Investiguen la formació i fosa del permafrost i les seves conseqüències ecològiques en els ecosistemes freds de Lapònia (Suècia) i d’Alaska.

Els investigadors Oriol Grau, Olga Margalef i Sergi Pla-Rabés (CREAF), Aaron Pérez-Haase (IRBio-UB) i Ramon Pérez (UAB), investiguen la formació i fosa del permafrost i les seves conseqüències ecològiques en els ecosistemes freds de Lapònia (Suècia) i d’Alaska. L’accés a les dues regions àrtiques i la presa de mostres han estat finançades per la convocatòria INTERACT (fons europeus que permeten l’accés a estacions de recerca remotes a investigadors joves) a través dels projectes P-PEAT i P-PEAT 2.

La torba és un sòl vegetal amb un elevat contingut de matèria orgànica i, per tant, també de carboni. Quan als sòls dels aiguamolls s’hi acumula torba els podem anomenar també torberes. La quantitat de carboni que emmagatzemen les torberes és enorme. Així, representa el 42% del total dels sòls de tot el món, malgrat que les torberes ocupen només un 3% de la superfície terrestre.  A la terra, les torberes són presents des dels tròpics fins a l’àrtic, i són les de climes freds les que tenen especial importància per la gran superfície que ocupen.

Aquestes torberes sovint es troben en àrees amb permafrost, és a dir, amb sòls permanentment congelats. A l’hemisferi nord trobem permafrost sota d’aproximadament el 25% de la superfície terrestre. El permafrost participa a diferents nivells del funcionament dels ecosistemes àrtics i contribueix a mantenir el carboni immòbil en la torba. D’aquesta manera s’evita l’alliberament a l’atmosfera de gasos d’efecte hivernacle en forma de CO₂ i CH₄, que participen decisivament en l’escalfament de la temperatura de la terra.

Un dels aspectes estudiats en aquests projectes és la dinàmica del permafrost i la seva relació amb el clima mitjançant tècniques de reconstrucció paleoecològica. Un dels indicadors clau que podem fer servir per reconstruir els ecosistemes del passat és l’estudi de macrorestes vegetals i animals. Aquestes restes subfòssils, sovint molt ben conservades per les condicions d’anòxia dels sòls, permeten entendre l’evolució del paisatge local i inferir els períodes de formació i fosa del permafrost.

L’estudi del testimoni de Lapònia, d’uns 9.000 anys a la seva part basal, ha revelat que la formació del permafrost és relativament recent (uns 3.000 anys) i que el sòl s’hauria mantingut gelat durant tot aquest temps fins a l’actualitat. En fondre’s, l’estructura de la torbera col·lapsa i les funcions de l’ecosistema canvien a causa de l’increment del nivell freàtic i de la disponibilitat de nutrients, això fa els ecosistemes aquàtics sobtadament més fèrtils.