Parc Juràssic: realitat o ficció?

Un equip de recerca internacional ha recuperat l’ADN d’escarabats atrapats en mostres de resina recollides del 2013 al 2017 en boscos de Madagascar, segons destaca un treball publicat a la revista PLOS ONE. En l’estudi, que explora nous límits de la conservació del material genètic en mostres resiníferes, hi participa Xavier Delclòs, catedràtic de la Facultat de Ciències de la Terra i membre de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la UB (IRBio).

El treball està liderat pels experts David Peris, que va fer la tesi doctoral a la UB sota la direcció de Delclòs, i Kathrin Janssen, tots dos de la Universitat de Bonn (Alemanya). També està signat per Enrique Peñalver, de l’Institut Geològic i Miner d’Espanya (IGME), i Mónica M. Solórzano Kraemer, de l’Institut de Recerca Senckenberg de Frankfurt (Alemanya), entre altres experts.

Recuperar material genètic de mostres conservades en resines fòssils fa milions d’anys és un dels grans desafiaments del món de la paleontologia. Fins ara, totes les iniciatives de la comunitat científica per recuperar l’ADN d’éssers vius atrapats en copal o ambre fa milers o milions d’anys no havien donat cap resultat satisfactori.

Tal com explica el professor Delclòs, la roca d’origen orgànic que conserva millor els organismes del passat és l’ambre: «Si observes les restes d’organismes dins les resines o l’ambre, pots veure els cossos en tres dimensions i amb tots els caràcters conservats. En especial, la resina conserva molt bé els exoesquelets d’aquests artròpodes —formats sobretot per quitina— o les fulles dels arbres productors». «Ara bé —remarca Delclòs—, els òrgans tous interns se solen descompondre quan l’organisme queda atrapat per la resina. Si una molècula tan làbil com l’ADN es pogués conservar en el temps, el contenidor que la preservés hauria de ser l’ambre. Per això, hi ha hagut tanta controvèrsia sobre l’intent d’extreure material genètic de dinosaure —pensem en Parc Juràssic— contingut en l’ADN preservat en els apèndixs xucladors de sang d’alguns mosquits del Cretaci».

En aquest estudi, l’equip ha establert un protocol estricte per garantir la correcció dels resultats i així eliminar possibles errors que han estat motiu de controvèrsia científica en estudis anteriors.  Aquesta metodologia ha permès recuperar l’ADN d’escarabats de l’ambrosia —o perforadors de la fusta— atrapats en mostres de resina d’Hymenaea verrucosa. Aquestes mostres es van extraure directament dels arbres durant les campanyes del 2013 i el 2015 en hàbitats boscosos malgaixos en el marc de diferents expedicions per estudiar com els arbres resinífers podien originar jaciments d’ambre amb abundància d’insectes atrapats.

Tot i la fragilitat del material genètic, els experts en van poder detectar d’escarabats del gènere Mitosoma conservats en la resina mitjançant la tècnica de la reacció en cadena de la polimerasa (PCR). Tal com explica David Peris, «aquesta tècnica ens va permetre molta plasticitat per fer comprovacions creuades i constatar que, si detectàvem ADN en els nostres experiments, era dels escarabats conservats a la resina».

En aquest sentit, Enrique Peñalver precisa que «la seguretat d’aquest positiu és completa, ja que es van usar uns encebadors (primers) que únicament inicien la seqüenciació en massa de material genètic si en la mostra hi ha algun material genètic específic d’aquest tipus d’escarabats».

El nou treball obre nous horitzons en l’estudi de l’evolució temporal de la degradació de l’ADN i del temps màxim durant el qual una resina pot conservar a l’interior l’ADN dels organismes del passat. El treball constata que la degradació «és molt ràpida, en pocs anys, i que hi ha contenidors en el registre fòssil que permeten conservar l’ADN amb molta més facilitat que no pas les resines, a diferència del que es pensava», detalla Delclòs.  

«Caldrà anar fent noves anàlisis amb resines cada cop més antigues —i potser amb noves tècniques— per poder establir el límit temporal de la conservació d’una molècula tan làbil com l’ADN. Així doncs, podem afirmar que la novel·la de Michael Crichton o la pel·lícula Parc Juràssic encara són material de ficció», conclou Xavier Delclòs.

Font:ComunicacióUB