4. Anyell vs. corder

El diminutiu del llatí agnus, agnellus és a la base del mot català anyell. Aquest és el terme genuí de tot el domini en l’època medieval; avui, però, ha sofert la competència d’alguns mots de creació expressiva com ara be o xai, aquell per terres centrals (Barcelona, etc.) i l’altre del nord (Osona, Girona). A la ciutat de Girona el 1921 digueren als enquestadors dels Quaderns de camp que anyell es deia «a pagès». Avui s’estén molt el terme xai, que és la denominació dels restaurants.

Aquesta, diguem-ne, decadència d’anyell és deguda, potser, a l’ús en la litúrgia. Cal, però, remarcar que anyell resta encara viu per designar l’animal en molts indrets, fins i tot el diminutiu anyellet viu a la valenciana Foia de Castalla (comunicació d’Enric Valor, 1991).(*) I cal insistir que en tots els autors valencians, des dels Furs de València, Antoni Canals fins a Isabel de Villena o Roís de Corella anyell, és el mot habitual.

El català occidental i el valencià(*) coneixen corder (antic també cordero), que es documenta des de la darreria del segle xiv i es troba, al costat d’anyell, als Furs de València, a Sant Vicent i a Jaume Roig. Es tracta, no pas d’un “mossarabisme” com s’ha pretès, ans bé d’un castellanisme, o més aviat d’un aragonesisme, per raó de la forta importació de carn d’anyell des de terres aragoneses i castellanes al País Valencià. Cal remarcar que els primers esments no sols diuen corder, ans la forma descaradament forastera cordero:

«Rúbrica que alcú no gos matar o fer matar cordero alcú o cordera o anyel menors de un any» (any 1363, Furs de València, ms. A, foli 129v°). Vegeu Colón (1997: 352-356); Atles Tortosa, mapa 353.