Descobreixen hàbitats desconeguts en la flora carbonífera del Pirineu

Un estudi revela com l’espècie Sigillaria brardii —una planta fòssil típica de les torberes i abundant en la flora europea i d’Amèrica del Nord durant el carbonífer superior— va colonitzar nous espais a les lleres fluvials de la gran serralada europea coneguda com a serralada Varisca, en àrees allunyades del seu hàbitat natural.

Aquest procés de dispersió ecològica de l’espècie només s’havia documentat a les conques sedimentàries litorals —anomenades paràliques— dels Estats Units i del nord d’Europa. Ara, el treball publicat a la revista Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology descriu per primer cop aquest fenomen de colonització de la Sigillaria brardii en els pantans d’aigua dolça de la cadena Varisca, una antiga estructura geològica europea —avui dia erosionada— que encara presenta afloraments geològics als Pirineus i a les serralades costaneres catalanes.

L’article, que amplia el coneixement sobre les característiques dels ecosistemes forestals a finals del carbonífer, està signat pels experts Aixa Tosal, Joaquim Pàmies i Carles Martín-Closas, del Departament de Dinàmica de la Terra i de l’Oceà de la Facultat de Ciències de la Terra i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona.

La flora carbonífera del Pirineu a Catalunya

L’equip ha dut a terme anàlisis sedimentològiques, tafonòmiques i paleoecològiques a la conca d’Erillcastell (Alta Ribagorça), al vessant sud dels Pirineus catalans, una geozona de gran interès científic per estudiar el procés de creació de les conques carboníferes pirinenques.

Moltes mines de carbó que han estat explotades corresponen a antics boscos que es van fossilitzar. En concret, la formació dels dipòsits d’hulla del final del carbonífer (pennsilvanià) del Pirineu s’associa a l’acumulació de torba procedent de plantes evolutivament relacionades amb el llinatge actual dels isòets (pteridòfits). Aquests isòets arborescents, del gènere Sigillaria, solien trobar-se en pantans i torberes, a les valls de la gran serralada Varisca.

Els troncs d’aquesta planta —formats sobretot per un teixit força feble o periderm— es van anar acumulant en el fons dels pantans anòxics i es van transformar fàcilment en torba. Després d’una llarga maduració geoquímica —sota altes pressions i temperatures—, la torba acumulada es va transformar en hulla, un tipus de carbó, que va ser explotada al Pirineu a finals del segle XIX i principis del XX per alimentar les fàbriques de vapor de Barcelona. Més tard (1950-1970), les mines carboníferes es van reobrir per abastir petites fàbriques de ciment locals al Pirineu.

Sigillaria brardii: quan les torberes desapareixen

Segons els experts, l’augment de la plasticitat ecològica de l’espècie s’associa a un moment de canvi climàtic global, amb una temperatura i una aridesa més elevades. Aquestes condicions ambientals van causar la reducció de l’extensió de les torberes i un increment de l’erosió i del drenatge en zones de muntanya, i això explicaria la nova distribució ecològica de l’espècie.

«Aquest canvi assoleix el punt àlgid en el permià inferior, fa entre 300 i 273 milions d’anys, quan finalment tots els representants arborescents d’aquest grup de pteridòfits es van extingir», conclou l’equip investigador.

Article de referència:

Tosal, A.; Pàmies, J.; Martín-Closas, C. “Plant taphonomy and palaeoecology of Pennsylvanian wetlands from the Erillcastell Basin of the Eastern Pyrenees, Catalonia, Spain”. Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology, setembre de 2022. Doi: 10.1016/j.palaeo.2022.111234