46. Rentar vs. llavar

L’elecció de rentar i el rebuig de llavar present avui en la major part del Principat i a les Illes Balears és un fet modern. En la llengua antiga, fins al segle xv, rentar era ‘esbandir, passar aigua per traure impureses a qualsevol cosa, aclarir’ i lavar (llavar) era ‘netejar amb aigua i sabó o amb un altre líquid’. Llavors es podia dir tal com es llegeix al Blanquerna de Llull: «Com havia durmit lavava ses mas e sa cara» (375, Colom), i també «De Diogenes és ia dit... dell qual diu Valeri... que com rentàs colls [ = cols] que volia menjar» (Llibre de les .IV. virtuts f. 50 vº). Aquesta distinció sols es manté en valencià i en indrets isolats del català occidental(*) i s’explica fàcilment perquè la confusió de les àtones a i e creava malentesos entre llevar i llavar; aleshores rentar ‘esbandir’ prengué el lloc de llavar en les terres orientals i aquest procés s’amplià progressivament als territoris occidentals. Només el valencià, que distingeix perfectament entre llavar ‘netejar la brutícia’ i llevar ‘treure’ va mantenir la distinció original, mentre que la resta va acudir a rentar (< recentare). Vegeu també com es conserva al País Valencià amb més vigor que enlloc la forma rent (<recente) per ‘llevat’ (cf. ací el parell llevat - rent).

És intolerable que al Diccionari General de Fabra (1932) i encara al DIEC del 1995 rentar sols inclogui el sentit barceloní actual i es prescindeixi del significat ‘esbandir’ que té a una gran part del domini. —Cf. a València frases corrents com «llavar la roba i en acabant rentar-la». Cf. ALDC, mapes 376, 394, 413 i 415.