Joan M. Colet Duran
Estudiant de Doctorat
Departament de Geografia Humana de la Universitat de Barcelona

Una visió histórica del treball a partir de l'estudi genealògic d'una família: els Guimerà del Vendrell, 1600-1924 (Resum)

Aquesta comunicació vol donar una visió històrica del treball a partir de l’estudi genealògic de la família Guimerà del Vendrell (Tarragona): des del pagès que va arribar al segle XVII fins al gran poeta i dramaturg Àngel Guimerà (1845-1924).

El canvi econòmic de la comarca del Penedès cap a una especialització vinícola va ser el factor que va influir més en el canvi del treball al llarg de les generacions d’aquesta família, molt relacionat amb el comerç marítim, les migracions i l’acumulació de capital.

Paraules clau: treball, mobilitat social, genealogia, Guimerà, el Vendrell.

A historical view of labor from the genealogical study of a family: The Guimerà of El Vendrell, 1600-1924 (Abstract)

This paper is a historic vision of the job with the genealogical study of the Guimera`s family from El Vendrell (Tarragona): from the agriculturalist that came in XVII century to the great poet and theatre’s writer Àngel Guimerà (1845-1924).

The economic change of the Penedès Area to a wine production was the principal factor of the generational change of the job in relationship with the maritime trade, the migrations and the quickly riches.

Key words: job, social mobility, genealogy, Guimerà, El Vendrell.

El treball és un element fonamental tant per l’economia com per la societat i és l’activitat que absorbeix més temps de la vida, la qual l’home dedica per obtenir els béns o mitjans que satisfaran les seves necessitats transformant la natura que l’envolta. Per tant, el treball és el factor més important per a la nostra subsistència, ja sigui en la producció directa de productes alimentaris d’autoconsum o en la producció de béns materials de la qual obtindrem una retribució monetària per poder comprar aliments i, com no, altres béns materials que ens faran la vida més agradable: roba per abrigar-nos, habitatge per aixoplugar-nos i vehicle per desplaçar-nos. Un cop cobertes les primeres necessitats, la dinàmica del consum genera un estat d’insatisfacció perpètua que contínuament ens fa desitjar allò que encara no posseïm. Aquesta necessitat supèrflua ens força a tenir la voluntat de millorar laboralment i situar-nos en categories professionals superiors per obtenir un bon sou que ens permeti consumir el que desitgem. Per aconseguir aquesta millora es pot ascendir de categoria dins de la mateixa empresa o canviar de feina, la qual cosa pot suposar una migració. D’altra banda, hi ha l’afany humà d’acumular riquesa, de ser més que els altres, i això també s’aconsegueix millorant professionalment o apostant per empreses particulars que, si bé en un principi es poden definir d’arriscades, poden generar una acumulació de capital a curt termini. Són ben coneguts els casos de multimilionaris que són propietaris de grans empreses i que quan expliquen la seva vida comencen dient que de molt joves repartien la premsa pel carrer o treballaven a la cuina de qualsevol restaurant.

També hi ha casos de famílies en què la millora professional i, per tant, l’acumulació de riquesa es produeix al llarg de les generacions. Aquest és el cas dels Guimerà del Vendrell (Tarragona), el primer dels quals era un pagès que va arribar a la vila al segle XVII i els seus descendents van millorar econòmicament amb activitats relacionades amb l’especialització vinícola del Penedès i el comerç marítim, que van influir en les migracions d’alguns membres de la família. L’últim Guimerà que tanca el període d’estudi d’aquesta comunicació va canviar radicalment de treball i es deslliga de les activitats relacionades amb el comerç del vi; va ser el gran poeta i dramaturg en llengua catalana de la Renaixença a la segona meitat del segle XIX: Àngel Guimerà i Jorge (1845-1924). Aquest estudi genealògic del treball es basa sobretot en la investigació que va fer Josep Miracle per explicar per què un dels grans recuperadors de la llengua catalana era canari i no català de naixement, ja que en biografies anteriors es mirava d’amagar aquest origen dient que els seus pares es van aturar a Santa Cruz de Tenerife durant un viatge en vaixell anant o tornant d’Amèrica. En realitat, el seu pare s’hi traslladà per invitació del seu oncle que hi havia establert un negoci mercantil. Per tant, Àngel Guimerà va néixer a les Canàries a causa de les migracions dels seus avantpassats que van anar a buscar fortuna a mig camí d’Amèrica.

L’estudi de famílies té una llarga tradició en les ciències socials. Des de la Geografia, i més concretament des de la Geografia Urbana, s’estudien les famílies per explicar la mobilitat social –tema que tanta importància va tenir en les investigacions sociològiques de l’escola de Chicago, als anys trenta del segle XX- per demostrar que la ciutat és el lloc on els individus i les famílies es mouen d’una posició social a una altra. En el camp de la Història es fa aquest tipus d’estudis per profunditzar en esdeveniments o períodes històrics concrets. Recentment a Catalunya s’han publicat treballs molt interessants en aquest sentit. A Set segles d’una família empordanesa. Els Jordà de Molins, Ferran del Campo i Jordà ha realitzat una reconstrucció de la vida de la família Jordà de Pont de Molins (Girona) des del segle XIV, tot començant pels seus orígens pagesos, seguint la seva evolució cap a poderosos terratinents i hisendats, fins arribar al primer terç del segle XX amb Carles Jordà i Fages, un gran polític que va arribar a ser alcalde de Barcelona. Per la seva part, el catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili (Tarragona) Enric Olivé, en el seu llibre Els Moragas. Història íntima d’una família de notables (1750-1868), explica diferents aspectes relacionats amb la crisi de l’antic règim a Catalunya a través de l’anàlisi de la vida privada d’una família burgesa de les terres tarragonines, de la qual han sorgit personatges importants com els polítics Joan de Balle i Estanislau Figueras, els escriptors Narcís Oller i Josep Yxart, l’arquitecte Antoni de Moragas i el metge Jeroni de Moragas.

Un altre estudi que tracta el tema de la crisi de l’antic règim és el de La casa Papiol i la Vilanova de la Primera Meitat del segle XIX. Aquesta publicació d’Eliseu Toscas, doctorat en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, ofereix els primers resultats d’una investigació més àmplia sobre la família, el poder local i l’Estat durant el vuit-cents. El mateix autor explica a la introducció que va escollir fer un estudi contextualitzat d’una família benestant de Vilanova i la Geltrú (Barcelona) per comprendre fenòmens de caràcter general en el període històric en què es va donar el pas de l’antic règim a l’Estat liberal.

Seguint les línies d’aquest treballs recents, en aquesta comunicació contextualitzo la història concreta dels Guimerà amb l’especialització vinícola de la comarca del Penedès al llarg del segle XVIII i l’enllaço amb la investigació que faig actualment sobre el port de Sant Salvador (barri marítim del Vendrell) que va tenir una gran importància al segle XIX. D’altra banda, a les conclusions justifico l’aparició del cognom Guimerà als registres de l’esmentat port, entre els anys 1812 i 1819, i la reactivació econòmica de la família després d’un període de crisi gràcies a les migracions, a la vegada que emmarco aquest estudi genealògic dins de la teoria de la mobilitat social, que abans ja he citat.

Tot seguit exposo la història genealògica i els canvis de treball dels Guimerà del Vendrell. Per tenir un punt de referència i seguir una línia cronològica, indico la relació de parentesc del protagonista de cada època respecte al Guimerà escriptor.
 

El nou vingut pagès (segle XVII)

La primera referència d’un Guimerà al Vendrell es troba en una partida de casament que diu: "A vint-i-dos de maig de mil sis-cents i cinc, jo Damià Vidal, Rector, he esposat Antoni Guimerà, de Castelldefels, amb Àngela, donzella, filla de Francesc Vidal (Miracle, 1958)". Es tractava, doncs, d’un pagès jornaler nascut a Castelldefels que va arribar al Vendrell a principis del segle XVII, segurament per millorar la seva situació econòmica i social, i va trobar una noia amb qui casar-se i tenir descendència. Els seus descendents més immediats van seguir l’ofici de pagès: Joan Guimerà i Vidal, Pere Joan Guimerà i Stretta, Joaquim Guimerà i Saumoy i Agustí Guimerà i Canyelles. El primer canvi de treball es va produir amb el besavi de l’escriptor, Agustí Guimerà Vidal, a la segona meitat del segle XVIII.
 

El besavi boter (1754-1809)

Al segle XVIII es va introduir al Vendrell el cultiu de la vinya a gran escala seguint el procés d’especialització vinícola de la comarca del Penedès. A partir del Reial Decret de Carles III de 1778, que va permetre als catalans el lliure comerç amb Amèrica, la producció de vi i d’aiguardent va ser espectacular i van adquirir una gran importància els boters i les fassines (destil·leries d’aiguardent). El Vendrell va ser un gran centre productor de bótes i d’aiguardent. A més, la platja de Sant Salvador del Vendrell es va convertir en un dels principals ports d’exportació de vi i aiguardent, fet que es va accentuar durant la Guerra del Francès, ja que els ports de Tarragona i Vilanova van quedar barrats.

En aquest context, Agustí Guimerà i Vidal, nascut el 1754, va triar l’ofici de boter mentre el seu germà gran Pau va seguir essent pagès com el seu pare i els seus avis. Com que la casa dels seus pares s’havia quedat petita pel casament del germà gran, i ell també volia casar-se, Agustí va buscar una casa nova que li permetés dur a terme la professió que havia triat. En ple festeig va arribar la gran notícia: al barri de la Barceloneta del Vendrell hi ha havia una casa i uns terrenys en venda. Es tractava de Cal Ximet, una casa pairal amb baixos, pis, golfes i una àmplia galeria a la banda del darrera, que avui dia és la Casa Museu Àngel Guimerà. Tant Agustí com el seu germà Pau es van posar en contacte amb el marit de la propietària, la vendrellenca Maria Gertrudis de Serrat i Trillas, que no era ningú més que el cònsol de França a Barcelona, M. Jean-Baptiste Aubert. El 1778 es van signar les escriptures corresponents en què Agustí es quedava la casa i el seu germà Pau seria el propietari de les terres veïnes. Un any després Agustí Guimerà es va casar amb la filla d’un boter, la Josepa Ramon.

La demanda de bótes superava la capacitat de producció i, per tant, les coses van anar molt bé al jove Agustí. El gran nombre de fassinaires que s’establien al Vendrell necessitaven gran quantitat de bótes, abans i tot de saber si vendrien o no el seu contingut a Amèrica. Per tant, era més segur el negoci de fer bótes que no el de produir aiguardent. Aquí tindríem l’explicació de per què Agustí no es va fer fassinaire, però, en canvi, va continuar la tradició pagesa de la família i va compaginar el seu ofici de boter amb el conreu de la vinya i la producció de vi.
 

L’avi que va construir el magatzem a la platja de Sant Salvador del Vendrell (1784-1826)

Salvador Guimerà i Ramon, nascut el 1784, va continuar l’ofici de boter. El 1810 es va casar amb Maria Fonts i Rubió, filla d’un pagès. Amb aquest casament, la posició econòmica de Cal Ximet es va enfortir gràcies al dot de la núvia, el qual va permetre l’ampliació de les propietats de terrenys amb vinya, garrofers i oliveres. Aquesta injecció econòmica va propiciar la construcció d’un magatzem a la platja de Sant Salvador, al solar que havia comprat el seu pare, per donar aixopluc a la fusta i als cèrcols que rebia, per via marítima, per fer bótes i guardar-les fins al moment que s’embarcaven als vaixells que se les enduien. Aquest fet l’he pogut corroborar amb l’aparició del nom de Salvador Guimerà en els registres del Port de Sant Salvador que hi ha dipositats a la Biblioteca de Calafell (Tarragona) i que són objecte d’una investigació que estic duent a terme actualment. Avui dia, aquest magatzem és una casa d’estiueig.

El 1822, Salvador Guimerà va emmalaltir greument i va deixar Cal Ximet en una situació molt complicada, sobretot de cara a la continuïtat de la producció de bótes, ja que la seva mare, Josepa Ramon, era massa gran i els seus fills massa petits; el més gran, Agustí Guimerà i Fonts, pare de l’escriptor, només tenia deu anys. Tot havia de recaure sobre les espatlles de la muller, Maria Fonts, que encara era jove –trenta-set anys- i enèrgica, però els temps eren difícils, després dels estralls de la Guerra del Francès, i el futur era insegur, davant la inestabilitat político-social espanyola del segle XIX. Sortosament, Salvador Guimerà es va recuperar i el negoci es va poder salvar gràcies al suport que va rebre del seu germà Agustí, l’oncle del pare de l’escriptor, que va traslladar el cognom Guimerà a les illes Canàries.
 

L’oncle del pare que va traslladar el cognom Guimerà a les illes Canàries (1796-1874)

Agustí Guimerà i Ramon, nascut el 1796, després d’haver treballat quatre o cinc anys a Cal Ximet, tal com va disposar el seu pare en el testament, va fer valer el seu dret i va triar un nou ofici: es va fer mariner. Se sap que va ser patró de vaixell i que abans de complir els trenta anys va emprendre el viatge que l’havia de traslladar a les Canàries, poc després de la recuperació de la greu malaltia que va patir el seu germà Salvador. De fet, no hi va anar per voluntat pròpia, sinó que la seva arribada a aquestes illes es va produir després d’un viatge frustrat cap Amèrica en el qual es va malmetre el seu vaixell. Esperant resoldre el problema de la nau i de la càrrega, es va familiaritzar amb el medi i en pocs anys va esdevenir un dels comerciants més importants de Santa Cruz de Tenerife. La seva primera transacció comercial va ser la seva nau: la va desmuntar i va vendre-la a peces. D’aquesta manera, es va convertir en el primer proveïdor nàutic de l’illa i va començar a fer fortuna sense haver d’anar a Amèrica. Posteriorment va passar a ser consignatari de vaixells, va muntar un forn de pa, que va ser durant molts anys l’únic proveïdor d’aquest article bàsic a la intendència militar de la plaça, i va obrir uns grans magatzems on els habitants de Tenerife podien comprar de tot.

Després de morir la seva mare i, per tant, alliberar-se d’una altra de las clàusules del testament del seu pare, es va casar amb Jacinta Castellano, filla d’un comerciant canari, i d’aquest matrimoni va derivar la primera generació de Guimerà canaris. El 1835 va ser elegit segon tinent d’alcalde de Santa Cruz de Tenerife. I per la seva capacitat en el món comercial va arribar a ser vocal del Reial Tribunal de Comerç. En definitiva, aquell noi que va començar fent bótes al Vendrell i que després es va fer mariner, va acabar essent un puntal de l’economia canària i va reunir una gran fortuna. A més, tindrà una gran paper en la recuperació econòmica de Cal Ximet després de la mort del seu germà Salvador.
 

El pare comerciant (1812-1879)

Mentre Agustí Guimerà i Ramon s’enriquia a les Canàries, el seu germà Salvador va morir i el seu nebot, Agustí Guimerà i Fonts, pare de l’escriptor, amb només catorze anys no es podia fer càrrec de la casa i de les bótes, tot i que l’activitat va continuar gràcies a algun operari de confiança. Davant d’aquesta situació, Maria Fonts, tres anys després de la mort del seu marit, va prendre la gran decisió de confiar el seu fill gran al seu cunyat perquè fes fortuna a les Canàries en comptes de fer bótes al Vendrell.

Agustí Guimerà i Fonts, nascut el 1812, va entrar amb bon peu a Santa Cruz de Tenerife i les coses li van anar molt bé. El seu oncle havia registrat la casa "Guimerà i Companyia" i es dedicaven a comprar i a vendre tot allò que els semblava que podia ser una bona operació. Allí va conèixer la que va ser la seva muller i, per tant, la mare del gran geni de la literatura catalana, Margarita Jorge Castellano, que era filla d’un modest botiguer de queviures.
 

El gran poeta i dramaturg de la Renaixença (1845-1924)

Àngel Guimerà i Jorge va néixer a Santa Cruz de Tenerife el 1845. A l’edat de vuit anys va arribar al Vendrell perquè el seu pare es va haver de fer càrrec del patrimoni de la família, de Cal Ximet. En aquesta casa va iniciar la seva activitat poètica, primer en castellà, perquè era la seva llengua materna, i més tard, sota el guiatge del seu amic vendrellenc Jaume Ramon i Vidales, en català.

El seu pare no va entendre mai l’actitud del seu fill i pensava que mai es guanyaria la vida només escrivint versos. Però el seu amic Jaume Ramon el va introduir en el moviment de la Renaixença, que tenia l’esperit de recuperar el català com a llengua de cultura, i el 1877 Àngel Guimerà va aconseguir el títol de Mestre en Gai Saber en el marc dels Jocs Florals de Barcelona. Més tard es convertirà en un gran dramaturg. La seva obra més significativa és Terra Baixa, una tragèdia rural que ha estat traduïda a moltes llengües i de la qual s’han fet versions d’òpera, Tiefland i La Catalane, i de cinema, Marta of the Lowlands.

També es va dedicar a la política com l’oncle del seu pare, però en aquest cas per defensar les idees del catalanisme polític de la segona meitat del segle XIX, un moviment de reivindicació nacional que promulgava el reconeixement polític, nacional i cultural de Catalunya.

Ell és l’últim Guimerà protagonista d’aquesta comunicació ja que, després d’un gran desengany amorós amb una vendrellenca, Maria Rubió i Rabassó, i amb el pretext real de la malaltia del pare, la família es va traslladar a Barcelona on va romandre solter fins a la seva mort, l’any 1924.
 

Un procés d’ascensió social

Si el primer Guimerà nou vingut al Vendrell al segle XVII era un simple jornaler, els seus descendents van gaudir d’una riquesa mitjana, cap a alta, sobretot a partir d’Agustí Guimerà i Vidal, el que va trencar, encara que no del tot, la tradició pagesa de la família per dedicar-se a fer bótes, un negoci que li va anar molt bé gràcies a la conjuntura econòmica del moment: la gran efervescència de la producció i la comercialització de vins i aiguardents catalans com a conseqüència del lliure comerç amb Amèrica.

Si bé l’ofici de boter aportava beneficis econòmics a la família Guimerà, l’activitat que realment va permetre una acumulació ràpida de capital va ser el comerç. Primer de tot, hem de fer esment del Port de Sant Salvador, en realitat una platja amb funcions portuàries que es va convertir en un dels principals ports catalans exportadors de vi i aiguardent des de finals del segle XVIII fins al darrer terç del segle XIX, quan la irrupció del ferrocarril va suposar la decadència del tràfic marítim de cabotatge. Com ja he dit anteriorment, actualment estic fent un buidatge dels registres d’aquest port del període comprés entre els anys 1812 i 1819 i, de moment, he trobat referències del cognom Guimerà en diferents dates. El problema és que en molts casos no hi ha el nom i no se sap exactament de qui es pot tractar, però hi ha registres on apareixen els noms de Pau Guimerà i de Salvador Guimerà.

El primer es tracta de Pau Guimerà i Virgili (1775 - ?), el segon fill del germà gran d’Agustí Guimerà i Vidal que es va quedar les terres veïnes de Cal Ximet. Aquest noi amb catorze anys es va casar i va anar a viure en una casa a la platja de Sant Salvador. Els productes que embarcava eren vi i aiguardent. Cap al 1793 va comprar una casa situada al Portal del Pardo al francès François Aubury que va passar a anomenar-se Can Guimerà. Una ala d’aquesta casa estava construïda sobre de l’arc de l’antic portal de la muralla i al segon pis hi havia la cambra dita "dels patrons", ja que estava reservada a hostatjar els patrons i altres jerarquies marineres que feien escala al Vendrell. Alguns fills seus es van dedicar a la marina mercant i segurament va donar consell al seu cosí Agustí Guimerà i Ramon, l’oncle del pare d’Àngel Guimerà, i el va posar en contacte amb algun patró perquè fes l’aprenentatge de mariner. El segon és Salvador Guimerà i Ramon, l’avi de l’escriptor; aquell que va construir el magatzem a Sant Salvador per guardar les fustes i els cèrcols per fer bótes que rebia per via marítima. Els productes que hi ha ressenyats en els registres on apareix el seu nom són bótes buides, però també hi ha aiguardent i vi. Aquest últim producte concorda amb el no-trencament total dels Guimerà boters amb el cultiu de la vinya.

Però qui realment es va enriquir notablement i de forma ràpida va ser Agustí Guimerà i Ramon, aquell que va anar a parar, una mica per casualitat, a les Canàries i que, en poc temps, es va convertir en un gran comerciant que va arribar a ocupar càrrecs públics importants. De fet, el bon ull pels negocis de l’oncle del pare d’Àngel Guimerà va ser un gran cop de sort per a Cal Ximet, perquè, davant les dificultats econòmiques arran de la mort de Salvador Guimerà i Ramon, Agustí Guimerà i Fonts va anar a Santa Cruz de Tenerife a fer fortuna treballant conjuntament amb el seu parent. No se sap què hauria passat si s’hagués quedat al Vendrell fent de boter, ja que la demanda de bótes encara era prou important en l’època que va viure, però de ben segur que no hauria guanyat tants diners en tan poc temps com va guanyar a les Canàries.

Es pot dir que aquesta acumulació de capital devia ser determinant perquè el jove poeta Àngel Guimerà es pogués dedicar només a escriure versos en comptes de conrear la vinya, fer bótes o dedicar-se al comerç. Es comprèn fàcilment que el pare de l’escriptor no entengués l’actitud del seu fill, ja que els seus avantpassats havien treballat dur, s’havien arriscat en noves empreses i havien superat entrebancs familiars, com va ser el cas de l’oncle canari que va haver de complir les clàusules del testament del seu pare abans de poder fer la seva. A més, Agustí Guimerà i Fonts devia estar preocupat pel manteniment del nivell econòmic de la família, perquè la història econòmica de Catalunya està farcida de casos que segueixen el model clàssic de la primera generació que crea l’empresa, la segona que treballa per mantenir-la i la tercera que viu de renda i és la responsable de la fallida. Els Guimerà no van seguir aquest model, ja que el patrimoni familiar es va mantenir fins i tot després de la mort d’Àngel Guimerà. Avui dia, encara es pot observar la riquesa de la família visitant la Casa Museu Àngel Guimerà, on es conserva l’ambient d’una casa pairal adinerada del segle XIX amb mobiliari de gran valor i, sobretot, amb diversos objectes que reflecteixen la importància que va arribar a tenir el gran poeta i dramaturg de fama internacional: fotografies, diplomes, llibres i l’escriptori, entre d’altres.

En definitiva, en una mateixa família podem veure l’evolució històrica de pagesos a boters i comerciants, fins arribar al gran geni de les lletres catalanes, Àngel Guimerà. Per tant, ens trobem davant d’un cas de mobilitat social intergeneracional en què amb el pas de les generacions una mateixa família ha anat ascendint en l’escala social. En aquest sentit, i coincidint amb el que de forma més general observa Herbert Goldhamer, la societat vendrellenca de mitjan segle XVIII i XIX es podria definir com a oberta i igualitària, ja que permetia als fills triar una feina més remunerada i ascendir socialment. Però jo li donaria més importància a la decisió individual davant d’una societat que estava en un procés d’obertura, de transició entre l’antic règim i l’Estat liberal.

Tot i que el context econòmic era favorable, el besavi d’Àngel Guimerà va ser valent a l’hora d’obrir un taller de bótes. Un dels factors determinants de la mobilitat social és l’ocupació del pare i, per tant, Agustí Guimerà i Vidal devia prendre la decisió de no patir les preocupacions i la feina feixuga d’un pagès: va preferir treballar en un lloc tancat en el qual no patiria ni fred ni calor i no hauria de pensar en les inclemències meteorològiques que poden malmetre la collita. A més, les bótes es col·locaven al mercat fàcilment i no s’havia de patir per si el vi i l’aiguardent es venien o no, perquè els productors havien d’envasar el producte igualment.

D’altra banda, Agustí Guimerà i Ramon no va gaudir dels avantatges d’una "societat oberta" perquè primer va haver de complir les clàusules del testament del seu pare abans de poder embarcar-se i dedicar-se a la marina mercant. De ben segur que també tenia un esperit més aventurer que el seu germà i va aprofitar la conjuntura en què el comerç marítim va adquirir la mateixa importància que els ceps, el vi, l’aiguardent i les bótes que malgrat les dificultats del país enriquien els vendrellencs. A més, les seves aspiracions de conèixer món van trobar suport en el seu cosí Pau Guimerà i Virgili que es dedicava al comerç marítim i estava molt ben relacionat amb els patrons dels vaixells. També s’ha de reconèixer el seu esperit emprenedor, ja que no es va enfonsar quan va arribar com un "nàufrag" a Santa Cruz de Tenerife, sinó al contrari, en pocs anys va esdevenir una de les figures més importants de la ciutat. Es pot dir que aquest Guimerà és un exemple clar de mobilitat social ascendent individual: va sortir d’un taller de boters per fer de mariner i finalment va acabar essent un comerciant que va assolir gran importància fins al punt d’ocupar càrrecs de poder de decisió en els cercles mercantil i polític. I la seva decisió individual va ser determinant perquè els Guimerà de Cal Ximet es recuperessin del sotrac econòmic que va suposar la mort del seu germà Salvador i evitar una mobilitat social descendent de la família.

Un altre factor que determina la mobilitat social és la intel·ligència de l’individu. Àngel Guimerà va demostrar de ben jove la seva habilitat poètica en la seva llengua materna, el castellà. Més endavant va aprendre a escriure en català i va guanyar premis importants de poesia en aquesta llengua. En concret, va ser nomenat Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals de Barcelona de 1877 per haver guanyat els tres premis del certamen: fe, pàtria i amor. A part de ser un gran poeta, també va esdevenir un gran dramaturg. Vet aquí que, d’una família d’arrels pageses, que després van passar a ser boters i comerciants, va sorgir un gran escriptor que a Barcelona es va relacionar amb les més altes esferes de la cultura i la política catalanes. La tradició literària tampoc li va venir per la banda materna, ja que, segons l’anàlisi que fa Josep Miracle de la signatura autògrafa de Margarita Jorge Castellano, la mare d’Àngel Guimerà, tot i que pertanyia a una casa bona de Santa Cruz de Tenerife, va passar més hores darrera del taulell del negoci familiar que a l’escola.

Aquest detall de la signatura és un factor que es té en compte en estudis recents sobre la mobilitat social. Sherry Olson, en la comunicació publicada en les actes del col·loqui sobre l’estudi comparatiu del desenvolupament urbà contemporani de Montreal i Barcelona que va tenir lloc el maig del 1997 a la Universitat de Barcelona, exposa que una de els metodologies que fa servir per detectar mobilitats socials és l’anàlisi d’una gran col·lecció de signatures. Així, en el seu estudi de famílies de Montreal al segle XIX, es va trobar casos com el de Louis-Joseph Beauchamp que fins als trenta-set anys, quan ja ocupava una posició social mitjana cap a alta, no va començar a signar. Segons Olson, la signatura "Bochan", que ha trobat en diversos documents relacionats amb la vida laboral i quotidiana del senyor Beauchamp, és un senyal de distinció i una evidència de la seva ascensió social. En aquest cas només s’ha seguit la vida d’un individu, però segurament que si l’única informació que tinguéssim dels membres de la família Guimerà que he anat citant en aquesta comunicació només fossin les seves signatures, arribaríem igualment a la conclusió que entre el primer i l’últim hi ha hagut algun canvi social i que aquest canvi està molt relacionat amb una millora del tipus de treball.

Actualment, al Vendrell arriben un gran nombre d’immigrants del nord d’Àfrica i d’Amèrica Llatina que volen millorar la situació en què es trobaven en els seus llocs d’origen, igual que l’Antoni Guimerà del segle XVII. Personalment crec que en un futur no gaire llunyà, amb les condicions socials actuals que permeten que tothom rebi una educació obligatòria i que amb el pas del temps s’anirà acceptant el fet de conviure amb persones d’altres cultures, alguns dels descendents dels immigrants que avui dia estan situats en un nivell social baix arribaran a ocupar càrrecs de responsabilitat econòmica i política, com li va passar a Agustí Guimerà i Ramon a Santa Cruz de Tenerife. I perquè no, amb les polítiques d’integració i d’immersió lingüística, i amb els cada vegada més freqüents casaments interètnics, potser sorgirà un gran escriptor de les lletres catalanes anomenat Mohamed de la mateixa categoria d’Àngel Guimerà. Aquestes opinions personals poden semblar poc creïbles, però la història recent ens ha demostrat com un nombre important dels descendents d’aquells immigrants que van arribar a mitjan segle XX procedents del sud d’Espanya amb poc més que una maleta i els diners justos per pagar una pensió, en el millor dels casos, avui són empresaris i n’hi ha que ocupen seient de regidor als plens de l’Ajuntament. A més, ja es comença a notar un canvi social entre els immigrants actuals. Fins fa poc temps, els magrebins tenien cotxes de segona mà i models de marques "barates". En canvi, ara cada vegada més es veuen magrebins amb cotxes nous d’últim model. Això vol dir que han millorat i que es tracta d’una millora laboral. Es pot dir que ja no ocupen llocs de treball sense contracte i amb un sou per sota del mínim interprofessional, ja que per accedir a una financiació per la compra d’un vehicle has de presentar unes garanties d’estabilitat laboral i una nòmina oficial.

Haurem de deixar que passi el temps per veure cap a on decanta la mobilitat social de la immigració estrangera recent, però l’exemple del cas dels Guimerà del Vendrell ens demostra que tot és possible i que les decisions individuals fan que una família o un grup social determinat ascendeixin i ocupin llocs importants dins de la complexa xarxa que forma la societat.

CAPEL, H. Toscas, Eliseu. L’Estat i els poders locals a la Catalunya del segle XIX. Una visió des de Sarrià (1780-1860). Biblio 3W. Revista Bibliogràfica de Geografia i Ciències Socials, Universitat de Barcelona, núm. 38, 17 de juliol de 1997 (http://www.ub.es/geocrit/b3w-38.htm).

COLOMÉ, J. L’especialització vitícola a la Catalunya del segle XIX. La comarca del Penedès. Tesi doctoral, Universitat de Barcelona, Barcelona, 1996.

DDAA. Guia de la Casa Museu Àngel Guimerà.  El Vendrell: Ajuntament del Vendrell, 1995.

DEL CAMPO, Ferran. Set segles d’una família empordanesa. Els Jordà de Molins. Girona: edicions Brau, 2000.

GOLDHAMER, Herbert. Movilidad social. Enciclopedia Internacional de las Ciencias Sociales. Madrid:  Aguilar, 1975, , vol. 7, p. 255-263.

MIRACLE, J. Guimerà Barcelona: Aedos, 1958.

OLIVÉ, Enric. Els Moragas. Història íntima d’una família de notables (1750-1868). Privacitat i família en la crisi de l’antic règim a Catalunya. Tarragona: Diputació de Tarragona, 1998.

OLSON, Sherry. Mobility and the Social Network in Nineteenh-Century Montreal. Col·loqui internacional sobre el desenvolupament urbà de Montreal i Barcelona a l’època contemporània: estudi comparatiu. Barcelona: Universitat de Barcelona, 1997 (http://www.ub.es/geocrit/olsomntr.htm).

SANTACANA, J. i ORDEIX, L. Sant Salvador: entre Amèrica i la Guerra del Francès. Miscel·lània Penedesenca, Institut d’Estudis Penedesencs, 1993, p. 297- 314.

TOSCAS, Eliseu. L’Estat i els poders locals a la Catalunya del segle XIX. Una visió des de Sarrià (1780-1860).  Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997.

TOSCAS, Eliseu. Família i context. La casa Papiol i la Vilanova de la primera meitat del segle XIX. Vilanova i la Geltrú: edicions El Cep i la Nansa, 1999.
 

Fonts inèdites:

Biblioteca de Calafell. Registres del Port de Sant Salvador (1812-1819).
 

© Copyright Joan Maria Colet Duran, 2002
© Copyright Scripta Nova, 2002
 

Ficha bibliográfica

COLET DURAN, J.M. Una visió histórica del treball a partir de l'estudi genealògic d'una família: els Guimerà del Vendrell, 1600-1924.   Scripta Nova, Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, Universidad de Barcelona, Vol. VI, nº 119 (13), 2002.  [ISSN: 1138-9788]  http://www.ub.es/geocrit/sn/sn119-13.htm

Menú principal