1. Arena vs. sorra

Existeix a Catalunya l’opinió força estesa que arena «és castellà» i que el terme genuí és sorra. Hom és lluny de la realitat. Arena és el mot clàssic i de sempre, procedent del llatí arena. En aquesta llengua coexistien dues solucions arena i sabulum, per designar l’arena fina la primera i la més gruixuda i àdhuc la grava la segona. A tota la Romània viuen o visqueren els reflexos d’arena (fins en sard i en romanès), encara que amb el temps en francès i en italià s’han imposat els de sabulum: sable / sabbia. Però en català, com en els altres idiomes de la Península Ibèrica, el mot tradicional és arena, que es troba en tots els clàssics des de Llull, i encara és l’únic en rossellonès, en una gran part del català occidental, a les Balears i a tot el País Valencià. En el català oriental ha estat suplantat per sorra (< saburra), que, en realitat i seguint el sentit etimològic, significa ‘llast d’una embarcació’, com el castellà zahorra. Per quin motiu aquest canvi es produí és difícil d’esbrinar. El primer esment de sorra ‘arena’ és de la fi del segle xv: el trobem en una variant del Llibre del Consolat de Mar, allà on tots els manuscrits duen arena;(*) de tota manera, el nou significat de sorra ‘arena’ sembla que no es va imposar fins al segle xviii o començament del xix. Cf. a Veny (1973: 336, mapa núm. 7), la distribució d’aquests lexemes. Veny compara la situació catalana amb la general de la Romània, on es constata que arena viu als dominis perifèrics i sabulum (francès sable, italià sabbia) al centre.