Desxifrat el patró migratori de l’au marina més petita de la Mediterrània

Lideren l’estudi els investigadors Raül Ramos i Teresa Militão, del Grup d’Ecologia d’Aus Marines de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat de la Universitat de Barcelona (IRBio-UB). També hi participen Ana Sanz-Aguilar i Andreu Rotger, de la Universitat de les Illes Balears i l’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats (IMEDEA, CSIC-UIB).

L’ocell de tempesta (Hydrobates pelagicus) és una espècie longeva, amb una baixa taxa de reproducció i una edat de maduresa sexual relativament tardana —molt sensible a les amenaces que afecten la supervivència adulta— que només trepitja terra ferma per reproduir-se. Se’n coneixen dues subespècies: la que nidifica al mar Mediterrani (H. p. melitensis) i una altra, més abundant, que ho fa a diferents illes europees de l’Atlàntic (H. p. pelagicus).

«Les dades de la recuperació d’anelles i els albiraments a mar obert a bord de vaixells suggerien que la subespècie atlàntica podria migrar cap a aigües meridionals del continent africà. En la subespècie mediterrània les dades biogeoquímiques i de geolocalització indicaven una hivernada majoritària a la conca d’aquest mar», apunta el professor Raül Ramos, del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals.

En l’estudi, l’equip ha emprat geolocalizadors per nivells de llum per inferir la ubicació de la població mediterrània durant un cicle migratori complet. Mitjançant aquests aparells, col·locats al tars de les aus —i no a l’esquena amb un arnès, com era habitual fins ara—, s’ha registrat la intensitat solar durant prop d’un any. Aquesta metodologia permet recollir també dades complementàries, com la conductivitat de l’aigua salada o la temperatura del mar.

«Els resultats permeten entendre millor els patrons d’activitat de les aus marines durant tota la hivernada —és a dir, quan volen i quan descansen a l’aigua—, una informació desconeguda fins ara», apunta la investigadora Teresa Militão, primera autora de l’estudi.

«Durant tot el període d’hivern, l’espècie passa més temps descansant a l’aigua de dia que de nit. Això ens indica que l’espècie cerca l’aliment sobretot a la nit, i s’alimenta probablement de zooplàncton i petits peixos que migren a la superfície marina en aquestes hores», destaca la investigadora.

Descobrir quines són les principals àrees en què s’alimenta aquesta espècie és encara una incògnita. Durant el període reproductor, troba aliment en zones situades a distàncies de fins a 500 quilòmetres de la colònia, detallen altres estudis. La resta de l’any, «tot indicaria que, en el cas de la població estudiada, s’alimenta principalment a l’Atlàntic, en una àrea marina que s’estén des de les illes Canàries fins al sud d’Islàndia. Els resultats contrasten amb el cas de l’ocell de tempesta de Malta, que manté la seva principal àrea d’hivernada a la Mediterrània central», apunten els autors.

Les espècies migratòries com l’ocell de tempesta es desplacen periòdicament entre zones distants per aprofitar millor els recursos locals o per trobar l’hàbitat i el clima més adequats en cada etapa del seu cicle vital. En la població estudiada, els adults reproductors tornen a la colònia de cria entre febrer i abril per retrobar-se amb la parella i preparar-se per la cria. Entre agost i desembre, els individus abandonen la colònia i inicien la migració postnupcial de manera molt variable.

Segons les dades de geolocalització recollides, l’oceà Atlàntic seria la principal àrea d’hivernada dels ocells de tempesta nidificants al Mediterrani occidental. En concret, tots els exemplars marcats el 2018 i recapturats el 2019 van hivernar a l’Atlàntic nord, un model que contrasta amb el patró migratori identificat al Mediterrani central.

«Encara no es coneixen prou bé els factors extrínsecs i intrínsecs que determinen els diferents patrons migratoris en l’ocell de tempesta. Segons els primers resultats del treball, alguns factors extrínsecs, com són les condicions oceàniques, podrien afavorir la migració cap a l’Atlàntic nord de la població estudiada, que d’aquesta manera aprofitaria les productives aigües oceàniques durant el període d’hivernada», indica Raül Ramos.

La població natal i de cria també determina els patrons en la migració de cada individu. Així mateix, hi ha altres factors intrínsecs que tampoc es poden obviar: predisposició genètica, edat, condició física, gènere, èxit reproductor, estat de muda de les plomes o condició física, entre d’altres. És per això que «calen més estudis i dades per poder entendre la influència de tots aquests factors en els moviments migratoris de l’espècie», apunten els autors.

El treball de la revista IBIS millora el grau de coneixement sobre l’ecologia d’aquests ocells i la seva distribució durant el seu cicle vital. «Conèixer les àrees d’hivernada d’aquesta espècie contribuirà a identificar les variables ambientals que en condicionen la distribució», indiquen els autors.

Estudis com aquest són decisius per entendre el solapament que hi ha entre les àrees explorades per la fauna marina i les amenaces antropogèniques al medi marí. «En terra ferma, durant el període reproductor, l’ocell de tempesta es veu amenaçat per la introducció de depredadors invasors, com poden ser gats o rates, que depreden ous, polls i adults, i per la destrucció o modificació dels hàbitats de nidificació. A mar obert, la contaminació lumínica procedent dels vaixells o les estacions petrolieres, el canvi climàtic i els fenòmens climàtics extrems com els ciclons o els tornados també afecten la supervivència d’aquests petits ocells marins, que caldria protegir», conclouen els autors.

 

Militão, T.; Sanz-Aguilar, A.; Rotger, A.; Ramos, R. «Non-breeding distribution and at-sea activity patterns of the smallest European seabird, the European Storm Petrel (Hydrobates pelagicus)». IBIS, abril de 2022. Doi: 10.1111/ibi.13068