Mapes mentals, geolingüística i talassonímia al migjorn de Mallorca

Antoni Ordinas Garau
Dep. de Ciències de la Terra – Universitat de les Illes Balears
antoni.ordinas@uib.es

Mapes mentals, geolingüística i talassonímia en el Migjorn de Mallorca (Resum)

La talassonímia del sud de Mallorca és un reflex de la percepció, cognició, relació espacial i les particularitats geolingüístiques que manifesten els mariners de la zona. S’analitzen els talassònims que han estat recopilats a partir d’entrevistes realitzades als pescadors professionals i recreatius dels principals ports del Migjorn de Mallorca, el que ha permès conformar un aplec dels noms de les pesqueres marítimes situades al sud de l’illa així com un mapa mental dels pescadors de la contrada. El mapa talassonímic resultant és la contribució al coneixement geogràfic d’aquest important sector marítim a la vegada que s’analitzen les claus que permeten explicar tant l’origen com la seva correcta interpretació.

The talasonymy of Majorca’s South is a reflection of the perception, cognition, spatial relationship and the geo-linguistic characteristics manifested by sailors in the area. The place names of the sea that have been compiled from interviews with professional and recreational fishermen of the main harbours of Majorca’s south are analyzed, making possible to form a set of names of the maritime fisheries located in the south of the island and also a mental map of the fishermen of that region. The resulting map is the contribution to geographical knowledge of this important maritime sector at the same time that the keys that allow us to explain the origin and the correct interpretation are analyzed.

Mapas mentales, geolingüística y talasonimia en el Migjorn de Mallorca (Resumen)

La talasonimia del sur de Mallorca es un reflejo de la percepción, cognición, relación espacial y las particularidades geolingüísticas que manifiestan los marineros de la zona. Se analizan los talasónimos que han sido recopilados a partir de entrevistas realizadas a los pescadores profesionales y recreativos de los principales puertos del Migjorn de Mallorca, lo que ha permitido conformar un conjunto de los nombres de las pesqueras marítimas situadas en el sur de la isla así como un mapa mental de los pescadores de la región. El mapa talasonímico resultante es la contribución al conocimiento geográfico de este importante sector marítimo a la vez que se analizan las claves que permiten explicar tanto el origen como su correcta interpretación.

Totes les persones que naveguen, bé siguin mariners d’ofici, pescadors afeccionats o simples banyistes embarcats, perceben l’espai marítim d’una manera sensiblement diferent de com perceben l’espai terrestre. Qualsevol mariner, per poc que ho sigui, guarda records d’un temporal a un freu qualsevol, d’una gran pescada realitzada a unes senyes determinades, o d’una inoblidable jornada de bany realitzada en una o altra cala de fons arenosos i aigües transparents. Les vivències que interioritzam a través dels nostres sentits i que guardam conscient o inconscientment al nostre cervell en forma de records, són individuals i exclusives de cada persona. Els records d’haver viscut uns espais determinats, conjuntament amb altres molts i complexes factors tal com puguin ser la capacitat sensorial i d’atenció, el nivell cultural o l’edat, ens configuren una cognició determinada de l’entorn on vivim. És evident que l’espai on vivim és com és, però no és menys cert que, per cadascun de nosaltres, aquest espai és fruit de com el percebem.

Els vells pescadors del Migjorn de Mallorca tenen un mapa mental de la mar on han treballat al llarg de la seva vida, d’una riquesa extraordinària. Aquests mapes mentals -complexos i que tradicionalment són protegits amb gelosia i secretisme- són fruit, principalment, del llegat cultural dels seus avantpassats i de les seves experiències vitals individuals. En les seves configuracions espacials, els pescadors prenen com a referències de localització bàsica factors com la fondària (tradicionalment mesurable en braces a través d’escandalls o més sovint dels propis calaments de xarxes i palangres), la posició dels estels i dels llums litorals durant la nit (bé siguin ajudes a la navegació posades expressament, o bé llums de localitats litorals visibles des de la mar) així com, sobretot, a través de les senyes que es puguin enfilar durant les hores de claror. Els mapes mentals resultants, rarament transcrits al paper, seran més complets i complexos així com més experiències acumulin aquests mariners en un determinat espai marítim viscut, així com més antiga i arrelada sigui la vinculació familiar amb l’activitat marinera.

Tanmateix, i això és el que potser fa una mica diferent la percepció marítima de la territorial, els pescadors només saben cert si es troben sobre un o altre tipus de fons quan amb els seus ormeigs (volantins, poteres, xarxes i palangres, principalment) “palpen” un fons marí que poques vegades veuen des de la superfície. D’aquesta manera determinen si la seva localització és l’adequada per a “fer jornal” o bé si han “perdut calada” per mor d’una mala decisió en estimar la seva localització. Aquest saber es fonamenta en un contacte constant -intergeneracional- amb el medi marí. El pescador treu a diari, amb els seus ormeigs, peixos, mol·luscs i crustacis que inconscientment van vinculats a un determinat tipus de fons. Però és que, a més, també extreuen sovint pedres, algues, pinets de corall... i tot plegat conformen les petites peces d’un mosaic que han anat muntat al llarg de moltes generacions[1] i que constitueixen una barreja de paisatges cognitius[2] i mapes orals[3] d’un alt nivell d’abstracció.

Així doncs, la construcció de mapes mentals marítims resulta ser un acte individual però que alhora és fruit de l’experiència de successives generacions en un mateix espai. És, per tant, una construcció a llarg termini, l’origen de la qual és difícil de datar. Una creació anònima, col·lectiva sovint, però a vegades vinculada només a unes poques famílies, i que presenta moltes variacions segons les èpoques històriques, els tipus de pesca i les capacitats de cada individu. El mapa mental és, en conseqüència, una auto-construcció dels membres de la comunitat d’un mateix lloc, d’una mateixa cultura[4].

Sembla evident que les comunitats marineres, ben igual que les rurals i de muntanya, mantenen avui en dia quelcom que les diferencia de les societats urbanes, majoritàries als països desenvolupats. Els pobles mariners conserven encara uns lligams estrets amb el seu entorn natural -la mar- que en determina una cultura característica -la marinera- així com uns valors i uns singulars codis espacials que sovint no han estat prou respectats ni compresos per les societats urbanes actuals. Aquesta cultura dels pobles mariners no es pot banalitzar ni menysprear. Tampoc no s’ha d’estudiar com un “fòssil” del passat. Aquestes tradicions marineres i el seu llegat cultural, tot i ser minoritàries, molt localitzades i malmeses per les empentes tecnològiques i ideològiques de la globalització, encara romanen ben vives en algunes contrades i famílies determinades. Aquestes tradicions són un vincle irrenunciable dels països litorals desenvolupats amb les seves senyes d’identitat més ancestrals.

I és que la cultura marinera de qualsevol país de voramar és riquíssima i diversa: cançons i festes populars, tipus d’embarcacions, tipus d’ormeig, terminologia específica, tècniques pesqueres, gastronomia, etc. Fins i tot, en ocasions, conserven un parlar peculiar[5]. Un d’aquests elements culturals més desconeguts i poc estudiats és immaterial i cognitiu[6]. Ens referim a la toponímia dels fons marins o talassonímia. Els talassònims són els noms de lloc que formen part de l’univers mental dels mariners per designar diferents llocs del fons marí, els quals resulten intangibles per als terrassans no avesats a la mar[7]. Aquests talassònims conformen les peces més visibles d’uns complexes mapes marins mentals comunitaris, de gran importància per a les societats preliteràries de voramar perquè ajudaven a fixar a l’espai i al temps elements culturals o transcendentals[8]. Aquesta connexió entre la cognició geoespacial i l’activitat antròpica és tan antiga com la pròpia humanitat, ja que la representació mental de la informació geogràfica representa una estructuració de la realitat que permet oferir un coneixement espacial específic per a cada oportunitat de relacionar-se amb l’espai[9] i per tant també per a cada època històrica.

Actualment hi ha dos motius bàsics perquè el nombre de treballs sobre talassonímia sigui relativament reduït[10] D’una banda, la dificultat de localitzar els talassònims, no tan sols per les complicacions naturals pròpies del medi marí, sinó sobretot per les reticències dels pescadors de revelar la seva posició; i d’altra, la manca d’evidències de l’existència d’un talassònim que sovint no es veu des de la superfície, de manera que la talassonímia representa la descoberta d’una nova geografia. Aquesta nova geografia dels fons marins, abans que qualsevol altra consideració morfològica, és psicològica i tant o més complexa com més completa i diversa sigui la percepció i cognició dels espais marítims de cada persona. Amb tot, no és estrany que alguns autors considerin la talassonímia com una toponímia molt específica, que des d’un punt de vista metodològic ha de ser considerada com una categoria a part[11].

En aquest sentit, el perill més greu és la imminent pèrdua dels noms dels llocs marítims tradicionals atès que les modernes tecnologies (radar, sonda, GPS, etc.) els fan innecessaris[12]. Cal destacar també el paper que juguen determinades institucions i administracions en la millora quantitativa i qualitativa de la informació sobre els fons marins, destacant en el nostre àmbit d’estudi la feina que realitza el Servei de Recursos Marins del Govern de les Illes Balears i el Centre Oceanogràfic de les Illes Balears. Tot i això, els mariners poden recórrer avui majors distàncies amb el mateix temps i traslladar-se a zones lluny de l’horitzó litoral, on no es poden traçar visualment les senyes, enfilacions de localització tradicional dels mariners. Tanmateix, aquestes senyes es fan innecessàries ja que són substituïdes avui per sistemes de posicionament global (GPS) via satèl·lit i sondes marines electròniques de gran precisió. Paradoxalment, les noves tecnologies i els nous coneixements fan possible el que abans era impensable: conquerir nous caladors i, per tant, nous talassònims[13].

Avui en dia resulta indubtable que s’està produint un canvi en la funció de nomenar les pesqueres, en comparació amb els esquemes mentals tradicionals emprats fins fa només unes poques dècades. Un canvi molt vinculat a les noves tecnologies i a una no menys profunda transformació en la percepció i cognició de l’espai marítim. No és que la talassonímia ja no faci falta, sinó que fa falta de manera diferent. No és que el pescador ja no es relacioni amb l’espai marítim, és que s’hi relaciona de manera diferent. I això succeeix perquè la nova tecnologia permet una nova percepció, cognició i relació amb l’espai. Per això avui hem de menester emprar els noms de manera diferent[14]. És per això que, més que la mort de la talassonímia, el que s’està produint des de fa dècades és una transformació profunda en el sistema nominatiu, perceptual, cognitiu i relacional dels espais marítims. La clau està en vincular la vella talassonímia en decadència amb la nova talassonímia emergent. Cal crear un fil conductor entre els nous talassònims i el llegat cultural dels antics mariners. Però per això cal primer comprendre la particular percepció, cognició i relació que tenien amb la mar aquells vells mariners.

Amb la desaparició dels pescadors de més edat, que són els darrers testimonis orals dels noms de lloc seculars, desapareix un món toponímic molt específic de la gent de mar[15]. En aquest sentit consideram urgent recopilar els noms mariners tradicionals com una empenta més al procés de recuperació de les senyes d’identitat dels pobles litorals. Una identitat que la terciària i complexa globalització sovint fa tremolar, però que encara no ha aconseguit esbucar. Almenys no del tot. Al mateix temps, pensam que contribuïm a posar uns fonaments conceptuals onomàstics i cognitius que possibilitin una transició -sense ruptures ni discontinuïtats- entre els vells i els nous talassònims. Amb aquestes ambicioses finalitats, i emprant com a mètode bàsic l’entrevista personal a alguns dels pescadors professionals i afeccionats de la zona, el present estudi pretén recollir, classificar i cartografiar el major nombre de talassònims possible del Migjorn de Mallorca, així com realitzar algunes aportacions significatives al coneixement de la nominació, geolingüística, percepció i cognició dels vells mariners del Migjorn de Mallorca.

Caracterització de l’àrea d’estudi

L’àrea estudiada és l’àrea marítima situada al sud de l’illa de Mallorca (Illes Balears) compresa, aproximadament, entre el cap de ses Salines, el cap Blanc i l’arxipèlag de Cabrera. No s’ha trobat, ni en les fonts documentals ni en les orals, un nom genèric comú, més o menys acceptable, per a referir-se a aquesta zona. Més bé hi predomina una varietat confusa de talassònims que denoten la inexistència d’una unitat geogràfica prou individualitzada, almenys en temps històrics recents. Així, noms com badia (o el terme castellà ensenada) de sa Ràpita (o de Campos, o fins i tot del port de Campos), canal (o freu) de Cabrera, Migjorn de Mallorca, entre d’altres; són alguns dels noms que les fonts orals consultades empren dubitativament per esmentar la zona d’estudi. Les fonts orals consultades no empren mai el talassònim mar Mediterrània, i alguns fins i tot el desconeixen.

L’àrea d’estudi està limitada al nord per costes orientades cap al sud, exposades principalment als vents de llebeig (SW) i migjorn (S) i, en menor mesura, als de ponent (W) i de xaloc (SE). L’arxipèlag de Cabrera seria una excepció a aquesta circumstància, ja que per la seva condició insular i la particular posició geogràfica, resta molt exposat a tots els vents, només quedant una mica arrecerat -darrera de Mallorca- dels vents de component nord. Tanmateix, és inqüestionable que el port de Cabrera Gran és, de llarg, el millor port natural del Migjorn de Mallorca. Els temporals més importants de la zona són de llebeig[16] amb ones que ocasionalment arriben al dos o tres metres d’altura. Això no obstant, a llevant de l’arxipèlag de Cabrera, i amb situacions de temporals de component nord, es poden arribar a desenvolupar ones de fins a 8 m d’altura[17]. Les més habituals i febles brises marines o embat bufen al litoral mallorquí un 40% dels dies de l’any, sobretot els dies d’estiu[18] i, a la nostra zona d’estudi, primordialment des de llebeig[19].

A l’àrea d’estudi hi trobam diversos tipus de costa: les formades per penya-segats calcaris de fins a gairebé un centenar de metres d’alçària (arxipèlag de Cabrera, Marina de Llucmajor), potents platges d’arena (arenal de sa Ràpita, es Trenc, es Carbó, es Caragol...) i, entre ambdues zones anteriors, una costa baixa amb graó de pedra maressenca (costa de s’Estanyol a sa Ràpita, de sa Colònia i del cap de ses Salines) que són el resultat de la cimentació de sistemes de platja i duna en temps geològic i la seva posterior erosió marina. A més, hi són freqüents una àmplia varietat de petites cales, recers i illots de gran importància històrica per al refugi de les comunitats pesqueres i contrabandistes locals. Aquesta complexa i diversa morfologia litoral té la seva continuïtat als fons submarins. Com a norma general es pot dir que als fons marins propers a les costes de penya-segats, com al cap Blanc i bona part de Cabrera Gran, ràpidament hi trobam aigües profundes (de fins a 80 m de fondària molt a prop d’alguns penya-segats de Cabrera Gran). En canvi, davant el litoral baix i arenós propi des Trenc i fins al cap de ses Salines, les aigües són més someres, sense arribar en cap moment als 50 m de fondària en el freu que separa el cap de ses Salines de l’arxipèlag de Cabrera.

Marín[20] diferencia els fons submarins de la conca mediterrània espanyola en dues categories: els fons tous i els fons durs. En els primers, conformats per materials de granulometria inferior a l’arena, hi trobam espècies com el pardal de moro (Holothuria Spp.), l’aranya (Trachinus Spp.), el moll (Mullus barbatus) i la ferrassa (Dasyatis pastinaca), entre d’altres. Per la seva banda, els fons durs (fons rocallosos més o menys potents), si bé no són molt extensos en comparació amb els fons tous, representen un conglomerat d’ecosistemes molt diversos i valuosos. En ells s’hi troben una gran varietat d’espècies en funció de factors tal com la llum, l’onatge i la fondària. Algunes espècies representatives d’aquests tipus de substrat són l’anèmona (Anemona sulcata), el corall vermell (Corallium rubrum), el sard (Diplodus sargus), la donzella (Coris julis), l’anfós (Epinephelus marginatus) o el congre (Conger conger). A més d’aquestes dues tipologies de substrat, el citat estudi destaca l’especial vàlua ecològica de fins a sis ecosistemes específics de la Mediterrània occidental[21]:

El substrat del fons marí de l’àrea estudiada està cobert majoritàriament per arenes fines, si bé aquestes ocupen extenses àrees localitzades a certa profunditat (més de 40 m de fondària). A menys profunditat hi predominen les arenes gruixudes (sobretot entre 20 i 40 m de fondària), mentre que la part més propera a la costa està coberta per graves i roques amb vegetació[22]. Fins allà on arriba la claror (entorn a 35-40 m de fondària) cal destacar l’abundant presència per tota la zona de praderies d’alguers de l’anomenada alga de vidriers (Posidònia oceanica), una fanerógama marina endèmica de la Mediterrània que pot arribar a viure fins a 50 anys[23] i que és d’essencial importància per a la mar Balear.

L’organització ecologista Oceana va realitzar l’any 2006 una campanya específica de mostreig dels ecosistemes marins de les Illes Balears. Pel que fa a les aigües del Migjorn de Mallorca, aquestes foren profusament estudiades (especialment les zones als voltants des cap Blanc, Cabrera i el cap de ses Salines) per la seva gran riquesa i diversitat biològica. Els resultats d’aquest estudi[24] a més de destacar la presència de valuoses i extenses praderies de fanerògames marines com les ja mencionades de posidònia oceànica, cita la presència de fàcies de coralls, gorgònies i altres cnidaris, així com extenses zones cobertes per algues vermelles toves, a les aigües properes al cap Blanc. A una gran extensió del fons marí que separa el cap Blanc de l’arxipèlag de Cabrera així com als voltants del cap de ses Salines, s’hi localitzen fons de cervellina (Leptometra phalangium), un equinoderm que conforma un hàbitat molt apreciat pels reproductors i juvenils d’algunes espècies d’interès pesquer. Al nord-oest de Cabrera Gran, l’estudi citat també hi localitza un altre hàbitat excepcionalment valuós: les praderies de laminàries (Phaeophyceae spp.), una grup d’algues brunes poc freqüents a la mediterrània; i Cystoseira spp, un grup d’algues brunes males de destriar entre si que són un bon indicador de l’excel·lent qualitat de les aigües. No és estrany doncs què amb aquests alts valors ambientals, tota la zona del nostre estudi estigui protegida al fer part de la Reserva Marina del Migjorn de Mallorca, creada el 2002, i una part sigui inclosa dins el Parc Nacional Marítim i Terrestre de l’arxipèlag de Cabrera, declarat el 1991.

Si bé és cert que la pesca és una activitat que s’ha desenvolupat a la nostra àrea d’estudi des de la prehistòria[25], no és menys cert que fins fa relativament poc (segle XIX), ha estat una zona pesquera poc explotada per mor de la presència de pirates, fet aquest que en condicionava una pesca ocasional i sempre molt propera a la costa. Un cop solucionat el problema de la pirateria (bàsicament des de la conquesta francesa d’Alger, l’any 1830) i especialment a partir de la segona meitat del segle XIX i primeres dècades del XX, sorgeixen per l’abans despoblat litoral del Migjorn de Mallorca petites comunitats de pescadors, contrabandistes i, poc més tard, els primers estiuejants. Aquestes primeres comunitats marineres cercaren emplaçaments litorals arrecerats del predominant vent de llebeig, des d’on poder desenvolupar una activitat econòmica molt diversificada (trencadors de marès, alguers, explotació forestal, saliners, roters, etc.) en què, per damunt de la resta, hi destacava la pesca i, especialment, el contraban.

A la segona meitat del segle XX, aquestes activitats són substituïdes progressivament per funcions turístiques i residencials com a activitats socioeconòmiques principals. Es creen tres ports esportius a la zona: el port de la Colònia de Sant Jordi, entre 1947 i 1973; el Club Nàutic de s’Estanyol, entre 1970 i 1975; i el Club Nàutic de sa Ràpita, entre 1971 i 1977. Es tracta d’unes infraestructures pensades per a donar refugi a la creixent flota d’afeccionats nàutics i satisfer la demanda de les puixants colònies d’estiuejants. Tanmateix, pel que fa a l’explotació marítima, pot ser però que el canvi més sobtat fos el tecnològic: es generalitza l’ús de motors marins, apareixen materials més resistents i barats (el niló a les xarxes, la fibra de vidre a les barques...) i compareixen les primeres sondes, radars i sistemes de posicionament global (GPS) d’ús recreatiu. Tot plegat fa que a les darreres dècades l’esforç pesquer s’hagi incrementat notablement -tot i que s’han reduït els pescadors d’ofici- i que avui es pugui pescar a indrets i amb mètodes abans inimaginables.

L’any 2009, el litoral del Migjorn de Mallorca tenia 5.389 habitants corresponents a cinc nuclis de població principals: Cala Pi, s’Estanyol de Migjorn, sa Ràpita, ses Covetes i la Colònia de Sant Jordi. Els tres ports esportius de la contrada tenen capacitat per a 1.067 embarcacions. D’aquestes, ja només 31 corresponen a barques d’altres tants pescadors d’ofici: 23 a la Colònia de Sant Jordi, 2 a sa Ràpita i 6 a s’Estanyol de Migjorn (quadre 1). A més de les barques esmentades, mitja dotzena més d’embarcacions d’arts menors, de la confraria de Palma, pesquen durant temporades més o menys llargues per la zona, i són freqüents les carreres de les barques de bou d’aquesta confraria així com d’algunes altres barques de rosec de Cala Figuera i Portopetro (Santanyí).

Hi ha determinats àmbits de treball que, de forma exclusiva o fonamental, només poden ser investigats amb la memòria oral: aspectes de la vida quotidiana, coneixement de sectors socials “sense història” o marginats per la història oficial, el món de les mentalitats i els sentiments, sistemes de valors, costums, tradicions orals, aspectes lingüístics (fonètica, vocabulari...) i un llarg etcètera. Tanmateix, la font oral presenta molts de problemes. Tot i ser un mètode atractiu no és gens simple d’utilitzar com a font exclusiva d’anàlisi i cal, sempre que sigui possible, confrontar les fonts orals amb altres d’escrites, amb les evidències disponibles[26] i amb la valuosa observació directa que s’obté trepitjant el terreny[27]. Atesa la naturalesa d’aquesta investigació, l’anàlisi de talassònims com a element bàsic dels mapes mentals i de la geolingüística d’una àrea determinada, s’han emprat com a mètodes de treball l’entrevista oral, l’anàlisi de les fonts documentals existents i, per a contrastar la informació obtinguda, el treball sobre l’espai marítim objecte d’estudi.

Com ja s’ha mencionat abans, els estudis en matèria de talassonímia són escassos per mor de les seves peculiars característiques. Al Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica s’hi poden trobar diversos treballs talassonímics d’arreu dels Països Catalans, si bé és cert que els treballs dedicats a aquesta matèria són molt menys habituals que els dedicats a la toponímia terrestre. Pel que fa a les aigües que envolten Mallorca, val a dir que han estat poc estudiades i fora de la nostra àrea d’estudi només tenim constància d’alguns treballs sobre talassonímia mallorquina[28] a més d’un singular cas de talassonímia d’arrel mallorquina als Columbrets[29].

Això no obstant, el Migjorn de Mallorca compta amb alguns estudis talassonímics específics remarcables. Destaquen els treballs de Cosme Aguiló, qui ha realitzat estudis talassonímics específics de la mar del Migjorn de Mallorca[30], a més d’altres treballs sobre la toponímia litoral de la zona[31] amb algunes aportacions puntuals a la seva talassonímia. Altres treballs que cal tenir en compte són el d’Oliver i Florit[32], una compilació de topònims del terme de Llucmajor incloent quaranta-dues “pesqueres d’enmig de la mar”; i el de Rosselló[33] que fa una classificació dels topònims costaners de la comarca.

Les fonts orals han estat, tanmateix, la matèria primera fonamental per a l’elaboració d’aquest estudi i, atesa la seva naturalesa, s’ha elegit el mètode de l’entrevista temàtica, ja que els temes tractats han estat exclusivament el nom de les pesqueres i la seva configuració mental espacial. A més, l’entrevista ha estat semidirigida, ja que si bé no s’ha seguit cap guió o qüestionari rígid preestablert, sí que s’ha conduït explícitament als entrevistats a donar informacions sobre unes qüestions molt concretes[34]. Els informants han estat seleccionats seguint valoracions qualitatives, en les que han estat factors determinants l’edat i, sobretot, l’estreta vinculació amb l’àrea d’estudi i amb l’activitat pesquera. En aquest sentit, cal destacar l’important paper assessor que ha desenvolupat la confraria de pescadors de la Colònia de Sant Jordi. També el coneixement de la zona per part d’un dels autors del treball (pescador afeccionat i resident a l’àrea d’estudi des del 2004) ha resultat de gran utilitat a l’hora de seleccionar els entrevistats així com per a establir els vincles de confiança necessaris per a la realització d’unes entrevistes d’aquestes característiques. Per tal de garantir la naturalitat i afavorir la seguretat de les respostes de les font orals, les entrevistes s’han realitzat sempre que ha estat possible en el propi domicili dels entrevistats[35] o a indrets allunyats de la molesta presència de terceres persones. Amb aquells informadors que s’hi tenia major confiança i amb els que ja hi havia establerta una amistat, s’han realitzat diverses sortides en les seves barques per la zona d’estudi, les quals han resultat molt aclaridores.

El material bàsic utilitzat per a la realització de les entrevistes ha estat una gravadora digital d’àudio i múltiples fotocòpies d’una carta de pesca[36] sobre les que s’han anat anotant la localització aproximada de les pesqueres així com alguns apunts sobre els esquemes mentals i les expressions lingüístiques del coneixements espacials marítims de cadascun dels entrevistats. Així mateix cal destacar la informació de suport obtinguda a partir d’algunes publicacions de l’Instituto Hidrográfico de la Marina de España[37]. El treball de mar s’ha realitzat amb una embarcació a motor de 6 m d’eslora equipada amb un combi electrònic (GPS, ploter i sonda) model Garmin 420 N/S d’ús recreatiu, i un compàs de marcacions. El treball realitzat a la mar ha esdevingut una eina imprescindible d’aquest estudi ja que ha permès contrastar i complementar algunes de les informacions obtingudes amb l’anàlisi de les fonts orals i documentals.

Per a la representació del mapa mental tipus del Migjorn de Mallorca s’ha emprat el programa informàtic Microsoft Paint, mentre que per a cartografiar la talassonímia s’ha fet servir el programa informàtic Arc Gis 9.3. Cal advertir que tot i que una informació que no pot faltar en qualsevol topònim és la seva localització geogràfica precisa[38], per tal de respectar la confiança dels nostres informadors i protegir els recursos marins de l’àrea d’estudi, hem optat per cartografiar els talassònims sense ajudes de georeferenciació (escala numèrica o gràfica, sense latituds ni longituds, sense isòbates...) de manera que els mapes resultants ens faciliten una localització aproximada dels talassònims, però sense ser una carta de pesca precisa.

S’han entrevistat 17 persones[39], 15 homes i 2 dones, amb edats compreses entre els 41 i els 87 anys i amb una mitjana de 64,4 anys. Del total, 14 han estat pescadors professionals en algun moment de la seva vida (si bé només cinc romanen en actiu), i els altres tres just són afeccionats a la pesca. Pel lloc de naixement, destaquen els nascuts a Llucmajor (amb 7) seguit de Campos (3), s’Estanyol (2) i ses Salines, Porreres, Manacor, Palma i Maó (cadascun amb 1). Per port base de les seves embarcacions, destaquen els de s’Estanyol (9), sa Ràpita (3) i la Colònia de Sant Jordi i el port de Cabrera (cadascun amb 2 pescadors).

Construccions geolingüístiques i sistemes de referència espacial relativa: les senyes

Les connexions entre llenguatge i cognició espacial són evidents[40] i des de fa dècades han estat l’objecte principal d’alguns estudis específics, entre els que podem citar els de Talmy[41]i Landau i Jackendoff[42]. Per això, abans d’exposar els principals resultats obtinguts en aquest estudi, hom creu indispensable fer també un repàs a algunes construccions lingüístiques observades, que seran molt aclaridores a l’hora d’entendre la particular percepció i cognició espacial dels vells mariners del Migjorn de Mallorca. Així, ja fa mig segle que Rosselló[43] va observar al litoral del Llevant i Migjorn de Mallorca un ús preferent de noms i adjectius precedits de l’article personal femení “na” per anomenar algunes morfologies de la costa[44] -com per exemple els illots de Cabrera: na Redona, na Pobra, na Plana...-, la qual cosa el va induir a pensar que guardava relació amb “el viure i parlar peculiar de la gent de mar”. Estratègies lingüístiques específiques dels mariners, com la descrita per Rosselló, són una resposta existencial a la necessitat de domesticar un espai esdevingut familiar[45] i que es deriven d’una particular percepció, cognició i relació amb el seu entorn natural.

Sovint, les expressions espacials típiques descriuen la posició d’un objecte en relació a un altre[46] i aquest esquema és recurrent en molts talassònims[47], com per exemple els recollits per Aguiló i Miralles[48] als peus de la murada de l’illa de Tabarca: Baix del Forn, Baix del Piló i Baix del Pouet; o la freqüent construcció talassonímica observada a l’àrea d’estudi: Davant Vallgornera, Davant cala Pi, Davant s’Estanyol, Devora na Redona, etc; que han de ser considerats manlleus toponímics[49]. Aquestes construccions són, però, només emprades en casos en què l’indret a anomenar sigui molt a prop d’un altre que serveixi de referència i, per tant, de la terra ferma (la costa o un illot). Per a punts més allunyats de la costa o dels illots (però sempre a la vista de terra), calen altres construccions lingüístiques derivades d’altres cognicions espacials. Així, tots els idiomes fan servir diversos sistemes referenciats per a descriure les relacions espacials. En català es fan servir construccions tals com: “a occident de” o “a l’oest de”; com en anglès “West of”, etc. És el que s’anomenen construccions geocèntriques o ambientals[50]. Els tipus de construccions geocèntriques, però també les etnocèntriques, són especialment emprades als ambients marítims, probablement per l’absència -o escassesa- de referències relatives al mig de la mar gran.

A molts indrets de la Mediterrània, són populars els noms dels vents que indiquen una procedència geogràfica. Alguns d’aquests noms tenen les seves arrels en llengües i regions llunyanes, principalment a les illes Jòniques i al Mezzogiorno italià. Cal recordar que la rosa dels vents de la Mediterrània té el seu punt de referència central a l’illa grega de Zacint, a la mar Jònica, pel que alguns d’aquests noms només s’expliquen per l’efecte que els vents tenen en aquesta llunyana illa grega. De Zacint, la rosa dels vents es degué expandir en temps immemorials pel sud d’Itàlia, on es va llatinitzar. D’aquella regió, i de la llengua italiana, degué arribar a la Mediterrània occidental i a la llengua catalana. Així, avui dia a les Illes Balears hom pot parlar del vent de Llevant (vent de l’est) que fa referència a la banda per on es lleva o surt el sol; el Xaloc (vent del sud-est), un mot d’arrel àrab “shaluq”, amb el mateix significat; el Migjorn (vent del sud) que fa referència al pas del sol pel sud al migdia (a la meitat del jorn); el Llebeig (vent del sud-oest), mot que designa el vent que a l’illa de Zacint prové de Líbia (de l’italià, Libeccio); el Ponent (vent de l’oest) fa referència a la banda per on es pon el sol; el Mestral (vent del nord-oest) és el vent mestre de la Mediterrània per ser un vent que bufa sec i fort al canalitzar-se entre les grans serralades de la costa nord Mediterrània; la Tramuntana (vent del nord) fa referència als vents que bufen des de més enllà de les muntanyes (originàriament a Zacint fa referència a les muntanyes d’Albània, però a Itàlia fa referència als Alps, a Catalunya als Pirineus i a Mallorca a la serra de Tramuntana), i el Gregal (vent del nord-est) és el vent dels grecs, el que a l’illa de Zacint bufa provinent de la Grècia continental. A més d’aquests vents, cal recordar el popular embat, el nom que a Mallorca es dóna al vent tèrmic o brisa marina, tan freqüent a les hores centrals dels dies d’estiu. Alomar[51] afirma que l’etimologia de la paraula embat és també grega (d’embaien, que significativament vol dir entrar). D’allà degué passar als àrabs (imbat al Magrib), italians (imbatto) i finalment al nostre àmbit cultural (a més de l’embat mallorquí cal assenyalar el mot embatà observat al sud del País Valencià).

A l’espai marítim, a més de les construccions geolingüístiques de caràcter geocèntric o ambiental, com les ja esmentades sobre els noms dels vents, són tant o més freqüents les etnocèntriques, això és, aquelles en les que el propi mariner, el seu port o la seva costa són els elements vertebradors de l’espai i ensems de la construcció comunicativa. Un d’aquests elements etnocèntrics més paradigmàtics en els talassònims d’arrel catalana és l’ús dels mots fora i terra (a la nostra àrea d’estudi, en terra), que han estat observats recurrentment en nombrosos estudis i compilacions talassonímiques d’arreu del domini lingüístic català[52]. Si abans dèiem que els antics mallorquins dividien el món en dins i fora de la seva illa, els mariners del Migjorn de Mallorca (i molts d’altres contrades dels Països Catalans) encara avui vertebren l’espai en dues bandes: la banda d’en terra, la part més propera a la costa; i la seva oposada banda de fora, la part de la mar, cap a on no hi ha terra. Sovint es fan servir aquestes construccions geolingüístiques a partir del propi observador com, per exemple, per dir que hom ha d’anar a calar l’ormeig més “cap a fora” si vol agafar més peix, o dir que es hora d’anar “cap en terra” perquè s’està posant mal temps. Tanmateix el més freqüent són les construccions en què la costa (o línies més o menys paral·leles a ella, com per exemple la barba) són els elements de referència. Així, hom parla de vents d’en terra (aquells que bufen des de la costa cap a la mar) i vents de fora (de la mar cap a la costa); banda fora de la barba, barba d’en terra, la mar de fora[53]; de barques de fora, barques de terra, barques de més en terra i barques de la mar de terra[54]. També hi ha talassònims que ja incorporen aquesta construcció espacial, tal com l’Estell de Fora i l’Estell d’en Terra”(illots al sud de Cabrera Gran) o la curiosa construcció Roc de Fora i Roc de Més Fora, citada a la Catalunya Nord[55]. Àdhuc hi ha “homes d’en terra” que és la construcció lingüística que, a vegades despectivament, s’empra per parlar dels qui gairebé no tenen coneixements nàutics. Tanmateix aquest tipus de construcció geolingüística no és exclussiva dels catalanoparlants. Tenim constància que a determinats indrets de parla castellana també s’empren expressions tal com banda de tierra o banda de afuera.

D’acord amb Levinson[56], tot sistema de referències espacials relatives se centra en un observador que, a més de la seva pròpia perspectiva, empra dos -o més- punts de referència espacial. A les construccions talassonímiques resulten especialment escaients les dobles i triples composicions pel que fa al nombre de constituents d’una locució prepositiva, és a dir, funcionen com a indicadors i complementadors d’una relació locativa entre dos indrets situats, almenys un, a la mar[57]. En aquest sentit cal comprendre a la perfecció el sistema de georeferenciació emprat pels antics mariners: les senyes. Una senya és qualsevol objecte localitzat en terra que permeti identificar un bon lloc de pesca[58]. Qualsevol objecte natural (un puig, un arbre...) o artificial (un far, una antena, un campanar...) que destaqui sobre la monotonia del paisatge litoral pot ser una senya. Per a referir-se a una localització se solen emprar senyes en grups de quatre (o de sis) que s’alineen en dos grups (de dos en dos o de tres en tres) formant el que s’anomena una enfilació[59] o enfilall[60]. A vegades es pot afegir un tercer grup de senyes per a la comprovació[61], si bé aquest és un recurs que només s’utilitza per a pesqueres molt allunyades de la costa o per les que són poc extenses i que exigeixen una màxima precisió. Sovint se cerquen angles de convergència entre les enfilacions, propers als 90º per tal de que la intersecció de les alineacions dels grups de senyes es produeixi cobrint àrees molt petites i, per tant, esdevenint operacions de major precisió. Amb tot, es parla de senyes de fora[62] o travesseres[63], que són aquelles paral·leles a la costa i que cal creuar amb les senyes d’en terra[64] o llargueres[65] les perpendiculars al litoral. També de senyes mestres[66], dites també de gran rendibilitat[67] o llunyanes[68], que són aquelles que es troben lluny de la costa; i senyes de primer terme o accessòries[69], secundàries[70], de poca rendibilitat[71], o baixes[72], que són aquelles situades a prop de la costa.

Freqüentment, la senya i el talassònim s’acaben confonent, i molts de talassònims prenen noms composts tal com Torre amb Torre, A posar el cap de Llebeig per l’Enciola, etc. És habitual també que alguns talassònims provinguin d’antigues senyes avui desaparegudes[73]. Altres vegades és la senya la que és anomenada per la seva funció espacial, com és el cas paradigmàtic del Montseny (a la serralada Prelitoral Catalana) un topònim que prové del llatí ‘montem signum’, és a dir, la muntanya senyal[74]. Amb tot, se’ns referma la idea que el món mariner té uns altres punts de vista, no sols mentals o habituals, sinó també fàctics, que tradueixen la visió de la terra com a complement de la mar[75] Per això no ens ha de sorprendre que alguns topònims terrestres força coneguts tinguin noms alternatius per als homes de la mar, un cas especial d’exotopònims, això és, aquells noms de lloc que formen part de la memòria geogràfica local, tot i estar localitzats lluny del seu àmbit geogràfic[76]. Així doncs, l’àrea d’estudi és rica en exotopònims, gairebé sempre emprats per a referir-se a muntanyes llunyanes que serveixen de senya. Aguiló[77] ja recull alguns d’aquests particulars noms: el puig de Montuïri o simplement Montuïri (nom de mariners per a referir-se al puig de Randa), la Mare de Déu (puig de Sant Salvador), es Putxuat (o puig Xuat) (puig de ses Bruixes) i ses Mussoletes (petits pujols situats entre es Putxuat i Montuïri)[78]. Al massís de Randa, alguns vells mariners de l’àrea estudiada hi tenen senyes d’en terra al Putxuat de Ponent (corresponent al puig de Galdent), o al Putxuat de Llevant (puig de ses Bruixes). Molt probablement aquest topònim estigui vinculat al pla de Punxuat, un indret planer molt proper als pujols citats, on es localitza una possessió homònima, entre els termes d’Algaida i de Llucmajor, i que era un indret tradicional de transhumància entre la serra de Tramuntana i la marina de Llucmajor. Pot ser que Punxuat o puig Xuat fos un topònim antic d’algunes de les muntanyes citades que s’hagués mantingut viu fins als nostres dies vinculat al parlar dels homes de la mar. Altra senya del massís de Randa que encara resta ben viva avui dia és el puig de Montuïri (o simplement Montuïri) i que correspon al que els terrassans en diuen el puig de Randa. Altres senyes recollides són ses Mamelletes (també dites ses Mamelles, ses Mussoles o ses Mussoletes[79]) que correspon al puig de s’Escolà i el puig de Son Veny, que vists des de la llunyana mar semblen estar junts, prenent les fesomies d’uns pits femenins.

Als contraforts del sud de les serres de Llevant, alguns mariners entrevistats hi localitzen les senyes de fora: El puig de la Mare de Déu (o més freqüentment només la Mare de Déu) correspon al puig de Sant Salvador, potser perquè s’hi troba un oratori de referència per a la comarca (la Mare de Déu de Sant Salvador). Molt a prop s’hi localitza el puig Xapat (corresponent al que els homes d’en terra anomenen el puig de s’Envestida), ja que, des de la mar i a ponent, es veu el cim oscat. Entre els dos anteriors, algunes de les persones enquestades prenen senyes al puig d’Enmig (puig de sa Quarentena), anomenat així per raons evidents.

Com a geògrafs, de la talassonímia ens interessa particularment la terminologia geogràfica que trobam a la part genèrica dels topònims i amb què es designen tots els noms d’una mateixa espècie o gènere de topònims[80]. Al respecte, fa gairebé un segle i mig que l’Arxiduc Lluís Salvador d’Austria i Lorena[81] ja definia, en el breu però interessant paràgraf que hem fet servir de presentació al començament d’aquest article, alguns dels genèrics emprats pels pescadors mallorquins per a referir-se al tipus de fons marí. La riquesa i complexitat terminològica que ja apareix des d’antic en aquests genèrics, així com el fet de que sigui molt semblant arreu dels territoris de parla catalana, ens fa pensar que estam, en alguns casos, davant genèrics talassonímics probablement emprats a les costes mallorquines des de la conquesta catalana. A continuació presentam els genèrics talassonímics recopilats a l’àrea d’estudi, juntament amb les respectives definicions:

- Altina: Clapa aïllada de negre envoltada, normalment, per un fons arenós. Verdegal et al.[82] recolliren la variant antina.

- Blanc: Fons arenós que cobreix tant superfícies extenses (com sol ocórrer davant platges d’arena) com petites clapes envoltades d’alga o roca. El blanc de banda fora de la barba és un fons pobre en vida marina, més o menys planer, subhoritzontal, lleugerament inclinat cap a la mar de fora i format per materials de granulometria variable, al nostre cas, principalment per arenes fines i magranó (Maërl), i en algunes zones de major fondària, per llim i argila.

- Barba: franja longitudinal de transició entre el negre i el blanc rònec que es troba a més fondària. Per altres indrets es diferencia entre barba de fora (a l’àrea d’estudi és simplement la barba) i barba d’en terra (correspon a la zona de transició entre el negre i el blanc que es troba a menys fondària i que a la nostra àrea s’anomena vairam). Les zones de transició mixtes interzonals relacionades amb un fons de negre (ja siguin vairams, vaires o barbes) són zones molt preuades pels pescadors, ja que aquesta diversitat de fons funciona com a un ecotò marí: una zona de transició entre dos ecosistemes de gran riquesa i diversitat biològica. A partir de la barba es pot definir la resta d’elements d’un mapa mental de pescador del Migjorn de Mallorca, ja que hi ha la creença que és en aquest lloc on el peix es mou constantment entre el blanc i el negre, a posta de sol en direcció a la costa i a trenc d’alba allunyant-se d’aquesta, per la qual cosa és l’indret ideal per a calar-hi l’ormeig. Els dies de bon temps, alguns vells mariners encara són capaços de “seguir la barba a la vista”, això vol dir calar l’ormeig seguint aquesta franja longitudinal guiant-se únicament pels canvis de tonalitat que fa la mar i que són difícilment perceptibles per als no avesats. Tant Aguiló i Miralles[83]com Canuto[84] ja recolliren el terme barbada mentre que Verdegal et al.[85] feren el propi amb el terme barbà. Alguns altres autors[86] defineixen falda o tall com a sinònim de barba, si bé cap d’aquests termes no s’ha recollit en l’àrea d’estudi.

- Barbacana: Graó longitudinal de pedra maressenca que pot tenir molts de metres de longitud, però normalment només un parell de pams de gruix, i que sol ser més visible des de la superfície sobre fons de tipus pelat o vairam (tot i que també n’hi ha dins el blanc i dins el negre). A les barbacanes s’hi fan petits enfondalls que solen ser aprofitats per algunes espècies marines per refugiar-s’hi. Aquests morfemes, que ens indiquen la línia de costa amb edats geològiques diverses, són el producte de l’erosió de l’onatge realitzat sobre nivells marins a costes subhoritzontals de marès (platges d’edat geològica encara més antiga que per mor d’una baixada sobtada del nivell de la mar veren cimentada la seva arena). Per tant, les barbacanes serien línies de costes baixes amb graó (similars a les que avui en dia ocupen amples extensions de la costa de s’Estanyol, sa Ràpita i la Colònia de Sant Jordi) formades fa milers d’anys, que per mor d’un increment del nivell marí actualment estan submergides.

- Barra: Límit exterior de la plataforma continental. A partir de la barra s’incrementa notablement la fondària ja que comença l’anomenat talús continental o fonera. Aguiló[87] va afirmar fa tres dècades que aquest terme no era conegut pels llucmajorers. En l’actualitat sí que ho és, si bé és cert que el seu coneixement es troba especialment arrelat entre els pescadors més joves i els afeccionats. Per la costa nord de Mallorca, en canvi, s’anomena tall de fonera[88]. Sempere[89] al País Valencià, recull el terme canto. No s’ha de confondre aquest terme català amb el terme castellà homònim, que fa referència a l’acumulació d’arena a poca fondària.

- Collonar: Indret de la mar situat a banda fora de la barba on hi abunden els rizomes de posidònia oceànica (vulgarment coneguts com a collons d’alguer). Just tenim coneixement d’un collonar, situat davant s’Estanyol de Migjorn.

- Espès (normalment emprat en plural, espessos, tot i que també s’ha observat el diminutiu espessol/s): Es tracta d’una mena d’oasis localitzats dins zones d’escassa diversitat biològica (dins el blanc rònec que trobam a la banda de fora de la barba), conformats per petites pedres i grans blocs rocallosos que generen una alteració de la fondària i, per tant, dels corrents marins. Tot plegat fa que siguin zones més aptes per a la vida marina que no l’entorn proper. Per això, als espessos s’hi agrupen una major biomassa i una major biodiversitat d’espècies marines que la fan molt atractiva per a la pesca.

- Fallat (a vegades emprat en plural, fallats): Clapes sovint extenses, de fons molts variats i irregulars (arena, roca, algues, magranó...), de poca densitat biològica, que són menys productius per a la pesca que els espessos, fortets i forts (als quals solen envoltar), però, en canvi, més que el blanc rònec que es troba a banda de fora de la barba. Als fallats s’hi solen pescar una gran diversitat d’espècies marines, vinculada a la diversitat dels seus fons, però en menor quantitat.

- Fonera: Indret de molta profunditat situat més enfora de la costa que la barra i que correspon al talús continental. La fonera és un potent i sobtat desnivell que separa la plataforma continental de la plataforma oceànica o abissal, que pot tenir alguns centenars de metres de desnivell -sovint milers- i que és un lloc òptim per a la pesca d’altura (tant en el fons com en superfície), perquè aquí “aflora” el menjar dels grans depredadors marins. Tradicionalment, anar a la fonera volia dir anar a pescar al màxim de fondària sondejable, devers 120-130 m, si bé a les darreres dècades les millores tecnològiques (carretes elèctrics, fils de niló, sondes electròniques, motors més potents...) permeten anar a pescar a foneres situades a 200 -i més- metres sota el nivell de la mar. Sempere[90], al seu entorn geogràfic, recull el terme fondura, amb el mateix significat.

- Fort: Àrea pedregosa de característiques molt semblants a la dels espessos, però generalment més extensa i a major fondària que aquests. Sovint es mencionen els fortets, que són una categoria intermèdia entre espessos i forts. Com adverteixen Calafat et al.[91] el mot fort també es pot emprar com a adjectiu, de manera que es pot sentir a dir que un fort determinat és més fort que un altre.

- Mamelles (o les seves variants: mames, mametes, mamellons...): Parella de pujols que se sol emprar per a enfilar-hi senyes. Per extensió, designa qualsevol morfologia, tant terrestre com sotaiguada, semblant a la dels pits femenins.

- Mar de fora: Sector de la mar més llunyà, on fins fa poques dècades no s’hi podia pescar perquè no es podien traçar senyes i perquè no es disposava de corda prou llarga per a fer-hi arribar l’ormeig al fons. És sinònim de mar gran o alta mar.

- Munt (sovint en plural, munts, o també emprant el terme alt): Zona relativament extensa del fons marí situada a una fondària menor de l’àrea que l’envolta. Per la costa nord de Mallorca aquest terme s’empra com a sinònim de redol de negre i roques que destaca dins el blanc[92].

- Negre: Superfície del fons marí coberta molt densament per alguers de l’alga de vidriers (Posidonia oceanica). Dins el negre hi podem trobar algunes zones aïllades de pelats, blanc (vaires o clapes de blanc) i pedres.

- Pelat: Paratge submarí amb escassa vegetació i cobert de roques maressenques disposades subhoritzontalment. Aquests materials es troben generalment a poca fondària i corresponen a sistemes de platja-duna fossilitzats en temps geològic, en èpoques en què el nivell de la mar era per davall de l’actual. Per als pescadors de la costa nord de Mallorca, aquestes pedres no són planeres necessàriament[93] ni de material d’origen arenós.

- Punta (a vegades substituït pels termes anàlegs braç o colzada): Àrea longitudinal, més llarga que ampla, de fons divers (pot ser vairam, negre, pedres, o fins i tot una barba) que entra dins una zona de blanc.

- Roca (a vegades s’empra, indistintament, el mot pedra): Petita porció del fons marí coberta per materials pedregosos que s’alcen provocant un canvi puntual en la fondària. Normalment designa roques aïllades, però quan aquesta roca es troba a flor d’aigua i posa en perill la navegació s’anomena escull. Si l’escull és planer i està adossat a la costa, aleshores es diu tenassa[94]. Vial[95] i Valls[96] van descriure els termes roc i aspre -terme aquest darrer recollit també per Verdegal et al.[97]- per a referir-se a les pedres sotaiguades.

- Secs: Cims de muntanyes sotaiguades que presenten una notable diferència de fondària respecte a la zona que els envolta. Sempere[98] també recull el terme amb idèntic significat.

- Trinxa: Superfície llarga i estreta coberta per materials diferents dels de les zones que l’envolten, normalment pedres. Canuto[99] descriu entre els pescadors del nord-est de Mallorca el terme barra, i entre els menorquins el terme retxa amb aquest significat.

- Vaira (normalment emprat en femení, però a vegades també en masculí, vaire): Porció de blanc envoltada de negre. Generalment s’empra aquest terme quan no és visible a simple vista des de la superfície. Si és visible, es diu clapa de blanc o simplement blanc. Aguiló i Miralles[100] i Sempere[101] recolliren el terme vària amb el mateix significat. Calafat et al.[102] citen el terme clap per a referir-se a un redol gros de blanc.

- Vairam: Zona de transició entre el blanc o el pelat i el negre per la part més propera a la costa. Per altres indrets s’anomena barba d’en terra. A vegades també s’empra aquest terme per designar una superfície mixta de blanc i negre, relativament extensa independentment de la seva localització (per tant, com a sinònim de zona on hi abunden les vaires). Calafat et al.[103] recolliren el terme tall, mentre que Vial[104] feu lo propi amb el terme clapissar, en ambdós casos amb el mateix significat que el definit. Cal advertir però que Valls[105] defineix clapissar o claper com a “conjunt de rocs de dimensions diverses”.

Tradicionalment, els lingüistes classifiquen els topònims en dos grans grups: els descriptius (de caire topogràfic, botànic, etc.) i els antroponímics[106]. De manera anàloga, alguns geògrafs com Rosselló[107]han aplicat als topònims la distinció clàssica de la Geografia entre Geografia Humana i Geografia Física, i diferencien entre topònims d’arrel física i topònims d’arrel antròpica. En aquest estudi s’ha optat per una doble classificació geogràfica: una de base cartogràfica i en la que, a través de la localització dels talassònims, es mostren les diferents àrees d’influència dels mariners entrevistats per port de procedència; i una altra en la que es classifiquen els talassònims per les seves construccions geolingüístiques.

S’han recollit un total de 85 talassònims específics que corresponen a 68 indrets diferents de la mar. En funció de la informació espacial que ofereixen, podem classificar els talassònims recopilats en sis tipologies pertanyents a tres categories principals:

1- Talassònims de fons o d’una dimensió. Aquells que fan referència primordialment a les qualitats del fons marí, a vegades amb informació complementària relativa a espècies que s’hi troben, fets històrics o vinculacions de pertinença personal, etc.; però sense fer referència a la posició espacial que ocupen a la superfície marina.

1.1- Talassònims que són genèrics directes: es Collonar (de s’Estanyol), es Secs (des cap Blanc; a vegades en singular, es Sec), es Vairam (de cala en Tugores), sa Trinxa (de ses Covetes), sa Trinxa (de Vallgornera), sa Trinxa (del cap Salines), sa Vaira (de s’Estanyol), ets Espessos (des Freu de Cabrera, també anomenat Mitjans Canal, ses Mamelles, es Blancs, es Grossos, es Grocs).

1.2- Talassònims formats per genèric + antroponímic: Fort d’en Cabeza, Fort d’en Muret, Fort d’en Roig, Fort des Moreu (o d’en Moreu), Pesquera del Tio Bernat.

1.3- Talassònims formats per genèrics + descriptius: Fort des Pi, Barba de l’Entravessada, Punta des Molls, sa Pesquera Rica.

2- Talassònims de superfície o de dues dimensions. Aquells que fan referència a la posició que ocupen a la superfície de la mar i en relació a objectes d’en terra, però no fan cap referència a les qualitats del fons marí.

2.1- Talassònims que són manlleus toponímics directes: es Blanquer, es Clot, es Dos Ulls, es Far de Llebeig, ets Estells, ets Ulls Grocs, l’Esponja, l’Imperial, na Foradada, na Gavina, na Picamosques, na Plana, na Pobra, na Redona, s’Alfa (també s’Hotel Alfa), s’Escut del Barcelona, sa Caseta, sa Cova de l’Enemic, sa Cova de ses Rosses, ses Barreretes, ses Bledes, ses Covasses, ses Mussoletes.

2.2- Talassònims que són manlleus toponímics georeferenciats o senyes: Baix es Niu de s’Àguila, Davant es Morters, Davant es Motor de sa Sal, Davant sa Cova de Vallgornera (també es Tres Carrers i els Tres Camins), de Picamosques a Enciola, des Canons cap a n’es Far, des Morro d’en Tià cap a na Picamosques, es Cap Roig per sa Clapa Blanca, es Cap Roig pes Pinet, sa Punta d’en Ferrer amb sa Torre des Capellà Dameto, sa Torre pes Pi.

3- Talassònims totals o de tres dimensions. Aquells que incorporen alhora informació sobre la posició bidimensional en superfície i sobre les qualitats del fons marí.

3.1- Talassònims formats per genèric + manlleu toponímic: Braç des Trenc (també Pesquera des Ganxo), Fortet de na Foradada, Fortet de na Redona, Fortet de Vallgornera, Espessos de na Foradada, Munts de Cala Santa Maria, Munts de l’Olla, Alt de Cala en Tugores (també ses Roquetes), Barba de na Pelada, Barba de Treure Cala Figuera, Barba des Caragol (també Barba de Xaloc), Barba des Pi Redó, Pesquera de sa Corda, Punta de sa Carabassa, Punta des Caps Roigs (també Colzada des Caps Roigs), Punta des Reganó (també Punta des Torrent Fondo o des Torrent Gros), Roques de na Redona (també Pedres de na Redona).

Dels 85 talassònims arreplegats (figura 1), 37 (el 44%) són talassònims de superfície o de dues dimensions (categoria 2), 24 (28%) són talassònims de fons o d’una dimensió (categoria 1) i els altres 24 restants (28%) son talassònims totals o tridimensionals (categoria 3). Cal destacar que 61 talassònims (72%) contenen d’una o altra manera manlleus toponímics (categories 2 i 3) i que només 10 (12%) corresponen a les categories 1.2 (antropònims) i 1.3 (descriptius), les úniques amb informació no espacial.

En la formació dels talassònims hi apareixen fins a 12 genèrics diferents amb 6 variants d’aquests. Així, fort i el seu diminutiu fortet és el que més abunda (9 exemplars); seguit de punta o els anàlegs braç i colzada (amb 7 exemplars); barba (6); pesquera (4) trinxa, munt o la seva variant alt (3 exemplars cadascun); roca (o la variant pedra) i espès (2 exemplars cadascun); i collonar, sec, vaira i vairam (amb un sol exemplar, respectivament).

Les figures 2 a 5 mostren la localització aproximada dels talassònims per port d’origen dels mariners entrevistats. Com era d’esperar, la major profusió toponímica es dóna entre els pescadors de s’Estanyol (veure figura 2), per mor d’una major proporció d’entrevistes realitzades en aquest port. La densitat de talassònims és màxima als voltants de s’Estanyol i fins a cala Pi, indicant la zona de treball habitual d’aquests pescadors. Tanmateix, la franja litoral des d’aquest port fins al cap de ses Salines també és força rica en pesqueres, si bé aquestes són diferents pels pescadors de s’Estanyol, els de sa Ràpita i els de la Colònia de Sant Jordi. També és destacable la manca de talassònims estanyolers a Cabrera, més encara si consideram que a la primera meitat del segle XX els pescadors de s’Estanyol pescaven i/o contrabandejaven, a diari i en exclusiva, a les aigües d’aquest petit arxipèlag.

Els pescadors de sa Ràpita (veure figura 3) tenen una doble àrea d’influència: una més litoral que comprèn la franja d’aigües someres situada entre la Colònia de Sant Jordi i cala Pi; i una a més fondària que s’estén des dels voltants del cap Blanc fins a l’arxipèlag de Cabrera. En canvi, els pescadors entrevistats de la Colònia de Sant Jordi (veure figura 4) sembla que exclusivament centren la seva activitat en torn al cap de ses Salines i l’arxipèlag de Cabrera.

Com és lògic, els pescadors de Cabrera (veure figura 5) centren la seva activitat en les riques aigües d’aquest parc nacional. Crida l’atenció la major proporció de talassònims amb manlleus toponímics (sobretot directes) detectats als voltants de l’arxipèlag de Cabrera, potser degut tant a les particularitats orogràfiques d’aquest enclavament (abundós en illots, cales, penyals...) com a una particular cognició espacial dels seus pescadors.

Els models que inclouen aspectes cognitius en la representació de la dinàmica espacial són necessaris per entendre els canvis espacials i temporals, per a la manipulació de la informació geogràfica i temporal, i per a la navegació a través d’uns espais[108] i d’unes societats canviants. Pel que fa a la nostra àrea d’estudi, estam en disposició de definir un mapa mental tipus dels mariners tradicionals de la mar del Migjorn de Mallorca (veure figura 6). Com que els desenvolupaments de mapes cognitius han demostrat ser valuosos instruments per entendre com els diferents individus perceben el seu entorn[109], entenem aquest exercici com una aproximació al coneixement dels models espacials mentals “històrics” de l’espai marítim del Migjorn de Mallorca. Concretament, hem dividit el tipus de fons marí en dues zones principals, definides per la seva posició relativa respecte a la barba, l’element principal de qualsevol mapa mental mariner del Migjorn de Mallorca i que és el límit exterior de la superfície ocupada per les praderies de Posidònia oceànica:

a) Banda d’en terra de la barba. Començant des de la vorera i en direcció a la mar de fora, el primer que hi trobam és el blanc, sobretot a les zones de les grans platges com es Trenc o s’Arenal de sa Ràpita. A més fondària, ja hi ha els pelats als que segueix, encara a més fondària, el negre. Dins els blancs i els pelats hi trobam algunes clapes aïllades de negre (altines) o pedres. Dins el pelat i el negre s’hi situen algunes clapes aïllades de blanc, a més de pedres aïllades. La zona de transició mixta entre el blanc o el pelat i el negre conforma allò que al Migjorn de Mallorca s’anomena vairam i que per altres contrades en diuen barba d’en terra. A vegades, dins el blanc, el pelat, el vairam o el negre s’hi distingeixen barbacanes, molt preuades pels pescadors -sobretot pels submarins (anomenats pescadors de punxa)- perquè fan enfondalls on s’hi pot amagar el peix.

El model descrit de manera general per la zona més propera a la costa presenta variacions en funció del tipus de costa. Així, per exemple, si és una costa formada per potents penya-segats, com la pròxima al cap Blanc o bona part de la de Cabrera, són poc freqüents els fons de blanc i pelats arran d’ella. En aquestes costes sovint es passa -a vegades només amb un petit vairam de transició-, a un fons marí de tipus negre, gairebé al peu del penya-segat. A les costes intermèdies entre els penya-segats i les platges, el que s’anomena costa baixa amb graó i que és la pròpia de s’Estanyol, sa Ràpita i la Colònia de Sant Jordi, el fons més proper a la costa està conformat per una diversitat de situacions en què la barreja dels fons descrits (blanc, pelat, vairam i negre) és l’única generalitat remarcable. Això no obstant, a la costa amb graó de l’àrea analitzada potser s’hi detecta una petita preeminència d’un model en què arran de la costa s’hi localitza el pelat, amb algunes clapes de blanc, pedres i altines, que ràpidament passa a una zona de transició mixta amb el negre (vairam), on es van incrementant la presència d’altines i es redueixen les clapes de blanc a mesura que es guanya en fondària.

b) Banda fora de la barba. Aquesta zona comença allà on acaba el negre, en una franja sinuosa, més o menys paral·lela a la costa, que ve definida per l’arribada de la llum solar al fons marí i que és el factor limitant perquè pugui viure una planta superior com és la posidònia (fins devers 30-35 m a les aigües del Migjorn de Mallorca). A partir d’aquí el fons marí va guanyant fondària lentament fins assolir el màxim on arriben els ormeigs dels pescadors i que coincideix, més o menys, amb el límit extern de la plataforma continental (a devers 100 m de fondària a llevant de Cabrera i a uns 150 m al sud del cap Blanc). La zona de transició mixta entre el negre i les zones arenoses que hi ha a més fondària és el que s’anomena per altres indrets la barba de fora i en el cas del Migjorn de Mallorca, simplement la barba. Aquesta és l’element vertebrador i central de la major part –si no de tots- dels mapes mentals dels mariners entrevistats. La raó és que en aquesta zona de transició entre ecosistemes submarins s’hi solen calar els ormeigs de pesca. Si els vells mariners dibuixessin els seus mapes mentals, probablement començarien indicant aquesta sinuosa i productiva frontera d’ecosistemes que separa les praderies de posidònia i els materials de granulometria variable que s’hi localitzen a més fondària. A banda fora de la barba hi trobam, altra vegada, el blanc. Aquest, però, és un blanc rònec, on si es cala l’ormeig “no es faran ni sopes”. És un tipus de fons pobre de vida marina, encara que s’hi localitzen, aïlladament, cobrint àrees relativament petites i properes a la barba, els espessos. Amb unes característiques similars als espessos, tot i que generalment a major fondària i en àrees més extenses, s’hi troben els forts. Entre espessos i forts hi localitzam una categoria intermèdia: els fortets. Tots tres són vertaders oasis -envoltats de blanc rònec- per a la vida marina, fet pel qual també són considerats llocs ideals per a la pesca. A vegades, dins el blanc de banda fora de la barba, i sovint envoltant o a prop d’espessos, fortets o forts, es troben alguns fallats. Marcant el límit extern de la plataforma continental s’hi situa la barra (tècnicament és l’inici del talús continental), i més enllà la fonera (el talús pròpiament dit). Més enllà de la fonera, ja a la mar de fora, la plataforma oceànica o abissal es localitza a diversos milers de metres de fondària, de 2.500 m de mitjana i de fins a 5.000 m de fondària màxima en el cas de la mar Mediterrània[110]. La mar de fora és una zona d’explotació recent a les Illes Balears, sobretot per part de flotes industrials foranes, així com de la pesca d’altura, un tipus de pesca recreativa en expansió durant la darrera dècada.

Es constata que, des de fa algunes dècades, ens trobam immersos en una etapa de canvi en les maneres de percebre, conèixer i anomenar l’espai marítim. No obstant això, encara són molts els pescadors vius que han pescat durant una llarg període de la vida sense l’ajuda de sistemes electrònics de posicionament, fet que en determina una particular cognició espacial, la qual podem anomenar pretecnològica per oposició a la tecnològica, pròpia dels pescadors més joves.

Una simple comparació preliminar dels resultats obtinguts en aquest estudi amb l’aplec talassonímic realitzat per Aguiló[111] ara fa tres dècades, palesa una pèrdua manifesta del patrimoni cultural així com un trencament profund en les estructures mentals espacials dels pescadors del Migjorn de Mallorca en relació amb la generació anterior. Just per exemplificar un cas, cal dir que Aguiló[112] afirmava que elsllucmajorers solien individualitzar els forts a partir de quatre barbes: d’en terra, de fora, de llevant i de ponent; però ara, en canvi, no hem enregistrat aquesta terminologia durant les entrevistes realitzades. Fets com el descrit refermen la urgència de recopilar els talassònims dels vells mariners, no només com un acte de preservació etnològica sinó, sobretot, per tal de comprendre l’especial percepció i cognició espacial de la gent gran, experimentada, i poder crear vincles de connexió entre aquests i les noves generacions de pescadors.

La recerca, necessària i urgent, en els coneixements espacials dels pescadors més vells permetria definir a cada regió litoral un cos teòric de coneixements espacials que servirien de base per al desenvolupament de futurs mapes mentals -fonamentats en la tradició cultural dels majors-, estandarditzats i, per tant, comunicables als pescadors més joves. Això no obstant, pot resultar també molt interessant conèixer els mapes mentals i les construccions lingüístiques dels pescadors més joves, els quals sempre han pescat amb ajudes electròniques de posicionament. Desconeixem si també se’n deriven patrons estàndards complexos de percepció i cognició espacial específica, o bé si aquesta no és més que una translació al medi marítim de cognicions espacials terrassanes amb una alta dependència tecnològica. De la comparació d’unes i altres percepcions i cognicions espacials potser també se’n derivi un diferent comportament vers l’espai marítim. En aquest sentit val a dir que, producte de la diferent cognició marítima entre pescadors pretecnològics i tecnològics, intuïm una clara dicotomia entre el comportament espacial d’uns i altres. Aquesta diferència de comportament sembla més accentuada entre aquells pescadors que són membres de nissagues marineres formades per diverses generacions. Entre aquests pescadors, fins i tot s’han observat pràctiques de rebuig tecnològic i refugi en els coneixements de la tradició cultural familiar, fet aquest que ens suggereix que els mitjans de transmissió de la informació espacial jugarien un rol determinant en la cognició espacial de cada individu.

Des d’un punt de vista metodològic, es confirmen les tesis propostes per Calafat et al.[113] i Tort[114] en el sentit que la talassonímia és un tipus de toponímia que requereix d’una metodologia específica. Resulta imprescindible la creació de vincles de confiança molt profunds (diríem que fins i tot afectius) amb els informants, i indubtablement molt més intensos que en el cas de la toponímia. No cal oblidar que una pesquera és una font d’ingressos econòmics que sovint han estat confiats i transmesos per les generacions anteriors de cada família. Per això, la seva cartografia, en el cas que es produeixi, s’hauria de realitzar amb el màxim de consideració i respecte cap als informadors i el seu llegat patrimonial familiar.

En aquest estudi també es refermen les tesis de Rosselló[115] quan proposa una visió de la terra per part dels vells mariners com una perllongació de la mar. Això és evident sobretot a partir de diverses estructures comunicatives així com per algunes particulars construccions talassonímiques. Posem, per exemple, el cas de les Mamelles (o Mamelletes, Mames, Mamellons...) que són uns genèrics talassonímics recurrents arreu de les mars catalanes. Rosselló[116] en va recollir fins a nou d’aquests talassònims, i Sempere[117], Canuto[118] i Boter de Palau[119], n’arreplegaren alguns altres. Aquesta recurrència potser és deguda al fet de que en els Països Catalans sovintegen les parelles de pujols baixos, de formes arrodonides, situats tan a prop de la costa com a l`interior, tal com assenyala Joan Coromines[120] en el cas de les localitats o castells dits Montmagastre, derivat de Mamagastre ‘mamma castri’. Tanmateix tenim coneixement d’altres talassònims homònims que designen morfologies submarines, com és el cas de ses Mames, una coneguda pesquera de túnids, a llevant de Portocolom (Felanitx) que pren aquest nom perquè allà les isòbates de la fonera presenten aquesta morfologia. Tot plegat ens condueix a proposar-lo com a genèric de la talassonímia catalana, tot i no ser exclusiu d’aquest domini lingüístic. Cal recordar el cas de la pesquera anomenada Mammellone, localitzada entre les illes de Lampione i Lampedusa (sud de Sicília) i que es motiu de disputa entre Itàlia i Tuníssia.

D’altra banda, una observació detallada del genèric més repetit als talassònims recollits a l’estudi (fort), mostra com aquest terme apareix gairebé exclusivament en denominacions formades per genèric + antropònim (5 dels 6 casos recollits), mentre que els fortets apareixen sota la fórmula de genèric + manlleu toponímic en els tres casos recollits. Aquest mateix comportament ja s’observa en els talassònims recollits fa tres dècades per Aguiló[121]: Dels 18 forts descrits, 10 són indubtablement antroponímics (altres 5 són possibles), mentre que dels 10 fortets enregistrats per aquest autor, 8 són manlleus toponímics i en un dels dos casos, que correspon a un antroponímic, també es recull una variant en forma de fort. Amb tot, aquesta diferenciació lingüística en les construccions de forts i fortets pot ser deguda a que els fortets es localitzen generalment a menor distància de la costa (on són més abundants els manlleus toponímics) o bé correspondre a una particular forma de construcció geolingüística dels vells homes de la mar del Migjorn mallorquí que consistiria a construir amb el genèric fort els antroponímics i amb fortet els talassònims amb manlleu toponímic. En qualsevol cas, se’ns reforça la idea de que el terme fortet s’hauria de considerar com un genèric específic en talassonímia (almenys a l’àrea observada) i no només com a un diminutiu de fort) ja que com s’ha explicat, a més de qüestions de magnitud, hi hauria una diferenciació lingüística d’evidents connotacions espacials.

També es reforça la teoria antroponímica per a explicar el fort des Pi (que caldria doncs rebatejar com a fort d’en Pi). L’etimologia d’aquesta pesquera és explicada per alguns entrevistats perquè s’hi han extret abundosos “pinets” de corall. Aguiló[122] no descarta que es tracti d’un pi emprat com a senya. Una tercera possibilitat seria que es tractés d’un manlleu toponímic en el que cala Pi (o potser la torre d’aquesta cala) fos una de les senyes de referència. Una darrera hipòtesi és que es tracti d’un antropònim, basant-se en el gran nombre de pobladors llucmajorers que a l’edat Mitjana duien per nom Pi. De fet, Aguiló[123] ja assenyala aquesta possibilitat per a explicar l’etimologia de cala Pi i a la llista d’homes d’armes de Mallorca elaborada en ocasió de la guerra amb Castella de 1359 apareixen dos llucmajorers amb aquest llinatge, en Jaume i en Miquel Pi[124].

I és que les profundes vinculacions entre els coneixements espacials i la lingüística observats al medi marítim determinen que el vector comunicatiu no es pot deixar de banda en cap anàlisi perceptiu o comportamental dels vells homes de mar. Més encara si tenim en compte la particular situació d’una llengua minoritzada com és la catalana.

[39] Les dades personals més rellevants dels mariners entrevistats són:

-Josep Buades Matamalas (Llucmajor, 1961): Fill de Macià Buades, un històric estiuejant i afeccionat a la pesca de s’Estanyol, Pep Buades ha estat vinculat a aquest llogaret pràcticament des del seu naixement. Actualment encara pesca amb embarcació com afeccionat per la zona de s’Estanyol de Migjorn.

-Santiago Llabrés Móra (Maó, 1938): Pescador recreatiu i estiuejant a s’Estanyol de Migjorn des de 1965. Fou un dels fundadors del Club Nàutic de s’Estanyol i el seu primer president.

-Miquel Manresa Aguiló, Mel·lo (Porreres, 1946): Des de l’any 1982 fins al 2004 fou pescador professional, i des de 1985 va pescar acompanyat per la seva esposa Joana Tomàs. Ambdós pescaren fins a 1993, uns sis mesos a l’any, per la zona de sa Ràpita i altres sis mesos per Cabrera, amb el seu llaüt de 35 pams Nueva Pilarica. A 1993 compraren el llaüt Marcos, de 55 pams, i passaren a pescar 11 mesos a l’any a Cabrera fins al 2004.

-Joan Mas Tomàs (Llucmajor, 1951): Fill de dos històrics pescadors de s’Estanyol de Migjorn (Andreu Mas Garí, Piu, i Catalina Tomàs Panissa, Cossi), durant la seva adolescència i joventut, Joan va compaginar els estudis amb l’empresa familiar a bord del llaüt Lulio. Actualment és pescador afeccionat i té una embarcació al Club Nàutic de sa Ràpita.

-Miquel Munar Salvà, des Pas (Llucmajor, 1963): Fill d’un històric pescador professional de s’Estanyol (Toni des Pas), ha estat vinculat tota la seva vida al món de la mar, primer embarcat a una barca de turistes del Club de Mar de Palma i, des de 1991, com a pescador d’ofici amb port base a s’Estanyol. Actualment és el Patró Major de la Confraria de Pescadors de la Colònia de Sant Jordi.

-Biel Panissa Moll, Menut, Petit, de s’Estanc o de ca na Marola. (s’Estanyol, 1929-2010): Descendent d’una de les nissagues de pescadors fundadores de s’Estanyol de Migjorn, va començar a pescar d’ofici poc després de la Guerra Civil i fins a la creació del Club Nàutic de s’Estanyol (primera meitat dels anys 70 del segle XX) quan va passar a fer de mariner del club. Fins a poques setmanes abans de la seva mort (principis del 2010), va pescar per la zona de s’Estanyol.

-Josep Penya Ripoll, Pepó (Llucmajor, 1942): Descendent d’una família de pescadors de s’Estanyol de Migjorn, va pescar dels 12 als 60 anys com a pescador d’ofici. Actualment continua pescant com afeccionat pel Migjorn de Mallorca.

-Miquel Perelló Porquer, de ca s’Olier (Campos, 1946): Des de que era un infant ha pescat com afeccionat pel Migjorn de Mallorca. Als anys 70 del segle XX va pescar com a professional per aigües de la Colònia de sant Jordi i Cabrera durant quatre anys.

-Joan Ramon Clar, Requeter (Llucmajor, 1944): Estiuejant a s’Estanyol i pescador afeccionat des de 1954. Actualment té barca al Club Nàutic de s’Estanyol i continua pescant per la zona.

-Sebastià Ripoll Bru, Morenet (Llucmajor, 1961): Renét d’Antoni Ripoll Torres, un mariner eivissenc natural de Sant Joan de Labritja qui a finals del segle XIX es va establir com a pescador d’ofici a s’Estanyol de Migjorn. Des de que era un nin, quan acompanyava a pescar a son pare, Sebastià Ripoll ha pescat com a mariner d’ofici per la zona del Migjorn de Mallorca.

-Joan Riutord Pané (Palma, 1956): pescador recreatiu amb embarcació al Club Nàutic de s’Estanyol des de 1987.

-Pere Rosselló Ordines, de ca na Marola (Manacor, 1923): L’any 1950 es va casar a s’Estanyol amb la filla d’un pescador local (Maria Panissa Tomàs, de ca na Marola). Al cap de poc temps es va posar a pescar amb el seu sogre com a mariner d’ofici i més tard tot sol fins que es va jubilar. Actualment, amb 87 anys, encara surt a pescar com afeccionat.

-Joan Salvà Ferrer, Sabater (Ses Salines, 1938): Descendent d’una família de pescadors locals, va començar a pescar per la Colònia de Sant Jordi i l’arxipèlag de Cabrera a la dècada dels anys 40 del segle XX, quan només era un al·lot i anava embarcat amb el llaüt Francisca. Ja d’adult, a la dècada dels anys 60, va adquirir el llaüt anomenat Catalina amb el que ha pescat fins a l’actualitat com a mariner d’ofici. Amb 73 anys d’edat, encara continua pescant pel Migjorn de Mallorca.

-Catalina Tomàs Panissa, Cossi. (s’Estanyol, 1929): Descendent d’una de les famílies de pescadors fundadores de s’Estanyol de Migjorn, va pescar com a marinera d’ofici pel Migjorn de Mallorca des de que era una nina amb son pare (Damià Tomàs Roig, Punta) i més tard amb el seu espòs (Andreu Mas Garí, Piu).

-Joana Tomàs Ros, Mel·la o d’en Pau Bon Jesús. (Llucmajor, 1951): Des de 1985 va acompanyar a pescar al seu espòs, Miquel Manresa, pel Migjorn de Mallorca. Ambdós pescaren des de llavors i fins a 1993 uns sis mesos a l’any per la zona de sa Ràpita i altres sis mesos per Cabrera amb el seu llaüt de 35 pams, Nueva Pilarica. El 1993 compraren el llaüt Marcos de 55 pams i passaren a pescar 11 mesos a l’any a Cabrera fins el 2004.

-Jaume Vidal Caldentey, de Son Grau (Campos, 1944): Fill d’una família pagesa arrelada a la possessió de sa Vinyola (sa Ràpita). A finals dels anys 40 del segle XX ja acompanyava a pescar al seu padrí a bord del llaüt Vigilante, avarat llavors al mollet de sa Ràpita. Ja de gran va tenir, com a pescador d’esplai, el llaüt Javica (acrònim de Jaume Vidal Caldentey) de trenta pams, i més tard l’Escorpio, un llaüt de 40 pams. La febre per anar a pescar el feu vendre, el 1996, les vaques de l’explotació ramadera familiar i embarcar-se, ja com a mariner d’ofici, a bord del Crescència, un llaüt de 44 pams que fins aleshores havia estat vinculat a una família de pescadors de Cala Pi: els Cortesos. Des del 2008 està retirat, però continua donant suport en la professió de pescador al seu fill Joan.

-Joan Vidal Vidal, de Son Grau (Campos, 1970): Fill del pescador Jaume Vidal Caldentey, des del 1996 pesca amb son pare a bord del llaüt Crescència. Aquest jove pescador, fill d’una família ramadera de Campos, és l’únic pescador de la Confraria de Pescadors de la Colònia de Sant Jordi amb port base a sa Ràpita.

[124] Miralles 1997, p. 368.

Bibliografia

AGUILÓ ADROVER, Cosme. La toponímia marina de Felanitx, Santanyí i ses Salines (Mallorca). Randa, 1980, nº 10, p. 25-49.

AGUILÓ ADROVER, Cosme. Topografia submarina i talassonímia en el Migjorn de Mallorca. Randa, 1981, nº 12, p. 73-82.

AGUILÓ ADROVER, Cosme. La toponímia de la costa de Campos. Campos: Ajuntament de Campos, 1991. 71 p.

AGUILÓ ADROVER, Cosme. La toponímia de la costa de Llucmajor. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1996. 184 p.

AGUILÓ ADROVER, Cosme; MIRALLES, Joan. La toponímia de l’illa de Tabarca. Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 1991, nº 44, p. 371-389.

ALOMAR GARAU, Gabriel. Contribució al coneixement del comportament espacial de la brisa marina a Mallorca (projecte d’investigació del programa de doctorat inèdit). Palma: Universitat de les Illes Balears, 2007. 131 p.

ARXIDUC LLUÍS SALVADOR. Les Balears descrites per la paraula i la imatge. Palma: Govern de les Illes Balears-Sa Nostra-Grup Serra, 1999-2002 (1ª versió en català; Versió original en alemany de 1871). 5 volums.

BAS PEIRED, Carles. El mar Mediterráneo: recursos vivos y explotación. Barcelona: Editorial Ariel, 2002. 518. p.

BERNAL, Maria Dolors; CORBALÁN, Joan. Eines per a treballs de memòria oral. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2008. p. 64.

BERNAT I BALTRONS, Francesc. Les senyes de la pesca de palangre a la zona costanera d’Arenys a Blanes. Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 1990, nº 42, p. 35-44.

BOTA GIBERT, Josep. Les foneres de les mars de Blanes. Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 1987, nº 28, p. 6-17.

BOTER DE PALAU I GALLIFA, Ramon. Reflexions geogràfiques al voltant de la toponímia marítima de la costa dels Maresme. Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 2007, nº 104-105, p. 77-86.

CABRERA GONZÁLEZ, Maria Roser. Actitud del mariners davant els talassònims. Butlletí interior de la Societat d’Onomàstica, 2003, nº 94, p. 157-160.

CALAFAT RIVAS, Antònia M.; CAÑELLAS SERRANO, Nicolau S.; SERRANO TORRES, Pere B. Talassonímia de la mar de Valldemossa. Estudis Baleàrics, 1996, nº 53, p. 109-123.

CANUTO I BAUÇÀ, Francesc. Toponímia i talassonímia mallorquina als Columbrets. In EDICIONS UIB. Sobre onomàstica. Jornades d’antroponímia i toponímia (1993-2002). Palma: Universitat de les Illes Balears, 2004, p. 33-46.

CANUTO I BAUÇÀ, Francesc. Talassonímia de la mar de Ciutadella (Menorca). Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 2007, nº 104-105, p. 99-110.

CAÑELLAS, B. et al. Application of a POT model to estimate the extreme significant wave height levels around the Balearic Sea (Western Mediterranean). Journal of Coastal Research SI, 2007, nº 50, p. 329-333.

COROMINES, Joan. Estudis de toponímia catalana (vol II). Barcelona: Ed. Barcino, 1970. p. 345.

GOVERN BALEAR. Carta Batimètrica del Mar Balear (Carta 6A, Mallorca SW). Palma: Conselleria d’Obres Públiques i Ordenació del Territori-Conselleria d’Agricultura i Pesca (Govern Balear), 1994. 1 p.

GUERRERO AYUSO, Víctor M. Estudios arqueofaunísticos de una comunidad púnicoebusitana asentada en Mallorca. I. El contexto arqueohistórico. Mayurqa, 2005, nº 30, p. 639-656.

INSTITUTO HIDROGRÁFICO DE LA MARINA. Carta náutica 422. Del cabo Regana a la punta Salinas. Cadis: Instituto Hidrográfico de la Marina, 2008 (3ª edició). 1 p.

INSTITUTO HIDROGRÁFICO DE LA MARINA. Derrotero de las costas del Mediterráneo (nº3, tomo II). Cadis: Instituto Hidrográfico de la Marina, 2010. 325 p.

LANDAU, B.; JACKENDOFF, R. “What” and “Where” in spatial language and spatial cognition. Behavioral and Brain Sciences, 1993, nº16, p. 217-265.

LEVINSON, S. Frames of reference and Molyneux’s question: Cross-linguistic evidence. Space and Language. 1996, p. 109-169.

MARÍN, Pilar. Áreas marinas protegidas en la cuenca mediterránea española. Madrid: Oceana, 2007. 181 p.

MARK, David M. et al. Cognitive models of geographical space. International Journal of Geographical Information Science, 1999, vol. 13, nº 8, p. 747-774.

MASSUTÍ PASCUAL, Enric et al. La posidònia: l’alga que no ho és. Palma: Conselleria d’Agricultura i Pesca del Govern de les Illes Balears-Sa Nostra Caixa de Balears, 2000. 59 p.

MILLER, Wendy. Perception of the Natural Environment: Results from a survey of Recreational Hikers. [En línea]. Pacific Grove (Califòrnia): University Consortium of Geographic Information Science, 2003. p. 10. <http://www.ucgis.org/summer03/studentpapers/wendymiller.pdf>. [15 de febrer de 2011].

MIRALLES I MONTSERRAT, Joan. Corpus d’antropònims mallorquins del segle XIV. Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1997. 774 p.

MONTAÑA MARTÍ, Maria Teresa. Notes sobre metodologia emprada en la recerca dels talassònims comparada amb la dels topònims. Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 1990a, nº 40, p. 5-7.

MONTAÑA MARTÍ, Maria Teresa. Significat i funció morfològica dels mots “Fora” i “Terra” en el lèxic mariner. Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 1990b, nº 41, p. 37-40.

MUSSONS I FREIXAS, Anna Maria. Els fondals de Premià de Mar. Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 1985, nº 21, p. 1-4.

OCEANA. Illes Balears: Propuesta para la gestión de hábitats amenazados y la pesca. Madrid: Oceana, 2007. 198 p..

OLIVER I JAUME, Jaume; FLORIT I ALOMAR, Francesca. Llucmajor, espai educatiu i recursos ambientals. Llucmajor: Ajuntament de Llucmajor, 1986. 143 p.

ORDINAS GARAU, Antoni. Geografia i Toponímia a les Illes Balears. La terminologia geogràfica en els noms de lloc. Palma: Editorial Moll, 2001. 361 p.

ORDINAS GARAU, Antoni. Metodologia per a la recol·lecció, localització i classificació dels topònims. In BASSA, R.; CASELLAS, E.; PLANISI, H. (coord.) II Seminari en metodologia de toponímia i normalització lingüística. Palma: Universitat de les Illes Balears, 2007, p. 37-50.

RAMIS NOGUERA, Climent. L’embat a l’illa de Mallorca. Territoris, 1998, nº1, p. 255-274.

ROBERTS, Mere. Mind maps of the Maori. Geojournal [En línea]. Dordrecht: Springer Netherlands, 2010. p. 11. <http://www.springerlink.com/content/x7342377376967rx/>. [15 de febrer de 2011].

RODRÍGUEZ SANTANA, Carmen Gloria. La ictiofauna arqueológica de na Guàrdies (Mallorca). Mayurqa, 2005, nº 30, p. 707-727.

RODRÍGUEZ-PEREA, Antonio; SERVERA NICOLAU, Jaume; MARTÍN PRIETO, José Ángel. Alternatives a la dependència de les platges de les Balears de la regeneració artificial continuada: informe Metadona. Palma: Universitat de les Illes Balears, 2000. 108 p.

ROSSELLÓ I VERGER, Vicenç Maria. Anotacions a la toponomàstica del Migjorn i Xaloc de Mallorca. Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 1961-62, Vol. XXXII, nº 792-795, p. 25-47.

ROSSELLÓ I VERGER, Vicenç Maria. El oleaje y sus efectos geomórficos en las playas meridionales de Mallorca. Cuadernos de Geografía, 1971, nº 9, p. 1-10.

ROSSELLÓ I VERGER, Vicenç Maria. Toponímia litoral valenciana: pesqueres, caladors i senyes. Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 1982, nº 10, p. 1-8.

SANMARTÍN, Ricardo. Observar, escuchar, comparar, escribir: La práctica de la investigación qualitativa. Barcelona: Editorial Ariel, 2003. 149 p.

SEMPERE LINARES, Maria dels Àngels. Talassonímia dels mariners de Santa Pola. Butlletí interior de la Societat d’Onomàstica, 1991, nº 44, p. 505-515.

SEMPERE LINARES, Maria dels Àngels. Aproximació a la talassonímia històrica del sud del País Valencià: segles XVIII i XIX. Butlletí interior de la Societat d’Onomàstica, 1995, nº 60, p. 400-416.

TALMY, L. How language structures space. In PICK, H.L; ACREDOLO, L.P. (ed.). Spatial Orientation: Theory, Research and Application. Nova York: Plenum, 1983, p. 225-282.

TORT I DONADA, Joan. Algunes reflexions sobre el concepte de topònim. Butlletí interior de la Societat d’Onomàstica, 1999, nº 77, p. 59-72.

TORT I DONADA, Joan. Els noms de lloc i la Geografia. La toponímia com a eina per a la conceptualització de l’espai. Butlletí interior de la Societat d’Onomàstica, 2000, nº 83, p. 86-98.

VALLS, Joan Lluís. Mapes mentals dels pescaires cotlliurencs. Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 1996, nº 67, p. 121-138.

VALLS, Joan Lluís. Les roques i rocs sotaiguats dels pescaires de Cotlliure. Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 1999, nº 77, p. 119-136.

VENY I CLAR, Joan. Llucmajor a través de la seva toponímia. Pregó de fires de 1974. Llucmajor: Ajuntament de Llucmajor, 1974. 38 p.

VERDEGAL I CEREZO, Vicent; VERDEGAL I CEREZO, Joan M.; SERRANO I GARCIA, Rosa M. Aproximació a la toponímia marina de la plana Meridional: senyes i talassònims. Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 1992, nº 48, p. 291-313.

VIAL, Gerard. Estudi del quadern de senyes d’un pescaire de Banyuls de la Marenda. Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 1996, nº 67, p. 139-152.

WESTERDAHL, Christer. The maritime cultural landscape. The International Journal of Nautical Archaeology, 1992, nº 21, p. 5-14.

Edición electrónica del texto realizada por Jenniffer Thiers.

Ficha bibliográfica:

LUCAS I VIDAL, Antoni Miquel; Antoni ORDINAS GARAU. Mapes mentals, geolingüística i talassonímia al migjorn de Mallorca. Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales. [En línea]. Barcelona: Universidad de Barcelona, 1 de abril de 2013, vol. XVII, nº 434. <http://www.ub.es/geocrit/sn/sn-434.htm>. [ISSN: 1138-9788].


Índice de Scripta Nova	Menú principal

Nucli de Població	Població (1)	Amarraments a ports esportius (2)	Barques de pesca professional (3)
Colònia de Sant Jordi	2.920	322	23
s'Estanyol de Migjorn (4)	377	285	6
Cala Pi (5)	844
sa Ràpita (6)	1.170	460	2
ses Covetes	78
TOTAL	5.389	1067	31
1 Font: dades de 2009 facilitades per l’Institut Balear d’Estadística 2 Font: www.balearsnautic.com 3 Font: Confraria de Pescadors de la Colònia de Sant Jordi i fonts orals 4 Inclòs Son Bieló 5 Inclòs es Pas i Vallgornera Nou 6 Inclòs sa Vinyola i Dalt de sa Ràpita

Caracterització de l’àrea d’estudi

Nucli de Població

Població (1)