INFRAHABITATGE A CATALUNYA

Equip EARHA

[ Joan Costa, sociòleg, Emili Garcia, economista, Mercè Tatjer, geògraf i Josep M. Vilanova, arquitecte; i en aquest treball  han col·laborat Cristina Vasconcelos, arquitecte, Rosa Antón i Lídia Garcia, antropòlogues, Antoni Algaba, geògraf.]

---

Infrahabitatge a Catalunya (Resumen)

L’habitatge és un dels indicadors més importants de les situacions de desigualtat social. És la capacitat econòmica la que determina les possibilitats de les persones d'assegurar-se un habitatge digne i un mínim d’integració social. S'analitzen els efectes socials derivats de l'existència de l'infrahabitatge a Catalunya a partir de:
- les "situacions d'infrahabitatge", permanència de les males condicions originals o patologies constructives posteriors, que afecten a un centenar de barris.
- els "processos d'infrahabitatge", degradació dels habitatges, edificacions i entorns urbans, amb riscos d'exclusió social i urbana de la inmigració i la pobresa.

Es proposa una política d'habitatge:
- compromesa en la remodelació i rehabilitació dels barris, prioritària en la resolució de les situacions d'infrahabitatge i amb recursos suficients.
- que controli rigorosament l'habitabilitat i manteniment dels edificis i habitatges per part dels propietaris i usuaris, prevenint nous processos d'infrahabitatge.
- promotora de la cooperació entre les entitats públiques i socials compromeses en la resolució del problema, creant un banc de dades permanent i actualitzat d'informació sobre les situacions i les accions.

Paraules clau: infrahabitatge, desigualtats, politiques, programes, renovació.

---

Abstract

Housing is one of the major indicators of social inequality. Economical status determines people’s ability to insure a dignifying home and their social integration. Social effects of the existence of “infrahousing” in Catalonia are analysed through:
- the “infrahousing” situations, either remaining from original deficient conditions or from later constructive pathologies, which affect about a hundred housing estates;
- the processes leading to “infrahousing”, deterioration of houses, buildings and urban surroundings with the risk of excluding immigrants and poor people, urban and socially speaking.
It is proposed a housing policy which:
- compromises with the remodelling of housing estates, giving priority to the “infrahousing” situations, and it is provided with proper resources;
- conducts a firm control of living conditions and maintenance of both houses and buildings, either by owners or by tenants, avoiding new “infrahousing” processes;
- promotes co-operation between public and social entities committed to the problem, creating a permanently actualised data bank with information on situations and actions.

---

Aquesta comunicació que presenta l’equip interdisciplinar EARHA és fruit de l’estudi que va portar a terme al Juliol del 2002 per encàrrec de la Fundació Jaume Bofill. L’estudi forma part de diversos treballs sobre la situació de l’habitatge i l’eficàcia  social de la política d’habitatge al llarg dels darrers anys[1].

No pretenem tant que sigui una síntesi de tot l’estudi, sinó més aviat destacar els aspectes principals del problema d’infrahabitatge que ajudin a la comprensió de situacions concretes i determinades d’infrahabitatge que marquen la realitat de Catalunya.

No hi ha dubte que la qüestió de l’habitatge és un dels problemes que avui dia afecten col·lectius importants; però a la vegada hi ha situacions (com es l’infrahabitatge) que, per les causes que siguin, queden poc reflexades en els mitjans de comunicació i que només son noticia quan es tracta d’una situació extrema.

En la present comunicació, intentem definir el concepte d’infrahabitatge i, a la vegada, apuntem les situacions concretes en les que aquesta realitat es presenta, amb un ampli ressò en el debat social. El treball s’ha portat a terme no solament recollint les dades que ens podrien venir de fons estadístiques, sinó que ha suposat trepitjar la realitat  en alguns llocs on aquestes situacions hi eren presents.

També hem cregut necessari realitzar una sèrie d’entrevistes a responsables de l’Àrea d’Urbanisme de diferents administracions municipals, i a responsables de diferents entitats-institucions i associacions que porten a terme accions concretes per pal·liar el problema, amb la finalitat de que ajudessin a situar la realitat actual de l'infrahabitatge i de les persones que es troben en aquesta situació.

Una altre línia d’aproximació als problemes d’habitatge existents a Catalunya ha consistit en conèixer el que s’ha publicat en els mitjans de comunicació els darrers dos anys. En aquest cas, la font d’informació, els diaris, ha permès cobrir una àmplia representació territorial, així com una variada gamma de problemes i, d’entre ells, les situacions més greus que poden ser qualificades d’infrahabitatge .

Concepte d’infrahabitatge

El problema d’infrahabitatge a la Catalunya de principis del segle XXI, es localitza en aquells habitatges que per la seva antiguitat i deteriorament, per la seva deficient construcció o per una degradació dels espais col·lectius dels edificis on s’ubiquen, presenten un alt nivell d’inadequació física i social. Es localitzen predominantment en sectors urbans on s’identifiquen nous problemes de marginalitat, en aquest cas derivats d’un nivell deficient d’urbanització i manca de serveis. En el seu conjunt, tots aquests factors negatius generen un estat d’opinió generalitzat que segrega i estigmatitza als seus ocupants, i per extensió, al conjunt dels veïns del barri dels que formen part. En general, han estat vinculats des del seu origen a l’acolliment de les diverses onades migratòries[2]que han experimentat les ciutats i els pobles de Catalunya des de la segona meitat del segle XIX fins a l’actualitat, però a l’hora les situacions d’infrahabitatge afecten altres col·lectius autòctons com la gent gran amb pocs recursos econòmics, les persones d’ètnia gitana i sectors socials en situació límit.

Els sectors urbans amb problemes d’infrahabitatge es poden classificar segons les formes urbanes que presenten en:

Nuclis històrics

Ildefons Cerdà va plantejar en el seu estudi sobre la ciutat de Barcelona la necessitat d'un model urbà radicalment alternatiu a la ciutat existent, hereva de la ciutat medieval i del fort procés de densificació i industrialització del segle XVIII i primera meitat del XIX.

El cicle immigratori fins a finals del segle XIX, fonamentalment basat en la migració des de les comarques interiors de Catalunya, va aguditzar les condicions de vida al que actualment denominem Ciutat Vella, i va donar impuls a les ànsies de reforma a través del Pla Baixeres, al final parcialment concretat amb l'obertura de la Via Laietana el 1910.

El problema del Centre Històric de Barcelona seguirà present en les dècades posteriors, especialment pel que fa a les condicions del Raval, i després de la segona onada migratòria dels anys vint, aquesta vegada de regions espanyoles properes com Aragó, València o Múrcia. La denúncia del GATCPAC en els anys trenta, i posteriorment també en la postguerra, va posar de relleu les condicions d'amuntegament de la població i la manca de les mínimes condicions de ventilació i solejament dels habitatges.

El procés de densificació va arribar al seu màxim en la dècada de 1960, amb l'enorme onada migratòria procedent fonamentalment del centre, sud i ponent del país i sense que els successius projectes de reforma, hereus de la concepció decimonònica es tradueixin en intervencions de millora de la situació.

A partir dels anys setanta, en el cas de Ciutat Vella de Barcelona, i posteriorment molts altres nuclis històrics de les ciutats catalanes es produeix un doble procés. Per una part, disminueix la pressió demogràfica com a resultat de la marxa de la població jove a altres àrees millors i la ralentització dels fluxos migratoris, però per una altra, s'amplia considerablement la percepció social de la inadequació dels habitatges vells per comparació amb l'evolució dels estàndards d'habitabilitat que ofereixen els nous habitatges, i per extensió, la inadequació dels nuclis antics.

Al mateix temps, les idees de reforma radical dels nuclis antics deixen pas a opcions més matisades on actuacions puntuals de reforma es complementen amb esforços per impulsar la rehabilitació dels edificis i habitatges, és a dir, intentar dotar-los d'aquells estàndards de confort desitjats.

En l'etapa actual, els nuclis antics segueixen sent una àrea receptora molt important de la immigració, actualment procedent de països europeus fora de l’UE, de Àfrica, Sudamèrica i Àsia.

Barraquisme

Va ser en la dècada dels anys vint quan apareixen a Barcelona, Sabadell,.. les primeres formacions importants de barris de barraques, que situades en llocs singulars (vessants muntanyoses com Montjuïc o el Carmel, front marítim o vores del ferrocarril), es mantindran amb major o menor dimensió i s’estendran a altres àrees fins els anys vuitanta, quan s'aborda la eradicació dels darrers nuclis (Can Tunis, La Perona). No obstant, el fenomen reapareix cíclicament en altres indrets (Ripollet, Vallbona, …) com a manifestació d'un procés d'ocupació de llocs puntuals del territori per part de grups ètnics concrets, i no com un procés molt més ampli que respongui a unes necessitats d'habitatge que es resolen de la manera més precària possible, tal com havia succeït en les etapes anteriors. A més, la major vigilància sobre el territori afavoreix una identificació de les situacions puntuals i una actuació més ràpida que evita la consolidació de nous assentaments.

Les cases barates

En la dècada dels anys vint es construeixen els primers barris de cases barates promogudes des d'un organisme públic, el Patronato Municipal de la Habitación de Barcelona, així com altres de promoció privada, normalment de menor dimensió, i que també s'acullen a aquesta denominació. Molts d’ells subsistiran fins als anys vuitanta quan es durà a terme la seva total remodelació, tot i que queden per resoldre algunes situacions com la del barri del Bon Pastor.

Extensions suburbanes

Una forma tradicional de creixement de les nostres ciutats han estat les extensions suburbanes, caracteritzades per situar-se en el seu orígens de manera perifèrica a les àrees centrals dels nuclis de població. Es conformen a partir de la juxtaposició de parcel·lacions de finques agrícoles, properes a vies de comunicació general, i seguint més o menys un patró comú en cada cas, habitualment amb carrers de poca dimensió. La tipologia dels edificis acostuma a ser bastant variada, des de les casetes unifamiliars fins els edificis de tres o quatre plantes amb habitatges a lloguer.

Aquestes trames urbanes, que han estat molt importants en la creació d'habitatges per les capes populars en etapes de forts creixements demogràfics, han tingut en general un bon procés d'integració a la ciutat,  passant, en alguns casos, a ser àrees centrals amb els creixements de les darreres dècades. No obstant això, l'envelliment dels edificis per la seva antiguitat i el seu deteriorament per baixa qualitat constructiva i manca de manteniment, fa que en llocs com Hospitalet, Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Terrassa, Sabadell i Mataró, entre d’altres, l'acumulació de dèficits en l'habitatge sigui important, procés al que s'hi sumen altres components sòcio-econòmics que porten a la consideració d'alguns d'ells com a sectors d'infrahabitatge. En aquesta categoria s'han d'incloure també aquells habitatges de condicions mínimes d'espai i qualitat constructiva que es situen dins les trames residencials dels anys cinquanta i que, per la seva aparent normalitat, són difícils de detectar i quantificar.

Els assaigs d'actuació pública que en alguns casos s'han plantejat troben serioses dificultats en ser gestionats atesa la complexitat urbanística que habitualment presenten aquestes trames.

Els passadissos privats

Una altra dels problemes de l'habitatge des de principis de segle és la promoció privada dels denominats "passadissos", formacions d'habitatges de molt reduïdes dimensions situats a l'interior de parcel·les o illes, donant front a un petit carrer. Es tracta d'actuacions privades situades de manera dispersa pel conjunt de la trama urbana de Barcelona i L'Hospitalet de Llobregat, i també en els nuclis urbans de Badalona i Santa Coloma de Gramenet, que exprimeixen més enllà del raonable el dret edificatori, i de les quals encara una part significativa perduren.

Els passadissos són una forma d’infrahabitatge que ha quedat en una certa penombra en els debats i estudis sobre l'habitatge i la ciutat, i per tant, també al marge de les actuacions urbanístiques i en matèria d'habitatge.

Urbanitzacions marginals

Un fenomen característic a partir de la dècada dels anys cinquanta, i per tant estès a molts municipis de Catalunya, és la formació de les denominades "urbanitzacions marginals", resultants de la transformació d'urbanitzacions d'estiueig fallides de les dècades anteriors i de processos de parcel·lació il·legal. La seva "marginalitat", però, ve donada per la seva posició territorial, inicialment allunyades dels nuclis urbans i en àmbits pocs visibles, i per la precarietat dels edificis i habitatges resultants de la autoconstrucció per part dels residents. Aquests habitatges es coneixen amb el nom de "corees".

Aquests sectors han tingut sort molt diversa. Uns s'han "normalitzat", incorporats a la trama urbana al créixer els nuclis i amb un nivell suficient de millora de les condicions dels habitatges, altres, tot i ser englobats per la ciutat mantenen unes condicions d'habitabilitat precàries, i altres han aguditzat la seva marginalitat urbanística i social.

Polígons d'habitatge (barraquisme vertical)

Són nombrosos els exemples arreu de Catalunya de polígons d'habitatge dels anys cinquanta i seixanta, molts de promoció pública, amb caràcter assistencial o de urgència social (Obra Sindical del Hogar, Instituto Nacional de la Vivienda) i alguns de promoció privada que, bé per la reduïda dimensió dels habitatges, bé per la precarietat dels materials de construcció i de les instal·lacions i serveis, bé per les dues causes a la vegada, durant els anys setanta van rebre aquest qualificatiu de "barraquisme vertical", també per la manca d'urbanització, de serveis col·lectius i equipaments.

De fet, molts d'ells han rebut a partir dels anys vuitanta un volum d'inversió en millores molt important (experiència ADIGSA o del Patronat Municipal de l'Habitatge de Barcelona) o bé han estat o estan en procés de remodelació total (Vivendes del Governador, Via Trajana, El Polvorín, Besòs, …), la majoria dins la ciutat de Barcelona. Altres estan en l'expectativa d'alguna actuació (La Mina).

En aquests polígons, els processos actuals poden ser molt diversos, entre ells, l'envelliment de la població, la substitució social per una part dels nous fluxos d’immigració o l’aparició de patologies edificatòries com aluminosis ( Turó de la Peira...)

La dimensió social de l’infrahabitatge

L'anàlisi de l'infrahabitatge realitzat únicament des d'una perspectiva arquitectònica o urbanística, tot i ésser bàsica i necessària,  resulta insuficient si no es té en compte la perspectiva social, ja que sovint situacions físiques d'infrahabitatge coincideixen amb l'ocupació dels allotjaments per persones, famílies o col·lectius de baixa renda, o que presenten situacions d'exclusió o de marginació.

És per aquesta raó, que es va considerar necessari dur a terme una aproximació sociològica a l'infrahabitatge. Aquesta aproximació resulta difícil, ja que ens trobem davant una manca de dades generals i també sectorials.

La metodologia d’aproximació sociològica al tema de l’infrahabitatge ha estat primordialment qualitativa, mitjançant una sèrie d’entrevistes a persones qualificades i a institucions representatives, bé per estar directament relacionades amb programes d’habitatge social adreçat a col·lectius desfavorits, bé per ser bons coneixedors de la problemàtica que volíem estudiar. Paral·lelament, s’ha realitzat un buidat del contingut dels principals mitjans de comunicació escrits del període 1998-2000.

Les entrevistes municipals

Els municipis contemplats en les entrevistes són els següents: Barcelona, Badalona, Sta. Coloma de Gramenet, Hospitalet del Llobregat, Sabadell, Manresa, Vic, Manlleu, Vilanova i la Geltrú, Girona, Figueres, Lleida, Balaguer i Reus.

Evidentment que no es pretén que aquests municipis siguin els únics llocs en els que hi pugui ser present el problema de l’infrahabitatge. No tenen l’exclusivitat del problema. Però si que configuren una mostra en la que s'hi poden trobar les diferents tipologies d’infrahabitatge presents en altres llocs i ciutats de Catalunya.

Un comú denominador en totes les entrevistes realitzades en els diferents ajuntaments, és que malgrat les actuacions que es porten a terme, els Plans Especials de Reforma Interior, els Plans de rehabilitació, etc., el problema de l’infrahabitatge és com un enquistament difícil de solucionar,  ja sigui per manca de voluntat política que contempla altres prioritats més rentables políticament, ja sigui perquè des de l’Administració municipal “sola” és un problema “quasi impossible” de solucionar per la forta inversió econòmica que exigeix, i per dificultats de donar resposta a les necessitats del col·lectiu social que actualment hi viu.

Malgrat això, si que es constata la presència d’unes actuacions que han configurat no solament una nova imatge externa sinó una millora real de l’habitatge. En aquests sentit cal parlar de les actuacions de ADIGSA de la Generalitat de Catalunya en els diferents barris-polígons de promoció publica de l’època franquista. En aquest context hi podem situar els polígons del “Instituto Nacional de la Vivienda” i de la “Obra Sindical del.Hogar” com els de Barcelona, Vic, Manresa, Girona, Badalona...

També cal fer esment de les actuacions de l’Oficina de Remodelació de Barris, instrument de l’Institut Català del Sol de la Generalitat de Catalunya, que amb convenis amb les diferents Administracions implicades, està portant a terme actuacions als del barri del Polvorí, les “Viviendas del Gobernador”, Via Trajana, a Barcelona i al barri de Sant Roc de Badalona.

Les entrevistes a institucions

S’han entrevistat les següents dotze institucions: CCOO, Serveis Personals de l'Ajuntament de Barcelona, Fundació Foment de l'Habitatge Social, Arquitectes sense Fronteres, SOS Racisme, Centre d'Informació per Treballadors Estrangers (CITE/CC.OO.), Càritas (Servei d'immigració), Ajuda Mútua al Immigrant a Catalunya (AMIC/UGT), Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona, Departament d'Immigració de la Conselleria de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya, Federació d'Associacions Gitanes de Catalunya i Programa "sense llar" de Càritas.

L'anàlisi final de les entrevistes ens permet parlar de sis col·lectius afectats per situacions d'infrahabitatge. Es tracta d'immigrants d'altres períodes que per raons personals o sòcio-econòmiques no han reeixit en llur promoció social i resten en habitatges precaris tant per llur situació arquitectònica (afectacions urbanístiques, obsolecència, envelliment i manca de manteniment,...) com per raons jurídiques  derivades de la nova llei d'arrendaments urbans.

Un segon col·lectiu molt ampli està constituït pels immigrants extracomunitaris que en funció del moment de la seva arribada i de la manca de xarxes d'inserció i manca de recursos, il·legalitat i factors discriminatoris, es veuen abocats a ocupar un habitatge més o menys a precari; a partir de les entrevistes es detecta la presència de xarxes lucratives, en particular entre els immigrants procedents d'Amèrica Llatina.

 Les persones d'ètnia gitana són un tercer col·lectiu afectat per problemes d'infrahabitatge tant per  discriminació social, per falta de solvència econòmica com per factors culturals o legals; el problema de l'infrahabitatge podria afectar a la meitat dels seus efectius, això vol dir a més de 30.000 persones.

La gent gran amb pensions baixes o amb la renda mínima  constitueix, també un col·lectiu que pateix per situacions d'infrahabitatge, a l'igual que la franja de 50 anys amb situació laboral crítica, i aquells grups que hem denominat  de "situació límit" composats per immigrants recents, els immigrants itinerants i els sectors socials marginals.

En síntesi les entrevistes ens han proporcionat el perfil d'aquells col·lectius en situacions d'infrahabitatge; la majoria d'ells no són nous sinó que reforcen situacions de col·lectius que ja s'havien detectat anys enrera[3] i que lluny de resoldre’s no fan sinó incrementar-se quantitativament i qualitativament amb la incorporació de nous col·lectius.

En aquest sentit, doncs, ens han aportat una perspectiva sociològica important, però a contrallum, ens han deixat de nou sense dades sobre la distribució territorial de l'infrahabitatge i sobre els trets més característics de les deficiències que presenten els infrahabitatges que ocupen els col·lectius abans esmentats.

La manca de dades estadístiques tant per l'antiguitat de les disponibles, les més actuals procedeixen del cens de l'habitatge del 1991, com per la manca d'una explotació significativa dificulta el detectar les situacions d'infrahabitatge  en relació amb determinats col·lectius. Cal assenyalar que només unes poques publicacions han afrontat amb dificultats aquesta mancança que hauria de ser resolta de forma urgent pels serveis d'estadística oficial[4].

 Aquesta relació d'entrevistes i d'entrevistats és una mostra de l'ampli nombre d'institucions i grups de caràcter divers, generalment sense ànim de lucre, que tracten d'aportar solucions a la problemàtica de la manca d'habitatge i a les situacions més greus d'infrahabitatge. No en volem fer una relació exhaustiva de les que no han estat entrevistades, però  si afegir que la munió d'institucions generalment de caràcter local, mostra la preocupació de la societat i de les institucions per analitzar el problema i assistir els casos dels col·lectius amb més precarietat[5]. Mentre aquestes institucions i ONG compten amb escassos recursos i se succeeixen els debats, jornades de reflexió i denúncia, hom troba a faltar la presència de les institucions responsables en matèria d'habitatge per tal de dur a terme una avaluació més precisa del volum real del problema i un plantejament global de solucions dotades amb recursos econòmics i personals suficients.

Els mitjans de comunicació

S’han consultat els següents publicacions periòdiques: Premsa nacional i estatal: “ABC”, El Periódico de Catalunya, La Vanguardia, El Pais, l’Avui i El Mundo; premsa comarcal: El Punt, El Segre i Diari de Barcelona; premsa veïnal: La Veu del Carrer i FAVIBC; altres fonts: Revista de la ONG Arquitectes Sense Fronteres.

El conjunt de notícies recollides referides al període 1998-2000, posen en evidència l’existència a Catalunya d’una sèrie de greus problemes relacionats amb l’habitatge, els quals es localitzen en determinats barris de les seves ciutats, del conjunt del sèu territori. A molts d’aquests barris, els respectius Ajuntaments estan emprenent actuacions de rehabilitació/remodelació urbana però n’hi ha d’altres on, per la dimensió o complexitat dels problemes existents, resten importants bosses d’infrahabitatge.

És una problemàtica generalitzada, que es concentra especialment a l’àrea metropolitana de Barcelona que és on viu el 70% de la població de Catalunya. En la recollida d’informació, s’han detectat un centenar de barris, dels quals més del 60 % són de l’àrea metropolitana ( veure taules annexes ).

Les notícies es fan ressò de les reivindicacions veïnals i de l’actualitat de determinades situacions, sigui per la falta de resposta a qüestions que s’eternitzen o bé perquè es manifesten per primera vegada. En sentit contrari, es publiquen notícies dirigides a informar sobre les actuacions que des dels Ajuntaments i altres administracions s’estan duent a terme.

S’ evidencia situacions diverses però que tenen importants analogies. D’una banda, el deteriorament d’una bona part dels centres històrics de les ciutats on es localitzen determinades zones i edificis que són un exponent del que es pot entendre per Infrahabitatge.

Un altre situació on es concentren problemes d’habitatge, i d’infrahabitatge, és la dels “barris fronteres” del Barcelonès, reivindicant-se programes de rehabilitació urbana des dels moviments veïnals que s’espera siguin abordats pels ajuntaments respectius. Situacions similars es presenten a altres ciutats metropolitanes com Terrassa, Sabadell i Mataró.

L’existència en aquests àmbits, centres històric i suburbis, d’un important parc d’habitatges a lloguer en oferta que, per l’estat i antiguitat dels edificis, és dels més econòmics, fa que es produeixi una ocupació d’immigrants de baix poder adquisitiu  que explica altres tipus de notícies, aquestes relacionades amb la convivència ciutadana, la delinqüència, el tràfic de drogues.

Una altre problemàtica denunciada des dels mitjans de comunicació és la dels barris que amenacen runa derivada de l’aluminosis. El perill d’enfonsament dels edificis afectats, ha motivat l’existència de programes específics de rehabilitació que la premsa també s’en fa ressò. Molts d’ells són polígons de promoció pública dels anys cinquanta i seixanta que s’estan remodelant totalment.

Alguns polígons o grups d’habitatge de promoció pública presenten uns tipus de problema de caràcter més de regressió social que va unida, en alguns casos però no sempre, al seu deteriorament físic. Serien un exemple d’aquesta casuística el barri de La Mina i el grup d’habitatges de Can Tunis, ambdós casos relacionats en l’eradicació d’antics barris de barraques.

Actualment, el barraquisme es produeix molt puntualment. Diverses notícies recullen la problemàtica de determinats nuclis de barraques que són objecte d’un control molt immediat per part dels ajuntaments on s’instal·len. Normalment són assentaments de població d’ètnia gitana.

Hi ha informacions periodístiques de caràcter més genèric. Algunes tenen que veure amb l’enfonsament d’algun edifici, especialment dels centres històrics, el despreniment de trossos de façana d’edificis; problemes de subministrament d’aigua per l’existència de dipòsits o pous; problemes que s’afegeixen a deteriorament dels habitatges referits a l’espai públic, carrers sense asfaltar, parcs abandonats, o bé a les deficiències del transport públic. D’altres es refereixen a la resposta ciutadana davant dels problemes d’habitatge: les Associacions de Veïns, els sindicats, SOS racisme, Arquitectes Sense Fronteres, Càritas, etc.

Localització i classificació de barris amb problemes d’habitatge

El resultat de les entrevistes realitzades i de l’anàlisi del que s’ha publicat en els mitjans de comunicació, és la identificació d’un centenar de barris amb problemes d’habitatge, que són els que s’incorporen a les Taules annexes  “Aproximació a una classificació i localització de barris amb problemes d’habitatge”. Aquesta identificació, en cap moment pretén ser exhaustiva però sí representativa de l’existència d’una àmplia problemàtica relacionada amb l’habitatge arreu de Catalunya.

Es tracta d’un centenar de barris que presenten problemes d’infrahabitatge atribuïbles, en uns casos, a raons d’ordre urbanístic i d’estat de l’ edificació, i, en d’altres, a qüestions de caràcter social associades a la marginalitat i convivència veïnal. Hi ha molts d’aquests barris on ambdues situacions hi són coincidents.

D’altra banda, l’existència d’infrahabitatges no és sempre una qüestió generalitzada que afecti a tot un barri doncs, normalment, afecta tant sols a un sector determinat, o es presenta de forma atomitzada en el seu conjunt.

Pràcticament tots els problemes d’infrahabitatge que subsisteixen en aquests barris, són problemes que els respectius municipis han detectat i acordat la necessitat de procedir a la seva rehabilitació o remodelació. Així, doncs, alguns barris ja estan en vies de solució, d’altres han iniciat la seva renovació però, la major part d’ells, es troba en una situació on, desbordada la capacitat econòmica dels Ajuntaments, es requereixen de tot tipus d’iniciatives, des de les legislatives[6]  a les de dotació de majors recursos econòmics per al desenvolupament de programes municipals i comarcals acordats amb el govern de la Generalitat de Catalunya, les Diputacions i el propi govern de l’estat (Ministerio de Fomento).

La informació que proporcionen les taules permet donar resposta a la qüestió plantejada al principi: Quins territoris específics concentren la problemàtica dels infrahabitatges ?

En primer lloc, les “extensions suburbanes” i les “urbanitzacions marginals” on els processos d’ autoconstrucció dels habitatges, d’utilització inadequada dels espais edificats i la deficient urbanització, configuren el nombre més significatiu dels barris.

Segueixen els “polígons i grups d’habitatge de promoció pública i privada”. Són l’herència de l’allotjament, moltes vegades provisional i deficient, dels immigrants d’anteriors períodes i de l’eradicació de les barraques que aquest mateixos immigrants havien aixecat per aixoplugar-se.

En tercer lloc, els “nuclis històrics” degradats per una manca de renovació i manteniment del teixit edificat i que, simultàniament, són un dels principals receptors d’assentament de les immigracions més recents.

Com també es pot observar, la comarca del Barcelonès és la més afectada per la problemàtica de l’infrahabitatge. Els barris assenyalats a Barcelona, en primer lloc, però també els de l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Adrià del Besòs.

A la resta de l’àmbit metropolità se signifiquen barris d’ El Prat, Mataró, Sabadell, Sant Boi, Sant Vicenç dels Horts, Terrassa,  Vilafranca del Penedès i Vilanova i La Geltrú. A la Catalunya central els barris amb problemes es troben a Manresa, Súria, Sallent, Vic i Manlleu, mentre que a la província de Girona son determinats barris de la ciutat de Girona, Salt i Figueres i finalment a les terres de ponent els barris localitzats a Lleida, Balaguer, Cervera, Pont de Suert, Isona i Sort.

Si es compara aquesta distribució territorial de barris amb problemes d’infrahabitatge amb la distribució, també territorial, d’indicadors del nivell sòcio-econòmic de la població[7], s’observa una clara coincidència entre el territori de l’infrahabitatge i el del nivell més baix d’aquests indicadors.

Síntesi dels sectors estudiats

Finalment, per tal d’exemplificar les situacions d’infrahabitatge, es van treballar a fons una sèrie de sectors. Malgrat que aquesta concreció contempli un nombre reduït de situacions, les característiques de cada una són plenament extrapolables a moltes altres situacions d’infrahabitatge ubicades en sectors similars en el conjunt de Catalunya.[8]

Els nuclis antics venen fortament marcats per la presència de col·lectius de persones més grans de 65 anys, i també és on hi trobem els percentatges més alts de població “estrangera”. L’índex d’atur també és notable, però curiosament en els nuclis on els percentatges de població de més de 65 anys és més notori lògicament el total de població en atur disminueix, per la senzilla raó de que el col·lectiu de població en edat laboral és més reduït. El nucli que més trenca aquestes característiques és el sector contemplat de Ciutat Vella de Barcelona on ens trobem amb un índex d’atur de quasi el 35%. Una de les característiques remarcables de la població d’aquests sectors és el baix nivell d’instrucció. Generalment són sectors urbanísticament deteriorats i alguns amb una situació urbana molt degradada, o com a mínim amb la presència d’edificis i d’habitatges molt precaris.

Les situacions d’infrahabitatge en els sectors de promoció pública varien en funció de si s’hi ha portat a terme actuacions de rehabilitació o remodelació per part de l’Administració. Aquest factor és determinant per millorar molts dels aspectes en les zones poligonals de construcció pública. Però a la vegada depèn també, com en la majoria de situacions d’infrahabitatge contemplades, de la conservació i cura que tenen els residents. A diferència dels nuclis antics, tot i que la presència de població estrangera també hi és present, el nombre és molt menor. Les característiques de la població que hi resideix són molt diferents de la que trobem en la població dels nuclis antics. Els índexs d’envelliment generalment són baixos, però en canvi les taxes d’atur són molt elevades, superant amb escreix els índexs elevats que es poden trobar en altres zones. La població d’ètnia gitana és un dels punts que cal tenir present en alguns d’aquests sectors, fet que els caracteritza d’una manera molt significativa.

El sector contemplat com exemple de polígon privat, els blocs de Can Garcia de Manlleu, no es pretén que sigui el paradigma de totes les promocions privades, però sí que és un exemple a contemplar i segurament que en altres llocs podríem trobar situacions similars. Aquests blocs són l’expressió pura i dura de l’especulació: des de la mala qualitat del material, fins a l’absència de la mínima seguretat. Són habitatges que normalment han servit de plataforma d’aterratge de les immigracions dels anys 60 que posteriorment han pogut accedir a situacions millors, i el fet de ser propietaris d’aquests habitatges, els lloguen o venen a col·lectius nous vinguts o d’ètnies com la gitana. La conflictivitat “social” és una de les característiques d’aquests sectors. Les taxes d’atur presenten uns índexs molt elevats, i els nivells d’instrucció venen molt marcats per l’anomenat analfabetisme funcional o estudis primaris incomplets.

Un darrer aspecte que hem contemplat són les anomenades “extensions suburbanes”. En la majoria d’aquestes situacions d’infrahabitatge ens trobem amb sectors o nuclis urbans que són com un enquistament dins el medi, fruit de l’autoconstrucció dels anys 60 sense que es tingués en compte cap normativa urbanística. Tan es poden trobar en ple nucli urbà, com en les perifèries de les ciutats. En alguns casos la rotació de població és bastant alta i amb unes taxes d’atur elevades, a la vegada que ens podem trobar en altres llocs on siguin importants els col·lectius de persones de més de 65 anys que per les causes que sigui fa anys que viuen allà (es varen autoconstruir l’habitatge), i malgrat la precarietat de les condicions d’habitabilitat s’han arrelat en aquell territori. La presència d’immigració estrangera és poc significativa i els nivells d’instrucció de la població són normalment molt baixos.

Conclusions i propostes

L’habitatge és un dels punts que normalment marca una situació de desigualtat. Es viu allà on es pot que no és sempre allà on es voldria. Les desigualtats socials, a partir de tenir en compte l’habitatge, són fruit de que al darrera hi ha una carència econòmica que és la que produeix, generalment, qualsevol altre tipus de desigualtat. És la capacitat econòmica la que determina les possibilitats de les persones de situar-se en el mercat i d'assegurar un mínim d’integració a les pautes que marquen la dinàmica de la integració social.

El treball realitzat per EARHA pretén assenyalar aquestes desigualtats socials, les que es deriven de les condicions de l'hàbitat, tot hi detectant les situacions d’infrahabitatge existents en determinats barris i sectors de la geografia de Catalunya .

Les conclusions de caràcter general que es desprenen del conjunt de l’estudi són:

A.L'existència de "situacions d'infrahabitatge", és a dir, situacions físiques tant dels habitatges com dels edificis i de l'entorn urbà, que es poden catalogar com obsolecència, derivades de la permanència o agreujament de les seves condicions inicials. Aquesta valoració afecta als aspectes físics i urbans, i es deriva del discurs fet sobre els sectors històricament senyalats, i dels enunciats en les entrevistes i buidats de premsa realitzats en el marc d'aquest treball, així com de les visites fetes als sectors seleccionats.

B.La importància dels "processos d'infrahabitatge", resultants de dinàmiques de degradació dels habitatges, edificacions i entorns urbans, que normalment es relacionen amb: la posició territorial dels barris; les característiques socio-econòmiques dels residents; les dinàmiques que introdueixen alguns grups ètnics concrets; els processos de substitució de la població; l'abandó del manteniment que aquests entorns urbans, edificis i  habitatges requereixen de manera periòdica, més encara quan es parla de sectors que en general tenen dèficits des del seu inici.

C. El nombre de "situacions d’infrahabitatge" ha disminuït però no han desaparegut i  la localització d’aquestes situacions, tot i existir realitats enquistades, són més disperses i puntuals. Sens dubte la inversió pública, el control del territori, i, més recentment, la inversió privada, hi han jugat un paper important en tota aquesta dinàmica i d’entre aquestes actuacions, la més significativa, amb diferència, ha estat la inversió pública en les seves dues vessants: la primera, d’acció directa per resoldre problemes d’habitatge, tot i que en alguns casos ha resultat contraproduent al generar noves situacions conflictives; la segona, actuant en l’arranjament urbanístic de les zones més deteriorades i en la creació de serveis i equipaments.

D.Per altra part, s’estan originant nous processos de degradació pels que no hi ha instruments suficients, o no s'apliquen els que hi han per part de la administració, que ajudin a pal·liar o evitar el problema. Els “submercats” de l’habitatge creixen per una sobre-explotació i sobre-ocupació del parc construït. D’una banda hi ha propietaris disposats a llogar habitatges sense formalitzar contractes i sense els mínims d’habitabilitat (sobre-explotació), i d’altra, hi ha una demanda d’allotjaments, especialment d’immigrants, que han d’acceptar aquestes condicions per aconseguir un preu assequible i, a la vegada, compartir el lloguer amb altres immigrants tot i generant la sobre-ocupació dels habitatges.

E.  Tanmateix, a aquests problemes s’hi pot afegir la crisi originada per les patologies constructives, especialment la aluminosi, que pateix una gran part del parc d’habitatges construït els anys seixanta i que sols s’ha solucionat parcialment. Com també si pot afegir, en un altre ordre de conclusions, una bona part del parc d’habitatges més antics que progressivament es distància cada cop més dels estàndards que qualifiquen un habitatge mínimament digne.

F. La informació que es disposa a nivell d’estadístiques oficials sobre l’estat del parc d’habitatges i d’edificis depèn dels censos que es realitzen cada deu anys. Si no es disposa d’unes dades més actualitzades, si aquestes són clarament insuficients per detectar els problemes de deteriorament i si no es relacionen amb les dades procedents dels padrons i censos de població, difícilment es podran decidir polítiques “realistes” que s’encaminin a la millora del parc d’habitatges. Aquestes insuficiències estadístiques fan pensar que no existeix una voluntat des de la política d'habitatge per intervenir de forma àmplia, continuada, i que s’anticipi als processos de degradació, a l’existència d’infrahabitatges i a l’allotjament marginal de les persones que no tenen sostre on viure.

G.La mateixa existència de problemes d’infrahabitatge en un nombre important de barris d’arreu de Catalunya, problemes que també són presents atomitzadament en el conjunt del parc d’habitatges, fan palès que els recursos que es destinen a la rehabilitació i renovació urbana, als edificis i habitatges, són insuficients per resoldre el problema.

Deixant a banda el parc d'habitatges públics al que s'hi han destinat quantitats importants de recursos, aquesta mancança es posa de manifest sobretot en el parc privat, on influeix de manera determinant la voluntat dels propietaris en dotar als habitatges d'uns nivells dignes d'habitabilitat i invertir en el seu manteniment, i que no ha tingut tampoc una resposta suficient des de la política d'habitatge.

En relació a les reflexions sobre aquests problemes, cal situar les següents propostes, per tal de donar respostes a les situacions existents i també per evitar les que potencialment es poden produir a curt i mig termini:

1. Acordar una política d'habitatge compromesa en la millora urbana dels barris a través d'actuacions de remodelació i rehabilitació que afrontin de manera prioritària la solució dels problemes d'infrahabitatge existents. Es requereix una acció decidida de les administracions públiques en les situacions de l'infrahabitatge, més enllà de les que s'han dut o s'estan portant en terme en els parcs d'habitatges públics.

Així mateix, una política d'habitatge que contempli la necessitat d'actuar en les situacions d'infrahabitatge de caràcter puntual, fins i tot en àrees urbanes normalitzades, i que es manifesten a través dels components socials i econòmics dels problema.

2.  Elaborar un Programa d'Inversions plurianuals que coordini les diferents administracions i disposi de recursos econòmics suficients per a:

3.  Desenvolupar la Llei de l'Habitatge de 1991, o una nova Llei si es considerés que cal actualitzar-la, per poder orientar millor l'actuació pública i per exercir un rigorós control de l'habitabilitat dels habitatges i el manteniment dels edificis, en la línia genèrica que ja estableix l'actual redactat de la Llei (articles 30 i 37).

Aquest desenvolupament legislatiu ha d'orientar el foment públic de l'habitatge per facilitar als ciutadans l'exercici del dret constitucional a gaudir d'un habitatge en condicions de dignitat, habitabilitat i adequació, facilitant-ne l'accés a persones o grups en situacions d'específica dificultat, millorant la qualitat dels habitatges i de llur entorn, i adequant-ne el seu cost a la capacitat de renda de les unitats familiars.

Així mateix, l'administració ha de vetllar pel compliment dels deures d'ús i conservació dels habitatges per part dels propietaris i usuaris, d'acord amb llur destinació i tot garantint el nivell d'habitabilitat. No obstant, la responsabilitat dels abusos i situacions indignes dels habitatges que no son de titularitat pública és dels propietaris i, en algunes situacions determinades, dels propis usuaris.

Es tracta de partir de les formulacions genèriques que ja estan en la legislació actual i que posteriorment han tingut un insuficient desplegament, com ho demostra la permanència dels problemes d'infrahabitatge.

4. Cal desenvolupar polítiques orientades a prevenir la reproducció o creació de nous problemes d'infrahabitatge. En un primer pas, assumint l'existència del problema i creant els instruments per a la seva detecció, quantificació i avaluació. Disposar de dades fiables sobre la dimensió i dinàmica del problema és fonamental per a formular les polítiques de resposta.

El desenvolupament d'una cultura preventiva ha de portar al desplegament d'instruments i recursos per anticipar-se als processos de degradació que acaben consolidant situacions d'infrahabitatge, com per exemple està passant actualment en algunes parts del parc d'habitatges privat en àrees perifèriques construïdes els anys seixanta i setanta.

5. Promoure la relació entre les entitats compromeses en la resolució del problema, públiques, socials i privades, recollint i compartint informació sobre les situacions concretes i les accions que en cada cas es poden realitzar. Elaborar indicadors per identificar els problemes i aportar criteris per a una gestió operativa dels recursos, sempre des de la preeminència de l'acció pública, poden ser aportacions de gran vàlua i eficàcia per a resoldre les situacions concretes d'infrahabitatge.

Notas

[1]  EARHA: Entorn físic i habitatge, Informe pel Pla Estratègic Barcelona 2000, 1989

EARHA: L’habitatge a Catalunya, Fundació Jaume Bofill, 1993

EARHA: Estudio del sector público del Comité Europeo de Coordinación del Habitat Social, CEDECODHAS i Associación Española de Promotores de Vivienda, 1993

EARHA: Una demanda social dels joves: els habitatges protegits, Fundació Jaume Bofill, 1996

EARHA: Balanç de la política d’habitatge a Catalunya, Fundació Jaume Bofill, 1996

EARHA: Eficàcia social de la solítica d’habitatge a Desigualtats Socials a Catalunya, Fundació Jaume Bofill, 1999

TRILLA, Carme i EARHA: Polítiques d'habitatge a Catalunya a GINER, S. ( dir.): La societat catalana, Barcelona Institut d’Estadística de Catalunya, 1998

[2] Actualment, a Catalunya, hi ha oficialment 350.000 residents estrangers i s’estima que n’hi ha 40.000 més sense permís de residència, sent aquests darrers, per la pròpia condició legal de “no persones”, els que probablement tenen greus problemes d’allotjament. Les persones d’ètnia gitana que es considera poden estar afectades per problemes d’infrahabitatge són unes 30.000, sent més difícil de valorar els problemes d’habitatge de la gent gran o dels sectors socials en situació límit.

[3] Vegeu en aquest sentit la problemàtica d'infrahabitatge detectada i posada de relleu a les Conclusions i propostes del Grup d'habitatge social del Consell municipal de Benestar social de l'Ajuntament de Barcelona, i en especial els referits als anys 1993, 1994, 1995, 1996. Una síntesi del problema de l'habitatge a Barcelona,  dels col·lectius afectats i dels principals problemes d' infrahabitatge per manca de serveis i equipament  a  TATJER, M.: " L'habitatge a Barcelona" a FAVB: La Barcelona dels barris , Barcelona, FAVB, 1999.

[4] Ens referim als treballs de TRILLA, C. i EARHA: "Polítiques d'habitatge a Catalunya" a GINER, S. ( dir.): La societat catalana, Barcelona Institut d’Estadística de Catalunya, 1998; i a l'explotació del cens d´habitatge del 1991 per part de l'Ajuntament de Barcelona que permeté dur a terme varis treballs sobre l'habitatge.

[5] En ressenyem alguns dels més  destacats per fer actuacions de cruïlla entre situacions d'infrahabitatge i atenció a determinats col·lectius:

- Punt d'informació sobre l'Habitatge de l'entitat sense ànim de lucre Desenvolupament comunitari.

- Servei de Suport a l'Habitatge del PMH de l'Ajuntament de Barcelona.

- Fundació Família i Benestar

- PROBENS

- SODEPAU

[6] El mes de maig d’enguany, el grup parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi presenta al Parlament de Catalunya una proposició de llei de “Foment de barris i àrees urbanes que requereixen atenció especial” que no va ser aprovada pels vots en contra de Convergència i Unió i el Partit Popular.

[7] Referència a l’índex NSE (Nivell SocioEconòmic), elaborat pel Servei d’Estudis Territorials de la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona a patir de dos indicadors extrets del Padró d’Habitants de 1996, taxa d’atur i taxa d’universitaris, i calculat a nivell de seccions censals dels 163 municipis de la Regió Metropolitana de Barcelona.

[8] Els sectors seleccionats d'entre el conjunt de barris amb problemes d'habitatge i en els que s'ha dut a terme un treball detallat de reconeixement de la situació actual són: 

- Nuclis històrics: Ciutat Vella (Barcelona); Casc Antic de Manresa; Casc Antic de Balaguer.

- Polígons d’habitatge públics: Can Tunis (Barcelona); La Mina (Sant Adrià del Besòs); Font de la Pólvora (Girona).

- Polígons d’habitatge privats:  Can Garcia (Manlleu).

- Extensions suburbanes i marginals: La Salut (Badalona); La Immaculada (Reus)