèdia que aposten pel turisme com a fórmula de dinamització urbana (Barcelona) i amb municipis “satèl·lits” que aprofiten aquesta dinàmica (per exemple Sitges) i, per últim, espais “semibuits” des del punt de vista del turisme (delta de l’Ebre i cap de Creus) que no han tingut una ocupació turística del sòl rellevant i que són, actualment, objecte de noves modalitats d’aprofitament turístic (Antón 2004, González, Guash i Beas, 2004).
La importància d’aquest espai costaner en el context turístic català es reflecteix en les dades de demanda i oferta d’allotjaments i serveis. L’any 2007, Catalunya va rebre 15.925.000 de turistes estrangers, dels quals el 95% van tenir com a destinació les marques turístiques costaneres. El litoral també va ser la destinació del 86,20% dels 5.221.000 desplaçaments turístics de la resta de l’Estat i del 63,43% dels 4.521.000 viatges dels catalans a destinacions turístiques que no són una segona residència (dades corresponents al 2005). En relació amb l’oferta, l’any 2007, el 84% del total de places d’hotels, càmpings i turisme rural a Catalunya es concentraven a les marques turístiques litorals.

3. Les platges com a recurs turístic al litoral

De tots els recursos naturals que es troben al litoral català, les platges són, probablement, les que major atracció han exercit i exerceixen sobre la demanda. D’aquesta manera, les platges s’han convertit en el principal factor de producció turística en aquest àmbit territorial; les seves característiques naturals, juntament amb l’adequada dotació d’equipaments i serveis complementaris, han possibilitat el seu ús i aprofitament turístic.
La freqüentació de la costa per a usos recreatius i, fonamentalment, per al bany ha provocat una forta pressió caracteritzada per la seva intensitat i estacionalitat. Així, la concentració de l’activitat turística de sol i platja al voltant d’uns pocs punts geogràfics és responsable de congestions, d’una certa sensació de massificació i de problemes en la gestió dels serveis turístics i de les infraestructures. De la mateixa manera, com que la demanda de recursos i de serveis es concentra en un període determinat de l’any, l’estiu, provoca disfuncions múltiples com l’amenaça sobre la qualitat del medi natural o el col·lapse temporal davant les majors exigències d’infraestructures i serveis públics.

3.1Qualitat sanitària de les aigües de bany i de les platges

Les platges catalanes, tot i representar només el 0,1% del territori, són com ja s’ha dit un dels principals atractius lúdics i turístics del país i es configuren com un ecosistema fràgil i vulnerable, fruit d’un delicat equilibri entre els diferents processos que actuen al litoral. És per això que els aspectes relacionats amb el seu nivell de qualitat han de rebre una atenció especial.
En aquest sentit, la Generalitat de Catalunya, a través del Departament de Sanitat, va iniciar el control de les platges catalanes l’any 1984. Posteriorment, l’any 1990, la competència en aquest àmbit va passar al Departament de Medi Ambient, que va endegar el Programa de vigilància i informació de l’estat de les platges i zones de bany interior. Els principals objectius d’aquest programa són controlar la qualitat sanitària de les aigües de bany, i donar a conèixer periòdicament (durant la temporada de bany) els resultats obtinguts a l’opinió pública i a les autoritats locals. El control es basa en els criteris establerts en la Directiva 76/160/CEE, de 8 de desembre de 1975, relativa a la qualitat de les aigües de bany.
El 2007, el grau de compliment d’aquesta Directiva 76/160/CEE ha estat del 100% a totes les platges controlades a Catalunya, i, per tant, i per sisè any consecutiu, totes han gaudit d’unes condicions sanitàries aptes per al bany. Des de l’any 1993, el grau de compliment a Catalunya ha estat sempre superior al de la mitjana europea.
Al litoral català, la proporció de platges amb qualitat sanitària de l’aigua de bany Molt Bona ha passat del 26%, l’any 1990, al 96%, l’any 2007 (204 platges en total). El 4,2% ha obtingut la categoria Bona (9 platges). En relació amb la qualitat d’aspecte visual de l’aigua, el 41,8% de les platges ha obtingut la categoria Molt Bona (98 platges), el 52,6% la categoria Bona (112 platges) i el 5,6% la Moderada (12 platges). Cap platja ha obtingut la categoria de Deficient. En relació amb la qualitat d’aspecte visual de la sorra, el 7% de les platges ha obtingut la categoria Molt Bona (15 platges), el 83,1% la categoria Bona (177 platges), el 8% la Moderada (17 platges) i l’1,9% ha obtingut la categoria Deficient (4 platges).
En relació amb la qualitat sanitària de l’aigua de bany, la distribució a les demarcacions de Girona, Barcelona i Tarragona és molt similar. Pel que fa a l’aspecte de l’aigua, el litoral de Girona presenta percentatges superiors als de Barcelona i Tarragona. El mateix succeeix amb l’aspecte visual de la sorra.

4. Iniciatives públiques i indicadors de qualitat vinculats amb el litoral i les platges

Hi ha diferents mecanismes amb els quals les autoritats públiques comproven i gestionen la qualitat i el bon estat de les platges, i ofereixen als seus visitants uns paràmetres de control de referència. Cada una d’aquestes normes, com per exemple la Bandera Blava o la Q de Qualitat Turística, entre d’altres, tenen nivells d’exigència diferent, però totes donen prestigi a l’element qualificat, cosa que les converteix en importants eines de màrqueting i publicitat.
El guardó Bandera Blava és una ecoetiqueta selectiva anual aplicada a platges i ports esportius que acompleixen uns criteris específics que abasten des d’indicadors mediambientals fins a nivells de serveis i equipaments turístics. Concretament, es valoren diversos paràmetres relacionats amb la qualitat de les aigües, la informació i l’educació ambiental, la gestió mediambiental i la seguretat i els serveis.  L’any 2008, Catalunya torna a ser entre els primers llocs dins l’Estat espanyol en l’obtenció d’aquest guardó. Així, de les 442 distincions concedides a platges espanyoles, 89 han estat atorgades a platges catalanes (30 a platges gironines, 20 a platges del litoral barceloní i 39 a platges de Tarragona). Només Galícia ha superat aquestes xifres. En relació amb els ports esportius, de les 72 Banderes Blaves concedides a l’Estat, 20 varen correspondre a ports catalans. D’aquesta manera, Catalunya ocupa dins l’Estat una posició líder juntament amb Galícia. Les xifres són molt similars a les tres demarcacions catalanes (Girona 8, Barcelona 6 i Tarragona 6).
La marca Q de Qualitat Turística, atorgada per l’ICTE (Instituto para la Calidad Turística Española), és una acreditació que prové d’una institució espanyola que té com a objectiu la defensa i la millora dels serveis turístics espanyols. Les normes són definides per empresaris, Administració i experts del sector i avaluen aspectes que afecten l’usuari final (seguretat, salvament i primers auxilis, informació, neteja i recollida selectiva de residus, manteniment d’instal·lacions i equipaments, accessos, serveis higiènics i d’oci i aspectes mediambientals). Fins a 2008, 9 platges catalanes havien aconseguit aquesta certificació (5 platges a Girona, 2 a Barcelona i 2 a Tarragona), d’un total de 118 platges al conjunt de l’Estat.
El sistema comunitari de gestió i auditoria ambientals (EMAS, Eco-Management and Audit Scheme) és un sistema voluntari de gestió ambiental que permet a les organitzacions avaluar i millorar el seu comportament ambiental i difondre la informació oportuna al públic i a altres parts interessades. L’EMAS promou la millora contínua del comportament ambiental de les organitzacions mitjançant la implantació d’un sistema de gestió ambiental, l’avaluació sistemàtica, periòdica i objectiva d’aquest sistema, la informació al públic i a les parts interessades i la formació i implicació activa dels treballadors. D’aquesta manera, els certificats EMAS es lliuren a productes, serveis, empreses o institucions que adopten sistemes de gestió per a minimitzar els residus, assolir un estalvi d’aigua i d’energia o valorar i reduir els potencials impactes ambientals a les platges. Fins al 2008, diverses platges catalanes han obtingut el prestigiós certificat d’ecogestió EMAS i també hi ha diversos ajuntaments que tenen aquesta acreditació (Aj. Calonge, Roses, Lloret de Mar, Torroella de Montgrí).
Pel que fa a la certificació ISO 14001 que reconeix la qualitat de la gestió, la neteja, el salvament i la millora de l’entorn mediambiental i sanitari, cal assenyalar que són moltes les platges catalanes que han aconseguit també aquesta distinció.
En relació amb la qualitat, una iniciativa pública d’interès és la que té a veure amb la implantació del Sistema Integral de Qualitat Turística en Destinació (SICTED), desenvolupat a partir del Pla Integral de Qualitat del Turisme Espanyol (PICTE), i impulsat institucionalment per la Secretaria General de Turisme. Aquest sistema intenta oferir a les destinacions un model de qualitat en la gestió de tots aquells aspectes directament o indirectament relacionats amb l’activitat turística (ja siguin de caràcter públic o privat). Per dur a terme aquesta tasca, estableix un conjunt d’estàndards de qualitat sectorials i intersectorials, i Manuals de Bones Pràctiques; tot està coordinat per un Ens Gestor, a nivell local, responsable de mantenir una estructura permanent de gestió global de la qualitat en la destinació. En l’actualitat hi ha tres destins litorals catalans adscrits al Sistema Integral de Qualitat Turística en Destinació: Cambrils, el Vendrell i el Baix Empordà.
Per últim, en relació amb les iniciatives públiques incidents en el turisme litoral, cal fer menció dels Plans d’Excel·lència i Dinamització Turística. Els Plans són actuacions coordinades entre l’Administració General del Estat, les Comunitats Autònomes i les Entitats Locals dels territoris implicats, orientades, d’una banda, a la recuperació i la regeneració de destins madurs (Plans d’Excel·lència) i, de l’altra, a l’activació de destins emergents (Plans de Dinamització). Al llarg del temps, han estat diversos els destins litorals catalans que s’han beneficiat de Plans de Dinamització Turística (Calella, Cambrils, Lloret de Mar, Salou, el Vendrell) o de Plans d’Excel·lència (Baix Empordà, Terres de l’Ebre, Santa Susanna). En els últims anys, s’han posat en marxa els Plans de Dinamització de Productes Turístics, que pretenen ser una eina de cofinançament de les estratègies turístiques per a desenvolupar en cooperació amb les diferents administracions públiques, amb la finalitat de col·laborar amb les entitats locals per a millorar l’oferta turística.