En efecte, Rodríguez Campomanes presentava, com indica Lluch⁽¹⁾, un model de progrés econòmic de l'Estat basada en una política econòmica de caire mercantilista agrari enfront del mercantilista industrial que presentava la burgesia comercial catalana. Eren, conseqüentment, continúa dient, dos concepcions d'Estat contraposats: l'agrícola- industrial i rural del comte de Campomanes, i el industrial i urbà, lligat a l'existència de un nucli econòmic i comercial com era el que es trobava a Barcelona. De fet, s'entén millor si es pensa que en aquesta ciutat no van prosperar mai les Societats patriòtiques que demanava el comte de Campomanes, no per què ja existisin unes institucions, com la pròpia Junta de Comerç de Barcelona o la Reial Acadèmia de Ciències, que realitzesin la seva tasca sinó per què el pensament que defensava la presència de tals societats estava associat amb una economia poc desenvolupada, la qual cosa no era el cas de la Catalunya de finals del XVIII i principis del XIX⁽²⁾.

L'agricultura catalana era a finals del segle XVIII i amb la mateixa tònica al llarg del XIX, una activitat que tendia cap a l'especialització en productes destinats a l'exportació, com per exemple el vi, els fruits secs i l'oli, la qual cosa no es donava ni de lluny a Castella, ancorada en molts casos en la producció d'autoconsum. No obstant, com indica P.Vilar⁽³⁾, no es pot reduir tota l'activitat agrícola catalana a l'exportació. Existia a més una gran dinàmica d'intercanvis a curta distància destinats a equilibrar les manques en certs productes entre les diferents comarques catalanes, així com un actiu comerç amb les terres de l'Aragó i Castella, i entre les comarques pirinenques.

Fins aleshores va ser la Reial Acadèmia de Cienciès i Arts de Barcelona la que des de 1766, s'encarregà, mercés a la seva important Direcció d'Agricultura, de canalitzar tots els problemes que afectaven l'agricultura catalana, en persones com foren Navarro i Mas, Barba i Roca, o Marià Oliveres⁽⁴⁾. Posteriorment, en minvar la seva activitat, fou la Junta de Comerç que rellevaria en les mans del metge i botànic en F.Bahí el nou interès, ara científic, per les qüestions agrícoles⁽⁵⁾.
 
 

1.L'interès per l'agronomia a les institucions catalanes durant el segle XIX.
 

La Junta de Comerç de Barcelona havia posat ja en funcionament, a finals del segle XVIII, escoles especialitzades relacionades amb les activitats econòmiques que s'impulsaren arreu del país, i vinculades als interessos de la burgesia barcelonina. Aquest fet s'ha d'entendre com la necessitat de situar i crear els centres d'ensenyament allà on es trobava el poder econòmic, que d'ençà el trasllat de la Universitat a Cervera havien quedat desvinculades.

L' Escola de Nàutica (1769) i la de Dibuix (1774) foren les dues primeres en aparèixer⁽⁶⁾ constituint exemples de la tendència, general durant el segle XVIII, de fomentar els coneixements pràctics, d'altrebanda bàsics pel desenvolupament de l'economia. Posteriorment, la creació de la càtedra de química a càrrec d'en Francesc Carbonell, el 1804, la de botànica, dirigida per en Joan Francesc Bahí (1815), i la d'estàtica o mecànica el 1808, per en Francesc Sampons, són indicatives d'aquests interessos. La química aplicada a la fabricació de tintures, en el procés de preparació del vi, o a la medicina; la botànica, ampliament lligada als coneixements agrícoles i el seu desenvolupament, en la vessant de foment de conreus vinculats a la indústria tèxtil, o d'altres indústries agrícoles; i l'estàtica, relacionada amb la fabricació de maquinària, recipients, canals de regadiu o invents hidràulics per a regar, es convertirien en els coneixements tècnics i teòrics que fonamentaren, durant la primera meitat del segle XIX, l'impuls de l'economia catalana.

En relació amb aquesta tendència a difondre els coneixements aplicats, i fent referència al món agrícola, un cop finalitzada la Guerra de la Independència la Junta de Comerç inicià els passos necessaris a fi de constituir una càtedra de botànica i agricultura en el seu si. Per a tal feina s'aprofità la cessió que va fer el Col.legi de Cirurgia a la Junta, del Jardí botànic de la ciutat, que havia estat fins aleshores infrautilitzat. Així mateix, s'encarregà al metge de l'Hospital Militar, el botànic i metge Francesc Bahí (1775- 1842) posar en condicions el jardí i exercir com a professor de dita assignatura.

L'any 1815 s'iniciaren les lliçons, i malgrat certs alts i baixos en les relacions entre Bahí i la direcció de la Junta, es perllongaren fins l'any de la seva mort, el 1841. Aquests cursos tingueren una bona acollida. Segons l'estudi de Monés⁽⁷⁾ l'assistència a les classes de Bahí fóra nombrosa, al voltant de cent estudiants per any. Paralel.lament a aquesta activitat de difusió dels coneixements pràctics i científics de l'agricultura es va crear una publicació quincenal, de no gaire llarga vida, on es recullen els primers anys de la labor del mestre Bahí. Es tracta de les Memorias de Agricultura y Artes, publicada entre 1815 i 1820, i en la que aparèixen les tres preocupacions teòriques de la Junta: l'agricultura, la química, i la mecànica.

L'Institut Agrícola Català de Sant Isidre neix poc després de la desaparició de la Junta de Comerç de Barcelona (1847), i és un intent de la pròpia burgesia catalana per recuperar el paper que aquella havia realitzat, però, cenyint-se a les qüestions pròpiament agrícoles. La composició social d'aquesta institució, l'any de la seva fundació, es representativa de la societat barcelonina de l'època. Formen part d'ella propietaris rurals, vinculats molts d'ells a la indústria, a les finances, a més de representants de professions intelectuals, en sa majoria advocats⁽⁸⁾.

Entre les tasques que es proposà dita institució estàn les de formar un grup de pressió, que uneixi tanmateix a d'altres propietaris d'arreu l'Estat, enfront de les decissions de l'Administració, en temes com els dels aranzels, el de la legislació, o els impostos; fomentar l'interès per les qüestions agrícoles; i promoure l'ensenyament de la ciència agrícola. Es a dir, com exposà el President de la Comissió Fundadora, en Josep Bertràn i Ros, equiparar la agricultura amb altres àmbits de la riquessa pública, "y la consiguiente conveniencia de que levantándose aquella de su actual abatimiento pudiese tender una mano amiga a la industria y al comercio, a fin de que con la unión de estos tres elementos adquirieran todos un progresivo aumento y desarrollo"⁽⁹⁾. El seu òrgan de comunicació seria la Revista de Agricultura, posteriorment amb el títol Revista del Instituto Agrícola Catalán de San Isidro, que es publica des de 1851, i on es tracten tota mena d'assumptes relacionats amb el camp.

En aquesta tasca de divulgació de l'agricultura a nivell científic, durant la segona meitat del segle XIX, cal enquadrar la creació de les càtedres de química, agronomia y zoologia en el si de l'Institut Agrícola Català. En Luis Justo i Villanueva seria la persona encarregada de les dues primeres matèries, iniciant-se així quinze anys de dedicació al desenvolupament de l'agricultura catalana.
 
 

2. Una vida dedicada a l'agricultura científica.

En Luis Justo i Villanueva (1834-1880) d'origen madrileny fou la persona escollida per la Junta directiva de l'Institut Agrícola Català per l'ensenyament de nocions de química aplicada a l'agricultura⁽¹⁰⁾ en la càtedra que per a tal fi es pensava crear. Va ser en 1860 quan aquest enginyer industrial va arribar a Barcelona per impartir classes a l'Escola d'Enginyeria Industrial, doncs la que hi havia a Gijón, a on fins aleshores havia exercit la seva labor docent, va ser suprimida en finalitzar el curs 1859-60. Tot just arribat rebé l'encàrrec, iniciant-se els cursos l'any 1861. L'ensenyament de l'agricultura seria ampliada, posteriorment, amb la creació del laboratori de Química en 1867, del qual l'Institut es constituia en protector, i de la càtedra d'agronomia, en 1869.

La seva dedicació al ram agrícola no era pas nova. Ja a Gijón com a professor a l'Escola Industrial, amb plaça en propietat, va dedicar gran part del seu temps extraacadèmic a impartir lliçons sobre diverses matèries. Durant el curs 1856-57 impartia de manera gratuïta física, química, mecànica i dibuix; l'any següent, dibuix i matemàtiques; i durant el curs 1859-60, química i qüestions vinculades al món agrícola. Fruit de les classes gratuïtes que va donar durant aquest últim any, fou la publicació semanal La Química, periòdic destinat a artesans i agricultors, el seu públic habitual, i que durà el que s'allargaren els temes, tot i malgrat el seu empeny per a que d'altres continuessin la seva tasca docent. Els temes habituals del periòdic eren nocions elementals de química, un apartat sobre adobs i sobre anàlisi de vins.

A Barcelona, però no es va limitar únicament a ésser professor de l'Institut o de l'Escola Industrial. Va ser important, a més, la seva labor de recerca envers la fabricació d'adobs artificials, per la qual va crear la seva empresa "La Agricultora Catalana" situada a l'Hospitalet del Llobregat (Barcelona), sient precursor a Espanya d'aquesta mena d'empreses, dedicada a produir adobs complerts⁽¹¹⁾ També cal esmentar les seves recerques en el terreny de les produccions agrícoles, això últim com a mestre de la càtedra d'agronomia de l'Institut.

La seva activitat a Catalunya va concluir en 1875, any que s'en tornà cap a Madrid com a professor, altre cop, de química a l'Institut Industrial de la capital. D'aquesta manera finalitzaren quinze anys de dedicació al foment i divulgació de l'agricultura catalana "despertando la afición a los estudios rurales entre la clase payesa en un momento en que la industria tenía abatida a la agricultura y estaba completamente descuidado este ramo, puesto que aquella tenía acaparadas todas las fuerzas indispensables para su desarrollo"⁽¹²⁾. Moriria pocs anys més tard, el 31 de gener de 1880 a l'edat de 45 anys.
 

3. La càtedra d'agronomia de l'IACSI.

Ja l'any 1864, Justo y Villanueva fou requerit a Tarragona per estudiar les causes de la disminució de l'exportació vinícola de la comarca. A rel d'això va mantenir una entrevista amb en Joaquim M. Castellarnau, d'aquesta ciutat, qui li convidà a impartir les lliçons que sobre vins i adobs havia explicat a Barcelona al curs de 1860⁽¹³⁾. La càtedra d'agronomia de l'Institut tindria un posterior precedent el 1868 quan un grup de socis alicantins de l'entitat li demanaren unes lliçons sobre vinicultura pels seus fills⁽¹⁴⁾. Ell, com així ho indica, els respongué que era, però, necessari aprendre nocions sobre tipus de terrenys i de fertilitzants. Un any més tard, el 1869, s'acordà amb d'altres socis instituir aquest ensenyament al llarg de tres anys.

Hi havien quatre menes d'interessos entre els socis; uns que eren estudiants de la Universitat de Barcelona i que volien completar la seva formació; d'altres, propietaris i fills de propietaris agrícoles que dedicats a les qüestions rurals, volien, també, arrodonir els seus coneixements; un tercer grup, eren persones que necessitaven aprendre algunes qüestions de caire tècnic; per últim, els socis que volien ser mers oients⁽¹⁵⁾.

De tots ells Justo i Villanueva feu de les seves classes d'agronomia, tres grups, cadascún dels quals es dividia en sessions públiques, d'assistència gratuïta pels socis de l'entitat, i lliçons privades, únicament pels matriculats al curs. Dintre del primer s'explicava públicament les assignatures de vinicultura i fisiografia agrícola; i privadament, química orgànica i anàlisi química, dibuix. Al segón, es cursava públicament, agronomia, fisiografia vegetal, i conreus especials; i privadament nocions de física i química, dibuix, a més de pràctiques de laboratori. El tercer grup, estava format per estudiants de segon ensenyament que es volien iniciar en l'agricultura. Aquests no podien assistir a les sessions públiques, però si a les privades, aprenent dibuix, fent pràctiques de laboratori. Els tres grups tenien, a més, com a assignatura comuna la participació a les sortides al camp que ell mateix organitzava a diferents llocs de Catalunya⁽¹⁶⁾.

Els cursos d'agronomia que s'ensenyava a l'Institut diferia dels programes oferts a les granges escola repartits arreu de l'Estat, bàsicament, en que s'ajustaven a les necessitats i interessos dels propis alumnes, a més de no tenir, el títol obtingut, cap mena de valor oficial. No obstant, podia servir com a base per optar al títol de pèrit o enginyer agrícola, o bé a la "secció científica" de l'enginyeria agrícola, mitjançant un exàmen a la Escuela Superior de Agricultura de Madrid, segons indica la Llei d'ensenyament agrícola del Ministeri de Foment del 28 de gener de 1869 en els seus articles 6 i 9⁽¹⁷⁾.

En quant els manuals i llibres bàsics utilitzats trobem: a les sessions públiques del curs més avançat, Agricultura general de G.A. de Herrera, un clàssic agrícola espanyol, en la seva edició de 1818 realitzada per la Societat Econòmica Matritense, i d'altre el Traité élémentaire d'agriculture de M.M.Girardin i de Breuil; mentres que a les sessions privades d'aquest grup trobem manuals de química com el del eminent químic espanyol A.Casares Manual de química general con aplicación a la industria y con especialidad a la agricultura, i els tractats de H.Rose Tratado de análisis química i Análisis química de Fresenius, un dels químics més importants de la primera meitat del segle XIX. Pel que fa a les sessions públiques dels cursos novells, trobem diversos tractats d'agronomia entre els que cal destacar el Traité d'agronomie del comte de Gasparin, recopilador de tot el saber agrícola del seu temps, la Guide de la fabrication économique des engrais de F.Rohart; mentres que a les privades el manual químic de Casares i el Manual de física general y aplicada a la industria y a la agricultura de E.Rodríguez, important físic espanyol.
 
 

4.Les excursions agrícoles: assignatura obligatòria.
 

Les excursions agrícoles neixeren amb la inauguració, el 1869, dels cursos d'agronomia que s'impartiren en l'àmbit del laboratori químic de l'Institut Agrícola Català, convertint-se en matèria obligada per cadascún dels tres cursos i grups que es constituirien. No obstant, això té una gran relació amb tota l'activitat desenvolupada per aquest químic dintre d'aquesta institució.

Quin interès tenien dintre de tot aquest panorama teòric, però, les esmentades excursions agrícoles que posarà en marxa en Luis Justo?. Basant-nos en el que ell mateix diu en els seus articles publicats a la revista de l'institut entre 1869 i 1871, es tractava de ratificar l'harmonia entre la teoria explicada i la pràctica, a diferents provincies i comarques⁽¹⁸⁾, sient l'objectiu primordial, la visita a "las explotaciones en donde saliéndose de la marcha general seguida en el país, se procura poner la ciencia al servicio de la agricultura"⁽¹⁹⁾. Val a dir que el seu coneixement sobre l'estat de l'agricultura a Catalunya no era pas superficial. Per a la fabricació del seu adob artificial, adobs complerts, Justo i Villanueva es va fonamentar en una acurada feina investigadora sobre el tipus de fertilitzants que havien de menester els agricultors catalans, en relació amb els tipus de conreus i de terres existents.

Les excursions agrícoles que realitzà Justo y Villanueva per diferents comarques són una font de coneixement per la història agrícola catalana i per a la geografia agrària del segle XIX al nostre país. A partir de les excursions agrícoles hom pot veure quins eren els interesos i preocupacions de la classe agrícola catalana de la segona meitat del segle XIX: d'una banda, el problema de les innovacions científiques i tècniques aplicades a l'agricultura, per la qual cosa foren escollides, com a objectius de les sortides, aquelles finques agrícoles a on s'havien imposat mètodes d'explotació racional basats en els paràmetres tècnics i científics de l'època; d'altre banda, es fa palés l'atenció de les sortides envers els conreus vinícoles, els més lucratius de l'època⁽²⁰⁾.

Totes les sortides estàn estretament lligades al nou mitjà de transport públic disponible en aquell moment: el ferrocarril, principalment la línia de la costa que, curiosament, el seu traçat coincideix amb la distribució d'un dels conreus de major interès pels propietaris agrícoles, això és, la vinicultura. L'Empordà, la costa del Maresme, i Vilafranca del Penedés són, en aquest moment, tres centres molt importants de vi a Catalunya, i objectius de les sortides de camp.

Justo y Villanueva incideix en les seves excursions en un dels problemes més importants que es plantejaria l'agricultura del segle XIX, com fou el del manteniment o de l'augment de la fertilitat de les terres agrícoles⁽²¹⁾. La modernització i economia de l'explotació passaven necessàriament pel coneixement de les tècniques i mètodes susceptibles d'incrementar-la.

L'alta rendibilitat de l'explotació agrícola residia, tant per L.Justo com pels principis de l'economia rural, d'una manera molt important, en la seva autosuficiència, això és, "hacer producir [a la tierra] la mayor cantidad de materia posible y el capital en ellas empleado al mayor tanto por ciento de interés creado"⁽²²⁾, principi que mena cap a la necessitat, del propietari o pagés, d'un aprofitament integral dels recursos de la pròpia finca.

L'autosuficiència vol dir una producció de fems elevada, i per tant tenir un gran nombre de bestiar estabulat; vol dir una anàlisi dels sòls de l'explotació i la possibilitat de corregir-los tan físicament com química amb materials de la finca; vol dir, pràctiques de pous artesians i aprofitaments dels cursos d'aigua existents per irrigar les terres, i en definitiva, un coneixement profún de les ciències que fan progresar l'agricultura.

En la seva memòria sobre les activitats fetes al laboratori químic de l'Institut⁽²³⁾, feta l'any 1870, Justo esmenta haver fet vuit sortides de camp al llarg del curs 1869, i set al 1869-70. La majoria feta a explotacions propietat de socis fundadors de l'entitat entre les que cal destacar les del Marqués d'Alfarràs, la visita al "Laberint", d'Horta (Barcelona), d'interés pels seus cellers, i a "Les Pujades" de Vilafranca del Penedés (Barcelona), explotació vinícola; d'altre banda, la del també soci fundador Pelai Camps i el seu Mas Ribot de Salt (Girona), interessant com a exemple de conreus amb irrigació i múltiples detalls tècnics de les corts, del procés de maduració dels adobs i sobre els femers, i sobre producció energètica. Trobem també, com a visites obligades la que es va fer a l'Escola d'agricultura de Fortianell, una de les primeres granges-escola que es van crear a l'Estat espanyol, i a la de Barcelona, així com la nogensmenys obligada visita a les instal.lacions de la "Agricultora Catalana".

L.Justo abordà d'altres problemes que afectaven en general a les explotacions catalanes. Problemes com el de les avingudes dels rius, els desastrosos efectes del vent, la qüestió dels terrenys pantanosos, la irrigació de conreus, la ja comentada necessitat de correcció física i química dels sòls agrícoles, etc. foren tractats tenint en compte els principis ja esmentats de l'economia rural i d'us integral dels recursos de la finca.
 
 

a. El coneixement de les ciències naturals.
 

Justo y Villanueva intentà divulgar al llarg dels anys de residència a Catalunya tant a les seves lliçons com a travès de les seves obres⁽²⁴⁾la importància del coneixement de les ciències naturals en la seva aplicació a la agricultura. La història natural, la botànica, la química i la geologia, considerades d'antuvi com disciplines auxiliars de l'agronomia havien de servir a l'agricultor en el progrés de la seva activitat.

Principalment en Justo incidí, en les seves excursions, en dos qüestions fonamentals: les anàlisis de terres agrícoles i l'aplicació d'adobs adients a les condicions dels sòls. La química i la geologia, com a ciències que descobrien la íntima naturalesa de la terra havien de ser les que deurien il.luminar el progrés agrícola: la química dintre del laboratori, i la geologia en el camp. D'aquesta manera hom pot entendre per què un dels aspectes més tractats per aquest científic a les seves sortides fou el del coneixement geològic dels terrenys, ja de les comarques que travessaven, ja de la pròpia explotació d'estudi. En aquest sentit, l'excursió d'interès geològic per excel.lència era la realitzada pels voltants del pla de Barcelona.

La geologia permet, en primer lloc, reconèixer la possible presència d'aigües subterrànies a l'àrea d'estudi. La possibilitat de poder realitzar pous, embassaments o aprofitar cursos d'aigua, intermitents o perennes, que travessin l'explotació, repercuteix directament sobre la producció agrícola. En segon lloc, i molt més important, el tipus de rocam i de minerals dóna idea de les classes de sòls agrícoles que es troben a l'explotació, informant sobre les seves característiques físiques i químiques, de gran interès pel desenvolupament de la vida vegetal. Per últim i en tercer lloc, més relacionat amb la morfologia que amb la pròpia geologia, són útils les dades sobre exposició, alçada, orientació, pendent a l'hora de valorar les característiques dels productes obtinguts. La recollida de mostres de terres, l'estudi de camp es completava amb les anàlisis químiques al laboratori de l'Institut, a ón els alumnes aprenien a fer els més imprescindibles a fi de calibrar les manques o excesos d'aquestes.

Les terres agrícoles es podien millorar de tres maneres: ja físicament, del que en diriem ara de l'estructura i textura dels sòls, amb barreges de terres de diverses qualitats i tamanys de gra; ja químicament, corregint els defectes o excesos en nutrients i elements necessaris a les plantes mitjançant esmenes, de calç, de guix, de sodi, o bé amb adobs artificials rics en nitrògen, àcid fosfòric i potasa; per últim, les terres es podien enriquir en qualitat i quantitat de matèria orgànica a partir de l'aplicació de fems animals, que eren considerats, segons ell i seguint les veus autoritzades en la qüestió, els únics adobs complerts.

Una de les pretensions d'en Justo era que els seus alumnes entenessin que la riquesa i productivitat de les explotacions agrícoles es trobava en la pròpia explotació, i que tot depenia de la creativitat del propi agricultor. El coneixement acurat de les seves possibilitats, junt amb un tractament adequat d'aquestes podria conduir al propietari i pagés a un major benestar. En relació amb els adobs era possible trobar dintre de la mateixa propietat la font que podia corregir físicament i química les terres; també era necessari un tractament que permetés aprofitar tota la fertilitat dels fems animals produits a la pròpia granja. El femer es convertia ràpidament en el nucli de la prosperitat agrícola, la importància del qual es recollit en la dita del mateix L.Justo "enséñame tu estercolero y te diré como es tu granero"⁽²⁵⁾.

La història natural i la botànica també tenen un paper destacat en el desenvolupament de l'agricultura, i això es reflexa, si més no, en l'exemple del tractament que es fa de les plagues animals o vegetals que afecten a unes propietats del terme de Torroella de Montgrí. El coneixement o seguiment del cicle vital de certs insectes com la "Psylla Oleae", o la "Colaspis" de l'alfals, permet al propietari iniciar una destrucció directa, ecològica diriem avui, "ya por mujeres, ya por diversos animales insectívoros"⁽²⁶⁾, en un moment en que no estava excesivament desenrotllada la indústria dels plaguicides.
 
 

b. Qüestions tècniques.

Les labors agrícoles contribuien també a la fertilitat de les terres de conreu, ja a partir de la divisió de les seves partícules, de manera que els meteors, l'aire i el Sol comuniquessin les seves propietats fecundatives; ja mitjançant la barreja dels elements pertanyents als dos primers horitzons del sòl. L'arada es el protagonista de l'activitat agrícola de l'home des dels seus inicis com agricultor i principal agent de la fertilitat de les terres. Alhora, és objecte d'atenció a les excursions agrícoles, i en concret refà l'història de l'arada de Figueres amb rella de fusta, millorada per pagesos de l'Empordà a fi d'aplicar-la a les característiques de les seves terres.

Parla també d'altres màquines com la segadora, la trilladora mecànica, la desgranadora del panís etz.. moltes de les quals eren utilitzades a la granja-escola de Fortianell, i que seguint la tònica de modernització del moment, agricultors particulars pretenien comprar en comú a fi d'utilitzar conjuntament reduint la ma d'obra necessària per aquestes feines del camp.

D'altres millores tècniques que hom pot trobar a travès de les notes de les sortides d'en Justo afecten als conreus clàssics del món mediterrani, els més rendibles en aquest moment com són l'olivera i la vinya. El nostre químic mostra i valora els nous mètodes que s'estàn aplicant al procés d'obtenció de vi i oli. Estudia així, amb els seus alumnes, la ubicació i disseny de les premses i molins oliverers i els dipòsits a on fermenta el most, o l'aparell de Pasteur per conservar el vi en bones condicions i evitar les seves malalties.

La construcció de basses, de pous artesians, canalització d'aigües, aprofitament de salts d'aigua per l'obtenció d'energia motriu, la dessecació d'aiguamolls i estanys d'interior, són algunes de les tècniques emprades en relació amb el problema del dèficit i de l'excés d'aigua al món mediterrani.

La solució clàssica per ressoldre el dèficit endèmic d'aigua s'ha ressolt a partir del seu embassament i de la construcció de pous. No obstant, els països mediterranis, també pateixen del problema de l'excés d'aigua en certs periodes de l'any, degut ja a les intenses precipitacions que s'hi donen i la quantiosa escorrentia que es produeix, així com de la formació d'estanys a les planes litorals, convertint-se en focus de malalties per a les poblacions veïnes.

Per a la ressolució del tema dels dèficits d'aigua, Justo y Villanueva parla de la recuperació de la tècnica de construcció de pous artesians per part de dos constructors empordanesos, P.Puig i Basols i H.Breda, els quals van reprendre la tècnica a partir de geòlegs estrangers. Pel seu èxit en les prospeccions, eren indispensàbles certs coneixements geològics, d'aquí l'insistència d'en Justo per difondre, almenys en els seus prolegòmens, els conceptes bàsics de les ciències naturals.

La qüestio de l'excés d'aigües superficials en certs períodes de l'any, es palés en la necessitat d'utilitzar les rieres en benefici de l'agricultura, per dos motius: el primer, per aprofitar la càrrega de sediments fins que porten en suspensió; en segón lloc, per frenar la seva força erosiva. Sobre aquest punt, en Justo il.lustra els seus alumnes amb l'exemple de dues explotacions situades a Torroella de Montgrí i una a S.Pol, a les quals s'aprofita, mitjançant un sistema de canals les aigües de les avingudes.

Les maresmes o aigüamolls costaners van ser objecte al llarg del segle XIX de nombroses dessecacions, ja per causes higièniques, o bé per extendre el nombre de terres de conreu. En Justo y Villanueva exposa en les seves relacions de sortides la seva opinió al respecte. Per ell resultaria més productiu utilitzar-les com a piscifactories -criaders de peixos, diria-, doncs es poc rendible invertir un gran capital en l'obtenció de terres de conreu de dubtosa qualitat, així com resulta igualment car el manteniment dels drens en bon estat de conservació.
 
 

c. El problema de l'erosió.
 

El problema de l'erosió afecta d'antuvi el món rural mediterrani, i com a tal es palés també als seus comentaris. L'erosió produïda per l'aigua d'escorrentia, per la força eòlica a les terres de l'Empordà, la qüestió de la deforestació dels cims i la seva substitució pel conreu de la vinya, són temes d'interès pels alumnes de l'Institut.

El control de les avingudes dels rius en benefici dels agricultors ja s'ha tractat anteriorment. Un sistema de canals i de rescloses permet reconduir l'aigua cap a determinats conreus i estancar-la de forma que sedimentin els llims i la matèria orgànica que porta en suspensió enriquint la terra. Pel que fa a l'erosió eòlica és un aspecte a tenir en compte a terres tan ventoses com les de l'Empordà, o a les zones dels deltes -del Llobregat i de l'Ebre- bàsicament per què comporta dues conseqüències morfològiques: pèrdua de sòls, i formació de dunes. Per a combatre la primera, les tècniques més acurades són la construcció o plantació amb arbres d'amplis paravents de manera que es freni la força dels vents superficials; per a lluitar contra l'avanç de les dunes s'imposa la tècnica de fixar-les amb plantes repobladores com la "psamma arenaria" que permet en una segona fase el creixement del pi pinyer ("pinus pinea") o d'una espècie similar.

La deforestació de les parts elevades de les muntanyes i la seva substitució per la vinya al litoral català es considerat negativament per en Justo, doncs si bé n'és profitós a causa de la major irradiació solar, no ho és tant per la riquesa que els sòls puguin reportar al conreu, sient necessari adequar les fondalades de les valls, a on es concentren el major nombre de nutrients. La replantació d'espècies forestals incidirà de dues formes sobre l'explotació agrícola: evitarà la ràpida desaparició de les riqueses naturals de les terres agrícoles; es pot convertir, com diu ell, en un conreu tan lucratiu com qualsevol altre.
 
 

d. Aspectes econòmics.

Un dels punts de major interès en relació amb la situació de l'agricultura catalana durant el segle XIX són les despeses i beneficis que en treia la pagesia de la seva activitat. En concret, Justo y Villanueva fa els càlculs pertinents referents a les rendes obtingudes de dues explotacions vitícoles, una de nova planta emplaçada a Vilafranca del Penedés i una altre del terme d'Alella, i en segón lloc calcula els guanys que econòmicament s'esdevindrien d'emprar maquinària agrícola en comptes de contractar personal pels treballs dels conreus cerealícoles a la comarca de l'Empordà. L'informació que obtenim fa referència al cost de la mà d'obra per cadascún dels conreus i del cost de cadascuna de les fases de les labors que s'hi practiquen.

L'economia rural considera la propietat en general com un capital fixe que s'ha de amortitzar i sobre el que s'ha de reinvertir, per a mantenir, adhúc augmentar, la seva productivitat. I tenint en compte aquesta necessitat es pot entendre el per què de l'adobament de les terres i l'interès pel manteniment de la fertilitat dels sòls, el control de les plagues a partir de mitjans viables econòmicament, així com del coneixement i us de les possibilitats naturals de la finca en pro del pagés. Les innovacions mecàniques col.laborarien en un increment de la productivitat de les labors agrícoles, i així es reflexa en el sustanciós estalvi que representaria per a la comarca de l'Empordà la incorporació de la trilla mecànica. La diferència estimada del cost d'aquesta feina duta a terme mecànicament es de gairabé la meitat de la manual, representant pel municipi de Torroella de Montgrí un total de 99.600 rs. d'estalvi.

Els resultats dels càlculs del nostre químic per a les dues explotacions vinícoles no són gaire alentadors doncs els propietaris tenint en parceria les terres, sols en treuen un màxim de quatre per cent de capital amortitzat anualment, mentre que si la portessin directament treurien un 7,85%, uns números tampoc excessivament positius. Val a dir que la vinya es un conreu que requereix molta dedicació i que les possibilitats de mecanitzar-lo eren molt minses, reduint-se al propi procés d'el.laboració del vi.
 
 

Conclusions

Les excursions agrícoles que realitzà L.Justo pretesament, encara que malhaurada, reduïdes a l'àmbit de la costa catalana, ens dóna una visió del món agrícola català en un moment en que era menester cercar millores científiques i tècniques, o bé col.ligar-se amb la indústria i el comerç, a fi de fer més rendible aquest sector de l'economia. La intenció del nostre químic era mantenir d'una forma pràctica amb les sortides de camp, i teòricament a nivell de institucions, la labor docent que va iniciar d'ençà el seu establiment a Catalunya, es a dir, formar a un grup reduit d'alumnes en l'agronomia i principalment en el conreu de més interès econòmicament pels propietaris i pagesos com era ara la vinya. Per dur a terme les seves lliçons, però, considerava imprescindible iniciar els alumnes en els rudiments de la química i la geologia per conèixer els diversos tipus de terrenys i de fertilitzants que es poguéssin aplicar.

Tot i l'entusiasme d'en Justo per la seva docència, les conclusions que hom pot treure de les xifres presentades a l'últim apartat no deixen de ser una mostra del desolador panorama que envoltava el món agrícola català, i per extensió l'espanyol. Tractant-se d'un conreu tan difós durant la segona meitat del segle XIX com era el de la vinya, hom podia pretendre uns resultats més quantiosos. Cóm era possible, doncs, la reinversió sobre la pròpia terra en forma d'adobs o maquinària si no es podia esperar un marge més ampli de beneficis?. Calia esperar un açot com el de la fil.loxera per reconvertir tot el sector i disminuir la competència entre els agricultors, a l'hora que augmentarien els beneficis. Al mateix temps, si amb la vinya passava això, què calia esperar dels cereals o d'altres conreus més comuns i menys lucratius?. La solució perentòria era la d'augmentar la producció agrícola, això és, fer-la més intensiva a base de la utilització de fertilitzants, la qual cosa significava una major instrucció dels pagesos en els principis de l'agronomia, es a dir, una major difusió dels coneixements de les ciències naturals, tasca que estaven portant a terme els succesius governs de l'Estat des de la creació de l'Escola Superior d'Agricultura el 1855, mitjançant la creació de granges-escola, granges d'experimentació i escoles d'agricultura arreu del país, i que a Catalunya, afortunadament, a finals de la dècada dels seixanta es comptava amb dues.

La labor portada a terme per en Justo y Villanueva a l'Institut Agrícola Català es pot ubicar dintre d'aquest corrent pedagògic en els coneixements científics de l'agricultura de les classes propietària i pagesa, i dintre del propi interès de la burgesia terratinent per modernitzar l'agricultura. Dos foren els principals temes d'atenció: l'anàlisi química de les terres, i l'aplicació d'adobs, dos punts sobre els que el químic alemany Justus von Liebig havia cimentat l'èxit de l'agricultura alemana de mitjans del segle XIX, i sobre els que els químics espanyols, entre ells en Justo y Villanueva, pretenien fonamentar una nova era de progrés en l'agricultura, base del desenvolupament econòmic i demogràfic de l'Estat.
 
 

1. E.Lluch, 1973, p.128

2. Op.Cit. p.120- 133.

3. P.Vilar, 1966, III vol., p. 339 i ss.

4. Aquesta qüestió va ser molt ben estudiada per E.Lluch, 1973, en el capítol V dedicat a les preocupacions agrícoles de l'Acadèmia de Ciències. D'altre banda cal considerar que el nom primigeni d'aquesta fou el de "Reial Conferència de Física i Agricultura".

5. Francesc Bahí Fonseca, segons es recull als expedients de la Reial Acadèmia, fou a més membre d'aquesta institució cap a 1815. Allà exercí els càrrecs, el 1815, de director de la secció de Botànica; i l'any següent, director de la de botànica i agricultura, sient reelegit des de 1817 a 1824, i el 1833. D'aquesta manera es dóna una nova empenta a l'interès per aquesta activitat a nivell científic, marcant doncs una gran diferència amb els seus predecesors.

6. Veure P.Molas, 1989, p.213-16; i el llibre de J.Monés, 1987, dedicada a la tasca educativa de la Junta de Comerç.

7. Op.Cit.,1987, p.139-40

8. M.Caminal, 1979, p.59.

9. Veure Diario de Barcelona, n.144, 24-V-1851, p.3052-53.

10. El paper de les diferents disciplines científiques en la configuració del que seria la futura Ciència del Sòl és objecte de la Tèsi Doctoral de l'autor d'aquesta comunicació.

11. Els adobs complerts de la Agricultora Catalana estaven fets a base de carn seca, sang seca, ossos calcinats i pulveritzats, rics en matèries imprescindibles al desenvolupament de les plantes tals com nitrògen i fosfats càlcics. D'altrebanda, produïa fertilitzants d'acció ràpida i lenta, segons el tipus de conreu al que anava destinat, i s'afegien certes substàncies que el propi agricultor creia de menester pels seus sòls.

El concepte de "complerts" fa al.lusió a aquella mena de fertilitzants que poseeixen una composició similar a la de les plantes, facilitant no sols els elements indispensables a elles (fòsfor, nitrògen i potasi) sinò els oligoelements (Calç, Magnèsia...).

12. Expedients de la R.A.C.A.B., 1913-14, p.128-35.

13. L.Justo, 1865, p.128-29. La importància de la vinya a Catalunya no era de nou, doncs ja existia un gran interès per l'especialització d'aquest conreu a finals del segle XVIII. Un representant d'aquesta tendènia fou l'agrarista Josep Albert Navarro i Mas, qui va ser acadèmic de la Reial Acadèmia de Ciències de Barcelona i director de la seva secció d'agricultura. Al respecte consultar E.Lluch, 1973, p.103 i ss.

14. L.Justo, 1870, vol.XIX, p. 307.

15. L.Justo, 1870, pág.42.

16. L.Justo, 1870, vol.XIX, pág.308-09.

17. Respecte la qüestió de la introdució de l'ensenyament de l'agricultura en els diferents nivells acadèmics a l'Espanya del segle XIX, J.Cartañà està realitzant la seva Tèsi Doctoral.

18. L.Justo, 1869, vol.XVIII, pág. 37.

19. Op.Cit.

20. La importància de la vinya no és pas nova. Ja a les memòries presentades a la reial Acadèmia de Ciències de Barcelona durant l'últim quart del segle XVIII es fa palesa aquesta inquietut.

21. El problema de la fertilitat de la terra preocuparia no solsament als governants i economistes, sinó també als científics. A mitjans del segle XIX, el químic alemany J.von Liebig trobaria una de les claus que permetrien augmentar la productivitat de la terra. Es tractava de la seva teoria mineral de la nutrició vegetal. A Espanya aquesta teoria, panàcea universal, va ser difosa principalment pels químics: Torres Muñoz de Luna, Sáenz Díez, Manjarrés i Bofarull i el mateix L.Justo Villanueva exercirien un important paper en la divulgació de la nova ciència agronòmica arreu de l'Estat. (Vegi's nota 8)

22. L.Justo, 1869, vol. XVIII, pág. 40.

23. L.Justo, 1870, pág.42 i ss.

24. Els resums de les seves lliçons explicades a tarragona i al propi Institut, foren publicades amb el títol de Estractos de las lecciones de química aplicada a la agricultura. D'altre banda, cal ressenyar la seva obra més important a nivell teòric titulada De los abonos para las tierras, en la qual es recull totes les idees de l'època respecte els fertilitzants.

25. L.Justo, 1869, vol.XVIII, pág.172.

26. L.Justo, 1869, vol.XVIII, pág. 67.
 
 

BIBLIOGRAFIA GENERAL

BAHI Fonseca,J.F., Expedientes de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, Datos biobibliográficos, Barcelona: A.López Robert, S.A.

CAMINAL BADIA, Montserrat. L'Institut Agrícola Català de Sant Isidre (1851- 1901). Tèsi Doctoral dirigida pel Dr.E.Giralt, Barcelona, Universitat, Setembre, 1979.

CAMPS I ARBOIX, Joaquim. Història de l'agricultura catalana. Barcelona: Ed.Tàber, Bib. de la Cultura Catalana, 1969, 415p.

IGLESIES, Josep. Síntesi de la Junta de Comerç de Barcelona (1760-1847). Barcelona: R.Dalmau, Col.Episodios de la Historia, 1969, 71p.

LLUCH, Ernest. El pensament econòmic a Catalunya (1760-1840). Barcelona: ed.62, 1973, 384p.

MOLAS, P. La Junta de Comercio. In SELLÉS, PESET, LAFUENTE, (eds.), Carlos III y la ciencia de la Ilustración. Madrid: Alianza Universidad, 1989, págs.205-16.

MONES PUJOL-BUSQUETS, Jordi. L'obra educativa de la Junta de Comerç, 1769-1851. Barcelona: Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, 1987, 355p.

SELLES, PESET, LAFUENTE (eds.). Carlos III y la ciencia de la Ilustración. Madrid: Alianza Universidad, 1989, 402p.

VILAR,P. Catalunya dins l'Espanya moderna. Barcelona: Ed.62, 1966, 4 vol.
 

Bibliografia utilitzada de L.Justo Villanueva:
 

JUSTO VILLANUEVA,L. De la enseñanza agrícola que se da en el laboratorio químico destinado para el servicio de la agricultura y protegido por el Instituto Agrícola Catalán de San Isidro. Revista de Agricultura del Instituto Agrícola Catalán de San Isidro, 1870, vol.XIX, p.304-309.

JUSTO VILLANUEVA,L. De los abonos para las tierras. Barcelona: Celestino Verdaguer, 1869, 244p.

JUSTO VILLANUEVA,L. Estracto de las lecciones de química aplicada a la agricultura, esplicadas en el Instituto Agrícola Catalán de S.Isidro. Barcelona: Herederos vda. Plà, 1861, 288pp.
 

JUSTO VILLANUEVA,L. Estracto de las lecciones de química aplicada a la agricultura, esplicadas en la subdelegación del Instituto Agrícola de Tarragona en 1864. Tarragona: Imp.del Diario, 1865, 134p.

JUSTO VILLANUEVA,L. Imposibilidad de que la agricultura progrese sin el auxilio teórico, Revista de agricultura práctica, economía rural, 1862, vol.XI pp.6-12.

JUSTO VILLANUEVA,L. La "Agricultora Catalana". Fábrica de abonos. Revista de agricultura práctica,economía rural, 1864, págs. 127, 151, 176, 198, 245.

JUSTO VILLANUEVA,L. Laboratorio químico destinado para el servicio de la agricultura. Barcelona: Est.Tip.N.Ramírez y Cia. 1870, 55 p.

JUSTO Villanueva, Luis. Expedientes de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, Datos biobibliográficos. Barcelona: A.López Robert S.A., 1913-14, p.128-135.

JUSTO VILLANUEVA,L. "La Química", periódico dedicado a los artesanos y agricultores. Gijón, Imp.Crespo Cruz, 1959-60

JUSTO VILLANUEVA,L. La Florida- El Masnou. Revista de agricultura del Instituto Agrícola Catalán de S.Isidro. 1869, vol.XVIII, p.36-43.

JUSTO VILLANUEVA,L. La Esmeralda y el Masnou. Revista de Agricultura del Instituto Agrícola Catalán de S.Isidro, 1869, vol.XVIII, p.66-73.

JUSTO VILLANUEVA,L. Escursión hecha por los alumnos de la escuela teórico-práctica de agricultura peculiar para los hijos de los propietarios del Alto Ampurdán. Revista de agricultura del Instituto Agrícola Catalán de S.Isidro, 1869, vol.XVIII, p.(97-103), (136-142), (168-172), (195-199).

JUSTO VILLANUEVA,L. Viaje a Villafranca hecho por los alumnos de la escuela práctica de agricultura propia para los hijos de los propietarios. Revista de agricultura del Instituto Agrícola Catalán de S.Isidro. 1869, vol.XVIII, p.(231-36), (274-76).

JUSTO VILLANUEVA,L. Viaje a Calella hecho por los alumnos de la escuela teórico-práctica de agricultura, propia para los hijos de los propietarios. Revista de agricultura del Instituto Agrícola Catalán de S.Isidro. 1869, vol.XVIII, p.(313-17), (342-46).

JUSTO VILLANUEVA,L. Fincas del Sr.Tobella en S.Pol de Mar. Revista de agricultura del Instituto Agrícola Catalán de S.Isidro, 1871, vol.XX, p. 103-106.

Volver al menú principal