Aquesta recerca, recolza amb dades i testimonis la hipòtesi segons la qual el procés de desaparició de les fogueres de Sant Joan, intensificat a partir sobre tot de la segona meitat dels anys 60, apareix lligat, entre altres factors, a la implementació de metodologies de pedagogia en el lleure que van contribuir a apartar els infants del carrer, mostrant-lo com un espai perillós i contraindicat per a la formació ciutadana, proveïnt la canalla d’àmbits educatius —parròquies, esplais, colònies, campaments— que substituiren  l’associacionisme informal infantil i la cultura que li era pròpia, una cultura que tenia en l’apropiació lúdica de carrers, places i descampats l’expressió, ja perdida, de la seva llibertat.