MOVIMENTS SOCIALS I CRÍTICA AL ‘MODEL BARCELONA’.
DE L’ESPERANÇA DEMOCRÀTICA DE 1979 AL MIRATGE OLÍMPIC DE 1992 I LA IMPOSTURA CULTURAL DEL 2004

Moviments socials i crítica al ‘model Barcelona’. De l’esperança democràtica de 1979 al miratge olímpic de 1992 i la impostura cultural del 2004 (Resum)

La crítica al model Barcelona que aflora a partir del 2004 utilitza arguments exposats ja d’abans de 1992 pels moviments socials de la ciutat, recuperant i posant al dia el discurs crític del moviment veïnal que als anys 70 va servir, paradoxalment, per bastir els fonaments d’aquest referent urbanístic. El cicle de mobilitzacions socials viscut a Barcelona entre 1996 i 2008 -especialment intens entre 1999 i 2004- va tenir incidència política i va trencar el consens ciutadà sobre el model de ciutat democràtica fixat als anys 70. Els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures del 2004, percebuts o projectats com un miratge i una impostura, són moments d’inflexió en els quals un revitalitzat moviment ciutadà ha jugat un paper cabdal, en interrelació amb intel·lectuals, plataformes i altres col·lectius, en la crítica al model Barcelona.

Paraules clau: Barcelona, urbanisme, moviments socials, història.

---

Social movements and criticism on Barcelona model. Of the democratic hope of 1979 to the olympic mirage of 1992 and the cultural imposture of 2004 (Abstract)

The criticism on the Barcelona model that outcrops from 2004 uses exposed arguments already of before of 1992 for the social movements of the city, retrieving and putting on the day the critical speech of the local movement that at the seventies it served, paradoxically, to build the foundations of this urbanistic referent. The cycle of social mobilizations lived in Barcelona among 1996 and 2008 -specially intense among 1999 and 2004- it had political incidence and the civic consensus broke on the model of democratic city fixed at the seventies. The Olympic Games of 1992 and the Universal Forum of the Cultures of 2004, perceived or projected like a mirage and an imposture, are moments of inflection in which a revitalized civic movement has played a principal role, in interrelation with intellectuals, platforms and other collectives, in the criticism on the Barcelona model.

Key words: Barcelona, urbanism, social movements, history.

---

La fi del consens sobre la ciutat democràtica

“Alguna cosa falla a la ciutat i en la percepció que aquesta té de si mateixa”, va afirmar sobre Barcelona el filòsof i periodista Josep Ramoneda en un debat del Fòrum Universal de les Cultures el setembre de 2004[1]. En el mateix discurs, Ramoneda va anunciar igualment la fi del “consens urbà” aconseguit a Barcelona als anys 70, que l’escriptor i periodista Manuel Vázquez Montalbán va situar en l’entorn de la construcció de la ciutat democràtica[2]. Un consens que fins aleshores, i especialment a redòs de la projecció que per Barcelona va tenir la concessió i organització dels Jocs Olímpics de 1992, havia estat un model urbanístic i referent social estudiat -i fins i tot acadèmicament premiat- a l’Amèrica Llatina i a Europa[3]. Aquell mateix 2004, el geògraf i urbanista Jordi Borja, un dels ideòlegs als anys 80 i dels difusors internacionals als 90 de l’anomenat model Barcelona - conjuntament amb els arquitectes Joan Busquets i Oriol Bohigas, el filòsof Pep Subirós i l’alcalde socialista Pasqual Maragall, entre d’altres-, va posar per primer cop obertament en qüestió un referent fins aleshores idealitzat[4]. Borja va advertir del perill de trencament del model Barcelona per culpa de la força de la iniciativa i dels interessos privats en contraposició a la debilitat d’un projecte global públic de ciutat. Rectificant-se en bona part a ell mateix, Borja no va dubtar a afirmar que des de finals dels anys 80 “l’urbanisme de promotors i negocis tendeix a suplantar l’urbanisme ciutadà i redistributiu que defineix el model Barcelona”[5].

Ramoneda i Borja no són els únics que pels volts del Fòrum 2004 van certificar públicament la crisi del model Barcelona. Una crisi tant en la seva dimensió estrictament ubanística com en la més àmplia d’entendre la ciutat com un laboratori urbà i social que té en compte el paper dels moviments socials, la importància de la participació i l’acord popular, d’una banda, i, de l’altra, en la dimensió que té en compte la capacitat per impulsar el creixement econòmic i resoldre problemes socials a partir de la millora de l’espai públic. El geògraf Horacio Capel[6], l’arquitecte Josep Maria Muntaner[7] i l’antropòleg Manuel Delgado[8] van exposar també per escrit els seus arguments crítics, especialment interessants en tant que repassen la gènesi i l’evolució històrica del model Barcelona. Però que a partir del 2004 emergís en llibres, articles i discursos una crítica acadèmica i intel·lectual al model Barcelona –crítica que es manté i ha anat guanyant adeptes fins al present, com proven els darrers llibres de l’historiador, exregidor i exconseller de Cultura Ferran Mascarell[9], del director del Centre d’Estudis Ibèrics de la Universitat de Stanford, Joan Ramon Resina[10], i el que han coordinat les  sociòlogues Mónica Degan i Marisol García[11]- no vol dir que les contradiccions i la denúncia d’aquest referent no existissin des de molt abans. Capel[12] i Delgado[13] així ho posen de manifest en els dos assajos crítics més recents i complets sobre el model Barcelona.

No obstant, i admetent que autors com Capel, Delgado, Muntaner i Vázquez Montalbán veiessin enseguida la jugada negativa del model Barcelona ja en dates al voltant o fins i tot prèvies als Jocs Olímpics de 1992, això no treu que la crítica oberta i publicada que va emergir una dècada llarga després, als voltants del Fòrum 2004, s’hagi d’interpretar també en una altra clau. La que proporcionen els moviments socials i, en especial, el treball, la denúncia i les lluites del moviment veïnal. En altres paraules, la crítica intel·lectual, acadèmica o tècnica al model Barcelona que aflora a partir del 2004 ho fa compartint, servint-se o retroalimentant arguments col·lectius exposats ja de vell antuvi, fins i tot abans del 1992, per associacions i moviments socials de Barcelona. Renovats i amb força creixent als anys 90, aquests col·lectius i moviments socials -entre els quals destaca la Federació d’Associació de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB)- recuperen i posen al dia bona part del discurs crític del moviment veïnal que als anys 70 va servir, paradoxalment, per bastir els fonaments del model Barcelona. Sense tenir en compte aquest treball de crítica constant dels moviments socials barcelonins, que s’insereix en un cicle movimentista mundial, es fa difícil d’entendre per què el model Barcelona que als anys 80 o encara el 1992 era percebut gairebé unànimement com a referent positiu, poc més d’una dècada després, a partir del 2004, havia deixat de ser-ho. A banda de la crítica de sectors intel·lectuals, en aquest procés de desenmascarament d’un miratge o impostura no es pot menystenir, un cop més en la història, la tasca que el vells i nous talps del moviments socials van fer soterradament (o no tant).

Gènesi i evolució del ‘model Barcelona’

Reivindicar el protagonisme dels moviments socials i, sobretot, de les associacions de veïns i la seva federació en la crítica al model Barcelona té especial interès perquè no es pot oblidar que el moviment veïnal va ser també, precisament, clau en la gènesi d’aquest referent. Així ho admeten tant crítics com defensors del model Barcelona.

Gestació en dictadura i quatre edats en democràcia

Segons la periodització de la seva evolució en quatre etapes que fa Muntaner[14] i que és compartida, amb matisos, per la majoria d’estudiosos del model, la seva primera etapa entre la constitució de l’ajuntament democràtic el 1979 i la designació olímpica de 1986 està clarament influïda per les reivindicacions del moviment veïnal barceloní. Però si la pressió popular i d’un moviment veïnal més o menys actiu i organitzat és decisiva en la primera fase del procés de transformació urbanística de Barcelona[15], la situació va canviar en l’etapa que va de 1987 a 1992, quan les obres olímpiques van forçar un canvi de ritme (molt més accelerat i que va marginar la participació ciutadana), d’escala (de barri a ciutat) i de prioritats (més infraestructurals i efectistes que socials) en la planificació i execució urbanística, arquitectònica i àdhuc d’altre tipus de polítiques públiques i municipals.

Amb tot, algunes inèrcies de la primera etapa i, sobretot, la il·lusió o el miratge que l’anomenat esperit olímpic va projectar sobre la pràctica totalitat de la ciutadania va fer que el gir en el model Barcelona no comencés a quedar en evidència fins la seva tercera etapa, entre 1993 i finals dels 90. Aquest tercer moment del procés està molt marcat pel refluxe dels Jocs Olímpics i un fort endeutament municipal, que va fer reduir els projectes, concentrats en acabar determinades obres, com els grans edificis culturals. Finalment, entre 1996 i el Fòrum 2004 es va gestar la quarta etapa del model Barcelona en la que encara està immersa la ciutat, descaradament depenent del capital i la iniciativa privada i dels operadors internacionals[16]. Com a fites emblemàtiques, en aquests anys Pasqual Maragall va llegar al seu substitut Joan Clos la idea del Fòrum 2004 -que, en contraposició amb l’èxit del miratge olímpic de 1992, va acabar en fracassada impostura cultural[17]-; es va aprovar la requalificació del camp de Sarrià en benefici del RCD Espanyol i del seu principal accionista, José Manuel Lara, i es va aprovar el pla de Diagonal Mar a la multinacional Hines sota el mateix model urbanístic nordamericà i criteri especulatiu amb els que va fracassar i acabar als tribunals, per irregularitats, el també nordamericà grup Kepro.

La lenta i elaborada gestió dels inicis del model Barcelona va intentar aplicar el coneixement i les propostes acumulades durant anys d’acció als barris i de pensament en l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Seria faltar a la veritat negar això o, en definitiva, negar que l’urbanisme d’urgència aplicat pels primers ajuntaments democràtics, sobretot pel que fa a places i equipaments, va recollir l’herència dels moviments veïnals i antifranquistes de finals dels anys 60 i dels 70. I de manera molt especial a la ciutat de Barcelona, governada des de 1979 per socialistes i comunistes (després ecosocialistes) i amb presència de dirigents polítics i tècnics que precisament havien participat d’aquests moviments socials i veïnals[18].

De la mateixa manera, tampoc es pot ignorar que alguns personatges centrals de la concepció i gestió del model Barcelona ja havien treballat (encara que actuessin a la manera d’infiltrats de l’urbanisme progressista o, fins i tot, d’extrema esquerra en el si del franquisme municipal) com a tècnics de l’alcalde franquista José María de Porcioles[19]. I cal recordar que encara avui alguns dels principals instruments urbanístics que regeixen Barcelona, com el Pla General Metropolità (PGM), daten de l’època de la dictadura. No es pot obviar tampoc que en morir Porcioles, el 1993, l’aleshores alcalde Pasqual Maragall i la majoria d’exponents dels estaments polític, tècnic i mediàtic barcelonins van reivindicar com a positiva herència recollida per l’urbanisme barceloní, i fins i tot pel catalanisme, l’essència de la idea porciolista de la gran Barcelona, tan denostada per especuladora i al servei exclusiu del capital als anys 60 i 70. Significativament, només la revista de la FAVB, La Veu del Carrer, va dedicar, en portada, una esquela crítica a Porcioles i el seu model de ciutat, al mateix temps que denunciava entre certa polèmica el silenci d’alguns intel·lectuals que abans havien estat crítics amb el porciolisme[20].

El Poblenou com a paradigma

És cert, per posar un exemple paradigmàtic, que la remodelació, en democràcia, del front marítim de Barcelona entre la Vila Olímpica i Diagonal Mar i la zona Fòrum –en definitiva, la remodelació del Poblenou que fou la Manchester catalana- ha anat recordant cada cop més, conforme avançava amb els anys, el projecte urbanístic especulatiu i de terciarització econòmica del Pla de la Ribera. El mateix pla que, en dictadura, el moviment veïnal va aconseguir aturar en la que fou la seva primera gran batalla[21]. No obstant, estirar d’aquest fil conductor per aixecar les faldilles d’un model de ciutat que es veu tan al mateix servei exclusiu dels interessos del capitalisme avui com fa 40 anys pot ser demagògic i imprecís. I fins i tot injust, no ja pels polítics i gestors de la ciutat que es pretén democràtica, sinó pels mateixos moviments socials que sempre han mantingut -malgrat la crisi dels anys 80 i la cooptació institucional o silenciament per subvenció d’alguns dels seus exponents-, un esperit crític envers la construcció i el funcionament quotidià de la ciutat.

El mateix exemple de la remodelació del Poblenou i del conjunt del front marítim il·lustra aquests riscos i, a la vegada, les diferències i contradiccions entre la gènesi i les quatre etapes del model Barcelona. Pel que fa a la gènesi, és il·lustratiu que entre 1965 i l’inici dels anys 70 l’oposició veïnal aturés el Pla de la Ribera[22], el gerent del qual era l’advocat i després polític nacionalista liberal Miquel Roca Junyent, soci de bufet del socialista Narcís Serra, primer alcalde democràtic de Barcelona entre 1979 i 1982. Precisament sota el mandat d’aquest darrer -i entre expressions d’emoció de l’aleshores tinent d’alcalde comunista Josep Miquel Abad, la millor personificació de l’evolució del model Barcelona[23]-, el 1981 es va inaugurar una primera recuperació de la platja de la Mar Bella, que l’Associació de Veïns del Poblenou reivindicava des de 1974[24].

Sense canviar d’escenari, d’aquest exemple de la primera etapa de l’urbanisme democràtic barceloní es pot saltar a la segona, quan entre les obres olímpiques es projecten el cinturó del litoral i la Vila Olímpica. Assumint, com deia Vázquez Montalbán, que la recuperació de les platges i “la socialització del mar és l’única conquesta real d’esquerres d’aquesta ciutat”[25], torna a ser una dura lluita veïnal, però aquest cop amb més reticències per part de l’Ajuntament socialista, la que aconsegueix soterrar parcialment el cinturó del litoral al seu pas pel Poblenou i dignificar la façana marítima[26]. El contrapunt d’aquell moment és la reivindicació en solitari que la mateixa Associació de Veïns del Poblenou i la FAVB fan de destinar un 40% dels pisos de la Vila Olímpica a habitatge social. El fons de la demanda, desatesa del tot per les autoritats, fou recuperat més d’una dècada després en la legislació catalana per fer front al greu problema de l’encariment de l’habitatge. I en el cas concret del Poblenou, es traduí fins i tot en l’acord municipal, forçat de nou pel moviment veïnal, de que el 100% dels 4.000 pisos projectats en el pla 22@ fossin d’habitatge protegit.

No obstant, i com a exemple característic al Poblenou del que signifiquen la tercera i quarta etapa del model Barcelona, cal deixar constància que mentre es planifica per a la definitiva terciarització de la ciutat la gran requalificació de sòl industrial del 22@ amb criteris teòrics de mixtura d’usos, el que en la pràctica s’executa des de mitjan dels anys 90 és l’urbanisme que durà al despropòsit de Diagonal Mar i el Fòrum. En el primer cas així ho reconeixen a posteriori, com a tal despropòsit urbanístic, les mateixes autoritats municipals[27]. El fracàs del Fòrum només és reconegut de moment, per part oficial, en la vessant cultural[28]. Tot i així, i entre una forta oposició veïnal i ciutadana exemplificada en la lluita per a la conservació per a equipament i ús industrial del recinte fabril de Can Ricart, ni en la urbanització del tram nord de la Diagonal ni en el desenvolupament del 22@ l’Ajuntament ha invertit les prioritats. De manera que, mentre el 2008 només s’han acabat 72 dels 4.000 habitatges socials projectats i persisteix el dèficit d’equipaments socials i de barri al Poblenou, a la zona avancen a tota màquina les promocions de vivendes de renda lliure; s’axequen amb rapidesa oficines i alts edificis corporatius com la torre Agbar de Jean Nouvel i l’hotel de Dominique Perrault a Diagonal-Pere IV; s’inaugura entre protestes veïnals un Parc Central del mateix Nouvel de discutible sostenibilitat ambiental i social, i s’omple el 22@ d’empreses i entitats públiques o parapúbliques davant la insuficient resposta del capital privat a una operació urbanística destinada inicialment a impulsar autònomament el sector de l’anomenada economia del coneixement.

El 1992, indiscutible punt d’inflexió

Tant si s’admeten les diferències entre les diferents quatre etapes del model Barcelona majoritàriament assumides pels estudiosos[29] com fins i tot sota el supòsit més crític, i minoritari, de que aquest no fos cap referent democràtic després desvirtuat o caducat, sinó la simple i perversa continuitat del projecte de ciutat tardocapitalista o postmoderna perfilat ja durant la dictadura[30], en el que sí hi ha consens és que al voltant dels Jocs Olímpics de 1992 es produeix un punt d’inflexió en la forma de fer ciutat. Els defensors d’aquest segon supòsit no poden amagar que els primers anys 80, per l’impuls democràtic i social dels 70, són un petit oasi en la construcció de la ciutat. Fins i tot en el cas de criticar que “aquella primera fase aparentment innocent [del model Barcelona] fos fonamental per a la constitució de les bases ideològiques del consens de les quals dependria el que vindria després, inviable sense una legitimació simbòlica capaç de disuadir i persuadir”. La fita que marca simbòlicament la fi de la innocència és el 1992, a partir de la qual s’aniria apagant l’esperit olímpic que les autoritats van promocionar d’identitat local a patriotisme urbà[31].

Al seu torn, per la majoria dels autors que sostenen el primer supòsit, el punt d’inflexió és evident en tant que la canalització d’àmplies inversions cap a la preparació dels Jocs Olímpics va suposar una transformació del model anterior d’actuació a petita escala i d’equipament dels barris: es va passar de les petites actuacions als grans projectes, de la prioritat pels barris i la qualitat de vida del veïnat a la competencia mundial en un mercat global. Protagonistes dels anys 80 com Jordi Borja estimen que el canvi dels 90 va ser tant fort que fins i tot es pot parlar d’un “contramodel que entra en contradicció amb l’anterior”, fins al punt de parlar de “dretanització política del model Barcelona” i de la seva desvirtuació pel fort impacte del neoliberalisme[32]. Un observador de la ciutat des de la distància com Joan Ramon Resina, que viu des de 1982 als Estats Units en la seva qualitat de catedràtic de la Universitat d’Stanford, afirma que “Barcelona va iniciar el declivi en el que està avui sotmesa després dels Jocs Olímpics” i acota el principi i final de la seva modernitat urbana precisament entre 1980 i 1992[33].

Així les coses, Oriol Bohigas sostè que no existeix cap model Barcelona -potser com a boutade similar a la que en el seu moment va poder significar la creació del concepte amb la complicitat del mateix arquitecte i primer responsable de l’urbanisme municipal democràtic-[34]. Horacio Capel, en canvi, s’atreveix a fer la síntesi i concloure que, en realitat, no hi hauria un model Barcelona, sinó dos. El que determina l’urbanisme d’urgència dels anys 80, influit per la pressió veïnal i la necessitat d’atendre els grans dèficits existents; i un altre a partir de finals d’aquella dècada i molt més acusat des de finals dels 90, amb l’èmfasi en grans projectes d’infraestructures i reordenació urbana recolzats en grans esdeveniments (com els Jocs Olímpics i el Fòrum de les Cultures, a imatge i semblança de les exposicions internacionals de 1888 i 1929 i del Congrés Eucarístic de 1952) i amb disminució de la pressió popular (per augment de les rendes, dels equipaments i per la normalització democràtica que va canalitzar la lluita política cap a les institucions representatives)[35].

Moviment veïnal i crítica sostinguda al model de ciutat

A partir de la segona meitat dels anys 90, però sobretot a l’entorn i després del 2004, el model Barcelona va començar a ser qüestionat des de diferents perspectives. Les que van des d’alguns sectors de l’empresariat que consideren excessiu l’èmfasi que Barcelona dedica al turisme, els grans esdeveniments, els serveis i la promoció immobiliària, fins a moviments socials, ciutadans i intel·lectuals crítics que, des de l’esquerra, qüestionen la conversió de la ciutat en un parc temàtic que menysté la participació ciutadana i tracta els veïns com a consumidors o, senzillament, els ignora, a molts d’ells, igual que desatén (o ho fa insuficientment) les carències socials i urbanístiques dels barris. El cert és que, en general, aquest qüestionament del model de ciutat només es va articular intel·lectualment i va emergir visiblement de forma pública i publicada en llibres i en els mitjans de comunicació al voltant del difòs moviment ciutadà crític que posa el Fòrum Universal de les Cultures 2004 i l’alcalde socialista Joan Clos contra les cordes, rellevat el 2006, mesos abans d’acabar el mandat.

Però la sobtada -per concentrada temporalment i rellevant públicament- crítica al model de ciutat i l’envergadura del seu impacte sociopolític -encara que sigui per via indirecta i compartida amb d’altres factors- no es poden entendre sense valorar l’hegemonia cultural que, en termes gramscians, els moviments socials barcelonins guanyen, efímera però eficaçment, al voltant del 2004. I aquesta hegemonia és fruit d’un treball que abarca tota una dècada i que, en el cas concret del moviment veïnal i la seva crítica al model de ciutat, és previ al 1992. No és agosarat adjectivar com a constant des dels mateixos anys 70 aquesta crítica veïnal al model de ciutat, malgrat la crisi, altibaixos i diverses realitats que les associacions veïns i la pròpia FAVB viuen a partir dels anys 80. L’exemple seqüencial exposat abans sobre el Poblenou i les etapes del model Barcelona il·lustra com l’actiu reivindicatiu i crític de, com a mínim una part, del moviment veïnal es manté constant a la capital catalana (tot i que potser menys visible en algun moment) des de l’etapa d’oposició a la dictadura i la transició democràtica.

La FAVB i ‘La Veu del Carrer’

És una característica singular de Barcelona que, al marge de l’avui desestructurat moviment obrer i les seves tradicionals expressions sindical i política, el moviment veïnal o ciutadà dels barris i la capital catalana és qui millor pot fer de pont interpretatiu entre l’antifranquisme i la democràcia, entre l’obrerisme de classe i els nous moviments socials. Per tres motius: 1) la seva continuitat organitzativa i generacional en el franquisme, la transició i la democràcia; 2) el seu arrelament territorial, no temàtic, i obert a altres realitats associatives; i 3) la seva especial configuració com a moviment social, que barreja característiques del vell conflicte de classes, dels moviments socials de finals dels 60 i del treball social en xarxa característic de la globalització actual. Que el moviment ciutadà a Barcelona enllaça etapes històriques i moviments socials s’exemplifica en la FAVB, que va sol·licitar el permís per la manifestació pro-amnistia de l’Assemblea de Catalunya el febrer de 1976 i va estar també entre els col·lectius que, entre 2001 i 2004, van vehicular algunes de les grans protestes en contra de la llei d’Estrangeria, el Banc Mundial, l’Europa del capital, la guerra d’Iraq i el Fòrum de les Cultures. No és agosarat, doncs, afirmar que la FAVB, inserida en una xarxa social més àmplia, va contribuir a marcar part de l’agenda política a la ciutat en la transició i ho segueix fent des dels anys 90[36].

Podria semblar anecdòtic però té molta rellevància -amb una significativa fita prèvia a la campanya Aquí hi ha gana que el 1987 van aixoplugar l’Associació de Veïns del Casc Antic i la FAVB per denunciar que en la ciutat tot just proclamada seu olímpica hi havia pobresa[37]- que el 1991 nasqués la revista ciutadana crítica i portaveu de la FAVB La Veu del Carrer i que, tant sols just un any després, ja fos capaç d’aigualir modestament la ressaca olímpica a l’Ajuntament i a la ciutat model amb el monogràfic La Barcelona de Maragall. Al marge del contingut d’aquest monogràfic, només el títol evocatiu de l’emblemàtic treball La Barcelona de Porcioles de 1973 ja dóna una idea de les seves clares ressonàncies i intencions crítiques.

De fet, des de 1991 la FAVB i la seva publicació, nascuda en plena eufòria olímpica i quan han mort o llanguideixen les seccions d’informació local que als anys 60 i 70 van donar veu a la crítica ciutadana, constitueixen una parella en certa manera avantguardista que exerceix d’intel·lectual col·lectiu amb vocació gramsciana en l’àmbit de la ciutat, tot recollint i renovant la tradició periodística dels huertamaros[38] i reactivant el moviment veïnal després de la crisi dels anys 80. Abans que cap llibre o visió intel·lectual, personal o acadèmica, qüestionessin el model Barcelona, els continguts de La Veu del Carrer són des de 1991 un fidel reflex dels debats, lluites i resistències de la Barcelona postolímpica, exposats amb qualitat periodística i visió de futur. En són fites les anàlisi anticipades de la problemàtica de l’habitatge, la immigració, la pobresa i la marginació urbanes, la irrupció de l’ecologia en l’agenda local, la certificació de l’auge de moviments socials com l’antimilitarista, els okupes i l’altermundialisme i, en especial, la crítica al model de ciutat i al Fòrum de les Cultures.

El moviment veïnal i el Fòrum 2004

La trajectòria sencera de la FAVB –i això queda reflectit des de 1991 en la seva revista La Veu del Carrer- és una crítica al model de ciutat i a l’urbanisme barceloní que, després de l’època de la transició, arriba al seu zènit a partir del 2004 tot i que comença ja sota l’etapa olímpica. El valor documental que té La Veu del Carrer és demostrar des de 1991 que el moviment veïnal ja estava al cas i denunciava, encara que fos en solitari, un model de ciutat que anys després molts d’altres també criticarien. Cal tenir molt en compte, no obstant, que el 2004 va marcar el que segurament es pot considerar fins ara el punt màxim d’influència del moviment veïnal en l’agenda informativa, social i política de la ciutat des dels anys 80. No tant sols perquè un monogràfic de la revista de la FAVB sobre el Fòrum fos àmpliament difós, la primavera de 2004, i pres com a referent entre els moviments socials i els mitjans de comunicació. Ni tan sols perquè els mateixos titulars utilitzats per la revista veïnal abans i després de l’esdeveniment sintetitzessin el sentiment de bona part de la ciutadania i avancessin els conceptes de fracàs i impostura que fins tres o quatre anys després no s’atrevirien a utilitzar alguns dels qui van apadrinar el 2004 oficial[39]. La màxima rellevància cal trobar-la en el fet que la FAVB contribueix decisivament a fer fracassar el Fòrum Universal de les Cultures 2004 i a la forçada substitució, el setembre del 2006, de l’alcalde Joan Clos[40].

De fet, amb el moviment crític contra el Fòrum 2004 al que contribueix decisivament el moviment veïnal i la FAVB es posa de relleu l’hegemonia social i cultural i la incidència política que poden assolir els movimients socials a Barcelona. Una hegemonia que va contribuir al fracàs del Fòrum tot i condicions molt adverses: les institucions van disposar d’un dels majors aparells propagandístics i pressupostaris de la història espanyola per fer seu el discurs dels moviments socials sense comptar de veritat amb ells. Si no ho van aconseguir, no cal enganyar-se, no va ser només per l’acció crítica d’uns moviments socials de fortalesa desigual i amb molts dèficits i contradiccions, sinó perquè les carns toves del discurs i la política institucional van quedar en evidència al costat del múscul social. Pot semblar impossible, però en aquest context de fluixera urbana, que ronda l’abúlia social i institucional, els moviments socials van mantenir una dura pugna contra el model Barcelona.

Malgrat que conceptes com el de “laboratori del feixisme postmodern” que el col·lectiu filosòfic Espai en Blanc va encunyar per a la marca Barcelona[41] poden ser tan imprecisos, per abstractes, como el fum de la propaganda municipal, crítics i venedors de fum van coincidir en definir aquest model: una estratègia de transformació urbanística, econòmica i social de la ciutat que conjugui una posició competitiva dins de la globalització neoliberal amb la cohesió social. És a dir, la impossible síntesis entre Davos y Porto Alegre pregonada por l’alcalde Joan Clos i els seus assessors amb més ignorància que ingenuitat, descartada la mala fe però no la incompetència política.

La crítica al model de ciutat i el treball sostingut del moviment veïnal no va ser única però sí que va ser pionera i clau en la deslegitimació del Fòrum 2004 i, per extensió, del model Barcelona. Va ser a mitjan del 2001 quan la FAVB, que a diferència d’altres organitzacions socials no havia signat el protocol municipal de suport al Fòrum, va fer arribar a l’Ajuntament una proposta molt concreta de cóm havia d’articular-se un procés de participació i debat a la ciutat i els barris, de baix a dalt, sobre els continguts de multiculturalitat, sostenibilitat i pau del Fòrum. Una trentena d’entitats sondejades per la FAVB compartien aquest plantejament participatiu que, a tres anys vista, permetia treballar a fons i de forma pedagògica els tres eixos del 2004. Però l’Ajuntament va optar pel silenci administratiu, primer, i la negativa acompanyada de pressions polítiques, després, a la proposta de la FAVB[42].

La posició de la FAVB va anar guanyant en arguments crítics, pes social i presència mediàtica a mesura que la discutible operació urbanística associada al Fòrum anava prenent cos i que la seva inauguració s’acostava sense que l’Ajuntament i el seu aparell propagandístic fossin capaços no ja de concretar-ne els continguts i articular-ne participació social i ciutadana al voltant, sinó ni tan sols crear un esperit remotament comparable amb el de la Barcelona de 1992. L’abril del 2004 el president sortint de la FAVB Manel Andreu y la presidenta entrant Eva Fernández es van lamentar: “Els organitzadors del Fòrum van desaprofitar l’oportunitat de generar un debat participatiu construït des de múltiples instàncies de la ciutat, des de les escoles, la universitat, els barris, les entitats culturals, esportives i de tot tipus que conformen el ric teixit associatiu de Barcelona”[43].

Incidència de les mobilitzacions socials a la Barcelona del tombant del segle XXI

Més enllà del moviment veïnal i altres moviments socials tradicionals (obrer, feminista i ecologista), sense l’empenta dels nous i plurals moviments socials -ONGs, okupes, altermundialistes i l’heterogeni paraigües pacifista que els anys 2002 i 2003 va confluir en el No a la guerra- que van participar en un intens cicle de mobilitzacions a la Barcelona del tombant del segle XXI[44] és impossible d’entendre el triomf de la gran indiferència ciutadana, els silencis i les crítiques generalitzades cap al Fòrum Universal de las Cultures i, per extensió, al model Barcelona.

La impostura del Fòrum Universal de les Cultures

El despotisme il·lustrat de Barcelona que ara admet fins i tot el regidor de Cultura responsable del Fòrum[45] va voler situar l’esdeveniment internacional del 2004 equidistant entre els fòrums econòmic de Davos i el social de Porto Alegre. Però totothom va percebre el Fòrum 2004 com una impostura incapaç de reeditar l’entusiasme popular, internacional i periodístic d’uns Jocs Olímpics, una Exposició Universal o fins i tot un Fòrum Social Mundial. És cert que 141 dies d’un indefinit show sociocultural són més difícils de vendre i televisar que 15 dies de competicions esportives, però no cal perdre de vista l’análisi dels 12 anys que separen l’èxit de Barcelona 92 del fracàs del Fòrum 2004. Els contextos globals i locals van ser molt diferents, però una progresia política local que havia mudat cap a la mediocritat i els interessos d’un poder econòmic global cada cop més impune van planificar i executar el Fòrum des de la còmoda inèrcia olímpica completament aliens o insensibles, en la pràctica, als canvis sociopolítics que experimentava Barcelona, Catalunya, Espanya, Europa i el món sencer.

De la caiguda del Mur de Berlín i la desaparició d’una URSS que ja no va participar com a tal a Barcelona 92 es va passar el 2004 al complex escenari polític que encara està vigent. És cert que la perspectiva d’un nou ordre mundial més just es va trencar ja amb la guerra del Golf de 1991, pero si a la Barcelona olímpica de 1992 planava encara la ressaca (i esperança) de la fi de la guerra freda i, al seu torn, l’immobilisme de la fi de la història i el pensament únic, al 2004 l’estat del món venia determinat per una contestada globalització neoliberal, pel qüestionat però hegemònic imperi dels Estats Units, per l’amenaça del terrorisme internacional i el seu derivat retall de llibertats en pro de la seguretat, i per una nova guerra a l’Iraq. Aquella guerra que centenars de milers de persones van rebutjar als carrers de Barcelona però que el Fòrum com a institució mai es va atrevir a denunciar quan i com feia falta. Aquella guerra i aquell terrorisme (al món i a Euskadi) que, igual que el fenòmen de la immigració, va planar sobre els debats del Fòrum sense que aquest, blindat policialment –“Del control no s’escapa res ni ningú”, va declarar l’alcalde-, els tractés de veritat i a fons. 

El 1992 encara no s’havien alçat els zapatistes a Chiapas; no hi havia hagut les revoltes antiglobalització de las cimeres de Seattle, Génova i la mateixa Barcelona; no s’havia forjat el Fòrum Social Mundial a Porto Alegre; no s’havia extès la consciència ecológica de Kioto… I a nivell local, el 1992 Barcelona no tenia l’elevat percentatge d’immigración que tenia el 2004 (sobre el 10% i a l’alça); la ciutat no havia experimentat encara la solidaritat de les tancades d’immigrants a les esglésies ni les repressions policials i de la Llei d’Estrangeria; i, emmirallada en l’esperit i els voluntaris olímpics, Barcelona amb prou feines podia imaginar-se una nova explosió social y solidària. Pero, reprenent el testimoni del moviment antimilitarista, per l’objecció de consciència i la insubmissió, aquesta explosión social va existir.

El tret de sortida el va donar l’acampada pel 0,7% a la Diagonal, el 1994, gairebé en paral·lel a la oposició a la guerra dels Balcans i al moviment solidari amb Bòsnia i a l’auge del moviment okupa després del desallotjament del cine Princesa, el 1996. Tot plegat va desembocar des del 2000 en primaveres de Barcelona les campanyes i mogudes socials de les quals van tenir importants repercussions nacionals, estatals i internacionals: l’acte contra la desfilada militar i la oposició a Barcelona com a possible seu de l’Euroexèrcit, i la consulta popular de la Xarxa Ciutadana per a l’Abolició del Deute Extern l’any 2000; la Campanya contra el Banc Mundial que el 2001 va forçar que s’aplacés la reunió d’aquesta institució financiera internacional a la capital catalana; la contracimera europea del 2002, que por primer cop va eludir la confrontació física (tot i la repressió policial) i va fer un esforç propositiu més enllà de la protesta; les multitudinàries manifestacions contra la guerra d’Iraq del 2003 que fins i tot l’expresident del EUA Geroge Bush va citar, i la revolta ciutadana contra el PP després dels atemptats de Madrid de l’11-M i abans de les elecciones del 14 de març del 2004.

Costa d’entendre, doncs, que si el clima social sota el qual s’estava preparant el Fòrum 2004 era tan diferent al que va emmarcar els Jocs Olímpics de 1992, els seus ideòlegs i organitzadors tinguessin tan poca cintura per adaptar-se a la nova conjuntura i deixar-se influir por l’acció dels moviments socials. A no ser que l’encertés de ple la sospita generalitzada de que allò important del Fòrum era una operació urbanística amb tocs especulatius al Llevant de la ciutat i no pas els continguts sota els quals es camuflava. De fet, la qüestió urbanística va ser la que més crítiques i dubtes va suscitar entre la ciudadania i la que més a la defensiva va posar les autoritats municipals[46]. A més, cal tenir present que aquesta inversió urbanística es va centrar en un sol punt de la ciutat (les obres olímpiques van agraciar més o menys tota Barcelona) i que, malgrat va assumir amb discutible sostenibilitat una depuradora i una incineradora, també va servir per terciaritzar amb diners públics la part final de la Diagonal en benefici del capital privat. I sense la contrapartida de que la ciutadania pogués socialitzar, como va fer amb les platges el 1992, un espai públic que, en realitat, és una immensa plaça dura que serveix de tallafocs social entre La Mina y el Besòs, por una banda, i Diagonal Mar i el nou port esportiu de Sant Adrià, por l’altre.

Enfront d’aquesta realitat i les crítiques dels moviments socials al Fòrum, de poc va servir que l’alcalde Clos es parapetés amb excuses como l’evident bloqueig del Govern del PP sobre determinades línies d’actuació i la definició ideològica del Fòrum ni en denunciar suposats radicalismes i conspiracions en contra del 2004. De fet, el 2004 no es va articular una campanya específica anti-Fòrum de les característiques i dimensions de les anteriors primaveres de Barcelona, tot i que una heterogènia, imaginativa i testimonial Assemblea de Resistències va fer puntuals actes mediátics i de que grups veïnals, universitaris i editorials impulsessin publicacions i ideologia crítica amb l’esdeveniment per contrarrestar-ne la propaganda. Tampoc durant els anys anteriors van faltar, per part de moviments socials como el veïnal, propostes concretes de col·laboració (crítica) amb el Fòrum, que van ser rebutjades. Fins i tot les grans ONG i els sindicats majoritaris que sí es van implicar en el Fòrum van veure com es reduïa la seva influència gairebé folclòrica a estands, congressos i debats específics i, en el millor dels casos, el balanç que van fer de la seva participació fou agredolç.

El quid de la qüestió va estar en que els discursos d’intercanvi cultural, sostenibilitat i pau del Fòrum eren precisament eixos del pensament crític dels moviments socials. No era fàcil, doncs, per a aquests, quedar-se’n al marge, i molt menys criticar a un Fòrum que, sense continguts ni participació reals però amb molts diners i propaganda, instrumentalitzava (amb risc de banalitzar i descafeinar) el llenguatge propi dels moviments socials. A més, si el 1992 els escèptics amb una operació olímpica que tan sols el moviment veïnal va qüestionar van tenir l’opció de fugir de la ciutat, de vacances d’estiu, els 15 dies que van durar els Jocs, el 2004 escapar dels 141 dies de Fòrum i del seu discurs bonista i políticament correcte era més difícil. I tot i així, com que la Barcelona del 2004 no era la de 1992, la massa crítica amb el Fòrum va cristal·litzar. I, més enllà de la campanya de torn dels moviments socials, el Fòrum no va ser un èxit i les veus crítiques no es van perdre en el buit de cobertura ingeniat pels  mitjans de comunicació convencionals.

Si bona part de l’èxit del moviment crític contra el Fòrum i el model Barcelona cal atribuir-lo a l’acció dels moviments socials, cal admetre que en bona part el mèrit que va permetre evitar el silenci o buit comunicatiu és ja en bona part gràcies als intel·lectuals, individuals o col·lectius, que van reconvertir aquesta acció en elaboració de pensament crític. Unes idees difoses inicialment en revistes de limitada difusió però influència social como per exemple La Veu del Carrer i El Viejo Topo, però també en en llibres, actes, webs i xarxes dels moviments socials. Fins i tot en els grans mitjans de comunicació es van colar alguns missatges crítics, tot i que hi va prevaler la propaganda acrítica. Per això, i potser també porquè l’Assemblea de Resistèncias va usar el nom i els arguments de la FAVB en les cartes que va enviar a intel·lectuals i activistes com Noam Chomsky, Naomi Klein, José Bové i Günter Grass per convèncer-los (amb èxit) de que no participessin en el Fórum, l’alcalde i alts representants polítics de l’Ajuntament van veure en el moviment veïnal i alguns periodistes els principals enemics del Fòrum i van arribar a exercir-hi pressiones de diferent tipus, inclosa el menyspreu, la censura i amenaces de restringir subvencions públiques[47].

En tot cas, i malgrat el destape socialdemòcrata del Fòrum que l’alcalde Joan Clos va voler vendre una setmana abans de la seva inauguració -confirmat després per la desfilada de ponents als debats, ja que la majoria van ser gent adscrita a un ampli ventall de l’establishment acadèmic i funcionarial del centresquerra-, el més greu és que,  a banda de poc creïble, va sonar a anacrònic. La falta de credibilitat socialdemòcrata venia perquè vuit anys de Govern del PP habien deixat una petja indeleble en un Fòrum del que l’Estat espanyol era coorganitzador juntament amb l’Ajuntament i la Generalitat. Així, mentre Barcelona sí que va organitzar els seus Jocs Olímpics en sintonia amb la socialdemocràcia liberal del PSOE de Felipe González, el Fòrum es va pensar des d’una esquerra desorientada enfront d’un neoliberalisme que, com a mínim des del 2001 al Fòrum Social Mundial de Porto Alegre, ja contestava una nova esquerra social. A aquelles alçades de la pel·lícula, ni la formació del tripartit catalanista i d’esquerres a la Generalitat a finals del 2003 ni l’efecte Zapatero posterior a les eleccions del 14 de març del 2004 van inicidir significativament en el rumb del Fòrum.

La veu del carrer i de la ciutat

El cicle de mobilitzacions socials iniciat a la segona meitat dels anys 90 i que, per intensitat, es tanca el 2004 -tot i que s’allarga fins el 2008 amb grans manifestacions com les del dret a l’habitatge- demostra que els moviments socials de la Barcelona contemporània tenen veu al carrer, a la ciutat, a la societat. Malgrat que, com denuncia Manuel Delgado, Barcelona viu un procés de domesticació urbanística dels escenaris de la vida pública i que el discurs polític dominant difon una ideologia que concep la vida social com terreny de i per al consens, amb la utòpica pretensió de superar o negar les diferències de classe, el conflicte i les contradiccions socials[48]. El carrer també té veu malgrat l’imparable uniformatització mediàtica i acrítica de la gran majoria de la societat. Aquesta veu del carrer es fa sentir especialment quan va acompanyada d’un cicle de mobilitzacions socials que pot contribuir o influir en determinats aspectes socials i polítics. Especialment en un moment de canvi històric global com el que ve definit per l’inici del segle XXI real a partir de 1989, amb la redefinició del sistema internacional, la modificació dels grans paradigmes ideològics vigents des de 1917 i 1945 i la irrupció de la globalització, tant pel que fa a l’aprofundiment del sistema econòmic capitalista, a la generació o recomposició d’antagonismes al voltant de l’antiglobalització o l’altermundialisme i a l’acceleració dels canvis tecnològics, sociològics i culturals.

El cicle de mobilitzacions socials analitzat pel cas de Barcelona a partir dels anys 90 té clares repercusions polítiques: 1) la socialdemocràcia recupera el poder polític a Espanya el 2004; 2) una coalició d’esquerres assumeix el 2003 el Govern de Catalunya per primer cop des de 1936, i 3) el govern municipal d’esquerres que ininterrompudament ha tingut la ciutat de Barcelona des de les primeres eleccions democràtiques de 1979 es manté a les urnes el 2003 i 2007 però, significativament, perdent molts electors i amplis suports polítics i socials fins a quedar en minoria. Segurament no hi ha encara prou perspectiva històrica per treure’n conclusions definitives, però amb aquesta reserva de provisionalitat no sembla agosarat reafirmar en aquest cas, per Barcelona, la incidència dels moviments socials en el canvi històric. Incidència. No pas protagonisme com a subjecte històric. Tot i que, en moments puntuals, la multitud conformada per la xarxa de moviments socials i persones individuals, ciutadans actius, pugui acostar-se a aquesta categoria.

I no únicament per la seva contribució al canvi polític o per la seva funció de contrapoder i la seva capacitat de reinventar la dissidència i els antagonismes. També perquè els moviments socials i les seves mobilitzacions incideixen en el canvi social i cultural d’una societat, fins a aconseguir en determinats moments els instruments o l’hegemonia discursiva crítica o alternativa capaç de desencadenar o liderar el conflicte social. Convé recordar que “no sempre els moviments socials han desencadenat i liderat els conflictes. Els partits polítics, o potser més exactament els moviments polítics, han estat (i a vegades ho segueixen sent) els grans protagonistes del conflicte social i polític, els principals actors en les transformacions socials derivades de la resolució (cruenta o incruenta, pacífica o convulsiva) dels conflictes promoguts per ells mateixos”[49].

Aclarit això, sí es pot afirmar pel cas de Barcelona que al llarg dels anys 90 i, en especial entre el 2000 i el 2004, es visqué un renéixer de l’acció col·lectiva, i plantejada no únicament com a mobilització pública. Aquesta expressió del conflicte social va passar per la recuperació diversa i de vegades massiva del carrer com a espai de l’acció col·lectiva. Els activistes i estudiosos Enrique Leiva, Iván Miró i Xavier Urbano sostenen que “la represa, rupturista i directa, d’un carrer desamordassat per l’emergència de l’autoorganització amplià al llarg dels 90 l’esfera de la participació social”[50]. Ells parlen del moviment per la insubmissió com l’equivalent català al moviment zapatista en tant que despertador social. I situen el moviment okupa i els antagonismes sociopolítics protagonitzats per col·lectius autònoms i de praxi situacionista, arrelats en barris i territoris urbans, en el centre de l’escenari històric en el que juguen els moviments socials a la Barcelona metropolitana contemporània.

Sense negar part de raó a Leiva, Miró i Urbano, sembla més encertat concloure que el conflicte social no es va reobrir a Barcelona a finals dels 90, perquè ja existia el 1991, encara que amb manifestacions de més baixa intensitat. Per exemple, l’aluminosi de la portada del primer número de La Veu del Carrer és això, una expressió de conflicte social. Sense menystenir l’innegable paper de despertador social del moviment per la insubmissió i el protagonisme de les experiències que es mouen al voltant del moviment okupa i altermundista, cal situar com a mínim en paral·lel –quan no com a antecedents[51]- el paper jugat per altres moviments socials, i entre ells el veïnal.

El període històric que per la majoria i el conjunt dels moviments socials catalans es pot emmarcar en la dècada que va del desallotjament del cinema Princesa (1996) a les grans mobilitzacions en favor del dret a l’habitatge (2006) –i que té un nucli dur entre les campanyes contra la desfilada militar i per la supressió del deute extern (2000) i el moviment crític amb el Fòrum 2004, amb punt àlgid a les mobilitzacions contra el Banc Mundial (2001), l’Europa del capital (2002) i la guerra d’Iraq (2003)-, pel moviment veïnal i ciutadà de Barcelona abarca una cronologia encara més àmplia. La que, amb el fil conductor de la crítica al model de ciutat, va des de la disidència envers la Barcelona olímpica de 1992 a la necessitat expressada ja oberta i àmpliament després de les eleccions municipals de 2007 de repensar la ciutat, la política i la participació ciutadana. Amb l’horitzó del balanç que el 2009 pugui propiciar la commemoració dels 30 anys de democràcia local després de 40 anys de dictadura.

Seria, per tant, un error creure que aquesta veu que Barcelona i els moviments socials tenen al carrer és un fenòmen nou. O que els seus precedents no han conservat sempre algun fil de continuitat. Com diu Tomàs Herreros, a Catalunya, “el moviment obrer o el moviment veïnal van ser els protagonistes, amb escreix, almenys fins als anys 1982-1984, que és quan va finalitzar el període de transició institucional d’un règim autoritari a un règim democraticoliberal”[52]. Els historiadors Sebastian Balfour i Xavier Domènech ja han constatat per la Barcelona metropolitana i el Sabadell de la transició la força, potencialitats i debilitats de l’acció dels moviment obrer i veïnal[53]. Horacio Capel recorda que la transició política després del franquisme es va “trobar a Barcelona amb una forta i articulada base social d’esquerres, i amb moviments veïnals ben organitzats que van plantejar activament reivindicacions socials”[54], herència que va recollir parcialment el primer ajuntament democràtic.

Als anys 80, dècada de crisi, el moviment veïnal sobreviu millor del que se sol pensar. I, en qualsevol cas, les experiències socials dels 80 contribueixen a definir la necessitat de reforçar la federació veïnal amb projectes preolímpics, el 1991, com el de la publicació La Veu del Carrer. Amb forces i clara vocació reflexiva, propositiva, de futur i d’innovació. Perquè si hagués estat tan sols un exercici resistencialista o de nostàlgia urbana militant enfront la Barcelona olímpica, la revista de la FAVB hagués pogut tancar un any després de néixer, amb el monogràfic La Barcelona de Maragall com a epitafi. No fou així. En canvi, com recull Lluc Peláez, les associacions veïnals són potser poc visibles però molt importants en les xarxes dels moviments socials a partir dels anys 90 a Barcelona. L’experiència organitzativa, la presència en espais de base social i la seva heterogeneïtat són els seus actius bàsics. I la FAVB, de la mateixa manera que les federacions d’ONG, ofereix una legitimitat a la mobilització i una capacitat de difusió gens menysreables[55]. El moviment urbà, entès en aquest cas molt més enllà de la FAVB i de les associacions de veïns, ofereix també a les noves xarxes de transformació social una invisible potencialitat com a llavor de canvi social històric. I com a generador de coneixement i hegemonia cultural. Això és el que queda ben palès en la seva cabdal contribució a la crítica al model Barcelona.

El qüestionament del model de ciutat per part dels moviments socials i, en concret, el veïnal és a principis del segle XXI gairebé tant profund com al 1975. Amb punts d’inflexió el 1992 i de clara explosió el 2004, queda certificat el trencament del consens ciutadà sobre el model de ciutat democràtica fixat o albirat a la Barcelona de la transició. De manera diferent a la constitució dels ajuntaments democràtics el 1979, els Jocs Olímpics de 1992 i el Fòrum Universal de les Cultures del 2004, percebuts o projectats, respectivament, com un miratge i una impostura, són moments d’inflexió en els quals un revitalitzat moviment veïnal o ciutadà ha jugat un paper cabdal, en interrelació amb intel·lectuals, plataformes i altres col·lectius, en la crítica al que es coneix com a model Barcelona i en la forja de l’anomenada nova cultura del territori. S’ha passat de la protesta veïnal a la proposta de repensar globalment la ciutat, la política i la participació democràtica. Tot plegat, amb altres indicis pel cas de Barcelona, contribueix a afiançar l’àmplia hipòtesi de que, arreu, aquells moviments socials definits com a segona superpotència durant el cicle de mobilitzacions antiglobalització o altermundistes no necessàriament han desaparegut ni s’han debilitat, sinó que s’han resituat, arrelant-se en els seus contextos locals, bàsicament urbans, i centrant-se més en allò quotidià, sense abandonar les connexions globals ni la seva capacitat d’incidència política i social.

Notes