Els abocadors i la indústria càrnia: noves fonts d’aliment per al gavià de potes grogues de les illes Medes

La dieta dels gavians de potes grogues a les illes Medes ha canviat dràsticament en les darreres dècades, segons un estudi que analitza els canvis en la dieta d’aquesta espècie durant els darrers vint anys. Per a aquests gavians, que consumien recursos estrictament marins, els abocadors o les indústries càrnies, força abundants a la zona, són actualment la font de recursos alimentaris de prop del 50 % de la seva dieta.

L’increment de la població humana a la zona d’estudi —a més de l’abundància i la disponibilitat de residus orgànics als abocadors— poden explicar el patró alimentari actual dels gavians, una espècie amb una alta capacitat per adaptar-se als hàbitats transformats per l’acció humana. En paral·lel, la gran disponibilitat d’aliment n’ha disparat les poblacions, una situació que comporta algunes problemàtiques, associades sobretot amb la interacció directa i indirecta de les aus marines amb les persones.

El treball, publicat a la revista Ecological Indicators, està dirigit per membres del Grup d’Ecologia d’Aus Marines de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona. També hi participen equips de l’Institut de Ciències del Mar (ICM-CSIC) i el Centre de Recerca en Sanitat Animal (CReSA) de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentàries (IRTA).

A la recerca de recursos alimentaris

L’activitat humana ha modificat les característiques del medi natural des de l’antiguitat. Una via per introduir canvis significatius en els ecosistemes i la fauna silvestre és l’aportació de subsidis alimentaris al medi natural, és a dir, restes de menjar no consumides pels humans que són aprofitades per altres espècies. En les últimes dècades, el model de consum humà ha fet que la producció de subsidis alimentaris hagi crescut molt, la qual cosa ha comportat que ara siguin una font d’aliment essencial per a moltes poblacions de fauna salvatge. És el cas dels porcs senglars —freqüents en carrers de pobles i ciutats— o dels ocells marins que s’alimenten del rebuig de la pesca a alta mar. Sovint, els increments en la disponibilitat de recursos antropogènics està fortament associat a augments poblacionals de les espècies que els saben aprofitar i consumir. Aquestes espècies, per tant, poden esdevenir superabundants i originen problemes diversos, com ara molèsties a les ciutats, transmissió de malalties, accidents en carreteres o aeroports, etc.

El gavià de potes grogues: alimentar-se dels abocadors

El gavià de potes grogues (Larus michahellis) és una espècie completament adaptada a l’ús de subsidis alimentaris d’origen humà. Aquesta au, que originalment era estrictament marina, actualment abunda en espais amb grans concentracions humanes, des del litoral fins a terra endins. «Aquesta espècie té una enorme plasticitat alimentària i comportamental, i això fa que es pugui alimentar amb diversitat de recursos: des d’entrepans al pati d’una escola, fins a restes procedents de la indústria càrnia, passant pel rebuig de la pesca i brossa dels abocadors», explica l’investigador Jazel Ouled-Cheikh, primer autor de l’article i membre del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals de la UB, l’IRBio i l’ICM-CSIC. «Aquests hàbits alimentaris —afegeix l’expert— converteixen el gavià en un vector potencial de malalties, a part d’afavorir explosions demogràfiques». «Per tant, cal estudiar i entendre l’espècie per poder gestionar-ne les poblacions i evitar possibles conflictes», assenyala.

En l’estudi, el Grup d’Ecologia d’Aus Marines detalla com ha canviat la dieta de la població de gavià de potes grogues de les illes Medes, a l’Estartit (Baix Empordà), en els darrers vint anys. Mitjançant l’anàlisi d’isòtops estables, l’estudi determina els components elementals de les plomes dels gavians per estimar-ne la dieta i quantificar-la. Les mostres analitzades provenen de mostrejos de polls volanders realitzats in situ a les illes Medes durant l’època de reproducció de l’espècie en el període 2004-2018. Això no obstant, la perspectiva temporal del treball també s’amplia gràcies a l’anàlisi de mostres de plomes d’uns exemplars dissecats procedents del Museu Darder de Banyoles i del Museu d’Història Natural de Barcelona: un gavià juvenil de primer any mort el 1916 i tres juvenils més morts als anys noranta, tots ells recollits a prop de les illes Medes.

Les conclusions de l’estudi revelen diversos canvis significatius en la dieta del gavià de potes grogues durant el període d’estudi. «En concret, la dieta del gavià ha passat de basar-se en un 70 % de contribució marina —peixos, principalment— el 1916, fins a uns valors de prop del 30 % en l’actualitat», detalla l’expert Jazel Ouled-Cheikh. «En canvi —continua—, la contribució d’elements procedents d’abocadors (productes carnis i altres restes), era relativament baixa el 1916. La contribució d’aquest recurs a la dieta dels gavians va créixer durant la dècada dels noranta fins a estabilitzar-se al voltant del 50 % en l’actualitat».

El treball també avalua la contribució dels invertebrats terrestres a la dieta d’aquesta au marina, una ingesta que s’incrementa progressivament durant tot el període d’estudi, fins a arribar a uns valors actuals d’un 30 %.

«Aquestes variacions en la dieta de la població de gavià de potes grogues de les illes Medes al llarg del temps es podrien explicar bàsicament per dos factors oscil·lants i estretament lligats: la mida poblacional de la colònia d’estudi i la disponibilitat de diferents subsidis alimentaris en el medi», detalla el professor agregat Raül Ramos (UB-IRBio).

La disponibilitat dels diferents subsidis alimentaris canvia enormement tant en el temps com en l’espai. El gavià de potes grogues, com moltes altres espècies oportunistes, és capaç d’adaptar-se a aquestes variacions modificant la seva estratègia d’alimentació. Així, individus de diferents localitats poden presentar dietes molt diferents en funció de la disponibilitat local d’aquests recursos. «Així mateix, els mateixos individus poden adaptar els horaris i la dieta als patrons temporals que presenten les activitats humanes que generen aquests subsidis. Per exemple, són capaços de modificar la dieta durant els caps de setmana quan no hi ha pesca i, doncs, no hi ha rebuig», destaca Francisco Ramírez, membre de l’IRBio i de l’ICM-CSIC. «Des d’un punt de vista ecològic, aquesta plasticitat els dona un cert avantatge respecte d’altres espècies més especialistes, i sovint competidores, que en poden sortir perjudicades».

Un nou escenari per a les aus marines

Aquest escenari de canvis s’agreujarà encara més amb les polítiques impulsades per la Unió Europea, que reduiran l’accessibilitat dels gavians als subsidis alimentaris. En aquest context, cal destacar directrius comunitàries com la Directiva 1999/31/CE, relativa a l’abocament de residus, que comportarà una gran disminució dels residus disponibles als abocadors. Igualment, la present i futura aplicació de la política europea del Reglament 2019/1241 del Parlament Europeu i del Consell sobre la conservació dels recursos pesquers, que comporta la prohibició de llençar per la borda el rebuig de la pesca, la principal font d’aliment de moltes aus marines avui dia, podria acabar amb la imatge de les aus marines seguint la ruta dels pesquers per alimentar-se.

«Si considerem la falta de disponibilitat d’aliment del gavià (com a mínim en dues de les tres fonts que descriu el treball: restes d’abocador i rebuig de la pesca), a més de la dificultat de cobrir la demanda energètica d’aquestes aus exclusivament amb el consum d’invertebrats terrestres, tot apunta a una major presència de gavians a les àrees urbanes en un futur no gaire llunyà, sense oblidar-nos dels problemes associats que tot això suposa», detallen els investigadors.

«És essencial, doncs, continuar la monitorització de la colònia de gavians de les illes Medes, que és una de les més importants del Mediterrani. Aquesta monitorització ha de tenir en compte tant els hàbits alimentaris d’aquesta població de gavians com els desplaçaments dels exemplars (mitjançant aparells GPS, per exemple), i també l’estudi del seu paper com a reservori de microorganismes patògens que poden transmetre», destaca Marta Cerdà, investigadora de l’IRTA-CReSA. «Només així podrem disposar de dades científiques de qualitat per conèixer les raons que empenyen aquesta espècie a interaccionar cada cop de manera més intensa i propera amb la societat humana, i tots els riscos associats que això implica».

Article de referència:

Ouled-Cheikh, J.; Morera-Pujol, V.; Bahillo, A.; Ramírez, F.; Cerdà-Cuéllar, M.; Ramos, R. «Foraging in the Anthropocene: feeding plasticity of an opportunistic predator revealed by long term monitoring». Ecological Indicators, juliol de 2021. Doi: 10.1016/j.ecolind.2021.107943

Fotografies: Raül Ramos (UB-IRBio)

Font:PremsaUB