Un estudi revela l’estructura genètica del cargol ‘Xerocrassa montserratensis’, una espècie endèmica de Catalunya

Fotografies: Vicenç Bros

Un estudi publicat a la revista Scientific Reports revela l’estructuració genètica del cargol terrestre Xerocrassa montserratensis i aporta noves eines científiques per millorar la conservació d’aquesta espècie endèmica i amenaçada de Catalunya. Aquest mol·lusc terrestre, identificat a finals del segle XIX a la muntanya de Montserrat, té una reduïda distribució geogràfica que es restringeix a la província de Barcelona, i és una espècie protegida a tot l’àmbit dels parcs naturals de Montserrat i de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

El treball està dirigit per la professora Marta Pascual, de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelona (IRBio), i també el signen Cristina Català (UB-IRBio), Vicenç Bros (Diputació de Barcelona), Xavier Castelltort (Universitat de Lleida) i Xavier Santos (Centre d’Investigació en Biodiversitat i Recursos Genètics - CIBIO, Portugal). Tant la recerca com la publicació han tingut la col·laboració de l’equip de l’Oficina del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac i el suport econòmic de l’Oficina Tècnica de Parcs Naturals de la Xarxa de Parcs de la Diputació de Barcelona.

L’espècie Xerocrassa montserratensis —abans Helix montserratensis— és una singularitat de la fauna malacològica terrestre a Catalunya descrita per Joaquín González Hidalgo el 1870 a la muntanya de Montserrat. Posteriorment, a les acaballes del segle XIX, Artur Bofill va descriure’n dues subespècies en funció dels caràcters morfològics de la conquilla: X. m. betulonensis i X. m. delicatula.

Aquest endemisme català, considerat un excel·lent model en estudis filogeogràfics, es troba en espais oberts de codines típiques i zones de conglomerats, però no en zones forestals. Sorprenentment, l’espècie es va detectar en àrees prèviament cremades, «fet que indicaria una capacitat alta de supervivència o de colonització encara no descrita en la bibliografia científica», assenyala l’expert Xavier Santos del CIBIO.

En el marc de la recerca, l’equip ha aplicat la metodologia basada en els anomenats codis de barres genètics (DNA barcoding), que fa ús d’un fragment curt i estandarditzat d’ADN —en aquest cas, el gen mitocondrial citocrom oxidasa I (COI)— per facilitar la identificació d’espècies i la detecció de grups evolutius diferenciats. Aquesta metodologia permet classificar la majoria d’espècies amb una alta resolució, i en molts casos també aporta una bona variabilitat intraespecífica per detectar barreres en el flux gènic entre poblacions.

«Com que aquests mol·luscs tenen una baixa mobilitat, des del punt de vista científic resultava molt interessant determinar si aquesta espècie amenaçada tenia o no estructuració poblacional», revela Marta Pascual, professora del Departament de Genètica, Microbiologia i Estadística.

L’estudi ha permès comprovar la hipòtesi proposada fa cent anys que relacionava la població de la serralada de Marina —a la Serralada Litoral catalana— amb les poblacions situades aigües amunt de la conca hidrogràfica del riu Besòs.

L’equip ha identificat grups genètics en zones en què se n’havien descrit diferents subespècies, una hipòtesi que recentment havien posat en dubte diversos estudis de caràcter morfològic. Els resultats mostren que els grups diferenciats genèticament es troben en les poblacions on s’havien descrit les diferents subespècies fa més d’un segle. A més, també s’ha identificat una nova zona on els grups estan fortament diferenciats —els Munts, a la serralada transversal catalana—, un fet que caldria estudiar amb més detall en futures recerques.

«El nostre estudi aporta informació a favor de la validesa d’aquestes subespècies però caldrà avançar amb el treball investigador i fer estudis morfomètrics i genòmics per determinar si hi ha aïllament reproductor entre els diferents grups mitocondrials», subratlla Marta Pascual.

Segons els autors, el procés de diversificació dels grups genètics —en combinació amb l’especificitat del seu hàbitat natural— sembla que es pot relacionar amb els processos geològics i paleoclimàtics durant el Pleistocè, que han contribuït finalment a modelar l’estructura genètica actual de l’espècie. Aquests processos també podrien explicar l’origen de l’extensa radiació d’espècies del gènere Xerocrassa en algunes illes mediterrànies, com ara Creta o les illes Balears, apunten els autors.

«És sorprenent comprovar que poblacions molt properes estiguin tan diferenciades genèticament, i al mateix temps, que una espècie amb una àrea de distribució tan reduïda pugui presentar grups genèticament molt diferenciats a escala mitocondrial», apunta Xavier Santos.

El treball publicat a Scientific Reports també aportarà nous coneixements científics per adoptar les mesures de gestió més adequades per conservar la diversitat genètica de l’espècie, amenaçada avui dia per l’impacte de l’excessiva freqüentació humana a les codines, hàbitats únics de molts espais protegits, segons indica Vicenç Bros, de la Diputació de Barcelona.

 

Català, C.; Bros, V.; Castelltort, X.; Santos, X.; Pascual, M. «Deep genetic structure at a small spatial scale in the endangered lands nail Xerocrassa montserratensis». Scientific Reports, abril de 2021. Doi:10.1038/s41598-021-87741-7

Font: PremsaUB