REVISTA BIBLIOGRÁFICA DE GEOGRAFÍA Y CIENCIAS SOCIALES Universidad de Barcelona ISSN: 1138-9796. Depósito Legal: B. 21.742-98 Vol. XVI, nº 966, 15 de marzo de 2011 [Serie documental de Geo Crítica. Cuadernos Críticos de Geografía Humana] |
L’HOTEL INTERNACIONAL DE LLUÍS DOMÈNECH I MONTANER: ARQUITECTURA MODERNA I NACIONAL
Antoni Ramon Graells
Departament de Composició Arquitectònica ·
Universitat Politècnica de Catalunya
antoni.ramon@upc.edu
Recibido: 20 de mayo de 2011. Aceptado: 25 de junio de 2011.
L’hotel Internacional de Lluís Domènech i Montaner: arquitectura moderna i nacional (Resum)
L’any 1888, amb motiu de l’Exposició Universal s’aixecà, en terrenys del port de Barcelona i en pocs mesos, un grandiós Hotel Internacional per a unes mil persones, que al cap d’un any i escaig s’enderrocà sense que en quedés ni un vestigi.
“L’aventura constructiva més important del nostre país” afirmà Oriol Bohigas. L’edifici, referit en les històries de l’Exposició i en les monografies de Lluís Domènech i Montaner -l’autor del projecte- està mancat, però, d’un estudi que enllaci les diverses facetes de l’obra.
L’article situa l’aventura de l’Hotel enmig de les peripècies de la iniciativa de l’Exposició, aportant dades noves entorn les altres propostes hoteleres a les que hagué d’enfrontar-se la que estava acompanyada pel projecte arquitectònic de Domènech i Montaner. Però a més, la relaciona amb el gir del moviment nacionalista català, fins aleshores dirigit per Valentí Almirall, i que en les circumstàncies polítiques generades per l’Exposició passà a estar-ho per Domènech.
Un altre dels eixos d’aquest treball vincula l’Hotel Internacional amb l’ideari de Lluís Domènech i Montaner expressat a “En busca d’una arquitectura nacional”, text que s’analitza en sí mateix i en relació amb la teoria de l’arquitectura del seu temps, en concret amb la de Eugène Viollet-le-Duc. I entrant en l’anàlisi de l’arquitectura s’aborden qüestions tipològiques i compositives, així com els referents estilístics i lingüístics de l’edifici.
Un intent, doncs, d’imbricar una història social amb una altra de la ciutat i de l’arquitectura.
Paraules clau: Arquitectura, Hotel Internacional (Barcelona), Domènech i Muntaner
El Hotel Internacional de Lluís Domènech i Montaner: arquitectura moderna y nacional (Resumen)
En 1888, con motivo de la Exposición Universal se construyó, en terrenos del puerto de Barcelona y en pocos meses, un grandioso Hotel Internacional para unas mil personas, que al cabo de poco más de un año se derruyó sin que quedara ningún vestigio.
“La aventura constructiva más importante de nuestro país” afirmó Oriol Bohigas. El edificio, referido en las historias de la Exposición y en las monografías de Lluís Domènech i Montaner, el autor del proyecto, está falto, sin embargo, de un estudio que enlace las diversas facetas de la obra.
El artículo sitúa la aventura del Hotel en medio de las peripecias de la iniciativa de la Exposición, aportando datos nuevos entorno de las propuestas hoteleras a las que tuvo que enfrentarse la que estaba acompañada por el proyecto arquitectónico de Domènech i Montaner. Pero además, la relaciona con el giro del movimiento nacionalista catalán, hasta entonces dirigido por Valentí Almirall, i que en las circunstancias políticas generadas por la Exposición pasó a estarlo por Domènech.
Otro de los ejes del trabajo vincula el Hotel Internacional con el ideario de Lluís Domènech i Montaner expresado en “En busca d’una arquitectura nacional”, texto que se analiza en sí mismo y en relación con la teoría de la arquitectura de su tiempo, en concreto con la de Eugène Viollet-le-Duc. Y entrando en el análisis de la arquitectura se abordan cuestiones tipológicas y compositivas, así como los referentes estilísticos y lingüísticos del edificio.
Un intento, pues, de urdir una historia social con otra de la ciudad y de la arquitectura.
Palabras clave: Arquitectura, Hotel Internacional (Barcelona), Domènech i Muntaner
The Hotel Internacional of Lluís Domènech i Montaner: modern and national architecture (Abstract)
In 1888, during the Universal Exposition was built on land at the port of Barcelona and within months, a grand International Hotel for a thousand people, who after a few years was demolished leaving no trace.
"The most important constructive adventure of our country," said Oriol Bohigas. The building, referenced in the stories of the Exhibition and in the monographs of Lluís Domènech i Montaner, the architectural project author, is lacking, however, a study linking the various facets of the work.
The paper places the adventure of Hotel into the vicissitudes of the exhibition initiative, providing new data about another projects those who had to face which was accompanied by the architectural design of Domènech i Montaner. But it also relates to the turning of the Catalan nationalist movement, until then directed by Valenti Almirall, and then became led by Domènech.
Another axis of work linking the International Hotel with the ideology of Lluís Domènech i Montaner expressed in "In search of a national architecture”, one article which is discussed in the text itself and in relation to contemporay architectural theory, specifically that of Eugène Viollet-le-Duc. And entering into the analysis of the architecture are discussed typological and compositional issues as well as stylistic and linguistic referents.
An attempt, therefore, to weave a social history with another about the city and the architecture.
Key words: Architecture, Hotel Internacional (Barcelona), Domènech i Muntaner
El 12 de febrer de 1888, en el brindis que pronuncià durant el banquet de la posada de bandera de l’Hotel Internacional de l’Exposició Universal de Barcelona, l’alcalde Francesc Rius i Taulet exclamà, en català i ben cofoi: “el poble català és el poble yankee d’Europa”; o almenys això es diu, ja que les notícies del discurs a la premsa, que coincideixen en ressaltar “las virtudes del obrero catalán”,[1] donen versions no ben be iguals de les seves paraules.
 |
|---|
| Figura 1. L'Hotel Internacional, fotografia acolorida, 1888. Font: Fons Lluís Domènech i Montaner de l'Arxiu Històric del COAC |
El que Rius i Taulet sabia dels Estats Units ho desconeixem, tot i que l’any 1888 més aviat procediria de notícies exagerades que no pas de dades reals. Però per nosaltres l’important és que en l’imaginari del batlle la modernitat americana s’associava amb eficàcia i rapidesa, uns atributs indispensables per organitzar aquell esdeveniment, i en concret per acabar les obres de l’Hotel. El tortuós procés de gestació de l’Exposició havia esgotat el marge de temps de construcció[2].
El tortuós procés de gestació de l’Exposició
La idea de la mostra havia arrencat l’11 de març de 1885 quan Eugeni R. Serrano de Casanova, un gallec emprenedor i ben relacionat amb cercles econòmics i polítics, demanà a l’Ajuntament de Barcelona autorització i espai per organitzar una Exposició Universal, que inicialment s’havia de celebrar del 15 de setembre de 1887 al ú d’abril de 1888. Les mostres de Frankfurt (1881), Bordeus (1882), Amsterdam (1883), Niça (1884) i Anvers (1885), en les que Serrano de Casanova havia representat el govern espanyol, eren, ben segur, els models de referència. Unes exposicions d’escala més menuda que les de Londres (1851) i Paris (1867 i 1882), que es duien a terme en ciutats dinàmiques que no eren grans capitals, i que es gestionaven i finançaven amb un sistema mixt d’iniciativa privada i pública[3].
El muntatge de Serrano era especulació pura, i no només en el vessant econòmic. Per exemple, el contracte de construcció del Palau de la Indústria, presentat el 28 d’abril de 1886 i signat per la companyia austríaca Metzeles, no adjuntava cap dibuix del projecte, ni plec de condicions. Havent suscitat oposicions diverses, com la de Josep Fontserè, director de les obres del Parc de la Ciutadella on s’havia d’instal·lar el certamen, i arrossegat constants problemes de finançament, la iniciativa avançava amb extrema lentitud. A desembre de 1886 les obres estaven pràcticament aturades, i finalment el 5 d’abril de 1887 el globus es desinflà del tot.
Front al retràs de projectes i obres i les dificultats financeres, l’Ajuntament de Barcelona decidí fer seva l’empresa. Elies Rogent, el patriarca dels arquitectes de Catalunya i director de l’Escola d’Arquitectura, fou anomenat director de les obres, i des d’aquest càrrec s’ocupà de redreçar el projecte global, els dels palaus i pavellons, així com d’encarregar a alguns professors els projectes més emblemàtics. A Lluís Domènech i Montaner la reforma de la Casa de la Ciutat i el Cafè-Restaurant –fins fa poc el Museu de Zoologia i ara mateix qui sap què (figura 2); a Josep Vilaseca l’Arc del Triomf; i a August Font i Carreras el Palau de les Belles Arts.
 |
|---|
Figura 2. Diploma del Jurat Internacional de l'Exposició Universal de Barcelona a Lluís Domènech i Montaner. |
Amb l’Ajuntament organitzant l’Exposició era lògic
que aquesta prengués una dimensió urbana que dugués aparellada un seguit d’obres
fora del recinte expositiu. En un dictamen lliurat a la Comissió Central
Directiva de l’Exposició Manuel Duran i Bas feia un llistat de les “necesidades
que Barcelona debe satisfacer con motivo de la Exposición Universal”[4]. Malgrat es justifiquessin al·legant que eren ineludibles, el cert era que
naixien de la voluntat d’aprofitar l’esdeveniment per “ornamentar” la ciutat i
fer-la eloqüent,[5] exposant-la al públic forà i als propis barcelonins mitjançant un seguit
d’intervencions que creaven alguns recorreguts privilegiats pels visitants[6].
Millorar els vials, els “mitjans de locomoció”, l’enllumenat de gas complementat amb l’elèctric, la “neteja i higiene” i disposar de “abastaments alimentaris proporcionals a l’afluència de forasters possibles”, eren alguns dels objectius. A la vegada, el dictamen de Duran i Bas recomanava incentivar l’acabament dels edificis privats en construcció o amb les obres aturades i “l’adecentament” dels que estiguessin en mal estat. L’informe també plantejava “es procuri que les obres públiques en construcció s’avancin al màxim”, especificant com a tals les del Palau de Justícia, la Presó Nova, la façana de la catedral, les de les esglésies de Santa Anna, Sant Josep i les de la Sagrada Família –ja n’era d’optimista Don Manuel- i proposava s’arrangessin dignament els monuments a Antonio López, Joan Güell i Anselm Clavé, i els mercats d’ocells i flors. Massa feina per massa poc temps.
Entre el conjunt de les necessitats a satisfer i d’obres a realitzar el dictamen esmentava disposar de “places d’hostatge suficients”. Per resoldre el problema el 28 d’abril el Consistori rebé una instància signada per un tal Miguel Chacar on per primera vegada es feia referència als terrenys del port on acabà instal·lant-se l’Hotel (figura 3).
 |
|---|
| Figura 3. L'Hotel Internacional al Port de Barcelona. 1888. Font: Col·lecció Enric Granell |
“Excmo. Sr.
Comprendiendo el abajo firmado la importancia que tiene para Barcelona que se construya un Gran Hotel para albergue de familias distinguidas que vengan a visitarnos durante la próxima Exposición Universal, tiene a honra de presentar a ese Excmo Ayuntamiento los planos de un Gran Hotel para albergar Seiscientas personas que salvo la conformidad de la Junta de obras del Puerto se construiria en parte del terreno que hay entre el paseo de las Palmeras y el paso destinado para via ferrea de servicio del Puerto.
Ya comprenderá esa ilustrada Corporación que obra de tal importancia, debiendo ser provisional para el tiempo tenga de duración la Exposición Universal, reclama grandes sacrificios y no es fácil encuentren estos compensación con los productos que pueda rendir su explotación en tan corto intérvalo.
Para poder lanzarse á tan colosal empresa es indispensable que ese Excmo Ayuntamiento subvencione el proyecto”[7].
Malgrat la proposta tingué l’informe favorable de la Comissió de Governació, signat a 3 de maig, el 9 d’agost el mateix organisme acaba recomanant “abrir un concurso público, á fin de que durante un período de treinta dias puedan presentarse los proyectos y condiciones mediante las que se comprometan á prestar este servicio, con cuantas explicaciones y detalles estimen convenientes los interesados partiendo de la base de que se les cede gratuitamente por el tiempo que sea necesario el terreno en donde deberá emplazarse el edificio destinado a fonda”[8]. El 12 d’agost l’Ajuntament aprova la convocatòria del concurs, que es publica a La Exposición de 20 d’agost i al Diario de Barcelona de 23 del mateix mes.
Dos dies després, D. Antonio Xuriguer i Audarió, propietari del Teatre Odeon, presenta una instancia on exposa que: “si bien es verdad que el esponente no puede presentarse con idénticas condiciones en reclamacion de local por cuanto la instalacion y construccion de una gran fonda la viene ya construyendo el esponente, anticipándose a las dignas aspiraciones de V. E., en terreno de su exclusiva propiedad, opina por lo mismo que la solicitud presentada recientemente para la aprobacion de la fachada y demas obras en el punto céntrico de la plaza de la Igualdad y calle del Hospital y deja a la ilustracion y buen criterio de V. E. Si al esponente debe reputársele como formando ya parte del concurso”[9].
El projecte d’Antonio Xuriguer consistia en ampliar la Fonda de Sant Agustí, al carrer de l’Hospital, a base d’enderrocar el Teatre Odeón. Una opció que defensava tot considerant que “dentro de la Ciudad y su Ensanche” no era possible trobar una parcel·la de les mateixes dimensions i localització que la seva, i que un Hotel que solament obrís durant l’’Exposició al no ser rendible portaria problemes, ja que l’empresari que el gestionés acabaria traspassant les seves pèrdues al Consistori. Per Xuriguer la millor opció que podia prendre l’Ajuntament era recolzar el seu projecte i atorgar-li una subvenció, “pero que á fin de destruir y que desaparezca la mas pequeña sombra de idea de querer lucrar con los fondos municipales, la emplearia para levantar un cuarto piso construyendo en el mas de 32 habitaciones todas con luz y ventilacion directas á la grandiosa plaza de la Igualdad ó los jardines de atrás, no siendo aventurado el asegurar que unido á lo que se está ya construyendo formaria una de las mas grandiosas fondas de la Capital y de condiciones mas saludables y de contener en él un número capaz y considerable de personas”[10].
Xuriguer no havia comprés el volum de l’operació de l’Exposició Universal. El seu hotelet en el que ja era el casc històric no podia competir amb el gran hotel a construir al costat del recinte expositiu.
Sense data, però òbviament abans d’acabar el termini de presentació de propostes, l’Ajuntament publica unes
“Condiciones que deberán tener en cuenta los autores de las proposiciones que se presenten para encargarse de la construcción de una gran fonda.
1ª.El Excmo. Ayuntamiento cederá gratuitamente el terreno en donde deberá emplazarse el edificio, por durante todo el tiempo que se señale, pudiendo disponer de un solar regular cuyas dimensiones son de 150 metros de longitud por 35 de profundidad.
2ª. Será preferida la proposición que, en igualdad de condiciones, se obligue á su autor á construir el edificio de mayor capacidad, mejor gusto arquitectónico, mejor mobiliario y mas económico el servicio.
3ª. Podrá ó no concederse subvencion, segun las circunstancias, siendo preferida la que no la solicite y ofrezca cumplir las condiciones indicadas en la anterior.
4ª. La subvención, en caso de otorgarse, se entregarà en cuatro plazos escalonados de dos en dos”[11].
El 26 de setembre data final de presentació de les proposicions, a més de la testimonial de D. Antonio Xuriguer, D. Ignacio Mariano Lacambra en presenta una d’un “Hostal capaz para albergue de 2000 personas mayores”.
“Este edificio tiene una superficie de veinte y un mil doscientos diez y seis metros cuadrados siendo su construccion de ladrillo y madera en la planta baja que por los pasos o cruces que atraviesan el paseo de Colon tiene que estar dividido en tres cuerpos que los separan dos pasajes, en los dos de los extremos estan instalados 38 dormitorios en cada uno; 2 grandiosos comedores; salones de descanso y lectura; escritorios públicos; cocinas, y almacenes; en el centro, un gran café restauran; en el 1er piso estan las oficinas y 856 departamentos teniendo una superfície cada uno de los de primera 24 ms. Cuads. Y los de 2ª 16; el mueblaje no dejará nada que desear por ningun concepto, en cada departamento habrá una mampara por formar en caso de necesidad instantanea por el mismo guéspede.”
I Don Ricardo Valentí una altra, on manifesta tenir “el honor de presentar los adjuntos planos hechos por el Arquitecto D. Luis Domenech Montaner para ser admitidos en concurso” (figura 4). A l’escrit detalla “Las condiciones bajo las cuales el que suscribe construiria dicho Hotel”
“1ª Se reserva el derecho de hacer algunas modificaciones en los patios interiores y en los cuerpos decorativos de la fachada para darles mayor importancia; de lo que resultaria mas belleza y comodidad para el edificio, pero disminución de habitaciones.
2ª El Ayuntamiento de Barcelona, teniendo en cuenta que ha de correr á su cargo el alojar algunas comisiones oficiales procedentes de España y del Extranjero, deberia comprometerse á tomar cincuenta habitaciones del “Hotel” pagando el alquiler que se convendria, y á partir del dia ocho de Abril del próximo año hasta el cierre de la Exposición, á cuyo efecto el recurrente pone á la disposicion del Exmo Ayuntamiento los planos para que se sirva escojer las cincuenta habitaciones que estime conveniente y se compromete á dotarlas de cierto lujo que las distinga de las restantes del edificio.
3ª El número de habitaciones que comprenderia el “Hotel” seria capaz para alojar de ochocientas á mil personas con todas las comodidades de los primeros Hoteles de España y del Extranjero.
4ª El Exmo Ayuntamiento procuraria por todos los medios que estuviesen á su alcance que se aumentase la extension de terreno temporalmente ocupada para destinarla á jardines dependientes del “Hotel”.
5ª La capacidad del “Hotel” es la total del solar propuesto por el Exmo Ayuntamiento, y, de consiguiente, la mayor posible, y, del gusto arquitectónico puede juzgarse por el proyecto de fachada adjunto. El mobiliario de las habitaciones mas sencillas se compondria de cama, armario-espejo, lavabo, escritorio, mesa de noche, etc. etc. Todas las habitaciones del “Hotel” serian alfombradas.
6ª El recurrente renuncia á toda subvencion directa.
7ª La tarifa de precios seria como minimum: Para las habitaciones, desde cinco pesetas diarias. Para los almuerzos, desde tres pesetas. Y para las comidas, desde cinco pesetas.
Habria servicio á la Carta. Para el Café regirian los precios acostumbrados en los Cafes de primer orden de esta localidad. Barcelona 26 Setiembre 1887. Ricardo Valentí”[12]
A la vista de les propostes, la Comissió de Governació emeté el següent informe:
“Excmo. Sr:
Cumplido el término señalado para la admisión de proyectos destinados á fondas, la Comisión que suscribe ha examinado los que se han presentado al concurso, habiéndose fijado especialmente en el que D. Ricardo Valentí ha producido, así por las condiciones generales del edificio que se proyecta, como también por las que se compromete llevarlo á cabo, que considera ventajosas por todos conceptos, dotándo á esta Ciudad de un hotel que, por durante la época de la Exposición, podrá competir con los mejores del extrangero, segun puede apreciarse por los planos que adjuntos se acompañan”[13].
 |
|---|
| Figura 4. Lluís Domènech i Montaner, Façana de l'Hotel Internacional presentada al Concurs. Font: Arxiu Municipal Administratiu, Expedient Governació núm. 484 (sèrie D) |
Fins a quin punt influí en la decisió que la proposta de D. Ricardo Valentí estigués acompanyada de la signatura de l’arquitecte i polític emergent Lluís Domènech i Montaner no ho sabem pas del cert, però si ens fixem en el que passa avui en dia és ben segur que fou un factor que es valorà.
El més comentat i lloat de l’Hotel Internacional, tant contemporàniament com per la historiografia, ha estat la construcció. L’any 1963 Oriol Bohigas afirmava en el monogràfic de Cuadernos de Arquitectura dedicat a Lluís Domènech i Montaner: “L’Hotel Internacional ha estat segurament l’aventura constructiva més important del nostre país”[14].
En poc més de 3 mesos -del 5 de desembre de 1887 al 15 de març- l’Hotel es construeix. El projecte, fet a corre cuita, assolí respondre un seguit de greus condicionants, començant per la ubicació sobre un terraplenat procedent de l’enderroc de l’antiga Muralla del Mar. Un sòl de pèssimes condicions per a fonamentar-hi, que feu dissenyar a Domènech una solució enginyosa mitjançant un engraellat de vies de tren, recuperables en desmuntar l’edifici, sobre el qual es recolzaven unes voltes invertides de maó de pla que transmetien al terreny càrregues uniformes de 0.20 kg / cm2. Un cert tarannà de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona degué habituar-lo a cercar solucions pràctiques als problemes. La doble faceta de Joan Torras i Guardiola, alhora catedràtic de Mecánica aplicada a las construcciones i de Resistencia de los Materiales y aplicación de las fórmulas de estabilidad en las construcciones, i fundador de “Torras Herrería y Construcción, S. A.” apropava l’Escola a la realitat de la construcció.
El 5 de desembre de 1887 començà l’excavació, el 8 el formigonat, el 24 s’estaven aixecant els murs i el 12 de febrer de l’any següent -com ja sabem- es posà la bandera[15]. L’entusiasme que envoltà la festa es copsava en les paraules de Francesc Rius i Taulet, però res millor per descriure’l que les pàgines de La exposición. Insuflat del fervor propi de l’òrgan oficial del certamen l’article “Fiesta memorable” ressenyava:
”Conforme estaba anunciado, tuvo lugar en el Gran Hotel Continental el banquete dispuesto en obsequio á los ochocientos obreros que se hallan ocupados en la construcción y decoración del grandioso edificio. En el patio central y en las galerías laterales estaban colocadas las mesas, cuya distribución producía magnífico efecto. Presidió el acto el alcalde Sr. Rius y Taulet, teniendo á su derecha al arquitecto director Sr. Domènech y á los contratistas, y á su izquierda al Sr. Blat, representante de la gerencia, y algunos señores concejales y empleados del Municipio. En una galería del primer piso se hallaban los invitados, entre los que vimos al capitán general don Ramón Blanco y D. Eduardo Maluquer, individuos del cuerpo consular, concejales, algunas señoras y representantes de la prensa. Amenizaron el acto la banda municipal y la música del regimiento de Guipúzcoa. El citado patio estaba adornado con banderas, escudos y gallardetes. La animación que reinó entre los comensales fué grande. El menú estuvo á cargo del Sr. Estevet, y se componía de arroz, ternera guisada, merluza, asado, postres y café. Concluida la comida, levantóse el contratista Sr. Miró y pronuncio un caluroso discurso en catalán felicitando á los obreros y al Alcalde, á quien entregó un artístico pergamino con los nombres de todos los operarios que se hallaban ocupados en las citadas obras. El Sr. Rius y Taulet también brindó en catalán, y dijo que Cataluña había demostrado ser la región más avanzada de España y que los catalanes pueden y saben competir con los norteamericanos en lo atrevido y rápido de sus obras. “Hemos empezado la Exposición, -dijo,- porque hemos comenzado á exponer lo mucho que el pueblo catalán puede y vale.” Añadió que así entendía él el ser español, catalán y barcelonés, y exclamó: -“¡Todo por Cataluña! ¡Todo por España!” Después leyó una carta del Crédito Español disponiendo que se abone á todos los obreros un jornal de plus correspondiente al de día de la fiesta, que podrán hacer efectivo en las oficinas que la Sociedad tiene establecidas en esta obra. Terminó la fiesta dando los obreros vivas á Cataluña, á España y al Alcalde, mientras la banda municipal ejecutaba el bélico rigodón de “Los nets dels Almogávers”[16].
Ja podien estar contents el Crédito, l’arquitecte, els contractistes i les autoritats de tot tipus amb la plantilla de les obres de l’Hotel. Mentre la vaga de paletes del desembre de 1887 paralitzava les obres de l’Exposició les de l’Hotel seguien a un ritme frenètic[17]. Tal vegada el conveni “a preu fet” ajudà a “motivar” els obrers. Al voltant de mil segons la fase de l’obra treballaven en torns de 10 hores; de nit amb focus elèctrics que prenien l’energia d’un motor de gas d’Escuder i Castells, que obtindrà un premi de l’Exposició[18]. Un espectacle que segons les notícies de la premsa atreia els ciutadans que anaven a contemplar-lo embadalits (figura 5).
 |
|---|
| Figura 5. La construcció de l'Hotel Internacional de nit |
L’organització de l’obra interpretava la modernitat d’una manera simple i eficaç, adequada a les característiques de la força de treball del país. Les quadrilles d’obrers no especialitzats avançaven la feina i a continuació “la brigada de recursos, formada por obreros de todos los ramos suplia los fallos del trabajo”[19]. Una estructura laboral moderna on Bonaventura Pollés i Vivó i el recent titulat Josep Forteza i Ubach actuaven d’arquitectes ajudants.
Passada la festa, el 22 de febrer s’iniciaren els treballs de “decoració exterior”. El 10 de març Saumell i Lilaró començà els esgrafiats de pasta d’estuc dissenyats pel propi Lluís Domènech, Joan Llimona, Dionís Baixeras i Alexandre de Riquer. L’entesa entre artistes, industrials i artesans típica dels arts & crafts i adoptada pel modernisme es demostrà especialment útil en aquesta ocasió. Una relació força descarregada, que no del tot, de l’alè nostàlgic dels prerafaelites, que en cert sentit es traspua en la ideologia madura de William Morris.
Els viatges de Salvador Sanpere i Miquel, comissionat per la Diputació Provincial de Barcelona a visitar l’Exposició Internacional de Londres de 1871, i posteriorment a França i Alemanya, per tal de conèixer de primera mà el què es feia en aquells països per l’aplicació de l’Art a l’Indústria, mostren la voluntat operativa de les institucions catalanes. Els títols de la memòria que Sanpere presentà al Certamen organitzat pel Centre Catalanista provensalench l’any 1880: “Aplicació de l’Art a la Industria. Principis que deurian subjectar-se las institucions d’aplicació en Espanya”, i de la conferència que donà a l’Ateneu Barcelonès l’any 1888: “Las Artes Industriales”, evidencien com la paraula Ofici és substituïda per Indústria.
El 15 de març l’obra s’havia acabat i el 5 d’abril es beneïa.
Una fita clau en l’itinerari del moviment nacionalista català
La posada de bandera fou una posada de banderes. Sis banderes sis -tantes com toros a una corrida- i espanyoles. Cóm degué sentir-se el nacionalista Lluís Domènech i Montaner enmig d’una escenografia com aquella?
L’Exposició Universal de 1888 és una fita clau en l’itinerari del moviment nacionalista català. Fins aleshores Valentí Almirall n’havia conduït la direcció política; des de 1879, amb la creació del Diari Català, i especialment l’any 1880 amb la celebració del Primer Congrés Catalanista. A la dècada dels vuitanta Almirall havia anat aplegant entorn seu el catalanisme polític, en una travessia en la que destaquen la fundació del Centre Català l’any 1882, el lliurament del Memorial de Greuges a Alfons XII a Madrid el 10 de març de 1885 i la publicació de Lo catalanisme l’any 1886.
Però l’any 1887 Almirall es posicionà en contra de la iniciativa de l’Exposició. Estava convençut, no sense motius, que enmig d’uns actes on la presència espanyola seria dominant, Catalunya com a nació quedaria diluïda. La carta que el 4 de setembre de 1887 envià a l’alcalde i als mitjans de comunicació era catastrofista. Destacava la inferioritat de Barcelona respecte d’altres ciutats que havien organitzat exposicions (París, Viena, Londres,...), tant per la manca de població com per les inadequades condicions hoteleres i de transport, i remarcava la frivolitat d’embrancar-se en una empresa que tenia tots els números de ser deficitària en una situació de crisi econòmica. Uns mesos després, i amb la polèmica oberta, les pàgines de La Veu del Centre Català disparaven: “Nos falta pa, y sens dona monuments públichs, y ¡quins monuments!”[20].
Enmig del clima en favor de l’Exposició la postura de Valentí Almirall i del Centre Català restà pràcticament aïllada, solament compartida per les tendències més radicals de l’esquerra. Les reticències inicials de La Vanguardia s’havien esvaït a mesura que el projecte avançava[21]. Les organitzacions de la patronal: el Círculo de la Unión Mercantil i el Fomento del Trabajo Nacional, així com les obreres moderades hi donaven suport. I no només, fins i tot alguns antics companys abandonaren a Almirall. La Renaixensa, per exemple, es convertí en la més bel·ligerant defensora del certamen.
La polèmica desfermada arran de l’Exposició esdevingué el detonant que conduí a la pèrdua de l’hegemonia del Centre Català en el moviment catalanista. L’escissió de figures com Angel Guimerà, Joan Permanyer, Eusebi Güell, Ferran Alsina, Lluís Domènech i els joves del Centre Escolar Catalanista, entre els qui havia Josep Puig i Cadafalch i Enric Prat de la Riba, portà en poc temps a la fundació de la Lliga de Catalunya i a una nova estructuració, més pragmàtica, política i econòmicament, del catalanisme. L’Exposició marca la fi del període de Valentí Almirall (1879-1887) i n’obre un de nou: el de Lluís Domènech i Montaner (1887-1904).
“En busca d’una arquitectura nacional”
Aquest és el títol que el jove Lluís Domènech i Montaner –quan l’escriví tenia vint-i-vuit anys i en feia cinc que havia acabat la carrera d’arquitecte- dona a l’article que publica l’any 1878 a La Renaixensa[22]. Entroncant amb qüestions centrals del temps, Lluís Domènech es planteja perquè el segle XIX no te una arquitectura, un estil.
Eugène-Emmanuel Viollet-le-Duc ja s’ho havia preguntat: “¿Será cierto que el siglo XIX está condenado a llegar a su fin sin haber poseído una arquitectura propia? Esta época tan fértil en descubrimientos, que está demostrando tanta fuerza vital, ¿sólo dejará para la posteridad pastiches y obras híbridas, obras sin carácter, imposibles de clasificar?»[23]. Un retrat del temps contemporani que Domènech fa seu: “May com ara s’havien reunit tants elements”[24]. Proscrit per l’École des Beaux-Arts francesa, Viollet-le-Duc va ser profeta fora de casa. A España, la Academia de San Fernando l’havia nomenat membre honorari l’any 1868[25]. I a les escoles d’ Arquitectura de Madrid i Barcelona, els Entretiens arrasaven i el Vignola, símbol del classicisme, era cremat, o almenys així circulava la notícia.
L’article de La Renaixensa comença retòricament proposant la pregunta entorn a com ha de ser l’“arquitectura moderna nacional” i qüestionant si “avui podrem tenir-la o en un ‘pròxim pervindre’”. Per a Viollet-le-Duc no hi havia dubtes: «Si queremos tener una arquitectura propia para nuestra época, en primer lugar tenemos que hacerla de modo que sea realmente nuestra».[26] Solament si discernim allò nostre, el nacional, descobrirem el modern. Les reflexions de Domènech, prou clarividents -tot s’ha de dir- el condueixen a d’altres conclusions:
“En una paraula la arquitectura dadas las condicions actuals de la societat moderna no pot conservar un caracter verament nacional. Lo esperit propi de una nació podrà modificar lo tipo general modern, podrá constituir una escola, una gradació, més no un art distint ab ses condicions necessarias, es á dir ab un sistema propi de construcció ab sistema propi ornamental. La espansió contínua de los coneixements á través de las fronteras, la poderosa forsa de assimilació de la instrucció moderna, la semblança de organisació dels pobles, anularán tots los esforços per a crear una arquitectura nacional (...) Si se pogués crear una nova arquitectura en una nació responent á las necessitats del dia ben prompte s’estendria á los demés paysos civilisats que professan ideas y posseeixen medis semblants. Seria una arquitectura moderna mes no nacional”[27].
Amb aquestes consideracions, sovint oblidades per la historiografia, segons Domènech la recerca d’una arquitectura nacional acabaria esdevenint incompatible amb la d’una arquitectura moderna. Quin hauria de ser, doncs, el camí a prendre?. Tal vegada la resposta vingui donada pel fet que Domènech, que essent nacionalista també volia ser modern, decideixi suprimir la paraula “modern” del títol de l’article.
De totes maneres, nacional i/o modern, per Lluís Domènech i Montaner “lo monument arquitectònic (...) necessita l’energia d’una idea productora (...) Solament las societats sense ideas fermas, sense ideas fixes, que viuen fluctuant entre lo pensament d’avuy y lo de ahir sense fé en lo demá, solament aquestas societats no escriuen en monuments durables sa historia”[28]. Aquí, altra vegada, sobresurt la influència del pensament de Eugène Viollet-le-Duc. Com aquest ja afirmava en el Dictionnaire raisonné de l’architecture française du XIe au XVIe siècle, que Domènech, com molts dels arquitectes catalans i espanyols, posseïa[29], l’estil és “manifestation d’un idéal établi sur un principe”[30]. L’any 1888 Domènech i Montaner degué entendre que l’Exposició Universal constituïa en sí mateixa un “idéal”, una d’aquelles “ideas fermas”, “productores”.
El problema central de la recerca d'un estil, la qüestió de fons de “En busca d’una arquitectura nacional”, consistia, doncs, en caracteritzar la civilització contemporània. I això, en la cultura arquitectònica espanyola d’aquell temps, solia fer-se d'una manera angoixada, descrivint un panorama decebedor, confús, on la decadència de l’arquitectura era la lògica conseqüència de la d'una societat. Aquesta visió, present a les lliçons d'Elies Rogent a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona i que Domènech també aprehengué a la de Madrid, no tendia, malgrat pugui semblar paradoxal, a generar pessimisme, ans s'entenia com a dada prèvia per a operar[31].
Partint d'aquests supòsits Lluís Domènech crítica al present, que defineix com "una època de transició"[32], un període on "Tot anuncia l'aparició d'una nova era"[33]. Mentrestant no arribés, mentre l’estil no emergís, les respostes serien transitòries. En aquesta via Domènech després de raonar perquè a “l’actual nació espanyola” per “història”, “llengua”, “lleis”, “costums”, “inclinacions”, “clima”, “topografia”, “època de formació i naturalesa”,... li és difícil formar una “unitat arquitectònica”, menyscaba la tradició clàssica, que "avuy es ja un cadavre";[34] i respecta, però considera inadequada a les necessitats i medis constructius del temps, l'escola eclèctica que té el seu centre a Alemanya, en la qual la tria del material històric s'ha de justificar atenent a l'ús de l'edifici. "Per ella un cementiri deu esser egipciá ó cosa per lo estil, un museo grech, un congrés romá, un convent bisantí ó románich, una iglesia gótica, una universitat del renaixement y un teatre mitj romá mitj barroch y aixis per lo estil ab petitas variants"[35].
En un intent d'apropar-se a les tradicions locals, Domènech suggereix continuar les formes de l'edat mitjana: l'escola aragonesa, "que tan ben representada tenim a Catalunya"[36], i l'arquitectura mudèjar, "de la qual se troban principalment abundants mostras en Toledo"[37], les quals podrien formar una tercera via que produiria una nova forma d'eclecticisme. Recórrer a l'edat mitjana i veure en ella el temps de les nacionalitats, de la glòria pàtria en mala hora arrabassada per la cultura del Renaixement, era una constant ideològica del pensament romàntic que el catalanisme feu seva. Però, sorprenentment, Domènech afirma que tampoc aquest és el camí. Curiosament, el Domènech nacionalista malfia d'aquesta sortida, tot i que a la fi de l'escrit, més per pragmatisme que per convicció, en recupera l'esperit.
Modestament, amb consciència de les limitacions del moment, cal "preparar" la nova arquitectura, "ja que no poguem formarla"; inspirant-se en "las tradicions patrias", "en las edats passades totas". Certament, la proposta de Domènech acaba recollint bona part del que havia abandonat al llarg de l'escrit i, en conseqüència, s'assembla molt a l'eclèctica. Ell ho intueix quan conclou:
"Se nos dirá potser que aixó es una nova forma de eclecticisme. Si procurar la práctica de totas las bonas doctrinas, que com á bonas no poden ser contradictorias, procedeixin d'ahont se vulga, es ser eclectich, si assimilarse, com la planta del ayre y del aygua y de la terra, los elements que se necessitan per viure una vida sana es fer eclecticisme; si creurer que totas las generacions nos han deixat alguna cosa bona que apendrer y volerho estudiar y aplicarho es caure en aquesta falta, nos declarem convictes de eclecticisme"[38].
A manca de poder produir un estil propi, Domènech cau, a desgrat d'ell mateix, en un eclecticisme crític que extrau del passat una part important del material a emprar per a fer l'arquitectura del present. A diferència del historicisme més ranci, no són els temps pretèrits els que dicten allò que fer avui, sinó les necessitats actuals: “francament per raciocini y per sentiment creyem que tot lo camí que se fés en aquesta via no conduhiría á una era brillant d’arquitectura moderna”[39]. Malgrat hagi passat a la història com un manifest, el text de Domènech és ple de dubtes; els d’un “convicte d’eclecticisme” que acaba proposant com a actitud: “Admetem los principis que en arquitectura nos ensenyan las edats passadas totas, que de totas ben guiats necessitem. (...) Y ab aquestos principis (...) apliquem obertament las formas que las novas experiencias y necessitats nos imposan”[40].
Ens podem imaginar a un Domènech deu anys més gran, però encara armat amb aquest pensament, enfrontant-se a una “nova experiencia y necessitat”: un hotel internacional.
Un hotel internacional havia de ser modern
La mentalitat de Lluís Domènech i Montaner l’havia de fer pensar que un hotel internacional havia de ser modern. El que va projectar per a l’Exposició Universal ho va ser, ja ho hem comprovat, pel procés de la construcció. Però va ser moderna la seva arquitectura?
Al segle XIX el Gran Hotel esdevé un tipus arquitectònic emergent. La societat burgesa en necessita. El Gran Hotel és un tipus complex, compost per un conjunt de cèl·lules d’habitatge mínim amb uns espais i serveis centrals. A finals del segle XVIII a Nova York es construí el City Hotel de cinc pisos i amb 73 habitacions, i al llarg del segle següent se’n varen edificar a les grans ciutats i a les zones de lleure d’aristòcrates i burgesos, al mar i a la muntanya. Imperis hotelers com el de César Ritz s’aixecaren aleshores[41].
Els grans hotels acompanyen les Exposicions Internacionals. Quan la de París de1855 s’inaugurà el Grand Hôtel del Louvre al carrer Rivoli, projectat per Alfred Armand, Jacques Hittorff, Charles Rohault de Fleury i Auguste Pellechet, amb 700 habitacions. El llistat d’hotels del segle XIX anteriors al de Barcelona seria inacabable, però la manca de fitxes sobre hotels en l’arxiu de Lluís Domènech fa pensar que l’arquitecte, a qui li agradava estudiar amb deteniment els projectes, en aquest cas no va tenir massa temps per entretenir-se en estudis previs.
A l’hora de decidir el parti del projecte, la idea compositiva bàsica, Domènech escollí un esquema lineal, més que no pas una altra disposició, en U o en pati central, que fos més quadrada. L’opció venia fixada per l’idea d’ocupar totalment el solar amb la construcció i d’aquesta manera no perdre superfície en planta. La forma i les dimensions de l’edifici, doncs, estaven marcades: havia de ser un bloc lineal llarguíssim.
Resoldre una façana de 150 metres podia representar caure en la uniformitat, que el pensament de l’arquitecte menyspreava, per monòtona i mancada d’art. Les seves crítiques al Pla Cerdà, com les de la majoria d’arquitectes catalans del seu temps, partien, entre d’altres, d’aquest supòsit[42]. Front al problema, les maneres de composar pròpies de l’ensenyament, més beaux-arts que politècnic, que Lluís Domènech havia aprés a l’Escola d’Arquitectura de Madrid[43], donaven eines per articular la façana. La façana grandiloqüent presentada al concurs de setembre de 1887 (figura 4) manifestava el domini d’aquest instrumental, i la finalment construïda en conservà la composició, això si, lleugerament empobrida en el revestiment i l’ornamentació.
En els plànols signats a desembre de 1887, just a l’inici de les obres, les torres circulars de la solució presentada al concurs encara se situaven en els extrems del bloc lineal rematant-lo. Però a l’hora de construir, segurament per tal de facilitar l’execució i reduir temps i costos es bastiren quadrades. Malgrat el seu rol de delimitar les façanes es mantenia, el canvi podia disminuir l’efecte de l’edifici, fent-lo més pesat. I essent-ne conscient, en la posada en obra Domènech retingué la forma arrodonida en el balcó corregut del primer pis[44]. Lleugera, prima, gràcies a ésser sostinguda per unes mènsules, la balconada marcava un tall ben visible a la façana, reforçat per l’ombra que abatia al mur. La uniformitat del bloc s’acabava de trencar amb el potent cos central d’entrada i amb els quatre més estrets –al projecte del concurs eren sis- que sobresortien del pla de la façana en un baix relleu que ritmava la façana i en certa mesura expressava l’interior a l’exterior (figures 6 i 7).
La distribució en planta era ben clara. Un passadís central travessava l’Hotel de punta a punta. A les ales hi havia un “Café” en una banda i un “Restaurant” i una “Table d’hote”, a l’altre. Els quatre lleus ressalts de la façana corresponien, dos a les escales, bany i serveis, i els dos restants a les habitacions petites. A l’ampli cos central hi havia el vestíbul, el “paso para carruajes”, la “camiseria y guanteria”, el ”estanco”, el “patio de honor” i el “telégrafo”[45].
 |
|---|
Figura 6. Lluís Domènech i Montaner, Hotel Internacional. Planta baixa. Font: Arxiu Municipal Administratiu, Expedient Governació núm. 484 (sèrie D)
|
 |
| Figura 7. Lluís Domènech i Montaner, Hotel Internacional. Planta principal i planta pis. Font: Arxiu Municipal Administratiu, Expedient Governació núm. 484 (sèrie D) |
Situar en els extrems de l’edifici el cafè en una banda i el restaurant a l’altra pot semblar una solució no massa encertada, sobretot si pensem que l’hotel tenia 150 metres de llargària. Però en un Gran Hotel la funció no es redueix a les dimensions i distribució de les habitacions, restaurant i salons diversos, i a la seva relació amb els espais que els hi són servidors: recepció, cuina, servei, bugaderia,... El Gran Hotel burgès del segle XIX i d’inici del segle XX te fonamentalment una funció representativa. El recorregut al llarg d’aquell carrer corredor interior esdevenia una espècie de gran parada. Un Gran Hotel és un teatre on el públic que s’exhibeix és la clientela, el cor són els grums i els ajudants de cuina, i els actors principals: el director, el maître i el xef. I també un club, un espai còmode, restringit, on es departeix, conversa, critica.
Seguint al Le Corbusier de Vers une architecture un hotel és una màquina d’habitar, però també una màquina de commoure. Ha de ser una màquina, com testimonia el Herzog Télèsem de l’Hotel Palais Élysée de Paris (figura 8), un mecanisme de transmissió d’ordres com en un vaixell modern. I alhora un espai on es desplegui l’amor al luxe, com en el gran saló de l’Hôtel Continental a París, de l’arquitecte Henri Blondel, inspirat en el foyer de la Nova Òpera de Charles Garnier, inaugurada no feia pas massa anys. Domènech també pren el model de l’Òpera, situant un gran pati central amb escalinata i corredors al voltant, des dels que contemplar l’espectacle de les arribades i sortides de la clientela (figures 10 i 11).
 |
 |
|---|---|
|
Figura 9. Pati i escalinata principal de l'Hotel Internacional. |
 |
 |
Figura 10. Louis Béroud, “L'escalier de l'Opèra en 1877” |
Figura 11. Sir Gilbert Scott, Midland Grand a St. Pancras Station, Londres. |
Amb quin estil construir un Gran Hotel?. Si, com sol passar, confonguéssim estil amb llenguatge arquitectònic afirmaríem que la resposta no seria única. Un hotel podria ser classicista, renaixentista, neobarroc o, perquè no, medievalitzant. Sir Gilbert Scott, per exemple, bastí a Londres un espectacular hotel en revival gòtic: el Midland Grand a St. Pancras Station (1868-1874) (figura 9). Un hotel modern podia, doncs, admetre un llenguatge nacional.
 |
|---|
| Figura 12. L'Hotel Internacional, fotografia d'època. 1888 |
A l’Hotel Internacional de Lluís Domènech i Montaner les referències medievals són clares. La passió per l’heràldica, que es mantingué constant en la vida de l’arquitecte i que es relacionava amb la seva voluntat d’estudiar el passat per tal de fonamentar el futur, es percep en els escuts de l’àguila de dos caps amb les ales obertes que se situa dalt del mur, en el perímetre sencer de l’edifici[46]. El coneixement del gòtic civil català, en concret de la Llotja de València (figura 13), s’evidencia des del joc de plens i buits de la façana fins als detalls ornamentals. Els merlets, la falsa galeria del pis superior, les finestres amb el típic trencaaigües gòtic, els arcs ogivals i bizantins, acaben de donar “estil” a l’arquitectura. Però a l’Hotel el to medieval no és pas pur, les cobertes de les torres de l’edifici són característics de l’arquitectura acadèmica i els plafons pintats presenten motius diversos[47]. El Domènech de l’Hotel Internacional és, com ell mateix havia reconegut a “En busca d’una arquitectura nacional”, “convicte d’eclecticisme”. A la foto del pati d’honor amb el grup de grums posant davant la càmera, les baranes de l’escalinata i els pisos tenen un aire art nouveau, els frescos mantenen una certa afinitat amb la pintura dels natzarens i les corones que fan com de capitell dels pilars són pura invenció de l’arquitecte.
En la mateixa via de cercar assolir la difícil síntesi d’una arquitectura nacional i moderna Lluís Domènech aprofita un altre dels encàrrecs per a l’Exposició Universal: el Cafè restaurant. D’una banda, l’aparença medieval de l’obra era tan evident que rebé el sobrenom de “Castell dels Tres Dragons”, que pel que sembla fou acceptat amb grat pel propi autor. De l’altra, l’espai central del Cafè-Restaurant era ampli, clar i alhora complex, uns atributs propis de l’arquitectura moderna. L’organització estructural: el doble mur, la posició de les escales i les torres, tenia una lògica tècnica i distributiva, alhora que col·laborava en definir l’espai arquitectònic. Era modern fer perceptible visualment l’estructura: l’embigat, els arcs i les columnes, “subjectant les formes decoratives a la construcció”, tal com l’arquitecte havia defensat feia deu anys a “En busca d’una arquitectura nacional”, tot seguint les teories de Eugène Viollet-le-Duc i de Gottfried Semper. I també ho era entendre el totxo i ferro com a productes industrials, malgrat un fos un material tradicional i l’altra nou.
 |
 |
|---|---|
Figura 13. La Llotja de València. Font: Col·lecció Enric Granell |
Figura 14. Lluís Domènech i Montaner. Café Restaurant de l'Exposició Universal de Barcelona, 1888 |
 |
 |
Figura 15. Lluís Domènech i Montaner. Café Restaurant de l'Exposició Universal de Barcelona, 1888 |
Figura 16. Lluís Domènech i Montaner. Café Restaurant de l'Exposició Universal de Barcelona, 1888 |
Modern i nacional va ser l’Hotel Internacional durant la seva curta vida. “Com transitòries són ses idees, transitoris són los monuments a què aquelles donen vida” havia escrit Lluís Domènech i Montaner a “En busca d’una arquitectura nacional”. No sabia que s’estava referint a l’Hotel Internacional, desmuntat tot just en finalitzar l’Exposició Universal.
 |
|---|
| Figura 17. L'Hotel Internacional de Barcelona de Lluís Domènech i Montaner. Fotografia d'època. 1888 |
Notes
[1]Notícias de la Exposición, La Vanguardia, dimarts 14 de febrer de 1888, p. 2.
