Àliga perdiguera: cinc passos per evitar la mortalitat per causes no naturals en els rapinyaires més amenaçats

Un article publicat a la revista Global Ecology and Conservation presenta un nou protocol en cinc fases per mitigar la mortalitat d’ocells a causa d’accidents amb infraestructures (línies elèctriques, basses, etc.) i altres causes no naturals, com la persecució directa. El protocol, que es podria aplicar també a la conservació d’altres vertebrats terrestres —fins i tot d’espècies aquàtiques—, és una nova contribució científica de l’Equip de Biologia de la Conservació de la UB, dirigit pel professor Joan Real, de la Facultat de Biologia i de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) de la Universitat de Barcelona.

 

L’estudi integra un ampli espectre de factors demogràfics, ecològics i poblacionals de les espècies afectades per la mortalitat d’origen no natural, i unifica criteris sobre les accions que cal emprendre de manera seqüencial —a diferents escales espacials— per prioritzar de manera eficient les àrees, les poblacions i les infraestructures en què cal centrar els esforços de mitigació. També en són autors els experts Antonio Hernández Matías, Santi Mañosa, Àlex Rollan i Rafel Bosch (UB-IRBio).

 

 

La majoria de poblacions animals es divideixen en subpoblacions que contribueixen de manera diferent a la dinàmica poblacional de tot el conjunt. Així, algunes poblacions locals es comporten com a fonts demogràfiques —aporten individus a altres poblacions locals— i d’altres es consideren embornals, és a dir, s’extingirien si no fos per l’entrada neta d’exemplars d’altres poblacions.

 

El nou protocol permet identificar en un primer pas les poblacions locals sobre les quals caldria centrar les accions més eficaces per reduir-ne la mortalitat per causes no naturals. «La primera fase del protocol seria identificar quines són les poblacions embornals, que mostren més mortalitat que natalitat a causa de l’amenaça que es vol mitigar», explica Joan Real, director de l’Equip de Biologia de la Conservació de la UB-IRBio.

 

«Conservar aquestes poblacions —continua— no només té un efecte sobre elles mateixes, sinó també sobre el conjunt de l’espècie, ja que podria evitar que aquests embornals arrosseguin cap a l’extinció altres poblacions locals veïnes que actuen com a fonts demogràfiques».

 

En la fase següent, caldria identificar les àrees o subàrees més freqüentades pels individus (nidificació, alimentació, etc.) en els territoris on es troben aquestes poblacions embornals. Posteriorment, el protocol avança amb la determinació de les infraestructures que representen algun grau d’amenaça, tant per les seves característiques (basses sense rampes per evitar l’ofegament d’animals, carreteres sense elements per evitar atropellaments, etc.), com per la seva ubicació en l’hàbitat preferent de l’espècie estudiada. Finalment, en la darrera fase s’integren totes les dades obtingudes amb la informació relativa a les infraestructures on s’han registrat episodis que han provocat la mort d’exemplars.

 

 

 

L’electrocució en els ocells és una amenaça global que afecta un nombre cada cop més elevat d’espècies a tot el món. Algunes de les aus més perjudicades són espècies emblemàtiques com l’àliga perdiguera (Aquila fasciata), l’àliga imperial ibèrica (Aquila adalberti), l’àliga imperial oriental (Aquila heliaca), el trencalòs (Gypaetus barbatus), l’aufrany (Neophron percnopterus), el duc euroasiàtic (Bubo bubo), el voltor del Cap (Gyps coprotheres), el còndor de Califòrnia (Gymnogyps californianus), el còndor dels Andes (Vultur gryphus), l’àliga marcial (Polemaetus bellicosus) o el pigarg americà (Haliaeetus leucocephalus).

 

Per mitigar la incidència de riscos no naturals, el protocol integra com a referència l’àliga perdiguera, una rapinyaire amenaçada a tot el continent europeu. «Centrar el protocol en espècies concretes està justificat quan aquestes presenten un nivell d’amenaça elevat, de manera que resulta prioritari impulsar actuacions que millorin la conservació de les seves poblacions», remarca Hernández Matías, professor del Departament de Biologia Evolutiva, Ecologia i Ciències Ambientals UB i primer autor de l’estudi.

 

L’expert afegeixi que, «en el cas de considerar la mitigació d’amenaces (atropellaments, col·lisions, electrocucions, ofegaments en basses) en el conjunt d’espècies afectades i en un escenari de pressupostos limitats, es podrien dedicar grans esforços a mitigar amenaces en àrees que són rellevants únicament per a les espècies més comunes i no per a les més amenaçades».

 

 

 

En el cas de Catalunya i la resta de la península, els accidents amb línies elèctriques i la persecució humana causen la major part de les morts d’àligues perdigueres. El nou protocol permetria millorar la viabilitat de l’àliga perdiguera a llarg termini, amb nivells de supervivència elevats i poblacions més nombroses i autosostenibles, regulades per factors naturals. «El major impacte positiu s’aconseguirà mitigant els episodis d’electrocució en les poblacions i els territoris embornal. Un cop identificats, caldrà aplicar els criteris d’ús espacial i de perillositat de les infraestructures per millorar l’eficiència de les accions de conservació», detalla Hernández Matías.

 

Conèixer quin és l’ús diferencial del territori que fa una espècie i el nivell de risc dels diferents suports elèctrics és decisiu en un espai natural on nidifiquen poques parelles d’una rapinyaire amenaçada. «El nou estudi revela que en una àrea utilitzada per set parelles d’àliga perdiguera hi ha 15.428 suports, dels quals només 219 —un 1,4 %— representen una major amenaça i són de correcció prioritària.

 

Quan la regió geogràfica és molt més extensa, convé considerar l’heterogeneïtat demogràfica de tota la població per optimitzar les actuacions, ja que la contribució a la viabilitat de l’espècie no és homogènia en tots els grups poblacionals.

 

 

La meitat nord peninsular i Catalunya són àrees geogràfiques on caldria prioritzar accions de mitigació per protegir les poblacions de l’àliga perdiguera. L’efectivitat de les correccions dependrà de la idoneïtat de les accions desplegades i de l’adequada priorització de les àrees i dels suports amb més impacte negatiu, apunten els autors. L’escassa uniformitat en els criteris i sistemes per corregir suports perillosos i la manca d’informació centralitzada sobre les operacions de correcció dificulten encara més l’èxit de les accions de mitigació en línies elèctriques.

 

«Mitigar l’impacte de l’electrocució en les aus no és senzill i el procés per obtenir tota la informació necessària és molt llarg i costós. El gran nombre de suports que cal corregir i l’elevat cost econòmic que se’n deriva és el primer factor condicionant per reduir aquesta amenaça en el medi natural a Catalunya, on prop del 60 % dels territoris mostren nivells de supervivència baixos per a aquesta espècie», detallen els autors.

 

El mètode de correcció és el segon factor condicionant. El sistema més efectiu és modificar l’estructura original del suport per un disseny de baixa perillositat que elimina el problema per sempre. En alguns casos, es tracta d’intervencions relativament senzilles; en d’altres, les opcions més efectives són més costoses (soterrament de la línia elèctrica, supressió en alguns punts, etc.). No obstant això, són accions que exigeixen un seguiment a llarg termini per garantir que el suport no torna a ser perillós.

 

En un context de sostenibilitat ambiental i econòmica, «el protocol desenvolupat proporciona un marc de referència per poder quantificar en cada pas el cost econòmic de les correccions en infraestructures i per obtenir el benefici esperat en la població de les aus en perill», conclouen els autors.

 

 

Article de referència:  

Hernández-Matías, A.; Mañosa, S.; Rollan, A.; Bosch, R.; Real, J. «Using multi-scale spatial prioritization criteria to optimize non-natural mortality mitigation of target species», Global Ecology and Conservation, abril de 2020. Doi: 10.1016/j.gecco.2020.e01082

Font:PremsaUB