|
|
|
C.
BUENACASA - J. SALES, «Importància geopolítica d'una ciutat en època
visigoda: Girona després de Vouillé», Annals de l'Institut d'Estudis
Gironins 42 (2001), pp. 59-75. |
IMPORTÀNCIA GEOPOLÍTICA
D'UNA CIUTAT
EN ÈPOCA VISIGODA:
GIRONA DESPRÉS
DE VOUILLÉ (ss. VI-VII)*
CARLES BUENACASA PÉREZ
JORDINA SALES CARBONELL
Grup de Recerques en Antiguitat Tardana (GRAT)
Universitat de Barcelona
FETS HISTÒRICS: ELS VISIGOTS ENTRE EL 466 I EL 507
Des que
els visigots s'instal¨laren definitivament al sud de la Gallia les
relacions de tota mena -polítiques, econòmiques i religioses- amb els territo-
ris del nord peninsular immediatament limítrofs van ser molt intenses. La
intensificació dels contactes i la seva plasmació en una vinculació política de
facto va tenir lloc molt especialment durant el regnat d'Euric (466-484), i
aquest fet es va veure possibilitat, amb tota probabilitat, per la desaparició
efectiva de l'autoritat imperial romana a tot l'Occident. És de suposar que la
zona de la Tarraconensis oriental fos una de les primeres en caure sota
el domi-
ni visigot1.
Aquests es van preocupar, principalment, d'afermar el seu domini
a la zona de l'actual Catalunya i a la vall del riu Ebre, així com de dominar
les
* Aquest estudi
s'enquadra en la línia d'investigació del Grup de Recerques en Antiguitat
Tardana (GRAT), Grup de Recerca de Qualitat de la Generalitat de Catalunya,
n. 1999SGR-00006, i ha
estat realitzat gràcies a la concessió del projecte d'investigació PB97-0891, subvencionat
per la
D.G.E.S.
1
Aquest control seria el resultat de la doble actuació del comes Gothorum
Gauterit a la zona
entre Pamplona i Saragossa (Chronica Gallica a. DXI, 651, ed. Th.
Mommsen, a: Monumenta
59
Annals de l'Institut d'Estudis Gironins. Vol. XLII 2001 Girona - MMI
I Congrés d'Història de Girona, DOS MIL ANYS D'HISTORIA
CARLES
BUENACASA PÉREZ I JORDINA SALES CARBONELL
dues grans vies estratègiques que, des de
Bordeus i l'Ebre, conduïen cap a l'in-
terior i al sud de la península2.
Aquesta
"expansió hispànica" va continuar més enllà del 4843, data de
la mort d'Euric a Arles, i es va intensificar a partir de l'any 507, quan els
visi-
gots, derrotats pels francs de Clodoveu a la batalla de Vouillé, van haver de
passar massivament a l'altra banda dels Pirineus4. La derrota va tenir unes
implicacions enormes per les possessions visigodes a la Gallia, atès
que, a
partir d'aquest moment -i fins a l'ocupació dels àrabs- els dominis visigòtics
septentrionals més enllà dels Pirineus es limitarien a una estreta franja
costa-
nera que anava una mica més a l'est de Nimes -però que en cap cas no arri-
bava a Arlés- i que no penetrava a l'interior més enllà de Carcassona5.
Clodoveu va ocupar seguidament Bordeus i Tolosa, on es
va apropiar d'una
part important del tresor reial; el seu fill, Teodoric, va prendre possessió de
l'Auvèrnia. Al
mateix temps, el rei dels burgundis, Gundobad, va penetrar a la
Provença, on va derrotar a Gesalèic, bastard d'Alaric II, i va conquerir
Narbona.
Mentre, Teodoric -el rei ostrogot d'Itàlia i avi del fill d'Alaric, Amalaric-
es
Germaniae
Historica. Auctores antiquiores [= MGH aa] 9, Berlín, 1961,
pàg. 664: Gauterit comes
Gothorum Hispanias per Pampilonem Caesaraugustam et uicinas urbes obtinuit)
i de Heldefred i el dux
Vicenç a la costa (Chronica Gallica a. DXI, 652, ibid., pàg. 665:
Heldefredus quoque cum Vincentio
Hispaniarum duce obsessa Terracona maritimas urbes obtinuit). Podríem
pensar que el control de la
ciutat de Girona es produiria en aquest moment com a resultat d'aquesta
actuació marítima. La relació
d'Isidor és molt més breu (vegeu n. 2). En relació a Vicenç, vegeu: GARCIA
MORENO, L.A.,
Vincentius dux provinciae Tarraconensis. Algunos problemas de la organización
militar del Bajo
Imperio en Hispania, "Hispania Antiqva", VII, 1977, pàg. 79-89.
2
La revolta de la noblesa de la Tarraconensis en època d'Euric que relata
Isidor, ens estaria
indicant la voluntat dels visigots de dur a terme un assentament estable en
aquesta zona: Tarraconensis
etiam prouinciae nobilitatem, quae ei repugnauerat, exercitus iruptione euertit
(ISIDORVS, Historia
Gothorum, 34, ed. C. Rodríguez Alonso, Las Historias de los godos,
vándalos y suevos de Isidoro de
Sevilla. Estudio, edición crítica y traducción, Lleó, 1975, pàg. 226, lín.
11-14).
3
En el cas concret de la Tarraconensis, la resposta dels hispanoromans va
presentar resistèn-
cia en algunes ocasions. Les conegudes són les protagonitzades per Burdunellus
i per Pere. Pere se
subleva a Tortosa però els gots sufoquen el seu intent immediatament: Dertosa
a Gotthis ingressa est.
Petrus tyrannus interfectus est et caput eius Caesaraugustam deportatum est (MAXIMVS
CAESA-
RAVGVSTANVS, Chronicorum reliquiae, a. 506, ed. Th.
Mommsen, a: MGH aa 11, Berlín, 1899, pàg.
222).
4
Un testimoni arqueològic d'aquest fet es troba a la torèutica: RIPOLL, G., Las
relaciones
entre la Península Ibérica y la Septimania entre los siglos V y VIII, según los
hallazgos arqueológicos,
L'Europe héritière de l'Espagne wisigothique (París, 14-16 maig 1990), Madrid,
1992, pàg. 285-301.
Realment és tan sols aquest tipus de material arqueològic
l'únic element que ens permet testimoniar la
presència visigoda al sud-est de França: JAMES, E., Les problemes
archéologiques du sud-ouest wisi-
gothique et franc, Gallo-romains, wisigoths et francs en Aquitaine,
Septimanie et Espagne (Toulouse,
1985), Rouen, 1991, pàg. 149-153.
5 En relació
als límits de l'expansió hispànica visigoda iniciada per Euric en temps de la
derro-
ta de Vouillé: GARCIA MORENO, L.A., Historia de España visigoda, Madrid,
1989, pàg. 74.
60
IMPORTÀNCIA
GEOPOLÍTICA D'UNA CIUTAT EN ÈPOCA VISIGODA: GIRONA DESPRÉS DE VOUILLÉ
trobava lligat de peus i mans per
poder intervenir a causa de l'atac d'una flota
bizantina en aliança amb els francs i per por d'una possible invasió dels bur-
gundis per mitjà dels passos alpins. Quan, l'any 508, ja es va poder enviar els
efectius ostrogots, la seva intervenció va ser decisiva en l'afermament del
poder got a la Septimània, única relíquia de les fins feia poc ben extenses
pos-
sessions gal¨les dels visigots6. El general Ibbas va
recuperar Marsella,
Narbona i Carcassona, i va poder aixecar el setge d'Arlés.
GIRONA: CENTRE DE PODER POLÍTIC
La
ciutat durant el període de dominació ostrogoda (507-549)7
En un
primer moment, la pèrdua de l'Aquitània no va ser assimilada
per l'aristocràcia goda, la qual va continuar vivint amb la esperança de
recupe-
rar els dominis al nord del Pirineus, com a mínim, fins al regnat de Leovigild
(ca. 569-586), responsable d'allò que en L.A. García Moreno ha denominat
com
«nuevo reino visigodo español con capital en la central Toledo»8. En aquests
pràcticament setanta anys la història política de la Hispania visigoda
és molt
obscura i confusa, atesa l'escassetat i fragmentarietat de les informacions que
trobem a les fonts que es refereixen a aquest període. A nosaltres ens interes-
sen molt especialment els anys que van entre el 507 i el 549, perquè es corres-
ponen amb el període durant el qual el regne visigot va estar en mans de reis
de l'estirp ostrogoda: Teodoric (507-526)9, Amalaric (526-531)10, Teudis
6 Les causes
de la derrota dels visigots han estat minuciosament examinades per: GARCIA
MORENO, Historia de España visigoda..., citat pàg. 83-84.
7
Per una visió general de la Girona tardoantiga: AMICH, N.M. i NOLLA, J.M., Girona
goda
i sarraïna, 476-785, Girona, 1992.
8
GARCIA MORENO, Historia de España visigoda..., citat pàg. 86.
9
Teòricament, Teodoric fou el tutor d'Amalaric, però la seva condició de rei efectiu
dels terri-
toris visigots hispans queda de manifest en el Laterculus regum Visigothorum,
la llista oficial redactada
al segle VII: Laterculus regum Visigothorum, 17-18, ed. Th. Mommsen, a: MGH
aa 13, Berlín, 1961,
pàg. 465. En relació a la seva actuació política com a sobirà dels visigots:
GARCIA IGLESIAS, L., El
intermedio ostrogodo en Hispania (507-549 d. C.), "Hispania
Antiqva", V, 1975, pàg. 94-97; BURNS,
Th.S., A History of the Ostrogoths, Bloomington, 1984, pàg. 98-99;
GARCIA MORENO, Historia de
España visigoda..., citat pàg. 88-93.
10
Realment, Amalaric no era ostrogot. Era fill del difunt rei visigot Alaric II i
d'una filla de
l'ostrogot Teodoric. Ara bé, una bona part del seu regnat -entre el 507 i el
526- va restar sota la
tutela del seu avi i el grau d'ostrogotització de la seva formació es posa en
de manifest en l'elecció
del seu nom, vinculat estretament a la banda materna de la seva família. En
relació als principals fets
del seu regnat: GARCIA IGLESIAS, El intermedio ostrogodo..., citat pàg.
98; BURNS, A History of
the Ostrogoths..., citat pàg. 99-100; GARCIA MORENO, Historia de España
visigoda..., citat pàg.
93-95.
61
CARLES
BUENACASA PÉREZ I JORDINA SALES CARBONELL
(531-548) i
Teudiscle (548-549)11.
Aquest fet va implicar que es donés una
gran prioritat al manteniment de la connexió terrestre i marítima entre els dos
regnes "germans". Això es va aconseguir majoritàriament, mitjançant
els terri-
toris del nord peninsular. I, dins d'aquest àmbit geogràfic, la ciutat de
Girona
hauria tingut una importància cabdal en el manteniment de la comunicació
entre la Península Ibèrica i la Septimània12. Durant
tota l'Antiguitat -i bona
part dels temps posteriors- els Pirineus van ser un
mer punt de referència
geogràfica, però mai una frontera cultural, i l'esperit dominant entre les
regions a banda i banda d'aquestes muntanyes va ser més aviat el d'una fra-
ternitat i comunitat d'identitat.
A més, el control de la zona de
la nord de la península va ser una de les
exigències polítiques del moment, perfectament interpretades per l'ostrogot
Teodoric13. No només es prioritzava la
comunicació entre els dos regnes de
la família goda, sinó que, a més, es cercava enfortir les zones frontereres amb
els merovingis per estar sempre disposats a poder dur a terme la recuperació
dels territoris gals perduts després de Vouillé. En el pensament del monarca
ostrogot, la possessió de la Septimania era concebuda com una mena de
pont
entre les dues parts d'un regne entès de manera unitària, encara que geogrà-
ficament dividit. Els ostrogots podrien haver pres com a model la divisió
territorial que havia adoptat l'Imperi romà per mirar d'assegurar la seva sub-
sistència i que li havia permès funcionar durant més d'un segle d'aquesta
manera.
11 Teudis va
ser nomenat per Teodoric cap superior de l'exèrcit got hispà i tutor
d'Amalaric.
Teudiscle, general del seu predecessor, estava emparentat amb el llinatge dels
Amals. Per L.A. García
Moreno, l'ascens al poder d'aquests dos personatges significa una ruptura de la
tendència a mantenir el
tron de manera hereditària entre els membres del clan del Balts, i seria el
resultat de l'assentament dels
seniores gothorum a les noves seus territorials del regne. La política
d'aquests dos reis de l'estirp ostro-
goda ha estat objecte d'estudi a: ABADAL i DE VINYALS, R. d', Dels visigots
als catalans, I,
Barcelona, 1968, pàg. 49-54; GARCIA IGLESIAS, El intermedio ostrogodo...,
citat pàg. 97-103;
BURNS, A History of the Ostrogoths..., citat pàg. 100 i 131; GARCIA
MORENO, Historia de España
visigoda..., citat pàg. 95-100.
12
El grau de vinculació entre els territoris visigots nord-peninsulars i
sud-gàl¨lics queda evi-
denciat quan el bastard Gesalèic, en perill de perdre el poder a favor del
legítim Amalaric, es retira a
Barcelona per poder enfortir la seva posició, pactant amb els poders visigots
de la zona, i acaba assas-
sinant el representant del partit rival de la ciutat. També és cap a Barcelona
on es dirigeix Amalaric des-
prés de ser derrotat pel monarca franc Txildebert l'any 531 a les immediacions
de Narbona.
13
L'interès d'aquest monarca per mantenir la unitat geogràfica i política entre
els dos regnes
gots s'hauria pogut plasmar en cas de no produir-se la mort prematura del seu
gendre Eutaric, del lli-
natge dels Amals, el 522/523. En relació a aquests plans: GARCIA MORENO, Historia
de España visi-
goda..., citat pàg. 89.
62
IMPORTÀNCIA
GEOPOLÍTICA D'UNA CIUTAT EN ÈPOCA VISIGODA: GIRONA DESPRÉS DE VOUILLÉ
Rellevància
militar i política
Un cop
es va produir la desaparició del darrer dels reis ostrogots his-
pans, la política dels reis visigots va confirmar l'abandonament de les
esperan-
ces d'una "reconquesta" dels territoris septentrionals. Com a
resultat, els esta-
distes visigots es van centrar en la consolidació d'un regne plenament hispànic
en el que les ciutats del nord-est peninsular haurien perdut importància dins
les
prioritats geopolítiques que implicava aquest somni de recuperació14. En aquest
procés va ser decisiva la desaparició del regne vàndal l'any 534, que va deixar
les portes obertes perquè les tropes imperials bizantines fessin la seva aparició
en territori hispà. Aquest fet va desencadenar la diversificació dels fronts
mili-
tars dels visigots i va acabar obligant-los a abandonar les seves ambicions en
territori gal per concentrar-se en una defensa més ferma davant del perill més
imminent dels bizantins que, durant els primers anys de les seves campanyes,
van posar en greu perill la integritat territorial d'aquest regne15.
Al Sud
dels Pirineus l'assentament més important seria el de Barcelona,
si hem de fer cas del fet que el bisbe arrià més proper a aquest territori
fronte-
rer és el d'aquesta ciutat16.
Aquest és un altre argument a favor de l'existència
d'un procés d'emigració cap al sud del Pirineus i podem imaginar que una part
dels emigrants podria haver-se quedat pel camí i preferiren ubicacions més
14 Una vegada
desaparegut Teodoric, Amalaric va escollir Narbona com a la seva capital, la
qual cosa reflecteix que aquesta zona del nord peninsular és la que concentrava
l'atenció dels gover-
nants visigots. Si bé Teudis va retirar la capitalitat a aquesta ciutat i, en
un primer moment, la va trans-
ferir a Barcelona, a mesura que les preocupacions meridionals atreien més
l'atenció del monarca, les
sedes regiae del seu regnat -Sevilla i Toledo- es van ubicar vers el sud.
En temps de Teudiscle aques-
ta mateixa conjuntura va consolidar l'elecció de capitals més al sud, en aquest
cas, Sevilla. De totes
maneres l'amenaça permanent que suposaven els francs va desencadenar situacions
bèl¨liques com les
conegudes per mitjà de Joan de Bíclar: IOHANES BICLARENSIS, Chronicon, a.
585, 4, ed. J.
Campos, Juan de Bíclaro, obispo de Gerona. Su vida y su obra, Madrid,
1960, pàg. 93, lín. 255-263; a.
587, 6, ibid.; pàg. 95, lín. 294-296; a. 589, 2, ibid.;
pàg. 97, lín. 316-330.
15
És precisament durant el regnat de Teudis que els bizantins van obtenir certs
èxits militars i
van recuperar algunes places a la Mauretania Tingitana, com ara Ceuta.
16
Concilium Toletanum III (589), ed. F. Rodríguez, La Colección Canónica
Hispana, V:
Concilios hispanos: segunda parte, Madrid, 1984, pàg., 141, lín. 23. A
més, aquest emplaçament devia
ser tan vital pels visigots que, si hem de fer cas de la Chronica Gallica a.
DXI, 690-691 (ed. Th.
Mommsen, a: MGH aa 9, Berlín, 1961, pàg. 665) al mateix temps que es
produeix la victòria dels francs
a Vouillé, els seus aliats burgundis prenien Barcelona, de la qual cosa caldria
desprendre que l'ofensiva
franca devia de tenir ambicions ultrapirenaiques, un fet sobre el qual no ens
informa Isidor. Pel que fa
a l'elecció de Barcelona com a residència reial: RIPOLL, G., Sedes regiae en
la Hispania de la anti-
güedad tardía, Sedes regiae (ann. 400-800) (editat per G. Ripoll i J. Mª.
Gurt), Barcelona, 2000, pàg.
375-382. La forta implantació visigoda en aquesta ciutat es veu també en el fet
que Joan de Bíclar sigui
reclòs en ella per ordre de Leovigild: ISIDORVS, De uiris illustribus,
31, ed. C. Codoñer Merino, El
De viris illustribus de Isidoro de Sevilla. Estudio y edición crítica,
Salamanca, 1964, pàg. 152, lín. 7-8:
exilio trusus, Barcinona relagatus.
63
CARLES
BUENACASA PÉREZ I JORDINA SALES CARBONELL
frontereres, com la de Girona, ciutat
clau per controlar la comunicació entre
les seus règies de Narbona i Barcelona17. Molts dels aristòcrates
visigots amb
interessos en la recuperació dels territoris recentment perduts no es mantin-
drien gaire lluny d'ells, en l'espera de com se succeïen els nous esdeveni-
ments. I, lògicament, les ciutats frontereres, com ara Girona, serien els refu-
gis escollits per aquests durant el que ells devien considerar un exili momen-
tani18.
L'assentament
d'aquests grups nobiliaris conferia una importància geo-
política a la ciutat de residència, atès que aquests seniores gothorum
eren els
caps d'un grup clientelar amb una clara i especial funcionalitat militar. I
atès
que els llocs d'assentament escollits en la majoria dels casos van ser les ciu-
tats, aquests acostumaven a ocupar els llocs de govern19. Podem posar en rela-
ció a aquesta militarització el fet que a Girona, de manera intermitent, s'en-
cunyi moneda d'or visigoda20.
Hi emeten moneda els reis Viteric (603-609),
Sisenand (631-636), Khíntila (636-639), Khindasvint/Recesvint (cap a mitjans
segle VII), Egica (687-702), Vítiza (c. 698-710) i Akhila II (c.
710-714)21, però
17 Girona era
de pas obligat seguint una de les dues rutes d'accés cap a l'interior de la
Tarraconensis oriental i estava ubicada en un punt geogràfic clau per
controlar la Via Augusta, que pas-
sava per l'interior de la ciutat, per l'actual carrer de la Força. Sobre
l'emplaçament de la ciutat i la seva
posició a la xarxa viària de la zona, vegeu: ROUCHE, M., L'Aquitaine des
wisigoths aux arabes (418-
781). Naissance d'une région, París, 1979, pàg. 252; NOLLA, J.M., Gerunda: dels
orígens a la fi del
món antic, "Fonaments", VII, 1988, pàg. 69-108. L'altre
opció era seguir la franja costanera, encara que
Girona només estava a 30 km del mar i era un emplaçament fàcilment accessible
remuntant el riu Ter.
Vegeu l'exemple de Gregori de Tours que testimonia l'arribada regular de
vaixells mercants hispans a
Marsella: GREGORIVS TVRONENSIS, Historiarum libri, 9, 22, ed. Br. Krusch i W. Levison, a:
Monumenta Germaniae Historica. Scriptores rerum Merowingicarum [= MGH
srm] 1/1, Hannover,
1937-1951, pàg. 442, lín. 11-12.
18
Vegeu n. 26. Tot i que les fonts literàries palesen que les principals
destinacions d'aquesta
aristocràcia fugitiva van ser Arlés i les ciutats de la Septimània,
principalment, Carcassona i Narbona
-ABADAL i DE VINYALS, Dels visigots..., citat pàg. 52-,
la documentació que estudiem sembla apor-
tar prou indicis d'un establiment visigot al territori de Girona. Una
evidència d'aquest assentament la
podem trobar en el llistat episcopal de Girona, el qual conté noms de gent
d'estirp goda des del darrer
terç del segle VII, la qual cosa indica la implantació a la ciutat d'una
noblesa goda que podria ser ante-
rior a aquesta data, només que, un cop s'ha produït la catolització dels gots
al III Concili de Toledo, aca-
para el càrrec episcopal, com succeeix a d'altres indrets de la Hispania
visigoda. Amb anterioritat a
aquesta cronologia només coneixem el cas de Joan de Bíclar, un got nascut a Scallabis,
a la Lusitania.
19 gothis
in ciuitate positis (CASSIODORVS, Variarum, 5, 39, ed. A.J. Fidh, a:
Corpus
Christianorum. Series Latina [= CC] 96, Turnhout, 1973,
pàg. 215, lín. 91).
20
MAROT I SALSAS, T., La moneda, Del romà al romànic. Història, art i
cultura de la
Tarraconense mediterrània entre els segles iv i x, Barcelona, 1999, pàg. 335.
21
Del total de monedes visigodes trobades que procedeixen de les seques
catalanes, és de des-
tacar que Girona ocupi el segon lloc per darrere de Tarragona i bastant per
davant de Barcelona (MILES,
G.C., The Coinage of the Visigoths of Spain: Leovigild to Achila II,
Nova York, 1952, pàg. 83-84;
AMICH et al., Girona goda..., citat pàg. 54-55).
64
IMPORTÀNCIA
GEOPOLÍTICA D'UNA CIUTAT EN ÈPOCA VISIGODA: GIRONA DESPRÉS DE VOUILLÉ
res ens fa descartar que
s'hagués encunyat amb anterioritat22. És acceptat
unànimement que l'existència d'una seca en una ciutat d'època visigoda és
indici més que suficient de la importància militar conferida a la plaça i de
l'a-
cantonament de tropes al seu territori. Un altre indici del control territorial
exercit pels visigots a la Tarraconensis el constitueix el fracàs
absolut de l'ex-
pedició franca del 541. Aquests no van trobar suport entre les poblacions del
nord-est peninsular, molt probablement, perquè en els 40 anys transcorreguts
després de la batalla de Vouillé, les aristocràcies visigodes i hispanoromanes
havien tingut temps suficient per assimilar-se o arribar a una mínima entesa
que els permetés controlar el territori23.
Al
mateix temps, la presència de la seca pot indicar la seva inte-
gració en un circuit comercial, tal volta d'abast provincial, si tenim en comp-
te la seva ubicació a mig camí entre Barcelona i la Septimània. És més difícil
apuntar la seva participació en un circuit de caràcter més ampli. D'aquesta
manera, considerem que pot ampliar-se també a Girona la funció econòmica
que s'atribueix a les emissions de Barcelona i Roses24.
No és casual doncs que sigui a Girona on es deposi Esteve del seu
càrrec de praefectus Hispaniarum. Aquest fet es produeix en una reunió
governativa que se celebra en aquesta ciutat25. L'elecció del lloc és prova
22 A Girona
s'ha trobat un tremís que tant podria ser de Justí I (518-527) com de Justinià
(527-
565): BARRAL I ALTET, X., La circulation des monnaies suèves et
visigothiques, Múnic, 1976, pàg.
171, n. 15. La moneda emesa pels visigots amb anterioritat a Leovigild és còpia
dels models utilitzats
per les emissions imperials de Roma, Ràvena i Arlés: KING, C.E., Roman,
local, and barbarian coi-
nages in fifth-century Gaul, Fifth Century Gaul: a crisis of identity?,
Cambridge, 1992, pàg. 185-192.
23
En aquest moment el binomi franc/catòlic i visigot/arrià, que tan bé li havia
funcionat a
Clodoveu per atreure's l'episcopat gal, va demostrar ésser ja completament
inoperant i caduc. Gairebé
uns dos-cents cinquanta anys després, Carlemany es tornarà a aprofitar, en unes
circumstàncies favora-
bles, del fet diferencial ètnic i religiós per entrar triomfalment a la ciutat
de Girona.
24
Al respecte és significativa la no presència de ceràmica d'importació dins els
segles vi-vii,
quan aquestes es troben perfectament documentades al Puig Rom, Sant Martí
d'Empúries, la Ciutadella
de Roses i Torroella de Montgrí: JARREGA DOMINGUEZ, R., Las cerámicas de
importación en el
nordeste de la Tarraconense durante los siglos VI y VII dC.: Aproximación
general, V Reunió
d'Arqueologia Cristiana Hispànica (Cartagena, 1998), Barcelona, 2000, pàg.
472-474. Els estudis de X.
Barral i Altet semblen indicar que la circulació de la moneda emesa a Girona és
eminentment local,
encara que es documenta una esporàdica circulació de gran recorregut: BARRAL, La
circulation..., citat
pàg. 159. Al nostre entendre aquest fet és l'indici més evident de l'ús
comercial que se'n donaria a una
part de les emissions.
25
His diebus Stephanus Hispaniarum praefectus efficitur qui tertio anno
praefecturae suae in
ciuitate Gerundensi in concilio discintus est (MAXIMVS CAESARAVGVSTANVS, Chronicorum
reli-
quiae, a. 529, ed. Th. Mommsen, citat pàg. 223). En relació a aquest
fet trans-
cendent per a la història de Girona: AMICH I RAURICH, N.M., El concilium
de Gerunda de l'any 531,
segons el testimoni de les Chronicorum Caesaraugustanorum reliquiae,
"Annals de l'Institut d'Estudis
Gironins" [= "AIEG"], XXXIX, 1998, pàg. 73-85.
65
CARLES
BUENACASA PÉREZ I JORDINA SALES CARBONELL
manifesta del paper polític exercit i
pressuposa que es disposava d'una infra-
estructura adient per poder assumir, a l'interior de la ciutat, una assemblea
de
tanta transcendència i a la vegada ser capaç d'hostatjar els soldats que servien
d'escorta als funcionaris i homes d'estat que hi van intervenir.
Protagonisme
religiós de Girona: els concilis
Són
pocs i poc explícits els testimonis que permeten documentar el bis-
bat gironí abans del 516. Aquest fet queda agreujat per la inexistència, en
l'es-
tat actual de la investigació, d'epígrafs cristians tardoantics26. El primer bisbe
conegut de Girona, un innominat que apareix a la decretal d'Innocenci I (401-
417) dirigida al bisbe Hilari27, de segur no devia ser el
primer si tenim en
compte la menció de Prudenci28 referent a la sòlida
implantació del culte mar-
tirial a finals de segle IV -devoció, sens dubte, sota control episcopal.
Hem
d'esperar fins el 516 per disposar d'un nom amb el qual ini-
ciar l'episcopologi gironí: Frontinià, que signa en quart lloc les actes del
conci-
li de Tarragona29.
Frontinià és també conegut per organitzar un concili a la seva
ciutat l'any 51730,
al qual assistiren sis bisbes que també havien fet acte de
presència a la reunió de Tarragona l'any anterior. A partir de la distribució
geogràfica dels bisbats representats, podem determinar que es tracta de dos
con-
cilis amb pretensions eminentment provincials, tot i que la majoria de seus
s'u-
biquen a la meitat nord-oriental de Catalunya31. Considerats des d'un punt
de
vista de continguts, i atesa la seva inusual proximitat en el temps, ambdós
con-
26
Efectivament, aquest fet s'evidencia si hom revisa la compilació més recent i
exhaustiva de:
FABRE, G.; MAYER, M.; RODA, I., Inscriptions romaines de Catalogne, III:
Gérone, París, 1991, pàg.
23-31.
27
INNOCENTIVS I, Epistula 3, 5, ed. P. Coustant, a: Patrologia Latina
[= PL] 20, París, 1845,
col. 489-490. En relació a aquesta carta, vegeu: VILELLA MASANA, J., La
correspondencia entre los
obispos hispanos y el papado durante el siglo V, Cristianesimo e specifità
regionali nel Mediterraneo
latino (sec. iv-vi). XXII Incontro di studiosi dell'antichità cristiana (Roma,
6-8 maig 1993), Roma, 1994,
pàg. 463-465; IDEM, Els concilis eclesiàstics de la Tarraconensis durant
el segle V, "AIEG", XXXVII,
1996-1997, pàg. 1042-1044. La majoria de reculls de les llistes episcopals de
Girona obvien mencionar
aquest bisbe anònim i acostumen a començar per Frontinià. En aquest sentit,
vegeu el recull sistemàtic
de: GAMS, P.B., Series episcoporum ecclesiae catholicae, Graz, 1957,
pàg. 32.
28
PRVDENTIVS, Peristefanon, 4, 29-30, ed. J. Bergman, a: Corpus
scriptorum ecclesiasti-
corum Latinorum [= CSEL] 61, Wien-Leipzig, 1926, pàg. 327.
29
Concilium Tarraconense (516), ed. G. Martínez i F. Rodríguez, La
Colección Canónica
Hispana, IV: Concilios galos. Concilios hispanos: primera parte,
Madrid, 1984, pàg. 280, lín. 145-146.
Això no vol dir que la data de la seva ordenació no fos alguns anys anterior.
30
Concilium Gerundense (517), ed. Martínez et al., La Colección....,
IV, citat pàg. 290, lín. 93.
31
Barcelona, Vic, Terrassa i Empúries, a les quals cal afegir Tarragona i la
sorprenent menció
d'Oronci a qui la subscripció del concili del 516 li atribueix la seu d'Eliberris,
identificada per la tradi-
ció historiogràfica amb Granada (Concilium Tarraconense (516), ed.
Martínez et al., La Colección....,
66
IMPORTÀNCIA
GEOPOLÍTICA D'UNA CIUTAT EN ÈPOCA VISIGODA: GIRONA DESPRÉS DE VOUILLÉ
cilis poden haver estat concebuts,
en origen, com a complementaris entre si, atès
que al concili de Tarragona hi predomina una intencionalitat administrativa i
d'organització interna, mentre que al de Girona la majoria dels cànons tracten
qüestions litúrgiques i morals, i tots dos pretenen adoptar per a Hispania
els esta-
tuts canònics dels concilis gals -sobretot Agde (506) i Orleans (511). La
inclu-
sió del concili de Girona a la Col¨lecció Canònica Hispana seria un indici més
de la seva significació en la història religiosa de la Hispania
visigoda, fins al
punt que algunes de les temàtiques tractades es reprenen en concilis
posteriors.
La vitalitat
d'aquesta seu -evidenciada per la seva implicació directa en
els assumptes que se succeïen a la part més oriental de la Tarraconensis-
es
posa de manifest quan observem que als altres dos concilis catalans i al III de
Toledo, la subscripció de la seu gironina hi és present32.
LA CIUTAT CRISTIANA
El
culte a Fèlix
Girona
i Fèlix formen un binomi indissoluble des dels mateixos inicis
del procés cristianitzador d'aquesta ciutat. Ja Prudenci, en el pas del segle
IV
IV,
citat pàg. 280, lín. 149). La presència d'un bisbe bètic en aquests concilis
ens resulta força estran-
ya; per això, considerem que tal volta s'ha produït un error en la
identificació de la seva seu episcopal.
Al nostre entendre, o bé s'està fent referència al nom antic de la ciutat
d'Elna, que era Eliberi, amb les
variants d'Iliberi o Iliberris -tot i que no estem en condicions
d'explicar perquè es recorreria a aquest
arcaisme-; o bé s'està mencionant -mitjançant una forma força corrompuda- el
topònim d'un castrum
de la Narbonensis molt proper als Pirineus i que apareix en alguns dels
manuscrits del llistat de bisbats
hispanoseptimans del segle VII -Prouinciale Visigothorum seu nomina
Hispaniarum sedium, ed. Fr.
Glorie, CC 175, Turnhout, 1965, pàg. 425, lín. 24-, amb el nom de Caucaliberri
-amb la variant de
Caucoliberi-, l'actual Collioure, ja que sabem que al segle VII, si no
abans, alguns d'aquests castra
tenien un bisbe propi. Aquest aglutinament geogràfic podria respondre a una
major concentració d'as-
sentaments visigots en aquesta part de la Tarraconensis, que obligaria
l'església catòlica local a legis-
lar el que és canònic. Agraïm al Prof. Josep Vilella, de la Universitat de
Barcelona i director del volum
corresponent a Hispania de la Prosopografía cristiana del Bajo
Imperio, que ens hagi facilitat la fitxa
prosopogràfica corresponent a aquest bisbe, en la qual ell posa en relleu el
fet que Oronci no figuri a la
llista de bisbes granadins proporcionada pel còdex Emilianense -cf.
Escorial, ms.d.I.1., fol. 360v (=
Madrid, BN, ms. 1376, fol. 280r. -fol. 278r. ant.-; Toledo, Arch. Cap., ms.
27-26, fol. 256v.). Per altra
banda, també és significatiu que no es mencioni el bisbat de Lleida, de manera
explícita, a les subs-
cripcions dels concilis catalans de la primera meitat del segle VI, i que
haguem d'esperar fins a la cele-
bració del primer concili de Barcelona ubicat tradicionalment l'any 540. Tal
volta, s'hauria de conside-
rar la indicació de L.A. García Moreno que la Península de mitjans segle VI era
un conjunt de nuclis
regionals entorn de centres urbans de rellevància: GARCIA MORENO, L.A., Problemática
de la
Iglesia hispana durante la supremacía ostrogoda (507-549), Hispania
Christiana. Estudios en honor del
Prof. Dr. José Orlandis Rovira en su septuagésimo aniversario, Pamplona, 1988,
pàg. 150.
32
Concilium Barcinonense I (a. 540?), ed. F. Arévalo, PL 84,
París, 1862, col. 607; Concilium
Ilerdense (546), ed. Martínez et al., La Colección...., IV,
citat pàg. 311, lín.186-187; Concilium
Toletanum III (589), ibid., pàg. 146, lín. 79.
67
CARLES
BUENACASA PÉREZ I JORDINA SALES CARBONELL
al v, testimonia la sòlida
implantació del seu culte martirial, fet que ens per-
met pensar en un punt àlgid d'un procés iniciat força temps abans33. Segons la
nostra interpretació, el fragment del Peristephanon al¨lusiu a Girona34 seria
prou explícit per assegurar amb un altíssim grau de probabilitat l'existència
d'un edifici martirial en aquest moment tant arcaic, que acolliria el cos del
sant35.
Fora de
la ciutat el culte ja estava força estès els segles vi i vii36. La difu-
sió més important es va realitzar vers el nord. A Narbona constatem
l'existència
d'aquest culte centrat en una església en la qual, segons les fonts de l'època,
s'hi
produïen molts miracles37; i, en època de Gregori de Tours, els màrtirs que més
s'identifiquen amb Hispania són Vicenç i Fèlix38. A
Hispania documentem la
construcció de dues esglésies sota la seva advocació: una a Còrdova39 -d'atri-
33
Unica explicació que justifica la presència d'un conjunt de sarcòfags cristians
d'exquisida
factura, amb una cronologia del primer quart del segle IV. Respecte aquests
sarcòfags, vegeu: BOEH-
DEN, Chr., "Antike Sarkophage im Dienste mittelalterlicher
Heiligenverehrung: San Felix in Gerona",
XII Internationalen Kongresses für Christliche Archäologie (Bonn,
1991), I, Münster, 1995, pàg. 572-
577; AMICH i RAURICH, N.M., Els sarcòfags romans i paleocristians de
Sant Feliu de Girona,
Ajuntament de Girona i Institut d'Estudis Gironins, Girona, 2000.
34
PRVDENTIVS, Peristephanon, 4, 29-30, ed. J. Bergman, citat pàg. 327: parua
Felicis
decus exhibebit / artubus sanctis [Felicis] locuples Gerunda, que
nosaltres proposem traduir com: "la
pobre Girona, que exhibeix la glòria de Fèlix, [és] enriquida amb els
membres sants [de Fèlix]". Amb
aquesta interpretació filològica creiem ajudar a resoldre els dubtes i reserves
que s'havien plantejat
sobre aquesta primitiva arquitectura cristiana gironina en el text de Prudenci
(vegeu l'estat de la qües-
tió a AMICH et al., Girona goda..., citat pàg. 56).
35
En la nostra opinió, no podem interpretar que a Girona hi hagués una gran
quantitat d'es-
glésies consagrades amb relíquies de diversos sants, com defensen els qui fan
una interpretació literal
d'aquesta cita, com ara: BRUNSO, M., San Félix el Gerundense,
"AIEG", XIX, 1968, pàg. 250. Pel que
fa a la inscripció mencionant uns suposats màrtirs gironins anomenats Romà i
Tomàs, alguns estu-
diosos la dataven dels segles vi-vii, però sembla més probable que es tracti
d'un epígraf dels segles ix-
xii (VIVES, J., Inscripciones cristianas de la España romana y visigoda
[= ICERV], Barcelona, 1969,
pàg. 111, n. 329).
36
La relació de Girona amb la Septimània s'observa perfectament en el mapa
proporcionat per
M. Rouche, que recull les poblacions on avui hi ha constància que Fèlix va
rebre culte en algun moment
de la història (ROUCHE, L'Aquitaine..., citat pàg. 311, 643-644 (nota
417).
37
GREGORIVS TVRONENSIS, De gloria martyrum, 91, ed. Br. Krusch, a: MGH
srm 1/2,
Berlín, 1885, pàg. 99, lín. 9-31.
38
En aquest sentit, és molt eloqüent el conegut passatge del fals monjo que passa
per Tours,
vanagloriant-se de posseir relíquies d'ambdós màrtirs: aiebat enim se de
Hispaniis aduentare ac reli-
quias beatissimorum martyrum Vincenti leuitae Felicis martyris exhibere
(GREGORIVS TVRONEN-
SIS, Historiarum libri, 9, 6, ed. Br. Krusch i W. Levison, a: MGH srm 1/1, Hannover, 1937-1951,
pàg.
418, lín. 5-7).
39 Passio
Zoili, 7, ed. A. Fábrega Grau, Pasionario Hispánico, II,
Madrid-Barcelona, 1960,
pàg. 381, lín. 8-9 [= P. Riesco Chueca, Pasionario Hispánico (Introducción,
edición crítica y traduc-
ción), Sevilla, 1995, pàg. 249, lín. 7-8]: ad hanc basilicam paruolam,
que in nomine sancti Felicis
martyris antiquitus fuerat fabrefacta. Si bé P. Castillo -qui, en el mapa
que assenyala la distribució del
culte del màrtir gironí, indica erròniament que aquesta església es trobava a
la ciutat de Sevilla- con-
sidera que estava dedicada al màrtir gironí (CASTILLO MALDONADO, P., Los
mártires hispanorro-
68
IMPORTÀNCIA
GEOPOLÍTICA D'UNA CIUTAT EN ÈPOCA VISIGODA: GIRONA DESPRÉS DE VOUILLÉ
bució molt dubtosa- i una al
Bierzo40; a més d'una gran quantitat
de deposi-
cions de relíquies en les que apareix mencionat Fèlix41. Per últim, també tenim
constància del seu culte als calendaris litúrgics visigots42 i al Martyrologium
manos
y su culto en la Hispania de la antigüedad tardía, Granada,
1999, pàg. 520), podríem pensar que
es tracta del màrtir homònim hispalense (GARCIA RODRIGUEZ, C., El culto de
los santos en la
España romana y visigoda, Madrid, 1966, pàg. 305). Cal recordar que aquest
màrtir apareix citat amb
el càrrec de diaca al calendari de Carmona (ICERV, pàg. 113, n. 333b),
datable a finals del segle VI o
principis del VII, i que es tractaria d'un text que no és contemporani dels
fets sinó que hauria estat redac-
tat entre mitjans del segle VIII i principis del segle IX (DE GAIFFIER, B., L'inventio
et translatio de S.
Zoïle de Cordoue, "Analecta Bollandiana", LVI, 1938, pàg.
361-369, pàg. 368), encara que el Fèlix
gironí era perfectament conegut per la literatura mossàrab (EVLOGIVS, Memoriale
sanctorum, 1, 24,
ed. J. Gil, Corpus scriptorum muzarabicorum, II, Madrid, 1973, pàg. 389,
lín. 1-9). El culte a Fèlix tin-
dria una gran antiguitat en aquesta ciutat; i, fins i tot, hom pot suposar que
hauria caigut en una certa
decadència. Aquesta seria, al nostre entendre, la raó subjacent per què el
bisbe local portés a terme la
seva substitució a favor d'un nou culte martirial que, a més, estava més
arrelat en el si de la comunitat
i que podia servir millor al fi de la identificació entre els cristians
cordovesos i el seu patronus caeles-
tis. Segons L.A. García Moreno es tractaria d'una maniobra política per
enfortir la posició d'aquest a la
ciutat davant el partit d'Isidor de Sevilla, agrupat entorn del màrtir Aciscle:
GARCIA MORENO, L.A.,
Élites e Iglesias hispanas en la transición del Imperio romano al Reino
visigodo, La conversión de
Roma. Cristianismo y paganismo, Madrid, 1990, pàg. 223-258, pàg. 252; IDEM, La
Andalucía de San
Isidoro, Actas del II Congreso de Historia de Andalucía (Còrdova, 1991),
Còrdova, 1994, pàg. 572-573.
40
VALERIVS BERGIDENSIS, Replicatio sermonum a prima conuersione, 3, ed. R.
Fernández Pousa, San Valerio (Nuño Valerio). Obras, Madrid, 1942, pàg.
178, lín. 16-17 i pàg. 179, lín.
2 i 19.
41
Guadix (ICERV, pàg. 103, n. 307b; del 652), que és l'única que el
menciona explícitament.
També comptem amb altres testimonis que únicament proporcionen el nom de Fèlix
i que tradicional-
ment han estat atribuïts al màrtir gironí: al monestir privat de Tutanés
(EVGENIVS TOLETANVS,
Carmen (10) 12 , ed. F. Vollmer, a: MGH aa 14, Berlín, 1961, pàg.
242, incipit i lín. 6 i 8) i in uillula
Cabensi (FELIX TOLETANVS, De uirorum illustrium scriptis, 16, PL
96, París, 1862, 446A), a la
regió de Toledo; a Visònia, al Bierzo (Vita Fructuosi, 6, 8, ed. R.
Fernández Pousa, San Valerio..., citat
pàg. 70, lín. 16-18: inter Bergidensis territorii et Gallaeciae prouinciae
confinibus aedificauit monas-
terium Visuniense) i a Xàtiva (SELGAS, F., San Félix de Játiva y las
iglesias valencianas del siglo XIII,
Madrid, 1903). Més dubtoses serien les mencions de Fèlix -probablement el de
Sevilla- a Medina
Sidonia (ICERV, pàg. 101, n. 304; del 630), Vejer de la Miel (ICERV,
pàg. 102, n. 305; del 644) i
Salpensa (ICERV, pàg. 102, n. 306; del 648), totes elles fetes pel bisbe
Pimeni de Medina Sidònia. Sobre
la difusió del culte a Fèlix: NOLLA, J.M, Girona romana. De la fundació a la
fi del món antic, Girona,
1987, pàg. 78; AMICH et al., Girona goda..., citat pàg. 58-59.
Hem de fer notar que, als calendaris d'è-
poca visigoda, el Fèlix de Girona apareix molt més sovint que el de Sevilla:
VIVES, J., Santoral visi-
godo en calendarios e inscripciones, "Analecta Sacra
Tarraconensia", XIV, 1941, pàg. 54, n. 182 i pàg.
55, n. 201.
42 On també
s'ubica a l'1 d'agost: FÉROTIN, M., Le Liber Ordinum en usage dans
l'église
wisigothique et mozarabe d'Espagne du cinquième au onzième siècle, París,
1904, pàg. 472-473;
IDEM, Le Liber Mozarabicus Sacramentorum, París, 1912, pàg. l. Sobre els
calendaris hispans (visi-
gots i mossàrabs): LECLERCQ, H., Kalendaria, Dictionnaire d'archéologie
chrétienne et de liturgie,
VIII/1, París, 1928, col. 640-642; GARCIA RODRIGUEZ, El culto de los santos...,
citat pàg. 89-94;
VIVES, Santoral visigodo..., citat pàg. 31-58. Pel que fa al culte
específic de Fèlix comptem amb
l'acurat estudi de: AMICH I RAURICH, N.M., El culte a Sant Feliu de
Girona en els llibres litúrgics
hispànics d'època visigòtica (segles VI-VII), "AIEG", XXXIV, 1994,
pàg. 304-319, on queda docu-
mentat cronològicament el procés mitjançant el qual aquest culte es dota dels
escrits litúrgics necessa-
ris pel seu manteniment i potenciació. Vegeu també: GARCIA RODRIGUEZ, El
culto de los san-
tos..., citat pàg. 304-312; BRUNSO, San Félix..., citat pàg.
254-268.
69
CARLES
BUENACASA PÉREZ I JORDINA SALES CARBONELL
Hieronymianum43.
D'aquesta
manera, quan Nonnit44
accedeix a l'episcopat gironí, el culte
estava tant desenvolupat que fins i tot la basílica martirial de Fèlix havia
estat
beneficiària d'una donació reial45. Tot i això, aquest bisbe va
procedir a teixir
una identificació artificiosa entre Girona i el seu màrtir, amb una clara
inten-
cionalitat: la dispersió de les relíquies de Fèlix, en una fase tan avançada
d'a-
quest culte, feia necessari que Girona reivindiqués i reafirmés la capitalitat
del
culte. En aquest sentit és molt significatiu el passatge final de la passio:
el
diaca que suposadament escriu el text vol endur-se el cos del sant, però aquest
desapareix de forma misteriosa i reapareix miraculosament en un sepulcre que
ell mateix s'ha preparat46.
Aquest paràgraf resulta fonamental, al nostre enten-
dre, per evidenciar la manifesta voluntat de monopolització episcopal vers el
màrtir gironí47.
De fet, perquè un culte martirial tingués prou incidència, es
feia necessària la confluència de dos elements claus: una passio -que en
el
cas de Girona s'hauria d'entendre com el zenit de l'evolució natural d'aques-
ta veneració martirial- i un locus48 -en aquest cas, evidentment,
el marty-
rium de Fèlix.
L'evolució
ideologicoreligiosa de la devoció martirial a la ciutat
de Girona, desemboca, al segle VII, en un fet poc habitual a la resta de la
penín-
43 In
Hispaniis, Gerunda ciuitate, natalis sancti Felicis martyris (Martyrologium
Hieronymianum, kalendis Augustis, ed. D. Vallarsi i Sc. Maffaei, PL 30, París, 1846, col. 469B); cf.
Martyrologium Adonense, kalendis Augustis, ed. P. Solleri, PL
123, París, 1852, col. 313, on la infor-
mació que es proporciona denota un profund coneixement de les dades
biogràfiques del sant que només
pot explicar-se si el redactor havia llegit el text de la passio.
44
En relació amb aquest bisbe, vegeu: GARCIA MORENO, L.A., Prosopografía del
reino
visigodo de Toledo, Salamanca, 1974, pàg. 214-215; AMICH I RAURICH, N.M., Algunes
informacions
sobre el bisbe de Girona Nonnitus (621-635). Els testimonis literaris i històrics d'Ildefons de Toledo
i
Brauli de Saragossa, "AIEG", XL, 1999, pàg.
67-83.
45
[...] et coronam illam auream, quam diuae memoriae Reccaredus princeps ad
corpus bea-
tissimi Felicis obtulerat (IVLIANVS TOLETANVS, Historia Wambae regis
Gothorum Toletani expe-
ditione, 26, ed. W. Levison, a: CC 115, Turnhout, 1976, pàg. 240, lín.
677-679). Al¨ludim al conegu-
díssim episodi de la corona votiva regalada per Recared (586-601) y robada per
Pau durant la seva revol-
ta (673).
46
Passio Felicis Geundensis, 21-22, ed. Fábrega, Pasionario..., II,
citat pàg. 327-328, lín. 6-
10 [=Riesco, Pasionario..., citat pàg. 178-180, lín. 6-12]. A partir de
l'estudi de G. Roura, s'ha volgut
aprofundir en la idea -força difosa en la historiografia- que fou Nonnit
l'autor de la passio de Fèlix:
ROURA I GÜIBAS, G., El sermó en honor de Sant Feliu de Girona,
"AIEG", XXXIV, 1994, pàg. 295-
299.
47
Per reforçar aquesta estreta vinculació, disposem del testimoni d'Ildefons,
segons el qual
Nonnit visitava freqüentment el sepulcre del màrtir: adhaerens instanter
obsequiis sepulchri sancti
Felicis martyris (ILDEFONSVS TOLETANVS, De uiris illustribus, 9, ed.
C. Codoñer Merino, El De
viris illustribus de Ildefonso de Toledo. Estudio y edición crítica,
Salamanca, 1972, pàg. 130, lín. 4-5).
48
CASTILLO, Los mártires hispanorromanos..., citat pàg. 31.
70
IMPORTÀNCIA
GEOPOLÍTICA D'UNA CIUTAT EN ÈPOCA VISIGODA: GIRONA DESPRÉS DE VOUILLÉ
sula: el bisbe que més havia
potenciat la veneració del màrtir local, acaba
adquirint el tret fonamental que defineix l'home sant, això és, la capacitat
d'o-
brar miracles49.
L'hagiotopografia de la ciutat
A Hispania,
la primera menció referent a la generalització d'edificis de
culte cristià, ja sia en nuclis de població o en àmbits rurals, es troba en el
I
Concili de Toledo (400)50.
Tenint en compte la vitalitat del cristianisme a
Girona, res s'oposa a intuir una mínima infraestructura arquitectònica que
garantís el culte en aquesta ciutat, que queda explicitada en els testimonis
que
exposem a continuació.
El martyrium
de Fèlix, com s'acaba de veure, constitueix el nucli físic
a partir del qual es difon el cristianisme a Girona. Aquesta difusió, a la
vega-
da, es reflecteix en l'aparició de tota una sèrie d'edificis de caràcter
cristià que,
un cop arribats al segle VI, semblen haver impregnat tota la ciutat i el seu terri-
torium. Aquest primerenc edifici martirial, que cal ubicar amb tota
probabili-
tat en l'actual emplaçament de l'església gòtica de Sant Feliu51, extramurs de
la ciutat però gairebé adossada a la muralla, amb el temps es podia haver vist
integrat dins de l'arquitectura d'un monestir. Aquesta suposició està feta sobre
la base que Nonnit, successor de Joan de Bíclar, fou abat d'un monestir inno-
minat -tal volta aquest- i a més, com ja s'ha vist abans, visitava amb assi-
duïtat la tomba de Fèlix52.
El santuari actuaria com a centre receptor destacat
de les donacions dels fidels, i arribaria a atreure, fins i tot, la
benevolència
reial53.
Pel que
fa a la identificació del complex cultual de Fèlix amb la cate-
dral antiga, es fa difícil, ara per ara, realitzar cap afirmació segura al
respec-
te54. El més lògic seria pensar
que la seu episcopal estigués intramurs, con-
49 In
sepulchro quiescens fertur salutationis operari uirtutes (ILDEFONSVS
TOLETANVS,
De uiris illustribus, 9, ed. Codoñer, El De viris..., citat pàg.
130, lín. 7-8).
50 Si intra ciuitatem fuerit uel in loco in quo ecclesia est aut
castelli aut uicus aut uillae
(Concilium Toletanum I (400), càn. 5, ed. Martínez et al., La
Colección...., IV, citat pàg. 330, lín. 90-
91).
51
Segons assenyala la presència d'una sèrie de sarcòfags paleocristians -vegeu
nota 33- i
segons ja va proposar P. de Palol en el seu dia: PALOL, P. de, Arqueología
Cristiana de la España
Romana (siglos IV al VI), Madrid-Valladolid, 1967, pàg. 36.
52
Vegeu n. 47.
53
Vegeu n. 45.
54
Tot i que N.M. Amich i J.M. Nolla proposen que la seu episcopal s'ubicaria en
l'actual
emplaçament de Sant Fèlix: AMICH et al., Girona goda..., citat
pàg. 48-49.
71
CARLES
BUENACASA PÉREZ I JORDINA SALES CARBONELL
cretament al subsòl de la catedral
actual55, i més si es té en compte la
seva ubi-
cació, en un posició topogràfica preeminent i amb restes identificades, fins
ara, de l'església romànica, preromànica i d'un probable temple romà en el seu
subsòl56.
També
dins les muralles de la ciutat es coneix la necròpolis de la
Caserna d'Alemanys. Es tracta d'una necròpolis parcialment excavada, amb
una cronologia dels segles v/vi i ix/x57. La seva situació intramurs
de la ciutat
antiga, al nostre entendre, no fa altra cosa que assenyalar la presència d'un
temple cristià tot i que, fins al moment, no se'n tingui cap constància arque-
ològica58. Al marge de no disposar de
l'absoluta seguretat que ni en aquest cas
55 Aquesta
tesi, que nosaltres encara creiem possible, sembla haver estat descartada
definiti-
vament per l'equip que va realitzar el projecte Progress, que creu que
sota la catedral actual va haver-
hi un temple romà pagà que no es va convertir en església cristiana fins la
primera meitat del segle IX:
«el procés de reconversió de temple pagà a cristià hauria tingut lloc a Girona
entre el 813 i 842» (FREI-
XAS, P. et al., La Catedral de Girona. Redescobrir la seu
romànica. Els resultats de la recerca del pro-
jecte Progress, Girona, 2000, pàg. 21). Creiem que, amb aquesta afirmació
no queda resolta la funcio-
nalitat que aquest espai hauria tingut al llarg del l'Antiguitat Tardana, que
no podria ser altra que la d'es-
glésia. De fet, existeixen força casos documentats on l'espai sagrat des
d'època romana es cristianitza i
arriba fins als nostres dies, sense cap interval, com a església: GARCIA
MORENO, L.A., La cristiani-
zación de la topografía de las ciudades de la Península Ibérica durante la
Antigüedad Tardía, "Archivo
Español de Arqueología", CXXXV-CXXXVIII, 1977-1978, pàg. 315-316;
BUENACASA PÉREZ, C.,
La decadencia y cristianización de los templos paganos a lo largo de la
Antigüedad Tardía (313-423),
"Polis", 9, 1997, pàg. 25-50.
56
FREIXAS, P. et al., La Catedral..., citat pàg. 17, 21, 65-71,
92-110.
57
AMICH et al., Girona goda..., citat pàg. 51. El fenomen dels
enterraments intramurs de les
ciutats tardanes sembla produir-se a partir dels segles v-vii: MENEGHINI, R.;
SANTANGELI, R.,
"Sepolture intramuranee e paesaggio urbano a Roma tra v e vii
secolo", La storia economica di Roma
nell'alto Medioevo alla luce dei recenti scavi archeologici,
Firenze, 1993, pàg. 89-111. Resulten
també
molt interessants els treballs: CANTINO WATAGHIN, G.-LAMBERT, Ch, Sepolture
e città. L'Italia
settentrionale tra IV e VIII secolo, Sepolture tra iv e viii secolo
(editat per G.P. Brogiolo i G. Cantino
Wataghin), Màntua, 1998, pàg. 89-114. En el
mateix volum: STAFFA, A.R., Sepolture urbane in Abruzzo
(secc. VI-VII), ibid., pàg. 161-178. A la Tarraconense
oriental (actual territori de Catalunya), es docu-
menten casos a Barcelona, Tarragona, Mataró, Badalona, Roses i Sant Martí
d'Empúries: SALES CAR-
BONELL, J., Necrópolis tardoantiguas en el área catalana: Estado de la
cuestión, III Encuentro
Internacional Hispania en la Antigüedad Tardía. Santos, obispos y reliquias,
Alcalá de Henares, 1998
(en premsa).
58
Aquesta tesi l'hem defensat a: SALES CARBONELL, Necrópolis tardoantiguas...,
citat;
EADEM, Edilícia cristiana a la Tarraconensis oriental durant
l'Antiguitat Tardana, Memòria de lli-
cenciatura inèdita, Barcelona, 1998, pàg. 82. Recentment, NOLLA, J.M.; SUREDA,
M., El món fune-
rari antic, tardoantic i altomedieval a la ciutat de Girona. Un estat de la
qüestió, "AIEG", XL, 1999,
pàg. 13-66, especialment pàg. 53. Aquesta forma de ritual funerari cristià
entra en directa contradicció
amb les lleis romanes, molt sensibilitzades pel que fa a la prohibició
d'enterrar intramurs. Així, la Llei
de les XII taules, d'època republicana, prohibeix enterrar dins del recinte
urbà: hominem mortuum ...
in
urbe ne sepelito neue urito (Leges XII tabularum, X, 1, ed. A. Ruiz
Castellanos, Ley de las Doce Tablas,
Madrid, 1992, pàg. 90). També, la llei colonial d'Vrsus prohibeix i
sanciona aquesta pràctica: ne quis
intra fines oppidi colon(iae)ue, qua aratro /
circumductum erit, hominem mortuom / inferto neue ibi
humato neue urito neue homi / nis mortui monimentum aedificato (CIL,
II, supplementum, ed. E.
72
IMPORTÀNCIA
GEOPOLÍTICA D'UNA CIUTAT EN ÈPOCA VISIGODA: GIRONA DESPRÉS DE VOUILLÉ
ni en l'anterior
estiguem davant de temples cristians, el balanç fet sobre el
conjunt de les ciutats antigues, tant a occident com a orient, assenyala que la
presència del cristianisme "dins" de la ciutat es converteix en un
fet impres-
cindible i coherent per una nova classe de patroni -els bisbes- que han
d'implantar els seus símbols de poder al llarg i ample del territori,
començant pel mateix nucli urbà, per petit que aquest sigui, com és el cas de
Girona.
Ja
extramurs de la ciutat, d'una paret del claustre del segle XI del
monestir de Sant Martí Sacosta, situat al sud de la ciutat antiga, prové un
fragment de decoració escultòrica datat al segle VII que formaria part d'un
cancell59. Es creu que aquest element
correspondria a una antiga església,
avui totalment desapareguda, situada al mateix emplaçament de l'actual
Sant Martí Sacosta60.
També fora muralles s'ha de mencionar la necròpo-
lis de Santa Susanna del Mercadal, associable tal volta a un edifici cristià
antic del qual tan sols se'n hauria conservat part d'un dels possibles pavi-
ments61.
Pel que
fa al monestir fundat per Joan de Bíclar62 a finals del segle VI63,
la seva ubicació continua essent motiu de controvèrsia. Les
propostes oscil¨len
des de Béjar64 fins a
la mateixa Girona o els seus entorns més immediats65.
Potser aquesta
última proposta sigui la més prudent, donat l'estat de la qüestió
i tenint en compte que Nonnit habitava en el que segurament seria el monestir
episcopal de la ciutat.
Per
últim, és important considerar l'existència de basíliques i monestirs
propis en el territorium gironí, que es documenten implícitament -com
succe-
Hübner,
Berlín, 1982, pàg. 855, n. 5439, LXXII-LXXIII). Finalment, l'emperador d'Orient
Lleó (457-
474) és el primer que permet enterrar a l'interior de la ciutat de
Constantinoble -PRIEUR, J., La mort
dans l'antiquité romaine, La Guerche-de-Bretagne 1986, pàg. 51-, però es
desconeix l'abast i influèn-
cia que aquesta disposició imperial hauria tingut a la part occidental de
l'imperi i, més concretament, a
Hispania.
59
PALOL, P. de, Escultura de época hispano-visigoda en Gerona,
"Analecta Sacra
Tarraconensia", XXIII, 1950, pàg. 5.
60
IDEM, Escultura..., citat pàg. 5; AMICH et al., Girona goda...,
citat pàg. 69.
61
NOLLA et al., El món funerari..., citat pàg. 49-50.
62
Segons informa Isidor: qui postea condidit monasterium quod nunc Biclara
dicitur, ubi con-
gregata monachorum societate (ISIDORVS, De uiris illustribus, 31,
ed. Codoñer, El De viris..., citat
pàg. 152, lín. 10-11).
63
GARCIA MORENO, Prosopografía..., citat pàg. 213-214.
64
IDEM, Prosopografía..., citat pàg. 215, nota 7.
65
AMICH et al., Girona goda..., citat pàg. 41. M. Coll i Alentorn
-"La historiografia catala-
na en el període preliminar", Spania. Estudis d'Antiguitat Tardana
oferts en homenatge al professor
Pere de Palol i Salellas, Barcelona, 1996, pàg. 70- el situava a la comarca
de la Selva.
73
CARLES
BUENACASA PÉREZ I JORDINA SALES CARBONELL
eix a la resta de la Tarraconensis
oriental- a partir del cànon tercer del conci-
li de Lleida66.
Tot
aquest elenc dispers d'arquitectura cristiana a Girona i el seu terri-
tori -que acompliria amb escreix els requisits de qualsevol de les florents
ciu-
tats episcopals meridionals d'Hispania descrites per F. Salvador67-, és el
reflex no només de la importància que aquesta adquireix com a ciutat, sinó
també de l'acció d'un evergetisme urbà conceptualment transformat respecte
al d'època clàssica.
***
En general,
a Hispània, la distribució geogràfica dels cultes martirials
sembla tenir correspondència amb els centres de poder del moment. En aquest
cas és molt significatiu que el culte a Fèlix tingui més difusió que el de
Cugat,
màrtir local de Barcelona.
La
importància a tots nivells que la ciutat sembla assolir durant el deci-
siu segle VI explicaria la preeminència i consideració de què és objecte ja en
ple segle VII, quan Brauli de Saragossa, en una epístola on es tracten
qüestions
litúrgiques, cita Isidor (és a dir, Sevilla), Toledo i Girona com a punts de
referència68.
Això no vol dir, però, que el paper jugat per Girona en el marc de
66 Si autem
ex laicis quisquam a se factam basilicam consecrari desiderat, nequaquam sub
monasterii specie, ubi congregatio non colligitur uel regula ab episcopo non
constituitur, eam a dioce-
sana lege audeat segregare (Concilium Ilerdense (546), ed. Martínez et
al., La Colección...., IV, citat
pàg. 300-301, lín. 60-63).
67
SALVADOR VENTURA, F., La función religiosa de las ciudades meridionales en
la
Hispania Tardoantigua, "Florentia Iliberritana", VII, 1996, pàg.
333-341.
68
Consulis enim utrum sexta feria Pasce per lectiones singulas Amen
respondi debeat uel
consueto modo decantari Gloria, quod neque aput nos fit, neque ubicumque
fieri uidimus, nec aput pres-
tantissime memorie domnum meum Isidorum, denique nec Toleto quidem uel Gerunda
(BRAVLIVS
CAESARAVGVSTANVS, Epistula 14, ed. L. Riesco, Epistolario de San
Braulio. Introducción, edición
crítica y traducción, Sevilla, 1975, pàg. 92, lín. 15-18). Brauli és
preguntat en un passatge d'aquesta
carta sobre si divendres de Pasqua s'ha de respondre Amen a cada lectura
d'un passatge de les
Escriptures i si s'ha de cantar el Gloria. Brauli contesta que no ho ha
vist enlloc, ni a Toledo ni a Girona.
Podríem pensar que Brauli en algun moment de la seva vida va residir a Girona,
doncs els pocs indicis
amb què comptem permeten sospitar que la família d'aquest bisbe no tenia el seu
origen a Saragossa.
Les breus indicacions proporcionades per Ildefons de Toledo permeten
d'interpretar que la relació de
Brauli amb Saragossa s'inicia en el moment en què aquest s'instal¨la a la
ciutat per succeir, en l'epis-
copat, al seu germà Joan: Braulio, frater Iohannis in Caesaraugusta
decedentis adeptus est locum
(ILDEFONSVS TOLETANVS, De uiris illustribus, 11, ed. Codoñer, El De
viris..., citat pàg. 130, lín.
1-2). Aquest origen ja va ser postulat per A. Lambert -La famille de Saint
Braulio et l'expansion de la
règle de Jean de Biclar, "Revista J. Zurita", I, 1933, pàg.
65-80-, qui postula una infància gironina per
Brauli, amb la qual estem en desacord. En contra, i a favor d'un origen a la
vora de San Millán de la
Cogolla, es mostra V. Valcárcel -Sobre el origen geográfico de la familia de
Braulio, obispo de
Zaragoza, Mnemosynum C. Codoñer a discipulis oblatum, Salamanca,
1991, pàg. 333-340-, qui jus-
tifica el coneixement del ritus gironí a partir d'una suposada peregrinació
que, a nosaltres, ens resulta
insuficient per justificar l'adquisició d'un coneixement litúrgic tan precís.
Al nostre entendre, un viatge
74
IMPORTÀNCIA
GEOPOLÍTICA D'UNA CIUTAT EN ÈPOCA VISIGODA: GIRONA DESPRÉS DE VOUILLÉ
la Tarraconensis
oriental sigui comparable al d'aquestes seus metropolitanes,
sinó que senzillament el prestigi personal assolit per Nonnit com a prelat i
escriptor i els vincles d'amistat amb altres personatges rellevants de l'època,
com Brauli de Saragossa69,
ajudaren a promocionar la imatge d'aquesta ciutat
com a centre de veneració martirial, més enllà dels límits de la Tarraconensis.
Encara a finals del segle IX, quan Usuard redacta el seu martyrologium
hi inclou la commemoració de Fèlix, segurament, com a conseqüència directa
del seu viatge per Hispania, on constataria in situ la vitalitat
del culte, el qual
continuava tenint gran transcendència tant a l'exterior com a l'interior de la
Península70,
ja que, també del segle IX són els vestigis de la passio que trobem
a l'obra d'Eulogi de Còrdova71.
d'aquestes característiques suposaria una
estada massa curta com per a deixar un record tan indeleble en
la seva memòria. Tal volta, seria més lògic considerar que Brauli va restar en
aquesta ciutat durant un
període força més llarg, com podria ser el relacionat amb una etapa de la seva
formació religiosa. De
manera succinta, podríem indicar una sèrie d'aspectes que ens permetrien
sospitar aquesta vinculació
entre Brauli i el monestir episcopal de Girona (vegeu n. 52): l'amarg lament de
Brauli en relació a la
mort de Nonnit, l'enorme respecte que aquest li mereix -evidenciat per
l'expressió dominus mei
(vegeu n. 69)-, la coneixença de primera ma de la litúrgia gironina i el fet
que Brauli arribi a Saragossa
per succeir son germà.
69
Id est reuerende memorie domni mei Nunniti episcopi exitus mici existit
exitiosus (BRAV-
LIVS CAESARAVGVSTANVS, Epistula 18, ed. L. Riesco, Epistolario...,
citat pàg. 100-101, lín. 15-
16). Aquesta mena de respecte és el mateix que Brauli expressa en relació a
Isidor de Sevilla: domnum
meum Isidorum (BRAVLIVS CAESARAVGVSTANVS, Epistula
14, ed. L. Riesco, Epistolario..., citat
pàg. 92, lín. 18).
70
Usuard viatja per Hispania buscant cossos dels sants més importants,
tasca per a la qual
demana consell a Sunifred de Barcelona. Quan, anys més
tard, l'any 875, rep l'encàrrec de Carles el
Calb de redactar un martirologi, Usuard menciona alguns dels màrtirs hispans,
entre ells Fèlix, segura-
ment, aquells que Sunifred li havia recomanat. A més, tant a l'anada com a la
tornada, Usuard passa per
Girona: GAIFFIER, B. de, Les notices hispaniques dans le martyrologue
d'Usuard, "Analecta
Bollandiana", XLV, 1937, pàg. 268-283. Cf.: in Hispaniis
ciuitate Gerunda, natalis sancti Felicis, quem
iussit iudex Dacianus, post illata tormentorum genera, ungulis detrahi, ac
deinde usque ad ossa lania-
ri, et tamdiu uulnera uulneribus instaurari, usque dum inuictum Christo
spiritum reddidit
(Martyrologium Vsuardi, ed. J.B. Solleri, PL 124, París, 1852,
col. 319-320).
71
Vegeu n. 39.
75