LA MÚSICA CALLADA DE MANUEL DE SOLÀ-MORALES

Oriol Nel·lo
Dept. de Geografia Universitat Autònoma de Barcelona
oriol.nello@uab.cat

"Les distàncies són mesures sense qualitat, són ritmes de presència i absència. Com silencis musicals, ajuden a entendre les frases sonores pel ritme de les pauses, i per l’espera constant de l’interval. Encara més, podem pretendre que el projecte de la perifèria utilitzi les construccions per fer sentir els buits, igual que Frederic Mompou perseguia, amb la bellesa d’escassíssimes notes, fer sentir el silenci, crear-lo”.

Aquest passatge de Manuel de Solà-Morales no ha deixat d’interpel·lar-me, d’ençà que el vaig llegir, fa ja molts anys. Figura en l’epígraf final del text “Territoris sense model” que vàrem publicar en català a la revista Papers. Regió Metropolitana de Barcelona el mes de gener de 1997[1]. L’autor hi compendiava en unes poques pàgines –concises i plenes de suggeriments alhora- bona part de la reflexió derivada dels Laboratoris Internacionals d’Urbanisme “Projectar les perifèries”, que ell mateix havia impulsat i dirigit des d’inicis dels anys noranta.

Sempre que rellegeixo el treball em ve al cap la imatge de la nau sobre el vell teatre de la Casa de la Caritat de Barcelona on es celebraven les sessions del Laboratori: el local desafectat, decrèpit i immens, dividit per uns envans de fortuna; les classes, meitat en anglès, meitat en castellà, que hi compartírem amb Josep Parcerisa; l’atenció silenciosa, potser crítica, amb la que Manuel Solà seguia les nostres explicacions; el cercle de rostres expectants d’un grup d’alumnes especialment brillant.

La metàfora, tan bonica, que parangona els buits metropolitans amb les pauses de la Música callada de Frederic Mompou, inspirada en la poesia mística de San Juan de la Cruz, forma part d’una reflexió de conjunt sobre la naturalesa de les perifèries urbanes contemporànies. Una reflexió en la que l’autor, davant les simplificacions de les visions tradicionals, anatemitzadores o encomiàstiques, propugnava la necessitat d’una lectura atenta d’aquests territoris per tal de poder comprendre els problemes, però també les ocasions i les oportunitats que contenen.

Ara que Manuel Solà ja no és entre nosaltres voldria tornar encara una vegada sobre el seu text. Voldria fer-ho per assenyalar com, acomplertes dues dècades des de la seva gestació, la reflexió de l’autor ens continua sent d’una notable utilitat a l’hora de comprendre i gestionar els entorns de les grans àrees urbanes. Al mateix temps, voldria remarcar també com els desenvolupament de les dinàmiques territorials i socials projecten avui una nova llum sobre alguns dels aspectes que s’hi esmenten, i ens esperonen a revisar de manera ininterrompuda el nostre bagatge teòric i conceptual, que tant deu a les aportacions de Solà.

L’especificitat de les perifèries urbanes: la descripció com a base de coneixement i la vindicació de la distància com a element projectual

El raonament de Solà-Morales sobre el que ell anomenava les perifèries urbanes partia de la impugnació de les visions llavors dominants: tant les denunciatòries, que hi veien només el resultat de l’especulació, el desordre i la misèria, com les enaltidores, que les presentaven com a parts integrants d’un “gran poblat global”, tecnològicament uniforme i atomitzat. Cal assenyalar que en el moment en que Solà desenvolupava el seu pensament, la insatisfacció davant d’aquestes aproximacions simplificadores s’estava estenent també en d’altres contextos: David Harvey acabada de publicar The Condition of Postmodernity i Francesco Indovina La città diffusa, per esmentar només dues interpretacions coetànies, i ben diverses, sobre les causes i els efectes del desenvolupament metropolità, que haurien de ser enormement influents en el pensament sobre el territori català[2].

Solà aplegava les visions tradicionals sota dues rúbriques: la “perifèria vil” i la “perifèria esplèndida”. Explicava la primera visió –la de la “perifèria vil”- com el fruit de la reacció denunciatòria respecte el creixement residencial especulatiu a l’entorn de les grans ciutats esdevingut durant els anys seixanta i setanta, amb gravíssimes deficiències estructurals i destacats costos socials. Una reacció del tot comprensible i adequada, però que havia anat quedant ancorada en un joc de díades cada vegada més difícils de mantenir com a conceptes analítics: centre-perifèria, ciutat-camp, industria-terciari, privat-públic, promotor-usuari. L’autor veia en la segona visió –la “perifèria esplèndida”- la fascinació davant els efectes dels canvis tecnològics que permetien la disminució de la fricció de l’espai fins a tal punt que ni contigüitat ni continuïtat constituïen ja requisits per a la urbanització. Això hauria permès la difusió de l’accessibilitat i de la condició urbana sobre el territori, de forma espontània, fragmentària i desordenada, en un cert caos que podia ser entès com un nou paradigma figuratiu i un nou model urbà que els seus enaltidors consideraven esplèndid.

L’autor trobava elements d’interès en una i altra visió de les perifèries, que interpretava com el resultat de dos moments diferents del desenvolupament metropolità, els anys setanta i els vuitanta (el què avui anomenaríem la primera i la segona fase del procés de metropolitanització a Espanya, caracteritzada l’una -1959/1975- pels creixements concentrats i en contigüitat, i l’altra -1975/1996- per la desconcentració i la dispersió de la urbanització sobre el territori[3]). Però lamentava el poc esforç teòric i l’escassa propensió a l’anàlisi empírica que comportava l’aplicació acrítica d’aquestes categories de les realitats urbanes reals. Així, tant la visió dels debel·ladors de les perifèries com les dels seus enaltidors li semblaven curtes i carregades de contingut ideològic.

Per allunyar-se d’aquestes aproximacions insatisfactòries Solà proposava, en primer lloc, el retorn a “la cultura de la descripció” com a manera d’avançar amb major seguretat en el domini intel·lectual de les perifèries urbanes. Val a dir, que aquesta vindicació de la descripció com a forma d’aprehendre i de projectar el territori tenia, com és sabut, antecedents importants en el pensament de l’autor. Ja a final dels anys setanta, encara un jove professor de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona per sota de la quarantena, Solà va impulsar l’exercici La identitat del territori català: les comarques, un assaig de lectura de les estructures territorials catalanes a través de la descripció intencionada a gran escala gràfica de 15 àrees. En la presentació introductòria del treball, represa posteriorment en diverses reelaboracions,  Solà reivindicava la descripció com a instrument no només per la comprensió, sinó també per la definició i la projectació de la realitat, en el sentit que tota descripció és, al mateix temps, una definició, una invenció i una proposta[4]. L’aplicació d’aquestes nocions al tractament de les perifèries, tantes vegades negades, oblidades i exposades a explicacions reduccionistes era evident: de la mateixa manera que la cartografia detallada del país a inicis de la transició democràtica contenia la voluntat de comprendre’l, de reclamar-lo i de governar-lo, la descripció de les perifèries comportava una vindicació de la seva especificitat, de la seva identitat i de la seva projectabilitat. 

Lluny d’aturar-se aquí, però, Solà propugnava apropar-se a l’elaboració dels projectes per a les perifèries a partir d’un arsenal taxonòmic i instrumental divers de l’engendrat en relació a “l’enteniment compacte de la ciutat”. Per fer-ho, la noció de la distància li resultava essencial. L’aproximació a les perifèries basada en els criteris de la ciutat compacta, explicava, havia comportat una visió “negativa” de les distàncies, com a espais lliures, com a terrenys vagues, o com a territoris expectants, caracteritzats més per allò que no eren o pel què podrien arribar a ser que per les seva realitat factual. Davant d’això, Solà reclamava la comprensió dels “buits” com a distàncies “interessants”, “críticament escollides per la seva capacitat figurativa i per la seva racionalitat ecològica i paisatgística”. No pas, però, com a objectes a projectar a través d’”arquitectures sense volum”, sinó “com a ritmes de presència i absència”, ritmes d’espais “buits” puntuats, quan calgués, per les edificacions: d’aquí la metàfora musical sobre el silenci i el so.

Aquest ritme hauria de ser compost de distàncies mínimes entre les edificacions, entre les vies, etc.: “com les farmàcies a la ciutat, que han d’allunyar-se distàncies mínimes de la seva veïna més pròxima”. Distàncies mínimes, doncs, que caldria acomplir. Però el ritme hauria d’estar teixit també per distàncies màximes: entre casa i escola, entre comerç i transport públic, entre camp de joc i centre urbà. Aquest joc de distàncies, irregular i complex, ben divers dels ritmes de l’espai estrictament urbà, hauria de ser la base dels projectes per a les perifèries: “la forma de les distàncies buides és el tema, i el protagonisme de la separació és l’alternativa perifèrica a la continuïtat unificant, gran virtut de la ciutat tradicional compacta”.

Els territoris sense model vint anys més tard: el buit és ple, les perifèries s’esvaeixen, l’ensenyament metodològic, analític i projectual perdura

Llegides avui, prop de dues dècades després de la seva concepció, les reflexions de Manuel Solà ens semblen prenyades d’anticipacions i premonicions sobre allò que ha estat l’evolució i els reptes per a la seva gestió dels nostres territoris metropolitans.

Des del punt de vista metodològic, la seva crida en pro de la descripció com a forma de reconeixement del territori i com a base de projectació ha estat en bona mesura acomplerta, en part per ell mateix, en part pels seus col·legues i pels seus continuadors[5]. Així, avui sabem molt més que a mitjans dels anys noranta i, no cal dir, que a mitjans dels anys setanta sobre l’estructura del nostre territori. A més, l’avenç de les tecnologies de la informació i els sistemes cartogràfics ens ha dotat de instruments nous i poderosos per a l’anàlisi territorial, de manera que la capacitat de descriure gràficament l’espai, a totes les escales i per a tota mena d’informació, s’ha ampliat extraordinàriament. La facilitat tecnològica ha posat en evidència, però, la dificultat de la descripció com a mètode: cal la capacitat per representar, però cal també el discerniment i la intel·ligència de fer-ho de manera intencionada, amb el propòsit d’encalçar propòsits concrets, amb la finalitat de comprendre i de projectar. Solà havia advertit sobre els riscos de “la tendència a substituir la descripció per la figuració (imatges, metàfora, analogies)”. Avui, la facilitat de descriure, de mostrar, mercès a l’avenç tecnològic, fa encara més evident la necessitat d’acompanyar la descripció per la teoria, de la qual ha de ser alhora base i conseqüència.

Des del punt de vista de l’anàlisi, la crida de Solà a defugir les interpretacions simplificadores i a afrontar la complexitat dels territoris anomenats perifèries se’ns mostra també, des de la distància del temps, plena d’interès. L’expansió de les àrees urbanes i la creixent integració del territori en les dinàmiques metropolitanes ha anat escampant més i més sobre l’espai usos que fins fa poques dècades semblaven privatius de la ciutat central i compacta: serveis, activitat econòmiques, residència, comerç, centres de recerca i docència. D’altra banda, les dinàmiques demogràfiques han comportat una variació notabilíssima de l’estructura social de les antigues perifèries metropolitanes. Així, la renda mitjana de la població dels territoris que s’havien anomenat “corones metropolitanes” ha tendit a convergir amb la de la ciutat central[6]. Al mateix temps, els processos de segregació urbana han fet sorgir, en uns i altres territoris, barris i municipis on tendeix a aplegar-se la població amb similar nivell de renda, tendència que afecta en particular els grups extrems de renda més alta i de renda més baixa. Tot aquest conjunt de fenòmens, i altres que es podrien esmentar, han abolit definitivament qualsevol aparença d’homogeneïtat de conjunt en els territoris de les antigues perifèries urbanes. Ni “vils”, ni “esplèndids”, els entorns de la grans ciutats a Catalunya i a Espanya, s’han fet més i més “complexos” i “diversos”, tot seguint els patrons ja detectats per Manuel Solà.

Ara bé, aquesta mateixa evolució obliga a mirar aquests territoris sota nova llum, de  manera que la mateixa noció de “perifèria”, utilitzada per l’autor fa dues dècades, resultaria ara difícil de sostenir. Els antics territoris perifèrics no només han esdevingut més complexos i diversos, sinó que també han deixat en bona mesura de ser subsidiaris, subalterns i menys accessibles respecte la ciutat central. Ans al contrari, en algunes de les seves parts trobem serveis i activitats de jerarquia més alta, grups més benestats i accessibilitat més fàcil que en el cor metropolità tradicional. Avui les nocions de centre i perifèria sens mostren difícilment aplicables i escassament adequades per a la comprensió dels nostres sistemes metropolitans. La perifèria topològica s’esvaeix, fins i tot en la forma com Solà utilitzava el terme fa vint anys. En canvi, des del punt de vista social, s’aprofundeix la diferenciació d’una perifèria tipològica: les àrees que concentren els més alts dèficits urbanístics, la major demanda social, la precarietat més notable en matèria d’habitatge o serveis. Però, des del punt de vista territorial, aquesta perifèria social és ara més discontínua i fragmentària i, paradoxalment, es troba ben present en el mateix centre metropolità tradicional.

Si notables i plenes d’implicacions han resultat les aportacions de Manuel Solà en el camp de la metodologia i l’orientació de l’estudi de les “perifèries urbanes”, les seves propostes projectuals encara ens semblen avui més actuals i pertinents. En particular, la proposta de l’espai obert com a base per al planejament dels àmbits metropolitans, que va semblar a molts excèntrica i de difícil comprensió quan Solà la propugnava fa vint anys, ha esdevingut moneda corrent i fins norma d’obligat compliment. Val a dir, que l’avenç en aquesta direcció no s’ha degut només a criteris compositius, formals o de funcionalitat urbana: la reflexió de l’autor és gairebé coetània de la Conferència de Rio (1992) i de llavors ençà la preocupació i les regulacions ambientals han percudit de manera assenyalada en la pràctica de l’urbanisme i l’ordenació del territori. Així, la noció que en les àrees metropolitanes els espais oberts no poden ser considerats àmbits residuals, pendents de futures transformacions urbanes, sinó que han de ser vistos com la matriu territorial bàsica ha anat rebent una acceptació cada vegada més general, si més no en el camp de la teoria. En alguns casos, com el del Pla Territorial Metropolità de Barcelona, aprovat pel govern de la Generalitat el mes d’abril de 2010, aquesta noció ha adquirit el rang de norma i la matriu d’espais oberts protegits arriba a comprendre més de dos terços de la superfície total de l’àmbit metropolità.

Com veiem, la importància de la distància defensada per Solà ha acabat sent acceptada i, en alguns casos, adoptada, per raons que, certament, estaven presents en el seu argument (la “racionalitat ecològica i paisatgística”) però no n’eren, potser, la motivació principal. En aquest sentit resulta altament significatiu la substitució de la denominació “espai buit”, utilitzat fa vint anys, per “espai obert”, com a reconeixement que l’espai buit en realitat és ple: ple de valors ambiental i ple de valors paisatgístic. Ara bé, al nostre entendre, aquesta assumpció de la importància dels espais oberts per raons eminentment ambientals ha deixat en segon pla alguns dels aspectes que Solà, en la seva vindicació de la “distància interessant” defensava: l’espai obert com a configurador de la forma urbana, l’espai obert com a element compositiu, l’espai obert com a àmbit necessitat no de projecte arquitectònic sinó de gestió territorial (d’usos agraris, de gestió forestal, de protecció paisatgística).  Tornar, doncs, al pensament de Solà en aquesta qüestió resultaria, al nostre entendre, ben útil per avançar des de la mera (i imprescindible) defensa normativa dels espais oberts a través del vincle del planejament territorial i urbanístic, cap a la gestió dels seus usos i la projectació de la seva relació amb els espais urbans. 

D’ençà de la celebració dels Laboratoris d’Urbanisme “Projectar la perifèria” s’han esmunyit vint anys i el qui en fou l’impulsor acaba de deixar-nos. En aquestes dues dècades, els nostres entorns urbans s’ha transformat de manera extraordinària: els “buits” són ara més plens (plens, per un costat, d’edificacions i, per l’altre, de reconeixement de la seva importància); el centre urbà tradicional i les velles corones metropolitanes s’han integrat i, a l’ensems, han vist aparèixer en el seu interior noves desigualtats; la mateixa noció de centre i de perifèria ha tendit a esvair-se. Al mateix temps, la necessitat d’intervenir per gestionar les nostres àrees urbanes en defensa dels interessos de la col·lectivitat s’acreix. A l’hora de fer-ho, a l’hora de comprendre i projectar el futur del territori, la utilitat dels ensenyaments metodològics, analítics i projectuals de Manuel de Solà-Morales perdura.

Notes

[6] Vegeu Subirats, 2012.

 

Bibliografía

FONT, Antonio, Carles LLOP i Josep M. VILANOVA. La Construcció del territori metropolità : morfogènesi de la regió urbana de Barcelona. Barcelona: Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, 1999.

FONT, Antonio i Josep Maria CARRERAS (dirs.). Transformacions urbanitzadores. Àrea metropolitana i regió urbana de Barcelona. Barcelona: Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, 2005.

HARVEY, David. The Condition of Postmodernity: an Enquiry into the Origins of Cultural Change. Oxford: Basil Blackwell, 1990.

INDOVINA, Francesco et al. La città diffusa. Venècia: Istituto Universitario di Architettura di Venezia, 1990.

LLUCH, Enric i Oriol NEL·LO (eds.). El debat de la divisió territorial de Catalunya. Edició d’estudis, propostes i documents (1939-1983). Barcelona: Diputació de Barcelona, 1984,  p. 672-674.

NEL.LO, Oriol.   ¿Cambio de siglo, cambio de ciclo? Las grandes ciudades españolas en el umbral del siglo XXI. Ciudad y territorio. Estudios territoriales, 2004, vol. XXXVI, nº 141-142, p. 523-542.

SOLÀ-MORALES, Manuel de. La identitat del territorio. Quaderns d’arquitectura i urbanisme, 1981, número extraordinari, p. 3.

SOLA-MORALES, Manuel de. The Culture of Description, Projecta, 1989, nº 25, p. 16-25.

SOLÀ-MORALES, Manuel de. Territoris sense model. Papers. Regió Metropolitana de Barcelona, 1997, nº 26, p. 21-27.

SUBIRATS Marina. Barcelona, de la necessitat a la llibertat: les classes socials al tombant del segle XXI. Barcelona: L'Avenç, 2012.

 

© Copyright Oriol Nel·lo, 2012.
© Copyright Biblio 3W, 2012.

 

Ficha bibliográfica:

NEL·LO, Oriol. La música callada de Manuel de Solà-Morales. Biblio 3W. Revista Bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales. [En línea]. Barcelona: Universidad de Barcelona, 20 de mayo de 2012, Vol. XVII, nº 976 (6). <http://www.ub.es/geocrit/b3w-976/b3w-976-6.htm>. [ISSN 1138-9796].

---

Volver al índice del nº 976

Volver al índice de Biblio 3W