|
|
|
|
P.
MAYMÓ, «La legislació constantiniana respecte a l'episcopalis audientia»,
Pyrenae 30 (1999), pp. 191-203. |
LA LEGISLACIÓ CONSTANTINIANA
RESPECTE A L'EPISCOPALIS AVDIENTIA*
PERE MAYMÓ I CAPDEVILA
GRAT (Grup de Recerques en Antiguitat Tardana)
Universitat de Barcelona
RESUM
Dues disposicions de Constantí -el Codex
Theodosianus I, 27, 1 (318) i la Constitutio Sirmondina I (333)-
constitueixen la prime-
ra sanció legal del poder jurídic dels bisbes en afers externs a la religió. Al
voltant d'elles creix una nova institució eclesiàstica, l'episco-
palis audientia, la qual, recollint els preceptes cristians tradicionals,
aplica el dret imperial en la resolució de causes de naturalesa civil. La
controvertida veracitat de les lleis constantinianes i la varietat
d'interpretacions que susciten depassen l'àmbit d'allò estrictament jurídic
per endinsar-se en la canviant societat romana del segle IV.
PARAULES
CLAU
Episcopalis Audientia, Període Constantinià
(Segle IV), Relacions Església-Estat, Permeabilitat Institucional
ABSTRACT
Two Constantine's dispositions -Codex Theodosianus
I, 27, 1 (318) and Constitutio Sirmondina I (333)- constitutes the first
legal
sanction of bishops' juridic power concerning affairs foreign to religion.
Around these laws a new ecclesiastical institution arises,
the episcopalis audientia which, following traditional Christian
precepts, applies imperial laws to resolve causes on civil matter. The discus
sed veracity of the Constantinian constitutions and the variety of
interpretations given exceeds the strict juridic field to deepen into the
changing Roman society of the fourth century.
KEY WORDS
Episcopalis Audientia, Constantinian Period
(Fourth Century), Church-State Relations, Institutional Permeability
Amb Constantí s'inicia el
procés que du a la
inserció de l'Església dins les estructures de poder
de la societat romana en un període de temps relati-
vament curt. Si aquest procés comença, lògicament,
amb l'acceptació de la institució, la legalització del
que fins aleshores era un collegium illicitum, ben
aviat les decisions del monarca evidencien l'afa-
voriment -fins i tot excessiu- de la nova religió en
detriment dels cultes tradicionals. Ja al principi del
regnat constantinià, les mesures preses en favor de
l'Església la situen en una posició de privilegi que
possibilita el seu encimbellament. La generositat de
Constantí i la tolerància decretada per l'edicte de
Galeri i per l'anomenat edicte de Milà motiven el
pas a una situació totalment oposada a l'existent
que, per força, ha de reflectir la legislació.
Pel que fa al tema i període que ens ocupa,
comptem amb dos documents jurídics de discutida
autenticitat1
que constitueixen l'eix rector dels estu-
*
Aquest estudi ha estat realitzat gràcies als projectes i
grup d'investigació PB94-0242, PB97-0891 i 1997S/SGR-357,
subvencionats per la D.G.I.C.Y.T. i la C.I.R.I.T. respectiva-
ment, i a la concessió d'una beca predoctoral de Formació
d'Investigadors (FI/95-1137) atorgada per la Generalitat de Ca-
talunya.
1 L'autenticitat històrica de la C. Sirm.
I ha estat posada en
dubte des de -i, sobretot, a partir de- la crítica realitzada per Go-
defroy el segle XVIII: Godefroy 1748: 339-353, seguit per
d'altres amb diferent convicció: De Francisci 1915-1918: 47 i 53;
Mochi Onory 1933: 58-61; Ferrari dalle Spade 1956: 225-229;
191
dis sobre l'episcopalis audientia en època
romana:
el Codex Theodosianus I, 27, 1 i la Constitutio Sir-
mondina I, rescripte imperial al prefecte del pretori
d'Orient. Ambdós textos, tot i els dubtes interpreta-
tius, suposen la primera -i definitiva, si considerem
la pervivència de l'òrgan eclesiàstic- sanció de la
capacitat jurídica religiosa, limitada, això sí, a la fi-
gura episcopal.
Amb referència a la llei del Codex, cal mencio-
nar dos elements, un de formal i un altre de contin-
gut, que han aixecat controvèrsies científiques a
l'hora d'autentificar la constitució. La datació con-
solar que hi apareix inclou només el nom del segon
dels magistrats -Crispo Caes(are)-
havent estat es-
borrat l'altre del document. Per tal com Crisp exercí
el consolat en el 318 i el 3212 i fou en el primer que
ocupà el lloc de segon cònsol i que, en aquest mateix
any, compartí càrrec amb Licini -que hauria patit
una comprensible damnatio-, podem afirmar que la
constitució fou emesa el 318 de l'era. A més, tenim
l'errònia localització geogràfica de l'emanació del
C. Th. I, 27, 1, ubicada a una Constantinoble encara
inexistent i probable fruit del posterior contrast amb
la C. Sirm. I, com apunta Gaudemet3. D'altra banda,
diversos investigadors creuen -o al menys no des-
creuen- en la falsedat del text basant-se en els molts
buits interpretatius que presenta, buits que deriven
del caràcter genèric de la llei4 i, especialment, de
l'equívoc tractament que fa del tipus de recurs, tema
desenvolupat més endavant.
En un altre sentit, sobre la C. Sirm. I -com so-
bre tota la resta de constitucions recollides per Sir-
mond en el segle XVII- ha planat el fantasma de la
interpolació si no el de la falsedat5, l'argument prin-
cipal de la qual es basa en l'excés de privilegis amb
què Constantí afavorí el tribunal eclesiàstic6. Això és
intel·ligible si notem que la C. Sirm., tot i tenir vali-
desa jurídica, no és pròpiament un text jurídic, on el
llenguatge segueix uns paràmetres precisos i evita
qualsevol familiaritat, sinó un rescripte en què
l'emperador explica planerament l'essència del con-
tingut d'una llei ja existent a un funcionari públic per
a la seva correcta aplicació. Aquesta interpretació de
la primera de les Sirmondines justifica per ella ma-
teixa el caire de l'escrit i no ofereix més motius de
dubte dels que puguin donar les coordenades tempo-
ral i geogràfica o la forma literària emprada, de les
quals no existeixen raons de pes per afirmar-ne la
falsedat. Així mateix, el fet que la C. Sirm. Desenvo-
lupi in extenso el transmès pel C. Th. amb clares i
constants referències a una llei anterior a la lletra a
Ablabi -doncs, quin sentit tindria la petició del pre-
fecte del pretori, d'altra manera?- ens condueix a
l'única font jurídica conservada en referència a
l'episcopalis audientia en època constantiniana i en
ratifica l'autenticitat, si bé hom no pot excloure in-
terpolacions posteriors7.
Kaser
1966: 528-530; Crifò 1992: 400-403 i 406-408, on, se-
guint Kaser, afirma que la no inclusió de la C. Sirm. I en el Codi
Teodosià és prova suficient per demostrar la seva inexistència
o ràpida abolició. Hom pensa també en fortes interpolacions -bàsi-
cament en el tema de la unilateralitat del recurs- en la Sirmondi-
na i, en menor mesura, en el C. Th. I, 27, 1: Selb 1967: 180-185;
Cuena Boy 1985: 48-52. Malgrat constituir aquests dubtes un
lloc comú per als estudiosos, ambdós textos han estat objecte
d'estudi i base de la investigació sobre l'episcopalis audientia en
època romana. Vegeu les notes 4 i 5 d'aquest treball.
2 PLRE I, Fasti consulares, 1043.
3 La hipòtesi de la confusió geogràfica ja
apareix en un
treball primerenc de l'autor on recorda que Bizanci no es
transformà en Constantinoble fins el 324 -Gaudemet 1947:
34, seguint Vismara 1937: 14-, s'inclina per la data del 318 i
conclou l'autenticitat de la constitutio. Més endavant, el juris-
ta francès, reprenent l'argument d'aquest article, en manté la
historicitat si bé accepta la possibilitat d'interpolacions, nota-
blement de la clàusula ita tamen ... enuntiet: Gaudemet 1958:
230-232. Actualment,
hom accepta de manera unànime aquesta
darrera conclusió.
4 Potser explicable a partir de la tendència
reduccionista
dels compiladors del Codi Teodosià, els quals efectuen un co-
llage de les constitucions a conservar i propicien interpreta-
cions ben diverses. En aquest cas, penso que la llei no
es veu alterada en essència malgrat les contradiccions: Archi
1976: 25-33 i 162-163; De Giovanni 1983-1984: 392ss; Id
1991: 9-25; Cimma 1989: 62 i n. 126. Vegeu n. 26.
5 Es podria dir que la historiografia actual
ha desestimat la
possible falsedat de la Sirmondina: Martroye 1910: 48ss; Ama-
nieu 1933: 864; Vismara 1937: 23-25; Id 1987: 53; Id. 1995:
48-49; Steinwenter 1950: 916; Noethlichs 1973: 44; De Martino
1975: 491-493; Waldstein 1976: 543. Remeto a la lúcida crítica
de Cimma a les objeccions de Godefroy a la validesa de la Sir-
mondina: Cimma 1989: 40-55 i 59.
6 Refrendat per la generositat de Constantí en
d'altres afers
referents a l'Església com les exempcions dels munera curialia
-C. Th. XVI, 2, 1 (319)-, dels munera sordida -C. Th. XVI,
2, 10
(320? 346?)- o dels tributs fundiaris de les propietats eclesiàsti-
ques -C. Th. XI, 1, 1 (315)-, concessions aquestes últimes aboli-
des ja per Constanci -C. Th. XVI, 2, 14, 4 (358); C. Th. XVI, 2,
15
(360)-. Esmentar també la manumissió d'esclaus -C. Th. IV,
7, 1 (321) i C. Iust. I, 13, 1 (316)- o certes potestats testamentàries
-C. Th. XVI, 2, 4 (321)- que augmentaven la nòmina dels privile-
gis eclesiàstics. En aquest sentit: Declareuil 1935: 50-51; Gaude-
met 1947: 27ss; Id 1958: 176-177 i 230-232; Biondi 1952:
361-370; Ferrari dalle Spade 1956: 170; Fabbrini 1963: 71-76;
Ganghoffer 1963: 91-94; Bove 1964: 886 i 891-894; Dupont
1967: 729-752; Murga 1965: 372-392; Id. 1968: 218-221; Meslin
1969: 50-53; Joannou 1972: 30-31; De Martino 1975: 492; Lepe-
lley 1979: 280; De Giovanni 1991: 44-49 i 61.
7 O, fins i tot, com opinen alguns investigadors, l'e-
xistència d'una tercera llei no conservada que, tanmateix, hauria
tingut la mateixa significació que C. Th. I, 27, 1: Selb 1967: 91;
Cuena Boy 1985: 49. En contra, Waldstein 1976: 544; Vismara
1995: 50.
192
Un cop sospesada la seva veracitat, reproduïm
a continuació el primer dels dos textos, la constitu-
ció del 318, que ens proporciona la novella interpre-
tació secular del judici del bisbe:
C.
Th.
I, 27, 1 (Imp. Constantinus A.): Iudex
pro sua sollicitudine obseruare debebit, ut, si ad
episcopale iudicium prouocetur, silentium accom-
modetur et, si quis ad legem Christianam negotium
transferre uoluerit et illud iudicium obseruare, au-
diatur, etiamsi negotium apud iudicem sit inchoa-
tum, et pro sanctis habeatur, quidquid ab his fuerit
iudicatum; ita tamen, ne usurpetur in eo, ut unus ex
litigantibus pergat ad supra dictum auditorium et
arbitrium suum enuntiet. Iudex enim praesentis
causae integre habere debet arbitrium, ut omnibus
accepto latis pronuntiet. Data VIII kal. Iulias
Constantinopoli (...) A. et Crispo Caes. conss.8
Abans de continuar amb l'anàlisi del docu-
ment, crec oportú oferir també el text de la primera
constitutio Sirmondina -enviada per l'emperador a
Ablabi9, prefecte del pretori
d'Orient, en el 333-,
doncs representa la versió novel·lada de la llei an-
terior i indubtablement pot ser de gran ajut a l'hora
d'interpretar el sentit de la legislació de Constantí:
C.
Sirm.
I (Imp. Constantinus A. ad Abla-
bium p. p.): Satis mirati sumus grauitatem tuam,
quae plena iustitiae ac probae religionis est, cle-
mentiam nostram sciscitari uoluisse, quid de sen-
tentiis episcoporum uel ante moderatio nostra cen-
suerit uel nunc seruari cupiamus, Ablabi, parens
karissime atque amantissime. Itaque quia a nobis
instrui uoluisti, olim promulgatae legis ordinem
salubri rursus imperio propagamus. Sanximus
namque, sicut edicti nostri forma declarat, senten-
tias episcoporum quolibet genere latas sine aliqua
aetatis dicretione inuiolatas semper incorruptas-
que seruari; scilicet ut pro sanctis semper ac uene-
rabilibus habeantur, quidquid episcoporum fuerit
sententia terminatum. Siue itaque inter minores
siue inter maiores ab episcopis fuerit iudicatum,
apud uos, qui iudiciorum summam tenetis, et apud
ceteros omnes iudices ad executionem uolumus
pertinere. Quicumque itaque litem habens, siue
possessor siue petitor uel inter initia litis uel decur-
sis temporum curriculis, siue cum negotium pero-
ratur, siue cum iam coeperit promi sententia, iudi-
cium elegerit sacrosanctae legis antistitis, ilico
sine aliqua dubitatione, etiamsi alia pars refraga-
tur, ad episcopum personae litigantium dirigantur.
Multa enim, quae in iudicio captiosa praescriptio-
nis uincula promi non patiuntur, inuestigat et pu-
blicat sacrosanctae religionis auctoritas. Omnes
itaque causae, quae uel praetorio iure uel ciuili
tractantur, episcoporum sententiis terminatae per-
petuo stabilitatis iure firmentur, nec liceat ulterius
retractari negotium, quod episcoporum sententia
deciderit. Testimonium etiam ab uno licet episcopo
perhibitum omnis iudex indubitanter accipiat nec
alius audiatur testis, cum testimonium episcopi a
qualibet parte fuerit repromissum. Illud est enim
ueritatis auctoritate firmatum, illud incorruptum,
quod a sacrosancto homine conscientia mentis in-
libatae protulerit. Hoc nos edicto salubri aliquan-
do censuimus, hoc perpetua lege firmamus, mali-
tiosa litium semina comprimentes, ut miseri homi-
nes longis ac paene perpetuis actionum laqueis im-
plicati ab improbis petitionibus uel a cupiditate
praepostera maturo fine discedant. Quidquid ita-
que de sententiis episcoporum clementia nostra
censuerat et iam hac sumus lege complexi, grauita-
tem tuam et ceteros pro utilitate omnium latum in
perpetuum obseruare conuenit. Data III non.
Maias Constantinopoli Dalmatio et Zenofilo
conss.10
Després d'una lectura comparada, observem
la complementarietat d'una i altra constitució, a més
de la ratificació ja esmentada del C. Th. I, 27, 1 per la
C. Sirm. I, cosa que afegeix un argument de pes en
contra de la valoració de qualsevol de les dues com a
espúria.
La primera qüestió que ha de centrar la nostra
atenció és la consideració que de la intervenció epis-
copal fan les lleis romanes. D'una banda, recullen el
final del procés de jerarquització del sacerdoci cris-
tià: ja no és un tribunal col·legiat el que resol els ca-
sos elevats a l'Església com succeïa en època pre-
constantiniana11;
ara, la sola autoritat del bisbe és la
8 C. Th.
I, 27, 1, Theodosiani libri XVI cum constitutioni-
bus Sirmondinis, Codex Theodosianus, vol. I, edd. Th. Momm-
sen-P.M. Meyer, Hildesheim 19902, 62.
9 Flavi Ablabi, cretenc d'origen humil que féu fortuna i es
guanyà l'amistat de Constantí, fou prefecte del pretori d'Orient
entre el 329 i el 337, la qual cosa fa veraç -al menys cronològica-
ment- la C. Sirm. I: uide PLRE I, 3-4. A més, tres anys abans de
la citada constitució, Ablabi realitza una altra consulta, recollida
al C. Th. XVI, 8, 2, (330) referent als patriarques jueus, fet que
no deixa de ser significatiu i que -teòricament- es podria posar
en relació amb la consulta de la Sirmondina. Pel que fa al patriar-
cat jueu, vegeu la nota 23.
10 C. Sirm. I.,
Theodosiani libri XVI cum constitutionibus
Sirmondinis, Codex Theodosianus, vol. I, edd.
Th. Mommsen-
P.M. Meyer, Hildesheim 19902,
908.
11 El text bàsic per al desenvolupament del marc jurídic
eclesiàstic anterior a Constantí -sempre comprès dins l'ar-
bitratge- és la primera epístola de Pau als corintis: Audet aliquis
uestrum habens negotium aduersus alterum iudicari apud ini-
quos et non apud sanctos? An nescitis
quoniam sancti de hoc
mundo iudicabunt? Et si in uobis iudicabitur mundus, indigni
estis qui de minimis iudicetis? Nescitis
quoniam angelos iudica-
bimus? quanto magis saecularia? Saecularia igitur iudicia si
habueritis, contemptibiles, qui sunt in ecclesia, illos constituite
ad iudicandum. Ad uerecundiam uestram dico. Sic non est inter
uos sapiens quisquam, qui possit iudicare inter fratrem suum?
Sed frater cum fratre iudicio contendit, et hoc apud infideles?
Iam quidem omnino delictum est in uobis, quod iudicia habetis
193
que decideix els litigis en un autèntic exercici de
monarquia judicial. Queda clar que el bisbe ha asso-
lit la preeminència en la institució religiosa i que, en
conseqüència, a ell pertoquen les competències ju-
dicials. Després de l'evolució de l'audiència ecle-
siàstica durant els tres primers segles de l'era, veiem
confirmar-se plenament el prelat com a suprema au-
toritat cristiana i representant davant el poser esta-
tal; per aquesta raó, la legislació es refereix a ell i
únicament a ell en tot allò referent a administració
de justícia, bo i autoritzant-ne la impartició. D'altra
banda, hom podria dir que aquestes mateixes lleis
palesen la inserció de l'Església -en la figura dels
seus bisbes- dins l'ordenació judiciària imperial, ja
que s'aplica una comparació funcional entre el pre-
lat i el jutge. En la constitució del 318, la paraula iu-
dex és mencionada tres vegades: la primera, tot just
al principi del text, i la segona per ordenar l'a-
comodació dels magistrats a la remissió del cas a
l'audiència episcopal; la tercera, en la darrera frase,
per fer executiva la sentència emesa sobre l'afer en
particular. S'observa que, en totes les ocasions, els
jutges són comminats a actuar de manera marginal
sobre el procés -malgrat ser ells qui l'inicien i el fi-
nalitzen formalment- i a permetre el traspàs de la
causa amb cap possibilitat d'interferir ni en el
desenvolupament ni en la resolució12.
Aquesta actitud desentesa no ha resultat motiu
denfrontament entre els diferents investigadors; la
unanimitat, però, no és la mateixa quan es tracta
d'identificar el jutge present a la llei de Constantí
amb un o altre membre de l'aparell judiciari de
Roma. En les dues primeres mencions, la mateixa
parquedat de la llengua -iudex, tan sols- no permet
cap atribució més enllà de la del jutge secular, el ma-
gistrat que atenia les corts regulars de justícia. En la
tercera, l'aparició d'un complement nominal -iu-
dex ... praesentis causae- ha suscitat una veritable
allau d'interpretacions que sovint superen la literali-
tat dels termes: Vismara13
s'inclina per la hipòtesi del
rector prouinciae com a executor de la decisió epis-
copal; Coleman-Norton14
porta més lluny que ningú
el poder de l'Església i creu que és el mateix bisbe
qui dóna final al judici; Gaudemet15, Selb i, amb reserves,
Cimma16 atribueixen aquesta potestat
a un jutge im-
perial si bé és Selb17
qui -penso que amb encert- con-
sidera que els dos iudices de la constitució són ver-
semblantment la mateixa persona. Com sigui que la
C. Sirm. no ofereix arguments a favor o en
contra, se-
ria lògic que, en principi, el magistrat que comencés
el judici fos qui l'acabés sense necessitat d'ocupar
més temps de la ja prou atrafegada burocràcia judi-
cial romana.
A més, les constitucions constantinianes ens
defineixen -implícitament- el camp d'actuació ju-
dicial de la institució. Com molt bé apunta Cimma18,
inter
uos. Quare non magis iniuriam accipitis?
Quare non ma-
gis fraudem patimini? Sed uos
iniuriam facitis et fraudatis, et
hoc fratribus. Pau, Ep. I ad Cor., 6, 1-8, Noua
Vulgata Biblio-
rum Sacrorum editio, Città del Vaticano 1979, 2014-2016. Res-
ta prou clar que el text paolí inaugura la preceptiva cristiana
quant a l'actitud davant un possible judici: els fidels evitarien en
la mesura del possible la remissió dels seus litigis als tribunals
imperials, preferint la resolució per via arbitral dins el context
eclesiàstic. Si en un principi eren els sancti, els contemptibiles
-els creients en general, els savis en particular- qui jutjaven les
causes, molt probablement de manera col·legiada, amb el devenir del temps
la potestat es restringí als caps de les comunitats: Diliberto 1979:
196-208, qui realitza la millor anàlisi existent fins ara de
l'audiència eclesiàstica en els tres primers segles de l'era. En
contra, i a favor de la potestat episcopal ja en època evangèlica:
Martroye 1929a: 302 ; Mochi Onory 1933: 55ss i 71;Vismara
1937: 7-10; Id 1995: 7-9 i 20-23; Calderone 1962: 311-312.
12 Segons el
meu parer, l'aparició de l'adverbi integre
-iudex enim praesentis causae integre habere debet arbitrium-
no ofereix cap dubte: si el jutge havia de respectar el dictat epis-
copal íntegrament, la possibilitat d'interferir era nul·la. En con-
tra, Selb 1967: 181; Crifò 1992: 405.
13 Vismara 1937: 18, qui erra en
l'assignació jurisdiccio-
nal potser influït pel dictat de C. Th. XVI, 8, 22 (415), on
s'encarrega els rectores prouinciae de dirimir les disputes entre
jueus i cristians. Penso que l'esment d'aquests funcionaris és in-
dicatiu de la singularitat de la decisió més que no pas del seu
caràcter habitual. Posteriorment, el mateix autor concedeix als
uicarii i als praefecti urbi la mateixa potestat que als rectores
prouinciae: Id. 1995: 46. Vegeu la nota 23.
14 Coleman-Norton 1966: 74-75; secundat per
Waldstein
1976: 542. Ambdós autors atribueixen als prelats uns privilegis
dels quals no se'n té constància en el segle IV com és el cas de
l'aplicació de la sentència per part de l'òrgan episcopal, que no
documentem fins a la formació dels Estats Pontificis.
15 L'investigador gal considera
encertadament que
"l'empereur prévoit l'intervention du iudex laïque pour assurer
l'exécution des sentences épiscopales", potser per garantir l'èxit
de la seva aposta personal: Gaudemet 1947: 35; Id 1958: 232.
16 Cimma 1989: 56-57, qui, sense
pronunciar-se clara-
ment respecte a aquest fet, sembla admetre'l seguint Gaudemet i
Selb. Vegeu les notes 15 i 17.
17 La teoria de Selb em sembla la més
racional i economi-
cista, malgrat la consideració d'abstracta donada per Cimma,
que entenc exagerada. Selb 1967: 182-184. També en aquest
sentit, Cuena Boy 1985: 45.
18 Cimma 1989: 34-35 i, especialment, nn. 7
i 9, rebat les
atribucions penals dels bisbes adduïdes per Martroye i Houlou
recolzant-se en la inexistència de fonts referents i la mancança
del mot crimen, indicatiu de causa penal. Cf.: Martroye 1910:
21-23; Houlou 1974: 5; i també Lepelley 1979: 389-390. Caldria
també esmentar una llei de Gracià enviada als bisbes d'Hispània
i de la Gàl·lia en què atorga jurisdicció exclusiva sobre judicis
criminals als tribunals laics, fet que dirimiria definitivament la
remissió d'aquest tipus de causes: C. Th. XVI, 2, 23 (376). Tam-
bé apunta Cimma l'equiparació del judici episcopal a
l'arbitratge entre privats, títol en què s'enquadrarien C. Th. I, 27,
1 i el posterior C. Th. I, 27, 2 (408).
194
els mots negotium i litigantes -presents
a les dues
constitucions- difícilment podrien referir-se a una
causa que no fos civil i, per tant, hom exclou la pos-
sibilitat d'intromissió eclesiàstica en assumptes que
serien jurisdicció exclusiva de l'Estat. En aquest
sentit, la C. Sirm. és encara més precisa: (causae)
quae uel praetorio iure uel ciuili tractantur. Dirimir
causes civils, doncs, sembla entrar dins la jurisdic-
ció episcopal, però encara apareix un element a tenir
en compte: el dret pretori, relatiu a l'audiència pre-
toriana d'aquest particular moment històric.
Es difícil esbrinar l'autèntic significat de la re-
missió de causes verosímilment civils, presenta-
des davant el prefecte del pretori, al bisbe. Que amb
molta probabilitat constituiria un mecanisme, pot-
ser força eficaç, per descarregar de feina a les buro-
cratitzades oficines imperials, és un argument prou
raonable19; però si els bisbes eren
legalment capaços
de pronunciar sentència sobre un judici elevat en un
primer moment al pretori, se'ns obre un nou interro-
gant quant a la inapel·labilitat del judici episcopal ja
discutit per la doctrina actual.
El C. Th. I, 27, 1 ens parla de l'obligació dels
jutges laics de permetre el traspàs del litigi -fins i tot
incoat- al tribunal de l'Església; així mateix, també
han de fer acomplir la resolució presa de manera que
les dues parts n'acceptin el veredicte sense interfe-
rir-hi en cap moment. Considerant que la constitu-
ció garanteix l'exequatur del veredicte excloent-ne
la interferència secular -l'evidència, en tot cas, és
negativa-, podríem dir que el judici episcopal és
inapel·lable. Si afegim l'equiparació de la seva ju-
risdicció amb la del prefecte del pretori que fa la C.
Sirm. tot extenent l'abast de la institució, ens
és pos-
sible pensar que al bisbe se l'atribueixen potestats
parangonables a les de la més alta autoritat territo-
rial romana. Llavors, malgrat no disposar de cap do-
cument que ens expliciti la posició de l'episcopat en
l'escala judicial romana, tant l'executorietat de la
sentència com la capacitat de solucionar judicis
competents al prefecte del pretori, inclinen a creure
que el bisbe, en tant que màxim jerarca
de l'Església, fruia -al menys- d'un dels privilegis
d'aquell: precisament, la inapel·labilitat20.
Una altra de les dificultats interpretatives la
constitueix el mode de recurs, íntimament lligat a la
naturalesa de la intervenció religiosa. Tant el C. Th.
com la C. Sirm. ens transmeten testimoni
suficient
com per afirmar que tan sols calia la iniciativa
d'una sola de les parts enfrontades perquè el cas fos
dut davant el tribunal episcopal. El C. Th. I, 27, 1 ho
fa en termes més aviat imprecisos que s'infereixen
de la utilització de la tercera persona del singular
-tot i que també pot expressar impersonalitat- i, sig-
nificativament, de la controvertida frase ut unus ex
litigantibus pergat ad supra dictum auditorium, ar-
guments que, sense aportar cap sentència clara per
establir un criteri definitiu d'interpretació, conside-
ro inclinen l'opinió vers la unilateralitat del re-
curs. L'elecció d'aquesta modalitat ve refrendada per
la C. Sirm.I, especialment i en concret per la frase
etiamsi alia pars refragatur, objecte d'exacebades
disputes científiques, en la qual, al meu pa-
rer, no hi ha dubte possible: si l'altra part, sigui qui-
na sigui, no pot defugir el judici episcopal es tracta,
doncs, d'una causa inter nolentes. Finalment, i per
confirmar l'existència del recurs unilateral a
l'autoritat del bisbe en època constantiniana, recor-
dar que el C. Iust. I, 4, 7 i el C. Th. I, 27, 2, promul-
gats pels fills de Teodosi el 398 i el 408, respectiva-
ment, reclamen el consens entre les parts per dur a
terme el judici, mesura que no tindria raó de ser si no
existís una normativa anterior -amb molta seguretat
de Constantí i probablement l'examinada- en un
sentit totalment oposat.
Centrant-nos encara en la descripció legal dels
concorrents a un tribunal episcopal, Cimma21 fa una
interessant observació en referència a la identitat
de les parts: es pregunta perspicaç quin seria l'àm-
bit al qual s'adreça la constitució. Considera que els
destinataris poden dividir-se en dos grups possibles:
laics i clergues; a partir d'aquí, i recolzant-se en la
inexistència de priuilegium fori pels eclesiàstics
durant el regnat de Constantí -al menys pel que fa a
afers civils- dedueix correctament que no hi hauria
distinció entre el recurs d'un i altre grup, perquè tots
dos són d'igual manera obligats per la doctrina cris-
tiana. Crec, no obstant, que la investigadora ita-
liana no encerta del tot, ja que la veritable qüestió,
19
Fou Vismara qui postulà per primer cop aquesta idea la
qual, estranyament, no ha tingut el seguiment merescut: Visma-
ra 1937: 49; Id 1987: 56; Id 1995: 38 i 43-44; Waldstein 1976:
533; Cuena Boy 1985: 192; Crifò 1992: 399-400, qui recorda,
però, casos de bisbes tan corruptes com ho eren molts funciona-
ris imperials.
20 De fet, la inapel·labilitat és preceptiva
de l'arbitratge
consensuat ja que el compromís entre les parts esdevé vinculant i
la seva execució resta en mans dels funcionaris imperials, com in-
diquen el C. Iust. II, 55, 1 i el C. Th. I, 27, 2. A més,
l'equiparació
jeràrquica dels bisbes amb els prefectes del pretori pel que fa
a la
inapelabilitat recollida en el C. Th. XI, 30, 16 (331), confirma
l'opinió en aquest sentit: Vismara 1995: 51. Vegeu la nota 27.
21 Cimma 1989: 35, encara que, més endavant
en aquest
mateix treball --Id 1989: 75-, admet la presència de pagans en
els tribunals episcopals fent ús d'una molt adeqüada citació de
Possidi: Interpellatus (Augustinus) ergo a Christianis, uel a
cuiusque sectae hominibus, causas audiebat diligenter ac pie
cuiusdam sententiam ante oculos habens. Possidi, Vita Augusti-
ni, 19, PL 32, 50.
195
tot i que ben plantejada, erra en la distinció dels
grups. La intenció de l'emperador no s'enfocaria
tant a establir diferències entre membres d'una ma-
teixa religió, que per costum i ordenació interna re-
soldrien les seves disputes d'igual manera, com a
ampliar el públic de l'audiència episcopal sobre el
fonament de la unilateralitat del recurs22, fent-lo ex-
tensiu als no cristians23.
Així doncs, sent cristià un
dels dos litigants n'hi havia prou perquè la causa fos
tramesa a l'autoritat de l'Església, la qual veuria in-
crementar-se enormement els seus munera judicials
com testimonien les fonts coetànies.
Un
cop discernit l'abast de la jurisdicció epis-
copal, cal reflexionar sobre el tema -potser insolu-
ble- de la naturalesa del judici episcopal. Des dels
inicis de la investigació, ha estat molt discutida la
definició del poder jurídic de l'episcopat i, en con-
cret, la distinció entre l'arbitratge24 i la vera jurisdic-
ció25, discussió ocasionada a
partir de les contradic-
cions internes dels dos textos, especialment de C.
Th. I, 27, 126.
Aquesta constitució es refereix a
l'activitat judicial del bisbe amb termes -episcopale
iudicium, (illud) iudicium- que donen a entendre
que se li presuposa plena potestat en matèria jurídi-
ca i que s'equipara la seva autoritat a la d'un jutge
secular. Però, més endavant, i tractant de l'exe-
cutorietat del veredicte de l'Església, utilitza -en les
dues vegades en què s'hi pronuncia- el mot arbi-
trium. Afegint més elements d'incertesa, la C. Sirm.
I, cita -i en set ocasions!- la paraula sententia fent
referència a la qualitat de la decisió presa pel tribu-
nal religiós; certament, aquesta paraula implica
l'execució obligada i allunya el cas del mer arbitri,
com a mínim pel que fa a la resolució. Si partim de la
base que, durant els tres primers segles de l'era,
l'autoritat del bisbe en les causes -civils- entre
privats -cristians- era arbitral i les seves deci-
sions aplicades només en tant les parts acataven les
pautes de justícia cristianes, no podem sinó sorpren-
dre'ns de la dimensió del canvi establert per Cons-
tantí.
En primer lloc, ja no cal el consens dels liti-
gants. Com s'ha vist, les dues constitucions cons-
tantinianes evidencien la nova situació d'unila-
teralitat que, fins el moment i segons la normativa
vigent sobre l'arbitratge, invalidava el recurs i feia
impossible la sentència27.
Això, certament, no suc-
ceeix: el bisbe continua dirimint les causes que li
són presentades aquest cop sota l'empar de la legalitat
i d'una legislació que fa de la institució episcopal un
cas particular a semblança del patriarcat jueu28, pre-
cedent en el qual, més que probablement, es basà
Constantí.
22
Així ho pensa la major part dels investigadors i, penso,
que no hi ha motiu per entendre una altra cosa. Vismara 1937:
18ss; Id 1987: 69; Id 1995: 50-52; Selb 1967: 176; Noethlichs
1976: 43-44; Waldstein 1976: 541; Cuena Boy 1985: 43; Cim-
ma 1989: 60.
23 Tot i que no hi ha cap testimoni per època constanti-
niana, una constitució d'Honori i Teodosi II (C. Th. XVI, 8, 22 =
C. Iust. I, 9, 15) de l'any 415 i dirigida a Aurelià, prefecte del pre-
tori, estima que si qua inter eos (christianos) ac Iudaeos sit
con-
tentio, a rectoribus prouinciae dirimatur. Considerant la particu-
laritat --també-- atorgada per la legislació a la comunitat hebrai-
ca, és possible que, quan els privilegis concedits a aquesta entres-
sin en conflicte amb els concedits als cristians, fos el rector
prouinciae i no el iudex local qui resolgués el contenciós; és pro-
bable, també, que la llei teodosiana sigui resultat d'una problemà-
tica anterior, potser datable al regnat de Constantí o dels seus he-
reus, en la que les dues minories compartien favors en detriment
de l'encara nombrós partit pagà. Per a la
presència de pagans als
tribunals episcopals, vegeu les notes 21 i 43.
24 Comparteixen aquest punt de vista: De
Francisci
1915-18: 48-50 i Mochi Onory 1933: 64-65, els quals, però, ne-
guen tota veracitat a les constitucions constantinianes i entenen
que els bisbes continuen en la mateixa condició jurídica que
abans del 313 fins al C. Th. I, 27, 2 (408); Steinwenter 1950:
915-916; Selb 1967: 173ss i 192; Archi 1976: 187; Lepelley
1979: 389.
25 Són partidaris del caràcter plenament
jurisdiccional de
la mediació episcopal: Martroye 1910: 17ss; Id 1929a:
300-307; Vismara 1937: 17-18; Id 1995: 9-10 i 46-48, qui in-
clou l'audiència episcopal en l'ordenació judiciària romana;
Waldstein 1976: 543. Menció a part mereix una tercera via
d'interpretació del paper del bisbe que postula l'exercici d'un
arbitratge condicionat per la nova situació legal i compel·lit a un
àmbit jurisdiccional sense incloure-s'hi: De Martino 1975:
493-494; Cuena Boy 1985: 50-52; Cimma 1989: 75-79; De Gio-
vanni 1991: 44. Opino que aquesta darrera hipòtesi és la que mi-
llor es correspon amb la indefinició del marc jurídic de
l'audiència episcopal durant el segle IV.
26 Vismara 1937: 17-19; Id. 1995: 48 i
50-53. Aquestes
contradiccions ja són esmentades per l'estudiós italià i seguides
per la majoria d'investigadors que les consideren interpolacions
posteriors. Cf., en contra, Waldstein 1976: 541-546. Bo i accep-
tant la interpolació -i encara la reducció dels compiladors-, crec
que no s'invalida per això la realitat de la llei, doncs no seria ni
la primera ni l'última font modificada de la qual, amb la deguda
prudència, se n'accepta la historicitat. Vegeu la n. 4.
27 La normativa sobre l'arbitratge exigia
els consens de
les parts -ex formula compromissi- per dur a terme la mediació;
evidentment, l'oposició d'una de les dues impossibilita de ma-
nera absoluta el recurs arbitral, com evidencia el Digestum IV, 8,
11. Vegeu, també, Amanieu 1933: 864.
28 En referència a la jurisdicció patriarcal
sobre els
membres de la seva comunitat en causes religioses i civils, sem-
bla no haver dissensions entre els estudiosos, que es recolzen
en l'autoritat del treball de Juster 1914: 95-99 i 112-114. D'igual
manera, hom veu en la legislació del patriarcat un precedent de
l'episcopal: Vismara 1937: 16-17 i 34; Id. 1995: 6-7; Si-
mon-Benoit 1968: 145-154; Joannou 1972: 29; Diliberto 1979:
199-201 i n. 5; Pérez Vivó 1984: 70-72; Cimma 1989: 31-32 i,
particularment, 77. En contra, Biondi 1952: 452-453.
196
D'altra banda, constatem que el bisbe no és
inclòs de iure dins l'ordenació judiciària romana,
fet que podem extrapolar de la presència -neces-
sària- d'un jutge per aplicar la sentència dictada, de
la manca de coercibilitat episcopal, doncs. En tot
cas, se'l considera membre d'un tribunal paral·lel
-també concorrent- i, per tant, no pot tenir les ma-
teixes facultats que un magistrat imperial tot i que,
en la pràctica, en faci les funcions. Això no obstant,
les característiques de la intervenció episcopal ofer-
tes per la legislació posen en evidència l'atribució
en un o altre sentit, doncs les capacitats atorgades
excedeixen i, fins i tot, s'oposen al legislat per
Roma en qüestió d'arbitratge, proporcionant ele-
ments de dubte més que raonables quant a la posició
jurídica del bisbe. Aquest,
no és ni un magistrat ni
un funcionari de l'Estat però s'ha vist investit d'una
iurisdictio, concedida especialment per l'empe-
rador, que el permet de participar en la impartició de
justícia i transforma la seva condició primera
d'àrbitre sense perdre el caire conciliador.
En efecte, la ferma voluntat del prelat de con-
certar una solució amistosa es projecta, inevitable-
ment, en una aplicació més laxa de la normativa que
apropa l'audientia episcopalis a l'arbitralitat. Re-
colzada en els humils preceptes fixats per Pau en Ep.
ad Cor., VI, 1-8, l'Església desenvolupa un
criteri
pietós amb aquells que hi concorren resultant-ne un
dret especial, el que apareix als textos constanti-
nians com a lex Christiana o iudicium sacrosanctae
legis. És
aquest també un punt de fricció entre els
que s'han dedicat a l'estudi de la institució episco-
pal: es tracta d'una llei a part o és una adaptació del
dret romà? Em sembla lògic que, per molt que
l'emperador permetés que les jerarquies cristianes
impartissin justícia i els concedís privilegis particu-
lars, no els fos possible aplicar normes contràries al
dret civil romà. Diferents sí, és clar, car la interpre-
tació de la llei seria diversa entre els estaments reli-
giosos i, com ja s'ha esmentat, més laxa en contrast
amb el judici secular; però d'aquí a inferir el sorgi-
ment d'un nou dret romà-cristià, com fa Biondi29,
hi ha més d'un pas. Si bé és intel·ligible que de la
convivència entre dues institucions en derivés una
certa permeabilitat -entenc que mútua-, no hi ha
motius per creure que la influència religiosa preval-
gués sobre la civil. En aquest sentit, comptem amb
el testimoni d'Ambròs de Milà i Agustí d'Hipona
que ratifiquen l'obediència de l'Església a l'Imperi
en afers jurídics, fet evident en tant que obvi30.
* * *
En plena Edat d'Or de la patrística, Ambròs,
destacat bisbe alhora que polític, emergeix promi-
nent en la teorització de les funcions episcopals. Tota
l'experiència administrativa31 del prelat de Milà es
bolcarà en l'el·laboració d'un discurs teòric del paper
de la institució religiosa en la societat romana, dis-
curs que no oblida, molt significativament, les atribu-
cions judicials. El De officiis ministrorum ja presenta
les normes de conducta que han de regir els actes dels
ministres de l'Església. L'ideal de justícia32, fona-
mentat en el principi de veritat, impera en les línies
d'Ambròs qui recull la interpretació veteroromana de
la iustitia com a eix al voltant del qual s'organitza la
vida civilitzada. En afers judicials, i amb més raó, de-
via imperar el mateix criteri:
De
off. ministr., II, 24, 125: Sed nec perso-
nam alterius arripiamus in iudicio, gratia absit
causae merita decernant. Nihil sic opinionem, imo
29 Segons el meu entendre, el cristianisme
no deixa de ser
una institució -més- dins l'Imperi romà encara que la seva si-
tuació sigui de privilegi. En canvi, el conjunt de l'obra de Biondi
magnifica la influència cristiana sobre l'Imperi oblidant -si més
no, en part- la influència estatal sobre l'Església i arribant, pot-
ser per causes alienes a la crítica, a postures un poc tendencioses:
Biondi 1940: 340-345 i 412; Id 1951: 81-83; Id 1952: 435-446 i
458ss, encara seguit imprudentment per Mor 1979: 16; Vismara
1995: 40. Cf., en un sentit radicalment oposat, la crítica de Crifò
1992: 397-398. Un cristià del segle IV escrigué: non res publica
est in ecclesia sed ecclesia in re publica, id est in imperio roma-
no: Optat de Milet, De schism. Donatist., 3, 3, PL 11, 999.
Crec
que la cita, apreciable per a la realitat tardoantiga, ja és prou
explícita. Comentar encara l'opinió de Selb, el qual pen-
sa que l'expressió Lex Christiana -en aquest context jurídic- es
referiria a episcopus, una metonímia comprensible per a la so-
cietat tardoromana: Selb 1967: 185.
30 Una lletra d'Agustí adreçada a un cert
Eustoqui, home
de competent formació jurídica si hem de creure el d'Hipona,
comenta a tal efecte: unde nos necesse est perpeti tales iurgan-
tium quaestiones, in quibus nobis etiam terrena iura quaerenda
sint. Agustí, Ep. 24*, CSEL 88, 127. Vegeu les
notes 34, 35 i 39.
31 El mateix autor, que havia exercit
diversos càrrecs fins
arribar al govern de la Ligúria, ho expressa amb força eloqüèn-
cia: Ego enim raptus de tribunalibus atque administrationis in-
fulis. Ambròs, De off. ministr. I, 1, 4, Belles
Lettres, I, 97. Quant
a l'activitat forense d'Ambròs i el seu coneixement de la legisla-
ció romana: Gaudemet 1976: 286-315; Id. 1978: 71-85 i 91-94;
Mazzarino 1989: 9-15; McLynn 1994: 39-44.
32 És força adient un passatge de Jeroni en
què s'afirma
que: iustus quoque et sanctus episcopus esse debet, ut iustitiam in
populis quibus praeest exerceat, reddens unicuique quod mere-
tur: nec accipiat personam in iudicio. Inter laici autem et episcopi
iustitiam hoc interest, quod laicus potest apparere iustus in pau-
cis, episcopus uero in tot exercere iustitia potest, quot et subditos
habet: Jeroni, Comm. in ep. ad
Titum, I, 8-9, PL 16, 603. A part de
l'explícit precepte de justícia -representació teòrica del model
ideal de bisbe-, és possible deduir d'aquestes línies l'aplicació
d'un mateix criteri judicial per a laics i religiosos Pel que fa a la
relació entre la noció de justícia i la cohesió social de la ciuitas,
re-
meto també a l'homilètica de Màxim de Torí: Màxim, Sermo 83,
CC 23, 338-341; Id., Sermo 85, ibid., 347-350.
197
fidem grauat, quas si in iudicando
potentiori dones
causam inferioris, uel pauperem innocentem ar-
guas, diuitem excuses reum culpae. Pronum qui-
dem est genus hominum fauere honoratioribus, ne
laesos sese putent, ne uicti se doleant. Sed primum
si offensam uereris, non recipias iudicium; si sa-
cerdos es, aut si quisquam alius, non lacessas. Li-
cet tibi silere in negotio dumtaxat pecuniario;
quamquam sit constantiae adesse aequitati. In
causa autem Dei ubi communionis periculum est,
etiam dissimulare peccatum est non leue.33
Del text, escrit a mode de tractat, se'n poden
extreure força aspectes d'allò que hom espera de la
mediació episcopal. D'una banda, les admonicions
a un comportament coherent amb la fe cristiana són
evidents: el judici no se celebrarà si les dues parts no
mostren la mateixa voluntat, si un és absent. Aques-
ta premissa, tot i que en principi contravindria la le-
gislació vigent -el C.Th. I, 27, 1 i la C. Sirm. I-, és en
total acord amb l'ètica evangèlica, on preval la re-
cerca del consens per damunt de tot. De totes mane-
res, els bisbes, com explica el mateix Ambròs, han
d'aplicar les lleis generals, les lleis imperials, en la
resolució de les causes34;
això vol dir que no poden
refusar l'acceptació d'un recurs -segons aquestes
lleis, unilateral-, però crec que la intenció del de
Milà va en un altre sentit.
En el darrer decenni del segle IV, quan veu la
llum el De officiis, la normativa sobre l'audiència
episcopal es regia pels dos textos constantinians. En
aquests, la categoria jurídica del bisbe encara no era
prou definida i oscil·lava entre l'arbitratge i la juris-
dicció; malgrat ser jurisdiccional per la unilaterali-
tat del recurs, el caire de la institució no podia sinó
influir en la concepció mateixa del tribunal eclesiàs-
tic, i aquest era un fet amb el qual certament compta-
va l'Estat. Emparant-se en aquest buit legal,
Ambròs apunta la possibilitat que d'escollir entre
una i altra condició disposa el prelat35. De ser cert
aquest fet - i molt probablement ho fou, en la praxi-,
gaudiria d'una molt bona acollida entre l'episcopat
en general per la rapidesa de resolució que ofereix
una amicabilis compositio. Atès l'interès eclesial, si
més no formalment, en oferir una imatge paternalis-
ta de la justícia, és lògic que hom cregués preferible
componere que no pas iudicare36.
En segon lloc, els preceptes cristians
també són
presents en l'afavoriment dels desvalguts davant els
potentiores. La
pietas troba el seu lloc en els tribunals
i ho fa dins el marc de la cristianització de l'Imperi,
en aquests moments oficialment catòlic. En efecte,
l'Església prova d'imprimir el seu talant compren-
siu -i més laxe- en els casos portats davant l'autoritat
episcopal i així ho evidencien el text del bisbe de Milà,
entre d'altres. A més de l'intent de compensar el de-
sequilibri existent en la societat romana, es pretén
arribar a la conciliació de les parts per tal que ne lae-
sos sese putent, ne uicti se doleant. La cohesió de la
comunitat, en aquest sentit representada per l'actitud
dels litigants, constitueix l'objectiu bàsic de l'ac-
tuació social de les autoritats cristianes.
Finalment, i en relació amb la condició jurídi-
ca de l'episcopat, cal considerar les dues darreres
frases de les citades línies d'Ambròs. Sembla clar
que s'estableix una neta dicotomia dels tipus de cau-
ses elevades. Primerament, aquelles relatives a as-
sumptes in negotio pecuniario es consideren -se-
33
Ambròs, De off. ministr. II, 24, 125, Belles
Lettres, II,
64-65.
34 Ambròs, Epist. classis
I: ep. 5, 1-2, CSEL 82.1, 97-99,
pas en el qual, després de citar les mancances formals -greus-
del procés contra Indicia presidit per Siagri, bisbe de Verona,
qüestiona: Ubi haec cognitionis solemnitas? Ubi
talis iudicandi
formula? Si leges publicas interrogamus, accusatorem
exigunt:
si Ecclesiae: "Duobus", inquit, "et tribus testibus stat omne
uerbum", reincidint en la importància de la justa mediació epis-
copal. Vegi's la interpretació de Martroye 1929b: 503-508. Per
al cas d'Indicia, vegeu les notes 39-41.
35 Tal sembla extrapolar-se tant de la
possibilitat de re-
butjar una causa per motius ètics, com de l'orientació mateixa
del judici segons els consells ambrosians. D'altra banda, la seva
implicació en l'afer de Marcel -per al qual, tot i havent-li estat
imposat, manté l'opció d'erigir-se en àrbitre i no en jutge- mani-
festa altra vegada l'acord amb la voluntat conciliadora de
l'Església: Ambròs, Epist. classis II: ep.
82, 1-4, CSEL 82.3,
184. Aquesta hipòtesi de la doble condició -electiva- va ser for-
mulada per Mochi Onory en els anys 30 i tan sols ha estat rehabi-
litada ara fa una dècada, rehabilitació a la que m'hi afegeixo de
grat. Mochi Onory 1933: 69-71; Cimma 1989: 72 i nn. 161 i 164;
Vismara 1995: 63 i 69-70. Diversa opinió té Martroye, el qual
pensa que la causa del rebuig d'Ambròs és la teòrica adscripció
del cas de Marcel a la jurisdicció fiscal, doncs en part tracta de
béns decurionals: Martroye 1929a: 300-301. Pel cas de Mar-
cel, vegeu la nota 42.
36 En aquest punt, la patrística es mostra
clarament unàni-
me. A tall d'exemple, els escrits de Rufí d'Aquileia i Teòfil
d'Alexandria evidencien la postura presa per l'Església pel que fa
a la presència de criteris doctrinals en l'aplicació del dret: Rufí,
Hist. monach., 16, PL 21, 437: Si in iudicio sedit, nec filii
mei per-
sonam contra iustitiam accepit (...) litem si uidi, numquam prae-
terii, donec reconciliarem dissidentes ad pacem (...) In iudicio si
fui caput, neminem condemnaui, sed dissidentes reuocare in con-
cordiam studui, referint-se a l'exemple monàstic i al seu propi;
crec que -també- es pot entendre en un sentit jurídic el sintagma
personam ... accepit, palesant l'equitat
eclesiàstica. Teòfil, Ep.
96, 20, CSEL 55, 180: Si quando potestas iudicii nobis data fuerit,
et iurgantium ad nos fratrum causa delata, non sit personarum
consideratio, sed rerum corruentibus et in tribulatione positis,
nos quoque ruamus affectu, on apareix el concepte d'igualtat jurí-
dica en equivalència a la fratenitat dels homes com a fills del ma-
teix pare diví, concepte que, veritablement, afavorí l'extensió de
l'Església en tots els estrats de la societat romana i resultà en el
més que probable èxit del seu tribunal de justícia.
198
gons testimoni de l'autor- susceptibles de ser ob-
viades pel jutge religiós: l'és lícit silere. La inter-
pretació d'aquest silere i la seva significació en el
terreny judicial resulta ambigua entenent-se, al meu
parer, com la capacitat d'exercir l'arbitratge -de
componere, en fi- abans expressada pel prelat més
aviat que desentendre's del procés.
Per un altre costat, tenim les causes que inte-
ressen directament a la religió en les que perilla la comu-
nió d'algun creient. Pel que fa a les causes de fide,
Ambròs és taxatiu: aquestes són responsabilitat úni-
ca de la institució eclesiàstica i no és permès -ni mo-
ralment ni professionalment- de passar-les per alt.
Aquest argument ambrosià respon a la pretensió
de l'Església de judicar les transgressions canòniques,
la qual obté la sanció legal amb l'emanació del
C. Th. XVI, 11, 137
el 399.
A més, d'Ambròs tenim l'avantatge de dispo-
sar no només de principis teòrics sinó del propi tes-
timoni de l'autor sobre la seva activitat judicial; en
coneixem dos casos, encara que el nombre hauria
estat certament superior, com indica Agustí38. El
primer tracta de l'acusació feta a Indicia, verge
consagrada, de violar el seu vot de castedat i de ma-
tar el fill resultant del sacrilegi. En un moment ini-
cial, la causa, datable en el 380, fou presidida pel
bisbe Siagri de Verona qui, davant les crítiques a
les mancances processuals i ètiques realitzades pel
de Milà, li traspassà el judici sent absolta finalment
Indicia per falta de proves i els acusadors excomu-
nicats per falsedat39.
Constatem, doncs, la suficièn-
cia jurídica del prelat milanès, suficiència que li
permet qüestionar els defectes de forma d'un pro-
cés fins i tot -i amb més raó- a un col·lega.
D'altra part, l'epístola ambrosiana sembla
apuntar la jurisdicció episcopal per causes criminals
com ho seria, amb tota lògica, un cas d'infanticidi.
Però aquest punt no ve recollit per la legislació res-
pecte al tribunal eclesiàstic40. Malgrat que Gaude-
met41 veu en el text la
ratificació de la competència
en tema criminal de l'Església, el fet que Indicia si-
gui una verge consagrada i que el seu primer delicte
-del qual se'n deriva el segon- s'inclogui dins la
norma canònica, faria comprensible -amb recan-
ces- la solució per via religiosa. La particular condi-
ció del celibat femení permetria entendre la remis-
sió de la causa a Ambròs mentre que, pel que fa a hi-
potètics acusats o demandants laics, no disposem
d'elements de judici per convenir amb el jurista gal.
El segon cas que se'ns ha conservat és el de
Marcel, bisbe d'una ciutat no mencionada, implicat
en una querella en referència a certes propietats de les
quals n'hauria fet donació a la seva germana vídua
tot estipulant que, a la seva mort, passessin a mans
de l'església a la que pertanyia Marcel. Llur germà
Leto interposà llavors una demanda al prefecte del
pretori entenent el seu dret preferent sobre les terres.
Fou en aquest moment que intervingué Ambròs, a
qui presentaren la causa -els advocats de les parts-
després d'haver-se ajornat la vista a l'audiència del
pretori. En l'epístola 8242,
adreçada a Marcel, el bis-
37
Malgrat l'assignació de les causes de religione a
l'Església per aquesta constitució, en el cas de litigi civil entre un
laic i un clergue, l'atribució a un o altre tribunal no queda establer-
ta de manera específica i definitiva fins la Nouella XXXV de Va-
lentinià, que aclareix de manera categòrica la inexistència de
priuilegium fori per als eclesiàstics -tampoc pels bisbes?-. Per
tant, un possible contenciós entre laic i clergue seguiria els dictats
de la legislació vigent, com qualsevol altra disputa civil.
38 El deixeble del bisbe de Milà comenta,
fent repàs de la
seva vida, que non enim quarere ab eo poteram quod uolebam, sicut
uolebam, secludentibus me ab eius aure atque ore cateruis negotio-
sorum hominum, quorum infirmitatibus seruiebat: Agustí, Confes-
sionum libri XIII, VI, 3, 3, CC 27, 75. A jutjar per les paraules
d'Agustí, els judicis en matèria civil que havia d'afrontar Ambròs
eren prou abundants com per apartar-lo de la seva tasca docent i, fins
i tot, pastoral, com lamentarà posteriorment el d'Hipona: Agustí, De
op. monach., 29, 37, PL 40, 576-577; Id., Epist. classis II: ep. 33, 5,
PL 33, 130; Possidi, Vita Aug., 19, PL 32, 49-50.
39 Ambròs, Epist. classis
I: ep. 5, 1-24, CSEL 82.1, 97ss,
on es posa de manifest la flagrant manca de forma
de Siagri en el
desenvolupament d'un judici sine auctore criminationis, sine
accusatore, sine professore delationis. Absents aquests,
Ambròs no pot sinó absoldre Indicia i excomunicar els tres insti-
gadors -laics- del recurs. Significativament, la sentència aplica-
da correspon a una pena canònica, cosa que fa pensar en tal con-
dició per al comú dels veredictes episcopals tret, potser,
d'aquells relatius de negotio pecuniario.
40 Si bé és cert que el C. Th. XVI,
2, 23 (376) proposa ad
religionis obseruantiam una sèrie de leuia delicta, el cas
d'Indicia no s'inclouria de cap manera dins aquests paràmetres;
potser fóra millor enmarcar-la en un priuilegium fori ratione
personae -no materiae- concedit -de manera extraordinària,
presumiblement, doncs la legislació no ho observa- en funció de
la condició de l'acusada: Vismara 1987: 67 i 72-73. En contra, i
a favor d'un privilegi inexistent, Cuena Boy 1985: 74. Hom tam-
bé podria pensar en el sobreseïment del cas per manca de proves
incriminadores. Vegeu les notes 37, 45 i 46.
41 Gaudemet 1958: 234 i n. 4. En contra,
Martroye 1929b:
203, qui demostra que la sola evidència negativa és prou ar-
gument per negar la conclusió del jurista francès.
42 Degut a l'aparició de nombroses dades
interessants
per al nostre estudi, reprodueixo, parcialment, el text de
l'epístola: Apud me decursus est tui negotii, quod non intulisti
sed recepisti; quia erat et pietatis necessitas, et probandae in
pauperes liberalitatis uoluntas. Cognoui
autem secundum sa-
crae formam praeceptionis, in quam me induit et beatissimi
Apostoli auctoritas, et tuae doctrinae ac uitae forma et discipli-
na. Nam cum ipse arguerem quod adhuc inter uos maneret ue-
ternosum iurgium, cognoscendi mihi necessitatem partes impo-
suerunt. Erubui recusare, fateor, cum praesertim togati utrius-
199
be de Milà explica els fets i els motius que
l'induïren
a acceptar el cas ita tamen ut compositionis essem
arbiter. La resolució, que no degué satisfer gaire
Marcel, conclogué en l'assignació dels agri a Leto a
condició que donés a la seva germana una quantitat
acordada de gra, vi i oli, a més d'una part proporcio-
nal de la collita.
També en aquest document demostra Ambròs
coneixement de la llei i del vocabulari jurídic alhora
que ofereix noves dades per a l'estudi de l'òrgan ju-
dicial eclesiàstic. De la mateixa manera que en el
passatge del De officiis, se'ns expressa altre cop
la possibilitat d'intervenir bé com a àrbitre, bé com a
jutge, sense explicitar-ne les raons legals. Aquesta
elecció, però, no seria només exercida per Ambròs
-evidentment- i hauríem de considerar la seva pos-
sible aplicació per una bona part dels prelats.
Aquesta actitud, comprensible des del punt de vista
doctrinal, respondria a la indefinició legislativa a
la que m'he referit anteriorment gràcies a la qual el
bisbe escull, de facto, la condició de la seva inter-
venció. El caràcter excepcional de l'episcopalis au-
dientia, fruïnt de les concessions imperials, li per-
metria mantenir-se en l'ambigüitat i inclinar-se per
una o altra opció segons cregués convenient sempre
que les normes del dret no fossin contravingudes.
Tant en un cas com en l'altre, el paper mitjan-
cer del bisbe es dóna en afers concernents a perso-
nes incloses dins l'ordenació eclesiàstica la qual
cosa no proporciona, malauradament, elements
per valorar els judicis entre laics. Malgrat tot, po-
dem inferir sense gaires dubtes un mateix compor-
tament en ambdues circumstàncies.
Encara en relació amb Ambròs, Quint Aureli
Símmac43,
eminent representant de la noblesa paga-
na, dirigeix una epístola al bisbe de Milà en la qual
l'exhorta a rebutjar un judici incoat contra el seu fill
Cecilià que, probablement per raó de la coneguda ri-
valitat entre l'un i l'altre, volien presentar-li. Ad-
duïnt la vilesa del demandant -Pirata de nom- i el
costum44 del
prelat de no acceptar pecuniariae ac-
tiones, intenta desviar l'assumpte cap als tribunals
seculars on la influència de Símmac mostrava més
possibilitats d'èxit. És significatiu d'aquest docu-
ment que l'amable petició del senador romà exhorti
Ambròs a refusar un cas presentat unilateralment,
fet que corrobora allò postulat per les constitucions
del 318 i 333, a banda d'evidenciar la presència pa-
gana en els tribunals episcopals, potser no sempre
tan forçada.
Per
a l'època de vigència de la legislació cons-
tantiniana, disposem també de normatives conci-
liars que al·ludeixen, per bé que marginalment, a la
qüestió de l'audiència episcopal i que reincideixen
en l'obligació moral dels cristians de recórrer al tri-
bunal eclesiàstic45.
Però també expressen -i això és
més important- les velades pretensions de l'Es-
glésia d'aconseguir el priuilegium fori pels mem-
bres del seu establishment tot preveient sancions
canòniques per als infractors. El tercer concili de
Cartago, celebrat en el 397, s'alça com a model de
política religiosa en aquest tema sense oferir, això
no obstant, cap novetat pel que fa a l'activitat judi-
cial dels bisbes en les causes entre civils de les
que
partis inuicem se lacesserent, dicentes ut meo sub examine
liqueret, cui parti maiora iuris uel iustitiae suffragia forent.
Quid plura? Cum iam conclusi essent dies, et paucarum hora-
rum superesset spatium, quibus tamen alia audiret praefectus
negotia; petierunt causae patroni prorogari paucorum dierum
tempora, ut ego residens cognitor. Tantus ardor erat Christia-
nis uiris, ne praefectus de episcopi iudicaret negotio (...) recepi
cognitionem, ita tamen ut compositionis essem arbiter. Ambròs,
Epist. classis II: ep. 82, 1-3, CSEL
82.3, 183-185.
43 Símmac, Ep. lib.
III, 36, Belles Lettres, 102. Aquest
text ha servit tant per verificar la unilateralitat del recurs -Vis-
mara 1937: 53 i 67; Id 1995: 79; Cimma 1989: 74-75- com per
veure en l'audiència episcopal un medi de sustreure els cris-
tians del perill d'idolatria i/o apostasia que representaven uns
tribunals laics de forta càrrega pagana -Martroye 1910: 20; Vis-
mara 1995: 38-39 i 82-. Un fragment de l'anònim romà de final
del segle IV podria justificar una actitud religiosa en aquest sen-
tit: iudicem publicum, cui dici solet: hodie dies sacrorum est, ius
dici non potest. Ambrosiaster, Comm. in ep. ad Cor., 6, 6, PL 17,
233. Recordar també que l'admonició de Pau era el text prin-
cipal de la literatura patrística respecte al tribunal episcopal. Ve-
geu la n. 11.
44 La referència simmaquiana al poc afecte
d'Ambròs per
les causes pecuniàries explicaria i ratificaria el silere del De off.
ministr. II, 24, 125 el qual, en no ser
explicitament negat per la
legislació imperial, possibilitaria la dualitat de la condició jurí-
dica episcopal. Vegeu la n. 35.
45 És indicatiu, en aquest sentit, el cànon
36 del concili
cartaginès del 397: Catholicus qui causam suam, siue iustam
siue iniustam, ad iudicium alterius fidei iudicis prouocat, ex-
communicetur: Conc. Carthag., can. 36, CC 149, 332. A partir
de la influència d'aquesta normativa conciliar en legislació
canònica posterior -bàsicament reflectida en els Statuta Eccle-
siae Antiquae, recopilació datable en el segle VI que copia el
cànon africà-, podem induir la més que possible adopció de me-
sures doctrinals en contra de qui defugia el judici episcopal. Res-
pecte a això, Cuena Boy interpreta que la pena canònica aniria
dirigida al comú dels creients, una teoria que, de totes totes, em
sembla exagerada malgrat l'existència d'admonicions pastorals
en aquest sentit. Seguint Cimma, penso en l'excomunió com un
càstig propi per a les jerarquies religioses -en tots els seus graus,
potser-, però absolutament desmesurat per a un fidel implicat en
una disputa banal qualsevol. Cuena Boy 1985: 66-67; Cimma
1989: 75, n.174 i 119. Cf. Crifò 1992: 410. Tanmateix, és més
que possible la influència del conflicte donatista en la redacció
d'aquest cànon, potser per això la menció de catholicus i d'alte-
rius fidei iudicis i la pena d'excomunió per heretgia.
200
quals, malauradament, no disposem de cap testimo-
ni directe per aquest període46.
* * *
Arribats en aquest punt, podem discernir, en la
mesura del possible, els canvis introduïts per Cons-
tantí en l'òrgan judicial eclesiàstic i les seves reper-
cussions. Segons la concepció tradicional del dret
romà, l'audiència episcopal s'emmarcaria dins la ca-
tegoria de l'arbitratge; a partir de l'any 318, no obs-
tant, s'introdueixen modificacions substancials,
significativament en el mode de recurs i en
la executorietat del dictamen. El vincle del compro-
mís entre les parts com a conditio sine qua non per al
desenvolupament d'una causa ja no és necessari; l'e-
xecució de la sentència, fins ara limitada a la bona vo-
luntat dels litigants, és obligada i duta a terme per
l'autoritat civil. D'altra banda, l'aplicació d'un ma-
teix dret -per bé que adaptat a certes pautes religioses
que no el canvien sinó en el veredicte- garanteix la
legalitat del procés episcopal que, tot i no ser inclòs
dins l'ordenació judicial romana, compta amb
l'aprovació imperial constituint-se en una mena de
tribunal paral·lel i concorrent pel que fa a les causes
civils. Si bé segons les fonts conservades el bisbe no
tenia mitjans propis de coerció legal sobre els con-
corrents -inferibles, però, del paper executiu de
l'Estat i de la facultat d'excomunicar-, és de suposar
que l'eficiència i la flexibilitat de la mediació episco-
pal gaudia de prestigi i, sobretot, garantia un procés
més curt i amb molta probabilitat més just.
Observem encara que el tribunal del bisbe,
formalment jurisdiccional, conserva qualitats arbi-
trals -sobretot quant a l'actitud conciliadora del pre-
lat davant els concorrents i a la particular aplicació
del dret- que el fa estar a cavall d'ambdues catego-
ries jurídiques sense ser definit per una o altra. Se-
gons el meu parer, hem d'entendre la posició de
l'episcopalis audientia en aquest moment històric,
com una concessió legal -extraordinària però no
única- a una institució religiosa més que no pas la
inserció del tribunal cristià dins les estructures esta-
tals. Els bisbes tenen capacitat legal per judicar, és
cert, però, com ens indica la patrística, prefereixen
ser compositores que iudices conservant el tarannà
pristi de l'admonició de Pau.
No voldria deixar d'abordar la qüestió de la
motivació constantiniana, el perquè de l'elevació de
l'episcopalis audientia i la consegüent ampliació de
l'horitzó jurisdiccional de l'Església. Donant aquest
fet com a veraç -comptem amb el testimoni de nom-
broses fonts que en constaten l'augment-, i a banda
de les preferències religioses del monarca, podem
cercar les raons en el funcionament de l'aparell judi-
cial romà. L'excessiva burocratització de les offici-
nae imperials i la corrupció dels funcionaris alenteix i
entorpeix el normal desenvolupament de les causes.
Per donar una sortida al nombre creixent de judicis,
Constantí hauria optat per assimilar una institució
-fins aquell moment il·lícita- amb una organització prou
eficaç i extesa com per resoldre aquest problema ad-
ministratiu i, a tal efecte, hauria promogut la seva le-
galitat jurídica atorgant-li validesa legislativa. La
senzillesa formal del recurs47 davant l'episcopat pro-
porcionava una rapidesa de resolució que descarre-
garia l'administració imperial d'un bon nombre de
judicis, notòriament i degut a la projecció social
de la institució eclesiàstica, d'aquells que afectaven els
sectors més desfavorits48
de la societat romana.
46
Conc. Carthag. III (397), can. 9, CC 149, 328: Item
placuit, ut quisquis episcoporum, presbyterorum et diaconorum
seu clericorum, cum in ecclesia ei crimen fuerit intentatum, uel
ciuili causa fuerit commota, si relicto ecclesiastico iudicio, pu-
blicis iudiciis purgari uoluerit, etiam si pro ipso fuerit prolata
sententia, locum suum amittat, et hoc in criminali iudicio. In
ciuili uero perdat quod euicit, si locum suum obtinere uoluerit.
Cui enim ad eligendos iudices undique patet auctoritas, ipse se
indignum fraterno conforto iudicat, qui de uniuersa ecclesia
male sentiendo, de iudicio saeculari poscit auxilium, cum priua-
torum Christianorum causas apostolus ad ecclesiam deferri, at-
que ibi determinari praecipiat. Observem que
la norma conci-
liar es refereix a l'observància del recurs episcopal per als ordes
de la seva jerarquia; per a aquests, és discrecional l'assistència
en causes civils i obligada, sota l'amenaça de la sanció canònica,
pel que fa a les causes criminals. En aquest aspecte, el citat
cànon oferiria una explicació a la mediació d'Ambròs en el cas
d'Indicia. Per a les causes civils entre privats, desafortunada-
ment, tan sols una lacònica cita final ens permet de constatar
la seva existència i és una referència a l'epístola paolina. La línia
política del concili de Cartago -influenciada pel previ sínode
d'Hipona, celebrat el 393- tingué la seva continuïtat en els con-
cilis de Cartago en el 419, de Calcedònia en el 451 i d'Arlés en el
451-452, entre d'altres. Sobre les pretensions jurídiques de
l'Església documentades a la literatura conciliar, en especial al
citat concili de Cartago: Vismara 1937: 21-22 i 60; Cuena Boy
1985: 54-65; Cimma 1989: 71, n. 159 i 119-124, amb una acura-
da recerca del debat historiogràfic actual.
47 La senzillesa formal del recurs
episcopal, idea formu-
lada per Vismara, no ha tingut gaire cartell en la recerca
actual com a argument per al seu èxit. Així i tot, considero que és
una hipòtesi prou encertada per ser tinguda en compte com a res-
posta a la Konstantinische Frage: Vismara 1937: 53.
48 Pel que fa a l'abast social del judici
episcopal, la Sir-
mondina especifica sigui tant inter minores siue inter maiores
i, per tant, afirma que hoc perpetua lege firmamus, malitiosa li-
tium semina comprimentes, ut miseri homines longis ac paene
perpetuis actionum laqueis implicati ab improbis petitionibus uel
a cupiditate praeposterea maturo fina discedant; tot un compro-
mís amb l'equitat. Anys més tard, Agustí ens confirma la im-
portància del tribunal eclesiàstic per als més desvalguts: Et homi-
nem quidem causas suas saeculares apud nos finire cupientes,
quo modo eis neccesarii fuerimus, sic nos sanctos et Dei seruos
appellant, ut negotia terrae suae peragant: aliquando agamus et
negotium salutis nostrae et salutis ipsorum. Non de auro, non de
argento, non de fundis et pecoribus pro quibus rebus quotidie
submisso capite nostro tam turpis inter nos et perniciosa dissen-
sio est. Agustí, Epist. classis II: ep.
33, 5, PL 33, 130.
201
BIBLIOGRAFIA
AMANIEU, A. (1933), "Arbitrage", Dictionnaire de
Droit Canonique, vol. IV,
Paris, pàg. 864-867.
ARCHI, G. G. (1976), Teodosio II e la sua codificazione,
Napoli.
BIONDI, B. (1940), "La influenza di sant'Ambrogio su-
lla legislazione religiosa del suo tempo",
Sant'Ambrogio nel XVI centenario della nascita,
Pubblicazioni dell'Università Cattolica del Sacro
Cuore, 5ª serie, 18, Milano, pàg. 339-420.
BIONDI, B. (1951), "Humanitas nelle leggi degli impe-
ratori romano-cristiani", Miscellanea P.
Galbatti,
vol. II, Milano, pàg. 81-94.
BIONDI, B. (1952), Il diritto romano cristiano, vol. I,
Milano.
BOVE, L. (1964), "Immunità fondiaria di chiese e chieri-
ci nel basso Impero", Synteleia Arangio Ruiz,
vol.
II, pàg. 883-897.
CALDERONE, S. (1962), Costantino e il cattolicesimo,
vol. I, Firenze.
CIMMA, M.R. (1989), L'Episcopalis Audientia nelle
costituzioni imperiali da Costantino a Giustiniano,
Torino.
COLEMAN - NORTON, P.R. (1966), Roman State and
Christian Church, vol. I, London.
CRIFO, G. (1992), "A proposito di episcopalis audien-
tia", Institutions, société et vie
politique dans
l'Empire romain au IVe siècle ap. J.-C.", CEFR 159,
Roma, pàg. 397-410.
CUENA BOY, F. (1985), La episcopalis audientia, Va-
lladolid.
DECLAREUIL, J. (1935), "Les curies municipales et le
clergué au Bas-Empire", RHD 14, pàg. 26-53.
DE FRANCISCI, P. (1915-1918), "Per la storia
dell'episcopalis audientia fino alla Nov.
XXXV
(XXXIV) di Valentiniano", Scritti O.
Scavalcanti,
Annali della Facoltà di Giurisprudenza di Perugia
30, pàg. 47-75.
DE GIOVANNI, L. (1983-1984), "Ortodossia, eresia,
funzione dei chierici. Aspetti e problemi della le-
gislazione religiosa fra Teodosio I e Teodosio
II",
Index 12, pàg. 391-405.
DE GIOVANNI, L. (1991), Il libro XVI del Codice Teo-
dosiano. Alle origini della codificazione in tema di
rapporto Chiesa-Stato, KOINÛNIA 10, Napoli.
DE MARTINO, F. (1975), Storia della costituzione ro-
mana, vol. V, Napoli.
DILIBERTO, O. (1979), "Paolo di Tarso, I ad Cor., VI,
1-8, e le origini della giurisdizione ecclesiastica ne-
lle cause civili", Studi Economico-Giuridici
49,
pàg. 183-219.
DUPONT, Ch. (1967), "Les privilèges des clercs sous
Constantin", RHE 62, pàg. 729-752.
FABBRINI, F. (1963), La manumissio in ecclesia,
Mi-
lano.
FERRARI DALLE SPADE, G. (1956), Immunità eccle-
siastica nel diritto romano imperiale, Scritti
Giuri-
dici 3, Milano.
GANGHOFFER, R. (1963), L'évolution des institutions
municipales en Occident et en Orient au Bas-
Empire, Paris.
GAUDEMET, J. (1947), "La législation religieuse de
Constantin", RHEF 33, pàg. 25-61.
GAUDEMET, J. (1958), L'Église dans l'Empire romain
(IVe-Ve siècles), Paris.
GAUDEMET, J. (1976), "Droit séculier et droit de
l'Église chez Ambroise", Ambrosius episcopus.
Atti del Congresso internazionale di
studi ambro-
siani nel XVI centenario dell'elevazione di
sant'Ambrogio alla catedra episcopale (Milano
1974), Milano, pàg. 286-315.
GAUDEMET, J. (1978), Le droit romain dans la littéra-
ture chrétienne occidentale du IIIe au Ve siècle,
Ius
Romanum Medii Aeui I, 3b, Milano.
GODEFROY, J. (1748), Codex Theodosianus cum per-
petuis comentariis, vol. VI, Lipsia.
HOULOU, H. (1974), "Le droit pénal chez saint
Augusti-
ne", RHD 52, pàg. 3-29.
JOANNOU, P.P. (1972), La législation impériale et la
christianisation de l'Empire romain (311-476),
OCA 192, Roma.
JUSTER, J. (1914), Les juïfs dans l'Empire romain, leur
condition juridique, économique et sociale, vol.
II,
Paris.
KASER, M. (1966), Das römische Zivilprozessrecht,
Monaco.
LEPELLEY, Cl. (1979), Les cités de l'Afrique romaine
au Bas-Empire, Paris.
McLYNN, N.B. (1994), Ambrose of Milan. Church
and
History in a Christian Capital, Transformation of
the Classical Heritage 22, Berkeley-Los Ange-
les-London.
MARTROYE, M.F. (1910), "Saint Augustin et la com-
pétence de la jurisdiction ecclésiastique au Ve siè-
cle", Mémoires de la Société Nationale d'Anti-
quaires de France, 7ª sèrie, 10, pàg. 1-78.
MARTROYE, M.F. (1929a), "Une sentence arbitrale de
saint Ambroise", RHD 8, pàg. 283-311.
MARTROYE, M.F. (1929b), "L'affaire Indicia, une
sentence de saint Ambroise", Mélanges P. Four-
nier, Paris, pàg. 490-512.
MAZZARINO, S. (1989), Storia sociale del vescovo
Ambrogio, Problemi e Ricerche di Storia Antica 4,
Roma.
202
MESLIN, M. (1969), "Institutions ecclesiastiques et clé-
ricalisation dans l'Église ancienne (IIe-Ve siè-
cles)", Concilium 47, pàg. 44-69.
MOCHI ONORY, S. (1933), Vescovi e città (sec. IV-VI),
Bologna.
MOR, C.G. (1979), "Sui poteri civili dei vescovi dal IV
secolo al secolo VIII", I poteri civili dei
vescovi
in Italia e in Germania nel Medioevo, Bologna,
pàg. 7-33.
MURGA, J.L.
(1965), "El testamento a favor de Jesu-
cristo y de los santos en el derecho romano postclá-
sico y justiniano", AHDE 35, pàg. 357-419.
MURGA, J.L. (1968), Donaciones y testamentos in bonum
animae en el derecho romano tardío, Pamplona.
NOETHLICHS, K.L. (1973), "Materialen zum Bis-
chofsbild aus den spätantiken Rechtsquellen",
JbAC 16, pàg. 29-59.
PLRE I = A.H.M. Jones-J.R. Martindale-J. Morris
(1971), The
prosopography of the Later Roman
Empire (AD 260-395), vol. I, Cambridge.
PÉREZ VIVO, A. (1984), La episcopalis audientia y el
principio de equidad en Constantino, Alacant.
SELB, W. (1967), "Episcopalis Audientia von
der Zeit
Konstantins bis zur Nov. XXXV Valentinians
III",
ZSS.RA 97 84, pàg. 162-217.
SIMON, M.-BENOIT, A. (1968), Le judaïsme et le
christianisme antique d'Antiochus à Constantin,
Paris.
STEINWENTER, A. (1950), "Audientia episcopalis",
RAC, vol. I, Tübingen.
VISMARA, G. (1937), Episcopalis audientia. L'attività
giurisdizionale del vescovo per la risoluzione delle
controversie private tra laici nel diritto romano e
nella storia del diritto italiano fino al secolo nono,
Milano.
VISMARA, G. (1987), "Ancora sull'episcopalis audien-
tia (Ambrogio arbitro o giudice?)", SDHI
53,
pàg. 53-73.
VISMARA, G. (1995), La giurisdizione civili dei vescovi
(secoli I-IX), Pubblicazioni dell'Istituto di
Storia
del Diritto Romano 18, Milano.
WALDSTEIN, W. (1976), "Zur Stellung der Episcopalis
Audientia im spätrömischen Prozess", Festschrift
M. Kaser, München, pàg. 533-556.
203