GRAT 19

P. MAYMÓ, «El lideratge episcopal en la defensa de les ciutats de l'Occident llatí (ss. IV-V)», Annals de l'Institut d'Estudis Gironins 38 (1996-97), pp. 1221-1229.

EL LIDERATGE EPISCOPAL EN LA
DEFENSA DE LES CIUTATS DE
L'OCCIDENT LLATÍ (ss. IV-V)^*

Pere Maymó i Capdevila^**

En el decurs del segle IV, l'Església, com a institució religiosa de
gran abast i influència socials, s'integra dins les estructures profundes de
l'Imperi romà, adoptant i adaptant la seva organització, donant origen, en
fi, a un binomi que hauria de romandre: la romanitas i la christianitas¹. És
en aquesta societat tardorromana que l'Església, posseïdora de prestigi i pri-
vilegis, s'alça en Nova Roma quan s'aconteix l'enfonsament de l'administració impe-
rial i, conseqüentment, de l'Estat romà entès com a tal. Però, tot i que
l'Imperi desapareix, les formes de govern i una bona càrrega d'ideologia i
cultura romanes perviuen en el si dels nous regnes germànics, en els cen-
tres vitals de l'Occident llatí, en les ciutats².

^* Aquest estudi ha estat realitzat mercès a la concessió del projecte d'investigació PS94-
0242 subvencionat per la D.G.I.C.Y.T., així com a la concessió d'una beca predoctoral de formació
d'investigadors (FI95-1137).

^** Universitat de Barcelona.

¹ Aquesta afortunada locució, tant carregada de retòrica com de realitat i que de manera pre-
clara expresa la simbiòsi entre Estat i Església, prové d'un famós passatge d'Orosi en què afirma
que, arreu de l'Imperi, mei iuris et nominis sunt, quia, ad christianos et romanos, romanus et chris-
tianus accedo. Cf. PAU OROSI, Historiarum aduersos paganos libri VII, cap. V, 24, CSEL 5, p. 280.
Una altra cita preciosa per a l'apreciació real de la imbricació entre ambdues institucions, és la
d'OPTAT DE MILET, Liber tertius, 3, CSEL 26, p. 74: non respublica est in ecclesia, sed ecclesia
in respublica, id est in imperio romano. Un punt de referència bàsic és l'estudi de GAUDEMET, J.
(1989²). L'Église dans l'Empire romain (IV^eme-V^eme siècles), París.

² Crec innecesari insistir en la qüestió de la decadència de les ciutats i la cultura, tan deba-
tuda des de Gibbon. Les encertades consideracions de MARROU, H.I. (1975). Décadence romaine
ou Antiquité Tardive?, París, són suficients per entendre el canvi donat a la societat romana en el
pas al món medieval.

1221

PERE MAYMÓ

En efecte, en les ciutats de l'Imperi, emparada per una legislació
favorable, l'Església, en la figura dels seus jerarques, els bisbes, adquireix
progressivament una importància major en el normal desenvolupament de
la comunitat ciutadana³. L'actuació episcopal envers la ciutat que li és
assignada es tradueix en una sèrie de mesures econòmiques i polítiques que,
afegides a la seva tasca moral -bàsicament transmesa al poble a través de
l'homilètica-, tenen com a objectiu la cohesió social de la ciuitas.

Amb el creuament dels limes danubià i renà de pobles germànics
durant el segle V, l'estabilitat de la vida ciutadana es veu greument ame-
naçada. L'exèrcit imperial⁴, incapaç d'aturar l'avanç bàrbar, ha de recórrer a
contingents de tropes federades per combatre els germànics, més tàcticament
que decisivament, en campanyes en les que Roma lluita non pro gloria sed pro
salute⁵. La impossibilitat de l'exèrcit de protegir la totalitat de l'immens
territori imperial, fa que concentri els seus esforços en reduïts punts estratè-
gics fet que, forçosament, deixa a la majoria de la població desatesa o escas-
sament protegida per milícies ciutadanes o destacaments de limitanei.

Els testimonis literaris⁶ al respecte de la ruina de Roma descriuen, mal-
grat el seu caire escatològic, una situació realment difícil per al poble romà.
Sense l'empar militar, les ciutats, sobretot aquelles situades en els eixos de
comunicacions o aquelles frontereres, han de defendre's per elles mateixes
del furor barbaricus i amb aquesta intenció els seus habitants es dirigeixen
als primores ciuitatis per tal de sol·licitar el seu ajut i direcció. Entre les
autoritats ciutadanes figura, destacadament, l'autoritat episcopal.

³ MOCHI ONORY, S. (1933). Vescovi e città (sec. IV-VI), Bolonya, p. 87-88.

⁴ Sobre la situació de l'exèrcit romà en època baix imperial, remeto als estudis de GROS-
SE, R. (1920). Römische militargeschichte von Gallienus bis zum Beginn der byzantinischen
Themenverfassung, Berlín, i de JONES, A.H.M. (1964). The Later Roman Empire (cap. XVII),
Oxford. Pel que fa a la distribució de les tropes, cf. CLEMENTE, G. (1968). La Notitia Dignitatum,
Cagliari. Respecte de la política militar i l'estratègia de l'Imperi, el treball bàsic i aclaridor és l'as-
saig de LUTTWAK, E.N. (1976). The Grand Strategy of the Roman Empire, Baltimore.

⁵ JERONI, Epist. 123, CSEL 56, p. 93.

⁶ La irrupció en territori romà d'aquelles externae gentes que, fins feia poc, sub romano
iure suberant, causa no poques pertorbacions en la vida qüotidiana. Ja Ambròs ens parla de semi-
rutarum cadauera, exposita funera i greges captiuorum -AMBRÒS, Epist. XXXIX, 3, PL 16, col.
i Màxim de Turí qualifica d'excidium la invasió goda i la considera senyal del iudicium Dei
-MÀXIM, Homilia LXXXVI, CC 23, p. 357-. A més, s'ha de tenir en consideració la difusió de les
Historiae d'Orosi i de la Ciuitas Dei d'Agustí i la influència del providencialisme històric en la lite-
ratura coetània.

1222

EL LIDERATGE EPISCOPAL EN LA DEFENSA DE LES CIUTATS DE L'OCCIDENT LLATÍ (S. IV-V)

A principis del segle V, és palesa la desarticulació del sistema admi-
nistratiu a les ciutats de la pars Occidentis de l'Imperi. Les classes benes-
tants es mostren poc dispostes a prendre a càrrec seu les magistratures ciu-
tadanes, i més aviat s'inclinen per seguir un més segur cursus eclesiàstic.
És, doncs, en aquesta cojuntura històrica que el bisbe esdevé element pri-
mordial per a la pervivència del model social i de l'ordre establert, això és,
de la romanitat cristiana; en la constitució de la ciutat tardoantiga, l'autori-
tat episcopal constitueix veritable pedra de toc.

Davant la uicinitas bellorum, tan sols la cohesió entre els diferents
grups socials ofereix una oportunitat de defensa eficaç a les ciutats. Aquest
raonament no s'escapà als dirigents religiosos que dedicaren una part
important de la seva tasca a donar solidesa al teixit social urbà. A tal efec-
te, es fixaren⁷ dos objectius; d'una banda, exhortaven el poble-comunitat
contra l'èxode de la ciutat en temps de perill, d'una altra, el preparaven
moralment per enfrontar-se amb els rigors de la guerra que s'apropava.
Tanmateix, totes dues actuacions tenen un mateix objectiu: la unitat del
conjunt de la població de la ciutat per tal de protegir el propi model social
i cultural.

Màxim, bisbe de Torí, hagué de patir -entre el 401 i el 402- el setge de
la seva ciutat per part dels gots d'Alaric. Bona part de la seva obra escrita⁸,
principalment homilètica, recull la situació de confusió i el pànic que expe-
rimentaven els torinesos així com la seva actitud davant el conflicte. Màxim
fa una crida en favor de la unitat en la fe i de la confiança en Déu i per tal
de hostes superare, utilitzant tot el poder de persuassió de que és capaç per
retenir els fugitius dins els murs de la ciutat. A mode d'exemple, ell mateix

⁷ No argumento amb aquesta afirmació l'existència d'una disciplina de partit marcada per
l'Església -impersonalment- per a aquest moment i situació concrets. Crec, però, que existia un cert
model conductual de la figura del bisbe, un arquetip, que va propiciar una actitud determinada
davant d'un fet determinat. La generalització -no absoluta- d'aquesta actitud justifica la utilització
del plural.

⁸ D'entre totes les obres de Màxim, destaco, pel seu contingut i importància, el Sermo
LXXXV (De tumultis bellicosis), el Sermo LXXXIII (De barbaris non timendi) -ambdós a CC 23-
i la Homilia XCI, a PL 57. Pierre Courcelle, observa correctament la influència del bisbe de Torí
en l'africà Quoduultdeus -uide De tempore barbarico, PL 3, col. 287-298- al respecte de l'exemplifica-
ció simbòlica de l'episodi de David i Goliat i de la retòrica del patriotisme romà, cf. COURCELLE,
(1964). Histoire littéraire des grandes invasions germaniques, París, p. 33, n. 7 i p. 129-132. Per
una anàlisi general del patriotisme romà tardà, cf. PASCHOUD, F. (1967). Roma Aeterna, Roma.

1223

PERE MAYMÓ

roman a Torí malgrat l'amenaça bàrbara exposant-se així al destí incert de
la resta de conciutadans⁹.

Però, tot i la lloable demostració de coherència del bisbe torinès, la
manca de medis coercitius i la gravetat de la situació facilita ampliament,
l'èxode d'aquells qui creuen més segura la fugida, sobretot d'aquells que
tenen més a perdre, dels possessores¹⁰.

Arribats a aquest punt, cal fer esment de la relació entre la autoritat
civil, representada pels possessores, els primores ciuitatis, i els bisbes.
Queda clar que són, de iure, les magistratures ciutadanes les responsables
del govern de la ciutat, ja en temps de pau, ja en temps de guerra; el que no
és tan segur és el bon funcionament i l'eficàcia de les cúries municipals.
L'episcopat col·labora amb l'autoritat estatal o bé la substitueix, en cas que
aquesta no pugui desenvolupar amb efectivitat les seves funcions o que,
simplement, no existeixi. En tot cas, els interessos de les jerarquies ecle-
siàstica i civil amb respecte de la comunitat urbana convergien en un de sol:
el manteniment de l'ordre de l'Imperi en la seva ciutat i, en conseqüència,
la seva defensa davant de qualsevol acció violenta que repercuteixi en la
seva estabilitat¹¹.

⁹ D'altres exempla de coherència episcopal són els de Lleó Magne qui, en el 449, en una carta
a Teodosi II, excusa la seva absència en el concili -anomenat latrocini- d'Efes a causa d'una tem-
poralis necessitas, justificant la seva permanència a Roma. Dos anys després, en resposta a una lle-
tra de Marcià en què li demana de convocar un sínode de les diverses províncies occidentals, Lleó
explica que a les ciutats, turmentades per la guerra, els és imprescindible el seu pastor, LLEÓ
MAGNE, Epist. XXXI, PL 54, col. 793; ID., Epist. XXXVII, PL 54, col. 811; ID., Epist. LXXXIII,
PL 54, col. 920. També citar Capreol de Cartago, que, a l'igual que Lleó, no pot assistir a Efes per-
què s'ha d'ocupar del seu poble, CAPREOL, Epist. I, PL 53, col. 845b. La presència vàndala justi-
fica, en ambdós casos, la impossibilitat dels bisbes d'incorporar-se a l'assemblea convocada. També
justificada per l'hostilitat dels vàndals és la poca concorrència al sínode de Cartago del 419, al qual
tan sols assisteixen, en representació de la Numídia Alypi, Agustí i Possidi, cf. Canones Concilii
Africani. Codex Canonum, p. 157. La situació esdevé tan general que es proposa la celebració dels
concilis en temps de pau per facilitar -fer possible, en fi- l'assistència de tots els convocats, cf.
HEFELE, J. (1907). Histoire des conciles, II, París, p. 429, n. 2.

¹⁰ Aquest és el terme emprat per Màxim al criticar l'actitud d'aquells que fugen abando-
nant la pàtria, la ciutat, que els ha donat tot -Quod si iusto hospiti donatur ciuitas, quanto magis
iusto patria conceditur possessori?- preferint les riqueses a la salut de l'ànima, de la conciència
cívica -Unde intelligimus te plus pecuniae tuae consulere quam saluti-, cf. MAXIM, Homilia XCI,
PL 57, col. 426.

¹¹ Si bé la relació entre la cúria i el clergat no sempre han estat d'aquiescència, davant d'un
casus belli la política de les dues autoritats ciutadanes és unívoca. Pel que fa a les relacions cúria-
clergat en aquest moment, cf. GANGHOFFER, R. (1963). L'évolution des institutions municipales
en Occident et en Orient au Bas-Empire, París, pp. 89-102.

1224

EL LIDERATGE EPISCOPAL EN LA DEFENSA DE LES CIUTATS DE L'OCCIDENT LLATÍ (S. IV-V)

Un cop mantinguda, en la mesura del possible, la cohesió social a la
ciuitas, el bisbe centra els seus esforços en la preparació moral de la pobla-
ció. L'argument principal -a banda del de la pregària i la invocació de Déu i
els sants, important en tant apel·len a la intercessio¹² del sobrenatural- és
la noció de iustitia. Altre cop Màxim ens il·lumina al respecte: armari ciuita-
tis portas, debemus etiam prius in nobis portas armare iustitiae ... tunc autem
ciuitatis porta munita esse poterit, si prius in nobis portae iustitiae munian-
tur¹³. Les lleis, fonament de l'ordenació romana, apareixen com a element
diacrític amb respecte l'altre i, per tant, la seva conservació suposa la per-
vivència de l'ordre establert. Es fa entenedor, doncs, l'èmfasi posat pels bis-
bes en l'observança de la legislació -també en casus belli- atesa la importàn-
cia que aquesta té pel normal desenvolupament de la vida ciutadana¹⁴.

L'activitat dels bisbes en la societat urbana que acull la seva seu no
es limita, però, a l'adoctrinament espiritual i a l'elevació de la moral.
Comprenent l'abast del perill que amenaça la comunitat, trobem Severí,
home sant del Nòric, que, circa 475, eleva la veu prevenint sobre la proxi-
mitat del conflicte i recomanant el reforç dels recintes defensius¹⁵ i l'apro-
visionament de les matèries necessàries per a resistir en cas de setge.
Tanmateix, el consell, gens errat, del monjo fa que Constant de Lauríac dis-
posi, a més de les mesures esmentades, exploratores -així apareix al text,
en la terminologia militar- al voltant del territori del castellum Lauriacum

¹² La intercessio dels sants davant de Déu en favor dels fidels constitueix un fenomen
sociològic de notable importància en el cristianisme antic doncs l'acció dels sants protegeix el
poble de Crist dels seus enemics. De l'extensa bibliografia existent, tan sols remarcar dues obres:
DELEHAYE, H. (1927). Sanctus, essai sur le culte des saints dans l'Antiquité, a Subsidia
Hagiographica, 17, i BROWN, P. (1985). La société et le sacré dans l'Antiquité tardive, París (trad.
de l'anglès), especialment, pp. 59-106, 171-198 i 245ss. Per al culte als sants i la seva utilització
-gairebé apotropaica- a Hispània, compten amb els treballs de GARCÍA RODRÍGUEZ, C. (1966).
El culto a los santos en la España romana y visigoda, Madrid, i de VILELLA, J. (1992). "Aduocati
et patroni. Los santos y la coexistencia de romanos y bárbaros en Hispania (siglos V-VI)", a III
Reunió d'Arqueologia Cristiana Hispànica, Maó (1988), pp. 501-507.

¹³ MAXIM, Homilia XC, PL 57, col. 419.

¹⁴ La influència del dret romà en la literatura cristiana és força notable, com observa GAU-
DEMET, J. (1978). Le droit romain dans la littérature chrétienne occidentale du III^eme au V^eme siè-
cle, a Ius Romanum Medii Aeui I, 3b, Milà.

¹⁵ La refecció i el bastiment dels murs de les ciutats, observant la pràctica consuetudinària
i les paraules del bisbe de Torí, aniria a càrrec dels curials: primores uiros tuitiones in moenibus prae-
parare, MÀXIM, Homilia LXXXVI, PL 57, col. 378.

1225

PERE MAYMÓ

i que, a totes hores, hi hagi dispositis per muros ex more uigiliis per tal de
prevenir qualsevol atac enemic¹⁶. Veiem com, a partir d'aquests exemples,
el bisbe participa activament en la defensa de la seva ciutat mitjançant una
actuació preventiva, tant teòrica com pràctica, de la qual es pot induir el
prestigi social de què gaudia la figura del bisbe.

Ara bé, com autoritat plenament reconeguda, l'episcopat ha contret
vincles amb la comunitat en qualitat de pastor, de guia, de líder, en fi.
Aquests lligams subsisteixen -encara amb més raó- en temps de guerra i
reclamen que el bisbe es presti a ser representant popular. Conseqüentment,
el bisbe, juntament amb les magistratures municipals que encara restin, es
responsabilitza del govern dels destins de la ciutat davant l'hostilitat dels
bàrbars i se n'erigeix representant.

Potser no hi ha ambaixada més coneguda que aquella de Lleó Magne
a Atila en el 452. El bisbe de Roma, escollit per consens com un dels mem-
bres de la legació -placida legatio-, surt a l'encontre del cabdill hun a qui
aconsegueix apaivagar el desig de conquesta¹⁷. Tres anys després, i en una
Roma buida de nobles, Lleó és l'única autoritat que negocia amb Genseric
una rendició sense resistència a canvi del respecte de les vides dels
romans¹⁸. Per dues vegades és el bisbe qui obté pau per a la Urbs.

A Hispània hi trobem un cas relevant: el d'Idaci, bisbe de la
Gal·laecia¹⁹. Idaci, en el 431, i a causa de les predacions sueves a la seva
província, es dirigeix a Aeci com a representant dels hispanoromans dema-
nant-li ajut per aturar el discidium. Aeci encarrega Censori la legació
romana davant els sueus per aconseguir la fi de les rapinyes bàrbares veient
el gal·laic satisfactòriament resolta la seva missió.

Però no només en la placida legatio consistia el paper adoptat pel
bisbe. A la Gàl·lia, Annià²⁰ a Orléans i Mamert a Vienne, diri-
geixen la resistència de les respectives ciutats enfront de les marees d'Ati-
la esperant l'arribada d'Aeci i els seus foederati. Contemporàniament,

¹⁶ EUGIPI, Vita sancti Seuerini, 25, MGH aa 1, p.20.

¹⁷ PRÒSPER D'AQUITÀNIA, Epitoma Chronicon, 1367, MGH aa 9, Chronica minora I, p. 482.

¹⁸ ID., Epitoma Chronicon, 1375, Ibid., p. 484.

¹⁹ IDACI, Chronicon, 96, SC 218, p. 431 i 98, p. 432.

²⁰ GREGORI DE TOURS, Historia francorum, II, 7, MGH srm 1, p. 73.

1226

EL LIDERATGE EPISCOPAL EN LA DEFENSA DE LES CIUTATS DE L'OCCIDENT LLATÍ (S. IV-V)

Sidoni Apol·linar²¹, autèntic representant de la noblesa tardorromana, escriu
al bisbe Mamert demanant-li consell per defensar el seu "petit Arvern" de
les bandes germàniques. A Hispània, Simfosi²², probablement bisbe gal·laic, també es des-
taca en la direcció del seu poble en la lluita contra els sueus. Arreu, es pot
constatar la participació episcopal durant el conflicte bèl·lic, però cap fou
tan absoluta com la de Germà d'Auxerre²³.

Havent-li estat encarregada la lluita contra els pelagians de
Britànnia, el bisbe gal es veu enmig d'una ofensiva de saxons i pictes i és
escollit, en virtut del prestigi que li suposava la seva missió religiosa i del
seu propi, dux belli dels britannoromans. Tot seguit, els condueix a la bata-
lla i, si hem de creure al cronista, venç l'enemic bàrbar en el que es recor-
da com a "batalla de l'Al·leluia", en el 429.

No és estrany que, en caure les ciutats en mans dels bàrbars, el bisbe,
com a legítim representant de l'autoritat ciutadana patís, de vegades la pit-
jor de les sorts²⁴. Si bé és cert que l'activitat moral del bisbe podia ser
molesta pels nous dominadors, el patrimoni eclesiàstic, de per se, ja era
prou desitjable com per provocar més d'una mort d'algun religiós zelós dels
seus deures. En altres casos -que de ben segur eren els més nombrosos-, el
bisbe patia l'exili o bé l'encarceració i l'inevitable allunyament de les seves
funcions²⁵. Constatem que la província occidental més damnada és l'africa-
na; allí se sent ben fort el pes de l'ocupació bàrbara en la forma de la per-
secució de les autoritats catòliques en favor de l'arrianisme i les estructu-
res eclesiàstiques no poden sinó resentir-se'n.

Afortunadament per als habitants dels neruii reipublicae, bona part
dels bisbes aconseguiren sobreviure a la invasió germànica i intercediren en
favor del seu poble en un increïble exercici de tuitio pauperum. Les activi-
tats del bisbe en aquest sentit es multipliquen. Ja no són només els grups

²¹ SIDONI APOL·LINAR, Epist. VII, 1, MGH aa 8, p. 103.

²² IDACI, Chronicon, 101, SC 218, p. 435.

²³ BEDA, Chronicon, MGH aa, Chronica minora II, p. 459.

²⁴ Exemples no en falten pel que respecta a bisbes morts per tropes bàrbares, VICTOR DE VITA,
Historia persecutionum I, 3, MGH aa 3, p. 4; SIDONI APOL·LINAR, Epist. VII, 6, MGH aa 8, p.
111.

²⁵ Per a les referències sobre el exili i l'encarcerament de bisbes i de clergat en general,
remeto a MOCHI ONORY, S. (1933). Vescovi e città (sec. IV-VI), Bolonya, p. 119, nn. 85-87.

1227

PERE MAYMÓ

ciutadans menys afavorits els que necessiten ajuda: molts homes i dones
havien estat capturats pels bàrbars i reduïts a l'esclavatge; la ciutat i el seu
territori havien estat objecte de rapinya; els recursos eren certament infe-
riors a les necessitats. Llavors, el patrimoni episcopal²⁶, incrementat sobre-
manera durant el segle anterior, s'empra per mitigar els efectes negatius que
aquesta fragmentació tenia en el conjunt de la comunitat. Es prova, tant
com és possible, d'alliberar captius, de reactivar la vida econòmica, d'a-
bastir, fins i tot, la ciutat i de reconstruir els seus edificis i murs²⁷.

Encara més, els prelats també s'encarreguen de la representació del
seu poble davant el nou capitost bàrbar per aconseguir millors condicions
de vida pels seus fidels²⁸. Així mateix, no tan sols intercedeixen en favor
d'un o altre ciutadà sinó que disputen -diplomàticament- per aconseguir
frenar els abusos que les tropes realitzen a la ciutat. Aquesta situació és
força més delicada a Africa²⁹ on els conflictes entre catòlics i arrians,
recolzats pel nou poder de Genseric, minven la capacitat d'acció de l'auto-
ritat eclesiàstica ortodoxa.

A la llum de la polícroma cojuntura històrica observada, podem
inferir alguna conseqüència del canvi esdevingut en les atribucions episco-
pals amb motiu de les irrupcions germàniques. Primerament, és evident que
el prestigi de la figura del bisbe com a rector, d'altra banda prou prestigia-
da ja, veu engrandit el seu horitzó d'actuació amb l'adveniment dels tem-
pora bellorum. El model teòric ideal de bisbe es troba, gairebé de sobte,
enfrontat a una situació no prevista però que, seguint la línia conductual

²⁶ Potser l'exemple més paradigmàtic és el de Deogratias de Cartago qui ven uns vasos
d'or utilitzats pel ministeri i, amb els diners que en treu, allibera romans captius dels vàndals. VIC-
TOR DE VITA, Historia persecutionum, I, 7-8, MGH aa 3, p. 7.

²⁷ A Pavia, el seu bisbe Epifani, organitza una mena de servei anonnari -tant per romans
com per bàrbars- a la ciutat i s'encarrega de l'organització i l'efectivitat, ENNODI, Vita Epifanii,
MGH aa 7, p. 98. El mateix Deogratias de Cartago és plorat a la seva mort per tot el poble per tot
el bé que ha realitzat entre els seus conciutadans, cf. nota anterior.

²⁸ Així, Epifani de Pavia qui, a més d'abastir el seu poble, asserena els ànims dels rugi, ocu-
pants de la ciutat, i evita altercats i abusos per part d'aquests, cf. ENNODI, Vita Epifanii, MGH aa
7, pp. 97-99. Esmentar també l'important paper de mitjancer realitzat pel bisbe italià entre Antemi
i Ricimer d'una banda, i Euric i Nepos d'una altra, impedint un enfrontament d'aquests dos últims
pro Italiae Galliaque finibus, ID., Vita Epifanii, ibid., pp. 91-94.

²⁹ Pel que concerneix a la difícil situació del clergat catòlic africà i la seva lluita contra
l'hostilitat del clergat arrià i la política persecutòria del govern vàndal, cf. COURTOIS, C. (1955).
Les Vandales et l'Afrique, París.

1228

EL LIDERATGE EPISCOPAL EN LA DEFENSA DE LES CIUTATS DE L'OCCIDENT LLATÍ (S. IV-V)

dictada per la patrística, resol adoptant una actitud clarament intervencio-
nista davant d'un fet concret. La intervenció episcopal en qualitat d'autori-
tat ciutadana en les invasions del segle V, prefigura la capacitat militar de
l'episcopat -i, sobretot, del papat- en el món medieval.

D'una altra banda, la desfeta de les institucions municipals romanes
fa que els bisbes duguin a terme funcions que, en principi, no els correspo-
nen per llei. Les seves activitats envers la societat urbana, ja siguin everge-
tisme, ja patronat eclesiàstic, s'amplien al mateix temps que s'amplia el seu
poder i influència sobre aquells a qui protegeix; no obstant l'aparició de
nous Estats amb entitat suficient, el rol de l'Església no és disputat per
ningú i la consolidació de la figura del bisbe en la constitució ciutadana és
ja un fet ineluctable.

1229

Disseny Web: Pere-Enric Barreda (Filologia Llatina), 1997-2013. Sergi Guillén (GRAT) 2014.